Tornar

A vegades, escriure sobre els sentiments és una feina una mica feixuga; les paraules no surten amb la fluïdesa necessària, ni saps com començar ni com dir-ho, però saps, amb certesa, que vols explicar un fet simple, senzill, que ha deixat una empremta dins nostre. El cel blau, sense cap núvol, i el sol, radiant, marcaven que ja érem al pic de l´estiu. Feia molta calor.

Aquell dia fèiem una visita que, per al meu pare, era important; després de setanta anys, tornava a Belchite. Belchite (Saragossa) és actual-ment un munt de ruïnes fantasmagòriques, rodejat d’un paisatge agrest i erm, on sembla que el present i el passat es barregin, i l’angoixa oprimeixi el visitant.

 

Durant la Guerra Civil Espanyola, va ser bombardejat una vegada i una altra, fins que va ser destruït totalment. Els supervivents republicans van ser obligats, durant molts anys (ja finalitzada la guerra) a viure sota aquelles runes on s’amun-tegaven els morts, i els records… Aquests supervivents, encara estan traumatitzats.

El Belchite d’ara va ser reconstruït, a 2 km del seu antic assentament, però només hi podien viure les persones addictes al nou règim. El pare tenia una entrevista amb un historiador, que recollia informació per publicar un llibre.

Li va explicar com havia fugit una nit, amagant-se i arrossegant-se, fins que no va haver arribat a un altre poble, que es diu Lécera. La mare i jo l’escoltàvem sense dir res.

No podíem parlar; les paraules semblaven fora de lloc. Quan va ser l’hora de dinar, vam anar a un restaurant de Lécera, on, sobtadament, el pare va dir: --Quan tenia 20 anys, en aquest mateix lloc, menjava matolls del camp… i ara, que en tinc 91, hi prenc gelat, cafè i copa. I afegí: --Que n’és, de “punyetera“, la vida! Aquesta història és personal, però també és una mica la història de tots. Actualment, Belchite és patrimoni universal per la UNESCO.

Autora: Josefa López.
Foto: Photohykans