Aigua dolça

¿Ens hem preguntat alguna vegada, quan obrim l’aixeta del bany, com es desenvolupa el procés de l’aigua fins que no arriba als nostres habitatges?

Aquest procés és llarg i costós. Primerament, l’aigua s’ha d’agafar del riu i depurar-la, perquè no contamini el mar. L’aigua, a mida que passin els anys, cada vegada es valorarà més, perquè trobar-la serà cada dia més difícil. Cal, doncs, estalviar-la. En comptes de banyar-nos, hem de dutxar-nos.

Hi ha continents, com ara l’Àfrica, on apareixen malalties, com el còlera i el tifus, a causa de les aigües contaminades, que sovint provoquen la mort dels éssers vius.

També està el problema de la sequera. Al no ploure no es pot conrear i moren de fam persones i animals. En molts països ha tingut una reducció general la utilització total de l’aigua.

En el sector de la indústria, aquesta reducció ha sigut determinada per la desaparició d’activitats industrials on s’havien d’utilitzar grans quantitats d’aigua, el creixement dels serveis, els avanços tècnics i la utilització cada vegada més gran dels sistemes de reciclat.

No obstant, la demanda d’aigua de les àrees urbanes segueix sent excessiva, i no es descarten possibles retalls de subministrament. També el canvi climàtic podria influir en el futur en la quantitat de l’aigua disponible.

 

També són un problema les fuites d’aigua en els sistemes de distribució de molts països i la seva utilització no eficient dels recursos hídrics en tots ells. El sector de l’agricultura és l’usuari principal de l’aigua en els països mediterranis, principalment, per a rec.

L’augment de les zones de rec i de la utilització d’aigua per a rec ha estat constant. Als països d’Europa meridional el 60 per 100 de l’aigua serveix per a rec. En algunes regions, la utilització de les aigües subterrànies supera la capacitat de regeneració, i això provoca la baixada de nivell de la capa freàtica, la pèrdua de zones humides i la intrusió marina.

Els instruments per a limitar la futura demanda d’aigua, inclouen les millores de l’eficàcia en l’ús de l’aigua, el control dels preus i les polítiques agràries.

La qualitat de les aigües subterrànies està amenaçada per les altes concentracions de nitrats procedents de l’agricultura, la qual cosa comporta un risc per a la salut humana.

Les concentracions de plaguicides en les aigües subterrànies superen generalment els nivells màxims admesos en la Unió Europea, i en molts països es registra contaminació d’aquestes aigües per metalls pesants, hidrocarburs i hidrocarburs clorats. Considerant els temps de penetració de les substàncies contaminants en les aigües subterrànies, hauran de passar molts anys perquè es registrin millores en la qualitat d’aquests recursos.

Últimament no hi ha cap millora global en la qualitat de les aigües fluvials. En els últims anys s’ha registrat una reducció en les emissions de fòsfor degut a les mides per al tractament de les aigües residuals i industrials, i l’ús en les llars de detergents sense fosfat. L’home ha de fer un esforç molt gran per no contaminar els rius, perquè arribarà un dia en què disposar d’aigua potable serà un luxe, fins i tot per els països considerats rics.

Autor: Joan  Giménez
Foto 1: Cyron
Foto 2: bdu
Foto 3: Floresyplantas.net

Vicente Ferrer: un home lluitador

La mort de Vicente Ferrer deixa un buit de solidaritat molt difícil d’omplir, però també un missatge d’amor a transmetre a les generacions futures, un exemple d’altruisme a prosseguir i una herència de diàleg a continuar, i també una sèrie de lliçons a aprendre per part dels ciutadans que vivim còmodament instal·lats en les societats satisfetes amb la consciència del deure complert pel fet de pertànyer a alguna organització benèfica, ...però sense canviar gens ni mica el nostre estil de vida.

La primera ensenyança de Vicente Ferrer és que la pobresa constitueix el fet major del nostre temps i el principal desafiament a través dels organismes internacionals, dels governs local i d’actituds solidàries, tant des de l’àmbit personal com des de l’àmbit de grup.

La segona lliçó de la humanista: Ferrer és la pràctica de la compassió, que xoca amb la insensibilitat i la falta d’entranyes de misericòrdia de les societats desenvolupades cap al patiment aliè. Compassió que no consisteix a sentir llàstima o pena de la pobra gent des de fora del seu món, sinó, atenent al seu sentit més profund i radical, a ser sensibles al dolor de les víctimes, a posar-se en el lloc de l’altre, dels soferts de la història dels éssers humans i dels sectors més vulnerables, i a estar sempre al seu costat, assumint les seves causes com a pròpies, fins i tot a risc d’exposar la pròpia vida.

El tercer ensenyament de Vicente Ferrer és el seu compromís en la lluita contra la pobresa. Un acord no només de cap, sinó a través d’una professió autènticament alliberadora que no es queda en la superfície del problema, sinó que va a les arrels de la injustícia, perquè no es reprodueixi ni es perpetuï. En aquest compromís, ell hi va implicar els sectors populars oprimits, que van deixar de ser objectes passius de caritat i es van convertir en actors del seu propi alliberament, personal i comunitari, cultural i polític, social i econòmic. Va ser precisament el protagonisme popular el que va assegurar l’èxit de la majoria de les iniciatives posades en marxa per Vicente Ferrer.

Autor: Joan Giménez
Foto: Fran Simó



Locució: Carme Samit
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

La cobdícia va causar una crisis que no és només econòmica

Vivim en un món en què els principis han perdut sentit i els valors ja no estan subjectes a l’ètica i a la moral. El pas del temps els han transformat.

Una relativa felicitat i un acusat sentit de les coses materials poden substituir el pensament pur d’integritat i honradesa. No dic que sigui fàcil superar la temptació dels plaers, però, com sempre, el terme mitjà és el millor.

Hem de gaudir de la felicitat que ens dóna la vida, però al mateix temps hem de saber compartir-la amb els altres. En aquest sentit, considero que la crisis que patim és conseqüència de la cobdícia humana. La crisis no té un origen econòmic, sinó una causa moral. La societat canvia i a vegades ofereix aparents meravelles a moltes persones que se senten atretes per tot allò que sigui nou i fàcil. Després els que s’enriqueixen són altres.

Sé que una gran part dels éssers humans segueixen llevant-se cada dia pensant en el que serà millor per a la majoria, però hi ha homes i dones que es perden davant la possibilitat de gaudir de luxes, de poder, del benestar només corporal. Així anem deixant enrere la felicitat de l’ànima.

Tenir la vida resolta és de justícia, però acumular allò que els febles necessiten és haver oblidat el sentit de la vida. La societat està repartida entre el bé i el mal. Una lluita contra l’altre i no hi ha un guanyador clar perquè el bé i el mal són conceptes que cadascú interpreta a la seva manera.

Amb tot, no hem de perdre l’esperança que, malgrat les dificultats i les temptacions, allò correcte sigui el que triomfi. L’esperança del món està en el cor, en el perdó, en la falta de rancor. No és moment d’acusacions, sinó de solucions. Seguim aquest camí.

Autor: Joan Giménez
Foto: Philipp Lücke
Dibuix: Por hyoga




Locució: Margarita Albericio
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

La nit de Sant Joan

La festa de Sant Joan pot ser definida amb molts adjectius: màgica, única... I així anem afegint-hi adjectius per tal de donar color a una festa que per motius ben diversos vivim i mantenim viva.

La seva virtut més gran és la seva espontaneïtat, perquè mal-grat les constants que manté, canvia i s’enriqueix en cada una de les seves reedicions.
A finals de l’any escolar, a vigília de les vacances d’estiu, la calor ajuda a sortir de casa, i el fet de poder jugar amb foc, i tot plegat, afavoreix que tots ens tornem una mica infants. La nit de Sant Joan és, del tot, una celebració profana. Fins i tot l’Església Catòlica va deixar de considerar la diada de Sant Joan festa de precepte… 


Tota la màgia d’aquesta nit rau en la revetlla i la gran festa comunitària: grans i petits a l’en-torn del foc, cremant pirotècnia, menjant, bevent i ballant. La revetlla és el començament d’allò que ha d’esdevenir màgic en un moment de la nit. Quan la foguera no flamegi, els de cor jove, buscaran allò que han entrevist o desitjat durant el ball. 

El ball és un element im-prescindible en tota festivitat. A qualsevol festa d’aparellament el ball pren gairebé totes les formes que pot prendre: comunicació, record, somni...Les peces que s’han ballat a les revetlles de Sant Joan han estat sempre les que estaven de moda en aquell moment. Qui no recorda els anys seixanta amb els “guateques” que feia la gent jove, que prenien un caire de festa particular en les arram-bades furtives i els primers petons. 

L’àpat col·lectiu és un dels elements essencials de tota celebració, i, en una diada com aquesta, a l’aire lliure i al voltant d’una foguera, encara més. El foc és el mitjà de transformació culinària de l’aliment, i l’àpat comunitari prop de la foguera amplia la relació existent entre el foc i la cuina. La gastronomia de la nit de Sant Joan és d’allò més variada. Aquesta nit també es consu-meixen coques diferents segons l’indret, sense oblidar els refres-cos, el cava i els gelats. 

La utilització dels petards és la projecció sofisticada del costum de jugar amb foc en una nit en què el foc és l’element de paral·lelisme amb el Sol. 

Cada any, la nit del 22 de juny, un grup de gent puja al cim del Canigó, encén un foc i el vetlla tota la nit. A l’alba, comença el camí de descens per portar la flama del cim del Canigó fins al Castellet de Perpinyà.  D’allí en cotxes, la flama amb la qual s’encendran moltes fogueres, es reparteix per totes les terres de parla catalana, fins i tot les més allunyades.

La festa de Sant Joan és viva i, per tant, variable. Cada any s’hi poden afegir coses noves i cada any n’hi descobrim de velles que no coneixíem. L’essència de la festa comporta mutació, i la diada existirà encara que canviï de forma, perquè per damunt de tot, el solstici d’estiu és fertilitat.

Autor: Joan Giménez

Foto 1: Miguel Alamin

Foto 2:  Contando Estrelas