Visita guiada al Palau de la Música catalana

Esperàvem amb impaciència aquesta visita que teníem pro-gramada. Feia ja molt de temps que a les meves companyes i a mi mateixa ens feia molta il·lusió fer la visita detallada amb un Palau buit i tranquil, i així poder observar tots el detalls d’aquesta petita joia del Modernisme català. Així que abans de l’hora pro-gramada estàvem les nou “Ber-lineses” preparades (ens diem així perquè vàrem coincidir en aquesta capital, i des d’aleshores fem sortides periòdicament) i amb un xic d’emoció per tot el que la jornada ens podia oferir; en principi per tornar-nos a trobar i sobre tot en aquell indret que, només l’entrada i tota la planta baixa (bar, recepció, Hall) ja és fantàstica. Hi ha sempre un ambient amb un toc especial que m’encanta.

Arriba la que serà la nostra guia, es diu Nadya, per una miqueta d’accent està clar que és de fora, però té un català perfecte, una expressió i disposició per a la comunicació que a totes ens va agradar de seguida.

Comença la visita: primer pas-sem a la sala d’assajos de l’Orfeó Català. Sense esperar-ho, baixa una pantalla del sostre i ens passen una pel·lícula d’uns 10 minuts, on es representa la història dels inicis del Palau. Només us en faré cinc cèntims.

“Construït per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, inaugurat el febrer de 1908, el Palau de la Música Catalana seu de l’Orfeó Català, és l’única sala de concerts modernista Patrimoni Mundial, inicialment finançat amb fons procedents de subscripció popular, el Palau de la Música Catalana constitueix un patrimoni simbòlic i sentimental de tot un poble que s’identifica amb la seva història.

” Després continuem a la sala gran, on podem gaudir de tots el detalls que ens fa descobrir la Nadya: les escultures, el que re-presenten, els simbolismes, tot això relacionat amb la música i l’esperit catalanista del seu creador. I especialment, tots el vitralls que fan que entri la llum natural, tots el colors i formes que tenen, sobre tot la claraboia central, fantàstica!

En un moment donat la guia, amb un comandament a distància que portava, fa que soni l’orgue perquè puguem comprovar in situ l’acústica del Palau. Impressionant! Se’ns va posar la pell de gallina.

Seguim per la sala de les terrasses i anem gaudint de tot el que veiem i la guia ens explica. Passats els 50 minuts que dura la visita i, ja un cop a la planta baixa, ens acomiadem de la Nadya no sense abans agrair-li efusivament i sincera les explicacions rebudes.

Sortim contentes i meravellades. Ens ha agradat molt. Segur que quan tornem al Palau per veure algun espectacle ho mirarem d’una altra manera. Ara ens dirigim al restaurant on prèviament hem fet una reserva per fer el pica-pica; és el moment de compartir, conversar i posar-nos al dia de les nostres coses. Però això ho deixarem per a un altre dia.

Autor: Concha Vilar
Foto: Miquel Vernet

Carme Riera

L’escriptora Carme Riera, nascuda a Palma de Mallorca el 12-1-1948 és una escriptora en català i castellà que es feu ja popular el 1975 amb “Te deix amor la mar com a penyora”. Actualment té 64 años, i s’ha convertit en la sisena dona “membre” de la “Real Academia Espanyola” (abril de 2012)

 La novel·la “Te deix amor la mar com a penyora” ens situa en la Mallorca dels anys seixanta: una professora de delicadesa increïble sedueix una alumna de 15 anys. L’adolescent, que està en procés de canvi, i necessita un ideal, s’enamora d’ella, segurament sense saber -la majoria de les vegades- que el que realment sent és necessitat d’estimar. L’autora del llibre ens descriu paisatges i llocs on van a passejar, amb detalls, amb petites descripcions perfectes del seu entorn. Té un vocabulari tan ric, que no deixes de pensar en com pot ser de normal la seva narració. Després de vuit mesos de relació, la professora s’adona de l’escàndol públic que pot comportar, i decideix trencar aquella relació, perquè creu que aquell amor no té cap sentit.

La família de l’adolescent envia la nena a estudiar a Barcelona. Durant un curs a la Universitat, coneix un jove amb qui finalment es casa, però ella segueix sense oblidar aquell amor viscut, i , com que sap que no li queda altra opció, es va consumint de tristesa...

El final és ben trist: espera un fill, se sent malalta i dèbil, i sent una desesperança, i un desconsol molt gran davant la mort... Per tal de poder deixar un record del seu amor, però, fa que la seva filla es digui Maria...

Autor: Maria Rosa Vilallonga
Foto: Fernando López

Jardí Botànic Mar i Murtra

El jardí Botànic Mar i Murtra és un jardí que, des dels seus inicis, ha sigut una aportació al coneixement botànic de la ciència. Un jardí que s’aboca a la Mediterrània nostra i ens fa endinsar en un mar de color verd i blavós embolcat per unes roques amb perfils angulosos que s’atreveixen a acollir un jardí botànic. L’espectacle està garantit. Des dels seus camins, i pertot arreu, es respira la mar, i la vegetació del jardí que va construir Carl Faust, un home que va tenir la idea de crear un jardí botànic a Blanes, seu internacional per a la recerca científica. Al seu moment era una idea molt avançada que es va intentar materialitzar amb l’ajuda d’altres grans científics de l’època, com, per exemple, Pius Font i Quer, un dels grans botànics de l’època, que hi va deixar la seva empremta, o Ramon Margalef, una primera figura de l’ecologia marina. 

Carl Faust va començar la seva “Odissea” idíl·lica comprant terrenys de vinyes que arribaven fins al mar —el paisatge de l’època—, fins crear, a poc a poc, un camp d’experimentació. Peró, durant la Guerra Civil Espanyola, no va poder seguir el seu somni, la seva procedència jueva el va obligar a emigrar durant un temps, mentre el seu edèn mediterrani seguia el seu procés en mans d’altres científics. Al 1952, va morir a Blanes, on va trobar la pau. Al costat del seu somni —el jardí—, va deixar una fundació que continua la seva idea pel que fa a recerca sobre les plantes i la seva ecologia.

Sí, fent una mica d’història sobre els jardins botànics, els primers van ésser creats per farmàceutics, per la necessitat de tenir plantes útils per a la farmàcia. Després del descobriment d’Amèrica, els jardins botànics servien per aclimatar les noves espècies importades del nou món i, més tard, s’utilitzaven com escoles de botànica. I avui en dia, amb la pèrdua de biodiversitat que patim, tant important, ocupen un lloc principal per als científics i per a nosaltres, que en pocs metres podem veure plantes que trigaríem anys a poder apreciar, sense moure’ns de la Mediterrània, pàtria d’ibers, de grecs i de romans..., i ara nostra. 

Per tant, podem dir que el jardí fa una representació dels diferents hàbitats del Mediterrani per aproximar-nos a llocs allunyats, partint d’ un criteri botànic.

Cal tenir en compte que l’objectiu del jardí botànic és la recerca, i les col·leccions —o conservació d’herbaris—, i la docència, sense oblidar que ens ajuda a difondre la informació sobre les plantes al públic. 

El Jardí Botànic Mar i Murtra està dividit en 3 sectors: “Jardí Temperat”, “Jardí Subtropical”, i “Jardí Mediterrani”, en els quals es pot trobar flora autòctona i diferents espècies dels cinc continents.

El jardí en qüestió té uns racons atractius per a seure i deixar anar l’esguard entre la mar i els colors de les plantes, mentre el sol enlluerna els penyasegats, que tallen l’aigua a pocs metres d’aquests llocs de contemplació de la natura.

Es tracta d’“Un jardí interessant, d’un clima ideal, i d’un paisatge hel·lènic”, tal com el descriu Carl Faust, i així d’aquesta manera el trobareu i en podreu gaudir, si aneu a Blanes…

Autor: Glòria López
Foto 1 i 2: Jas gd
Foto 3: Jaume Meneses