Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Isabel_Sabater. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Isabel_Sabater. Mostrar tots els missatges
diumenge, 20 de juliol del 2014
Quin plaer per a uns, i quin daltabaix per d'altres
Això podria ser un gran tema de debat, però, en el món real és un dilema que no poques vegades acaba, encara que de forma dialèctica, en un drama familiar, o simplement en un inici de desavinences més o menys vehements...
Per a uns el simple fet de preparar i programar un viatge representa un esclat de satisfacció; des del dia que es posa sobre la taula la possibilitat d'anar a un lloc o un altre (el lloc de destinació no té cap importància en les reaccions familiars), uns gaudeixen cada minut del dia pensant en l'itinerari, les etapes, els llocs que tenen quelcom interessant per veure, i una infinitat de peculiaritats del desitjat viatge; altres pensen en les compres de coses típiques que faran o podrien fer en cada una de les etapes de l’itinerari, i, per acabar d’embolicar la troca, també n’hi ha que esperen trobar aquelles coses i personatges que han vist en els diferents anuncis o
propagandes obtingudes de les agències de viatges. Tots aquests components formen un nucli d’ il·lusions que fan desitjable començar el viatge com més aviat millor.
Aquesta visió, tan plaent, té, com a contrapartida, els que veuen tot això com un amarg suplici que comporta la pèrdua del temps destinat a buscar informació de l'itinerari, monuments i racons per a visitar, saber quins menjars típics ens esperen (que segurament no ens agradaran), i intentar esbrinar quins fets desagradables ens poden sortir per aigualir el recorregut.
L'altre punt diferencial entre les dues postures totalment antagòniques és l'aspecte econòmic, és a dir el cost de la sortida. Per al primer grup, el cost és el menys important, perquè la part destinada al menjar es pot modular simplificant els tipus d’aliments i comprant el que sigui possible
al grans supermercats.
Les nits també es poden planificar en hotels, o pensions, i fins i tot en càmpings, d'acord amb els gustos o preferències de la comunitat. El segon grup tot ho veu negre: el menjar els serà car, no trobaran restaurants ni supermercats quan els necessitin, i, per dormir, no cal ni dir que els hotels estaran plens o no tindran les mínimes condicions necessàries, i, per descomptat, de dormir per terra en un càmping, ni parlar-ne!
Aquests dos grups tan antagònics, presentats de forma caricaturesca, representen una gran part de la nostra societat actual. Però ambdós són dignes de respecte, perquè,com diu el refrany castellà, “contra gustos no hay disputas”.
Autor: Carles Martínez
Foto: Juan Pablo González
Foto: Marc
dilluns, 27 de gener del 2014
Alí Babà i els quaranta lladres
Fa uns quants dies, en despertar-me al matí −gairebé com sempre cap a les 6:00 hores, i com diria aquell entrenador, ben d’hora, ben d’hora−, no sé per quina raó, em va venir al cap aquell conte de l‘Orient llunyà: “Alí Babà i els quaranta lladres”. Així que, en lloc d’encendre la petita ràdio que tinc sobre el coixí, i com que el matí era frescot i el llit calentet, em vaig quedar rumiant aquest pensament. És clar que allò de quaranta lladres em sonava molt, i no pas quaranta, sinó potser 40.000, vés a saber.
Volia intentar recordar de què anava el conte, i poc a poc... ho anava aconseguint. Sí, us en faré cinc cèntims.
És un conte que apareix a Les mil i una nits, que la bella Xahrazad explica al Sultà per tenir-lo despert tota la nit, i d’aquesta manera evita que la mati -crec recordar-
La història es va originar, pel que sembla, en un fet real del Sudan, on governadors locals amagaven els tributs que devien al califa -començava a sonar-me el tema-
Alí Babà és pobre, però un dia descobreix per casualitat l’amagatall de quaranta lladres en una cova que s’obre amb les paraules “Obre’t sèsam”. Agafa uns quants diners per sortir de la seva situació.
El seu germà, molt més ric i envejós, vol saber d’on ha tret aquells diners i va a la cova seguint les indicacions d’Alí Babà. Oblida a la sortida la fórmula màgica, i els lladres el sorprenen i el maten.
Com que Alí Babà recupera el cos, els lladres s’adonen que algú més coneix el seu secret i l’acaben trobant. Llavors, en el celler d’Alí es van ficar dins de grans càntirs d’oli, per sortir-ne a la nit i matar-li la família. Marxana, la dona d’Alí Babà, ho descobreix i els mata amb oli bullent; només se’n salva el capità, que fuig i jura venjança.
El capità es fa passar per un caminant i demana hospitali-tat. Quan està sopant Marxa-na el reconeix i fingeix dedicar-li un ball, a l’hoste. Amb el moviment de la dansa s’acosta i li clava un ganivet, salvant un cop més casa seva.
Tenim, per una banda, que al germà, per massa ambiciós, la jugada li surt malament; i, per una altra, caram amb la Marxana!, perquè després diguin, dona valenta i atrevida, que salva la situació gràcies al seu valor i enginy, mentre que Alí troba la fortuna per casualitat.
Segona qüestió: el títol també podria ser “Alí Babà i els 40 lladres, o com la corrupció s’escampa com la merda”, i perdoneu l’expressió; no és gaire maca, però molt descriptiva.
La corrupció, com hem vist en el conte, ja ve de molt antic, o sigui que existeix i és inherent a qualsevol tipus de sistema polític del món. Per tant, és lògic i habitual que existeixi. Partint d’aquesta base, la gran diferència entre uns països i d’altres vindria a ser el control que el propi sistema democràtic s’autoaplica per tal que aquests casos siguin mínims i, en cas que se’n produeixin, controlats i portats davant de les autoritats competents.
Però per suposat, una cosa és la petita corrupció i una de molt diferent la que estem vivint aquests darrers mesos. Quines són les causes d’aquesta corrupció galopant?
Segur que a tots nosaltres ens vénen al cap gran quantitat de motius, de tot tipus: polítics, culturals, legislatius, falta de valors, etc. Tots en trobaríem molts, però no vull posar-me negativa, que no és bo per a la salut; miraré de donar-hi una mica la volta i posar el punt de mira en la valenta Marxana, que, a força de voluntat i coratge, salva el que és seu. Una mica dràstica, això sí. Però jo hi penso, en el resistiré, en el tots junts podrem, en aquelles frases d’un himne que a mi m’agrada molt: estem d’acord, tenim un nom, tots units farem força i s’ha demostrat que mai ningú ens podrà tòrcer -ara m’ha sortir la vena culer-.
I què dir del nostre himne nacional, n’aprofito algunes frases:
Ànims i una abraçada companys!
Autora: Concha Vilar
Foto : Juanjo Aguar Matoses
Volia intentar recordar de què anava el conte, i poc a poc... ho anava aconseguint. Sí, us en faré cinc cèntims.
És un conte que apareix a Les mil i una nits, que la bella Xahrazad explica al Sultà per tenir-lo despert tota la nit, i d’aquesta manera evita que la mati -crec recordar-
La història es va originar, pel que sembla, en un fet real del Sudan, on governadors locals amagaven els tributs que devien al califa -començava a sonar-me el tema-
Alí Babà és pobre, però un dia descobreix per casualitat l’amagatall de quaranta lladres en una cova que s’obre amb les paraules “Obre’t sèsam”. Agafa uns quants diners per sortir de la seva situació.
El seu germà, molt més ric i envejós, vol saber d’on ha tret aquells diners i va a la cova seguint les indicacions d’Alí Babà. Oblida a la sortida la fórmula màgica, i els lladres el sorprenen i el maten.
Com que Alí Babà recupera el cos, els lladres s’adonen que algú més coneix el seu secret i l’acaben trobant. Llavors, en el celler d’Alí es van ficar dins de grans càntirs d’oli, per sortir-ne a la nit i matar-li la família. Marxana, la dona d’Alí Babà, ho descobreix i els mata amb oli bullent; només se’n salva el capità, que fuig i jura venjança.
El capità es fa passar per un caminant i demana hospitali-tat. Quan està sopant Marxa-na el reconeix i fingeix dedicar-li un ball, a l’hoste. Amb el moviment de la dansa s’acosta i li clava un ganivet, salvant un cop més casa seva.
Tenim, per una banda, que al germà, per massa ambiciós, la jugada li surt malament; i, per una altra, caram amb la Marxana!, perquè després diguin, dona valenta i atrevida, que salva la situació gràcies al seu valor i enginy, mentre que Alí troba la fortuna per casualitat.
Segona qüestió: el títol també podria ser “Alí Babà i els 40 lladres, o com la corrupció s’escampa com la merda”, i perdoneu l’expressió; no és gaire maca, però molt descriptiva.
La corrupció, com hem vist en el conte, ja ve de molt antic, o sigui que existeix i és inherent a qualsevol tipus de sistema polític del món. Per tant, és lògic i habitual que existeixi. Partint d’aquesta base, la gran diferència entre uns països i d’altres vindria a ser el control que el propi sistema democràtic s’autoaplica per tal que aquests casos siguin mínims i, en cas que se’n produeixin, controlats i portats davant de les autoritats competents.
Però per suposat, una cosa és la petita corrupció i una de molt diferent la que estem vivint aquests darrers mesos. Quines són les causes d’aquesta corrupció galopant?
Segur que a tots nosaltres ens vénen al cap gran quantitat de motius, de tot tipus: polítics, culturals, legislatius, falta de valors, etc. Tots en trobaríem molts, però no vull posar-me negativa, que no és bo per a la salut; miraré de donar-hi una mica la volta i posar el punt de mira en la valenta Marxana, que, a força de voluntat i coratge, salva el que és seu. Una mica dràstica, això sí. Però jo hi penso, en el resistiré, en el tots junts podrem, en aquelles frases d’un himne que a mi m’agrada molt: estem d’acord, tenim un nom, tots units farem força i s’ha demostrat que mai ningú ens podrà tòrcer -ara m’ha sortir la vena culer-.
I què dir del nostre himne nacional, n’aprofito algunes frases:
Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena!
Ara és hora, segadors! Ara és hora d'estar alerta!
Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes!
Ara és hora, segadors! Ara és hora d'estar alerta!
Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes!
Ànims i una abraçada companys!
Autora: Concha Vilar
Foto : Juanjo Aguar Matoses
dilluns, 6 de maig del 2013
Quin plaer per a uns, i quin daltabaix per d'altres
Això podria ser un gran tema de debat, però, en el món real és un dilema que no poques vegades acaba, encara que de forma dialèctica, en un drama familiar, o simplement en un inici de desavinences més o menys vehements...
Per a uns el simple fet de preparar i programar un viatge representa un esclat de satisfacció; des del dia que es posa sobre la taula la possibilitat d'anar a un lloc o un altre (el lloc de destinació no té cap importància en les reaccions familiars), uns gaudeixen cada minut del dia pensant en l'itinerari, les etapes, els llocs que tenen quelcom interessant per veure, i una infinitat de peculiaritats del desitjat viatge; altres pensen en les compres de coses típiques que faran o podrien fer en cada una de les etapes de l’itinerari, i, per acabar d’embolicar la troca, també n’hi ha que esperen trobar aquelles coses i personatges que han vist en els diferents anuncis o
propagandes obtingudes de les agències de viatges. Tots aquests components formen un nucli d’ il·lusions que fan desitjable començar el viatge com més aviat millor.
Aquesta visió, tan plaent, té, com a contrapartida, els que veuen tot això com un amarg suplici que comporta la pèrdua del temps destinat a buscar informació de l'itinerari, monuments i racons per a visitar, saber quins menjars típics ens esperen (que segurament no ens agradaran), i intentar esbrinar quins fets desagradables ens poden sortir per aigualir el recorregut.
L'altre punt diferencial entre les dues postures totalment antagòniques és l'aspecte econòmic, és a dir el cost de la sortida. Per al primer grup, el cost és el menys important, perquè la part destinada al menjar es pot modular simplificant els tipus d’aliments i comprant el que sigui possible
al grans supermercats.
Les nits també es poden planificar en hotels, o pensions, i fins i tot en càmpings, d'acord amb els gustos o preferències de la comunitat. El segon grup tot ho veu negre: el menjar els serà car, no trobaran restaurants ni supermercats quan els necessitin, i, per dormir, no cal ni dir que els hotels estaran plens o no tindran les mínimes condicions necessàries, i, per descomptat, de dormir per terra en un càmping, ni parlar-ne!
Aquests dos grups tan antagònics, presentats de forma caricaturesca, representen una gran part de la nostra societat actual. Però ambdós són dignes de respecte, perquè, com diu el refrany castellà, “contra gustos no hay disputas”.
Autor : Carles Martínez
Foto 1 : Juan Pablo González
Foto 2 : Marc
Música: Kevin McLeod
Locució: Isabel Sabater
dimecres, 2 de maig del 2012
Corredor Mediterrani
Va començar a donar-se el nom de Corredor del Mediterrani a la xarxa ferroviària, que, desprès de fer les adaptacions correspo-nents en les línies que ja existien, uniria Alacant, València i Barcelona És així, que la xarxa es desenvolupà al llarg de la costa espanyola, paral·lela al mar Mediterrani.
El projecte era fer una doble via per aconseguir velocitats de 200 km/hora. Això s’ha anat fent per parts i prácticamente està en-llestit. Queda pendent d’acabar el tram entre Vandellós i Tarragona, per on els trens circulen a 160 km/hora, i on es troba una via única.
 |
| Foto 1 |
El tram que va de Tarragona a Barcelona no s’ha modernitzat, però, aquí sí que hi ha doble via.
El primer pla s’ha anat ampliant i, pels volts de l'any 2000, es projectà, i de mica en mica es va configurant, una nova línia d’alta velocitat d'ample europeu, que començarà a Algesires i arriba
rà a la frontera amb França. Però això planteja problemes, entre ells l'amplada de les vies que a Espanya és diferent de la que hi ha a la resta d'Europa.
També hi ha, en projecte, cons-truir un corredor ferroviari trans-europeu, a través del qual, i unit al Corredor Mediterrani, es po-drien transportar mercaderies des d'Algesires fins a Estocolm. Es tractaria d'una nova línia de doble via, independent de totes les altres.
El “Ministerio de Fomento Es-pañol” proposa un eix de mer-caderies en aquesta zona cos-tanera, que faci servir les vies ja existents, amb les modificacions que calgui. Una de les solucions que dóna, és la via de triple carril en una de les dues línies ja en ús, de manera que fa possible, el pas dels trens europeus i dels espanyols. Aquesta infraestruc-tura és de gran importància per diverses raons: el tren arribarà als ports espanyols del Mediterrani, de forma que s'aconseguiran preus més competitius en el transport de les mercaderies que desembarquen en els seus molls, es reduirà la contaminació, i la zona on es concentra major nombre d'habitants i d'indústries d’Espanya quedarà unida a la resta del Continent Europeu.
La Comissió Europea ha donat el seu vist-i-plau per dur endavant les obres del corredor del Mediterrani que passarà per les províncies de Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Alacant, Múrcia i Almeria, i des d'allà es desviarà cap a l'interior per Granada i Sevilla.
Amb aquesta decisió, el Corredor del Mediterrani entra a la Xarxa Transeuropea de Transports, de manera que es garanteix el seu finançament a través dels fons comunitaris.
 |
| Foto 3 |
Autora: Carme Samit
Foto 3: atropo8
dimecres, 9 de febrer del 2011
Fira del jovent d'Alpens
Com cada any, s’ha celebrat, durant tot el cap de setmana passat, la Fira del Jovent d’Alpens, un petit poble de la comarca d’Osona.
Tots els portals del poble s’han transformat per recordar com era la vida al segle XIX, i molts dels seus habitants s’han vestit d’acord amb aquella època. Hi ha hagut activitats per a tothom.
Tots els portals del poble s’han transformat per recordar com era la vida al segle XIX, i molts dels seus habitants s’han vestit d’acord amb aquella època. Hi ha hagut activitats per a tothom.
X Trobada de Ferrers: Hi han participat ferrers de tots els Països Catalans, d’arreu d’Espanya i també d’Europa. Entre tots han construït una escultura col.lectiva d’aproximadament set metres d’alçada, per uns tres d’ample. És una al.legoria de la colla de diables “Rocadepena”, amb el nom del poble fet amb més de mil cent claus, forjats per tothom que va voler
Exposició: S’hi entragà el II Premi Alpens, de forja artística.
Representació teatral, a la plaça major del poble, sobre la mort del brigadier liberal Cabrinetty, al 1873, any de la 3ª guerra carlina, per les tropes d’En Savalls.
Mercat, que s’ha instal.lat pels principals carrers del poble per oferir flors i productes d’artesania.
Pallasos, la tarda de diumenge, per a tota la quitxalla que hi havia al poble.
Concurs de Bitlles Catalanes, on es van apuntar els més destres. Ens van fer passar una estona d’allò més divertida.
Sopar de germanor per a uns tres-cents comensals a la plaça de l’Ajuntament, i, després, música “SOLC”.
Com podeu veure, és un poble petit, però d’allò més eixerit, on no ens falta mai res per fer, ans al contrari… Sempre gaudim del seu entorn muntanyenc.
Exposició: S’hi entragà el II Premi Alpens, de forja artística.
Representació teatral, a la plaça major del poble, sobre la mort del brigadier liberal Cabrinetty, al 1873, any de la 3ª guerra carlina, per les tropes d’En Savalls.
Mercat, que s’ha instal.lat pels principals carrers del poble per oferir flors i productes d’artesania.
Concurs de Bitlles Catalanes, on es van apuntar els més destres. Ens van fer passar una estona d’allò més divertida.
Sopar de germanor per a uns tres-cents comensals a la plaça de l’Ajuntament, i, després, música “SOLC”.
Com podeu veure, és un poble petit, però d’allò més eixerit, on no ens falta mai res per fer, ans al contrari… Sempre gaudim del seu entorn muntanyenc.
Autora: Manuel Gibert
Locució: Isabel Sabater
Foto: José MªMiñarro Vivancos
Musica: Kevin MacLeod (Incompetech)
Locució: Isabel Sabater
Foto: José MªMiñarro Vivancos
Musica: Kevin MacLeod (Incompetech)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)