Fa uns quants dies, en despertar-me al matí −gairebé com sempre cap a les 6:00 hores, i com diria aquell entrenador, ben d’hora, ben d’hora−, no sé per quina raó, em va venir al cap aquell conte de l‘Orient llunyà: “Alí Babà i els quaranta lladres”. Així que, en lloc d’encendre la petita ràdio que tinc sobre el coixí, i com que el matí era frescot i el llit calentet, em vaig quedar rumiant aquest pensament. És clar que allò de quaranta lladres em sonava molt, i no pas quaranta, sinó potser 40.000, vés a saber.
Volia intentar recordar de què anava el conte, i poc a poc... ho anava aconseguint. Sí, us en faré cinc cèntims.
És
un conte que apareix a Les mil i una nits, que la bella Xahrazad
explica al Sultà per tenir-lo despert tota la nit, i d’aquesta manera
evita que la mati -crec recordar-
La història es va
originar, pel que sembla, en un fet real del Sudan, on governadors
locals amagaven els tributs que devien al califa -començava a sonar-me
el tema-
Alí Babà és pobre, però un dia descobreix per
casualitat l’amagatall de quaranta lladres en una cova que s’obre amb
les paraules “Obre’t sèsam”. Agafa uns quants diners per sortir de la
seva situació.
El seu germà, molt més ric i envejós, vol saber d’on ha tret aquells diners i va a la cova seguint les indicacions d’Alí Babà. Oblida a la sortida la fórmula màgica, i els lladres el sorprenen i el maten.
Com que Alí Babà recupera el cos, els lladres s’adonen que algú més coneix el seu secret i l’acaben trobant. Llavors, en el celler d’Alí es van ficar dins de grans càntirs d’oli, per sortir-ne a la nit i matar-li la família. Marxana, la dona d’Alí Babà, ho descobreix i els mata amb oli bullent; només se’n salva el capità, que fuig i jura venjança.
El capità es fa passar per un caminant i demana hospitali-tat. Quan està sopant Marxa-na el reconeix i fingeix dedicar-li un ball, a l’hoste. Amb el moviment de la dansa s’acosta i li clava un ganivet, salvant un cop més casa seva.
Tenim, per una banda, que al germà, per massa ambiciós, la jugada li surt malament; i, per una altra, caram amb la Marxana!, perquè després diguin, dona valenta i atrevida, que salva la situació gràcies al seu valor i enginy, mentre que Alí troba la fortuna per casualitat.
Segona qüestió: el títol també podria ser “Alí Babà i els 40 lladres, o com la corrupció s’escampa com la merda”, i perdoneu l’expressió; no és gaire maca, però molt descriptiva.
La corrupció, com hem vist en el conte, ja ve de molt antic, o sigui que existeix i és inherent a qualsevol tipus de sistema polític del món. Per tant, és lògic i habitual que existeixi. Partint d’aquesta base, la gran diferència entre uns països i d’altres vindria a ser el control que el propi sistema democràtic s’autoaplica per tal que aquests casos siguin mínims i, en cas que se’n produeixin, controlats i portats davant de les autoritats competents.
Però per suposat, una cosa és la petita corrupció i una de molt diferent la que estem vivint aquests darrers mesos. Quines són les causes d’aquesta corrupció galopant?
Segur que a tots nosaltres ens vénen al cap gran quantitat de motius, de tot tipus: polítics, culturals, legislatius, falta de valors, etc. Tots en trobaríem molts, però no vull posar-me negativa, que no és bo per a la salut; miraré de donar-hi una mica la volta i posar el punt de mira en la valenta Marxana, que, a força de voluntat i coratge, salva el que és seu. Una mica dràstica, això sí. Però jo hi penso, en el resistiré, en el tots junts podrem, en aquelles frases d’un himne que a mi m’agrada molt: estem d’acord, tenim un nom, tots units farem força i s’ha demostrat que mai ningú ens podrà tòrcer -ara m’ha sortir la vena culer-.
I què dir del nostre himne nacional, n’aprofito algunes frases:
Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena!
Ara és hora, segadors! Ara és hora d'estar alerta!
Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes!
Ànims i una abraçada companys!
Autora: Concha Vilar
Foto :
Juanjo Aguar Matoses
