L'altre dia em vaig trobar amb uns amics de la meva filla, que feia temps que no veia, i amb qui estic en molt bona sintonia, ja que, per sort, de vegades la diferencia d'edat no es obstacle perquè existeixi, de forma recíproca, un enriquiment de la visió del que passa al nostre voltant i de l'actitud en front de la vida. Van estar molt contents del nostre retrobament. Tan es així, que em van convidar a casa seva a prendre un cafè i, sobretot, per ensenyar-me el que ells van anomenar eufòricament el “seu niu”.
Era realment un niuet: saló-menjador, sofà-llit, una cuineta dins un armari, coixins per terra, pòsters a les parets, i... una TV molt gran. A més, per descomptat la música.
Entre patates fregides, olives, i cervesa, vam tenir, com d'altres vegades, una xerrada desenfadada i divertida, al llarg de la qual no hi va faltar parlar sobre el 15M (amb punts de vista una mica diferents), del treball (amb als seus problemes), de la meva pensió (amb els meus problemes), de cinema, de viatges... Es va fer tard i en acomiadar-nos, sentí la seva felicitat, i una gran enveja sana, molt sana.
