Teníem pendent, parlant dels joves que ni acaben els estudis ni busquen feina, un apunt sobre el desprestigi de l’ensenyança, institució capital que s’està desenquadernant. La causa principal de la ruïna de l’escola és la seva ineficàcia com a motor del progrés individual. L’alumne ja no creu necessari estudiar per a “ser un home de profit”. L’educació segueix sent, sí, importantíssima a efectes col·lectius. A qualsevol ciutadà amb dos dits de front li sembla necessària una bona escola, ja que si els joves no es formen, el futur de la societat està perdut. Però els interessos col·lectius no coincideixen amb les percepcions individuals. Els joves sospiten que estudiar ja no és un trampolí per poder progressar i que no és útil per a ascendir per l’escala social.
En temps de Messi, Nadal i Gassol, sacrificar-se per fer feixucs deures, llegir llibres difícils o escoltar el professor no té sentit “econòmic” per a la majoria d’adolescents. Idealitzen altres formes de promoció: més ràpides, atractives i rendibles. Un professor d’institut de la Costa Brava em va explicar , en plena bombolla del totxo d’or, el mecanisme que afavoria abandonar prematurament les aules. A l’hora del pati, davant la tanca de l’institut, es paraven, amb les seves sorolloses motos, uns “pinxos” de 15 i 16 anys. Havien desistit d’estudiar l’ESO i treballaven com a manobres en la construcció. Guanyaven calerons (se suposa que en negre, ja que no tenien edat legal per treballar) amb els quals es compraven les motos, de poca potència, però de formes aparatoses. Fen soroll amb els motors per a cridar l’atenció, provocaven l’enveja dels qui (encara) no havien abandonat les aules. L’èxit econòmic dels que penjaven els hàbits d’estudiant posava en evidència el mal negoci dels qui continuaven al’institut.
Poc després que el professor em contés aquesta història, vaig passar, cap al tard, per uns camps de futbol infantil. Durant dues hores extenuants, menats per un entrenador imperiós i cridaner, els xavals van suportar la gimnàstica més dura i els exercicis més avorrits. Sense protestar. El nivell, certament, impressionava. Aquells nens tocaven la pilota com els mundialistes. Practicaven el fora de joc, el replegament ordenat, el contracop, la pressió. Vaig pensar en l’escola: la comparació era odiosa. La profe de mates no deu renyar a qui no sap les taules de multiplicar, ni molt menys fer-lo sentir culpable, sigui indisciplinat o gandul, no fos cas que es bloquegés i s’ofenguessin els pares. A la nit, l’entrenador tractarà al mateix xaval com el sergent tracta el recluta. El vaig veure cridar, insultar i humiliar. Els propis pares imposen la doble vara de mesurar: recuperar l’excel·lència escolar pot esperar, però conquerís l’excel·lència en el joc és urgent i vital. Tot sacrifici és poc!
Autor: Gerard lopez.
Foto: orionamada
Foto: smyl
