El nostre viatge a Egipte

Feia més de dos anys que preparàvem un viatge al país que desitjàvem veure per diferents raons, sobretot per la seva impressionant història: Egipte; però semblava que quan decidíem una data, tot es posava en contra, i, al final, tot es convertia en no res..., fins que aquesta última Setmana Santa, vam superar l'impàs, i el tres d'abril vam comançar el recorregut l'objetiu del qual era la descoberta de la màgia dels impressionants temples egipcis (Abu Simbel, Philé, Karnak...etc), tan màgics com la Vall dels Reis, o el temple de la Reina Hatshepsut, tomba de l'única faraona que va existir (la seva história ens diu que la discriminació de les dones a Egipte no ha evolucionat tant com ens pensem).


Què podem dir del Nil? Crec que s'ha de veure i viure. Intento explicar-ho, però no trobo les paraules que facin justícia als seus paisatges i a la pau que transmet navegar-hi.

Molt impressionant és també l'Illa Elefantina, i molt impressionants els seus pobles nubis, fets d'homes i dones molt guapos. Allí com en moltíssims llocs del país, sembla que el temps s'hagi aturat. Però en els llavis dels nubis, i en els de tots els egipcis, sempre hi ha un somriure i una paraula acollidora per a tots els visitants; són incomptables les vagades que vam escoltar la frase “welcome to Egipt”.

Després de tota la pau del Nil, l'expressió que millor descriuria el Caire és “la desorganització més organitzada”; és increïble com condueixen, en el més absolut caos, uns cotxes que en el noranta per cent dels casos, aquí no els trobaríem ni en una deixalleria. D'altra banda, creuar el carrer és literalment jugar-se la vida!

També sorprèn veure que en la Ciutat dels Morts, viuen més de vuit-centes mil persones. La mesquita d'Alabastre, el Panteó dels Mamelucs, el barri Copte, el Gran Basar Khan El Khalily, i, per descomptat, el Museu Egipci, completen el recorregut per una ciutat antiga i moderna alhora en la qual conviuen divuit milions ànimes.

Finalment vam arribar a les piràmides. Al primer cop d'ull, et sembla que ja hi has estat abans, i em van semblar més petites del que sempre havia imaginat, però tens la sensació que al seu voltant hi ha “alguna cosa especial”...

Si he de triar la cosa que més em va impressionar de tot Egipte,...van ser les Pirámides!

Tot comença i acaba, i el nostre viatge a Egipte també. Tot va sortir perfecte i ja estem pensant tornar a un país que, sens dubte, és CORPRENEDOR.

Autora: Anabel Castellanos
Locució: Francesca Sorolla
Foto: bildungskatastrophe
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

El tren del ciment

Autora: Dolors Barnola
Narració: Manel Bellart
Música: Kevin MacLeod

L'olfacte

No fa gaire temps vàrem fer un treball que parlava de la importància que té el sentit de l’olfacte i de la poca rellevància que li donem.

La cultura occidental ens va inculcar que sense la vista no podem entendre l’arquitectura, l’art, els paisatges, etc., i és evident que això és veritat. No es pot apreciar un monument, o una pintura, ni tan sols un paisatge, si no els veiem. Però aquest sentit és limitat…

La vista ens dóna la imatge de qualsevol cosa i lloc, i és indiscutible la importància que té el fet en qüestió, però el sentit de l’olfacte va més enllà, i ens pot transportar a llocs i moments que la vista no abasta.

Si analitzem un paisatge amb la vista, el gaudirem i el veurem tal com és, però, amb el temps, aquest paisatge variarà i, potser, més tard, no el recordarem. Tanmateix, aquest paisatge, segons el nostre olfacte, no canviarà amb el pas del temps, perquè l’olor ens farà veure’l tal com era. El mateix succeeix quan passem per un lloc i, de sobte, ens ve una olor familiar que ens trasllada a un moment precís de la nostra vida, al qual no ens podem traslladar només amb la vista.

Tot i que estic d’acord amb l’associació del sentit de l’olfacte amb records concrets de la vida de cadascú, i els avantatges que ens dóna la vista, penso que, per tenir una visó més completa i una vida més plena, és necessari utilitzar els recursos dels quals disposem amb els cinc sentits.

Autora: Cristina Martín (Estudiant de Preparació de proves d'accés per a majors de 25 anys)

Quim Monzó

Sóc una fidel lectora dels articles de Quim Monzó. El trobo irònic i, al mateix temps, senzill en la seva expressió literària. Hi ha vegades que sembla seriós, però sempre, en acabar de llegir l'escrit, em deixa un somriure als llavis i em fa pensar una estona. És pot dir que sempre acabo tornant-lo a llegir. Té una columna diària a "La Vanguardia"; jo me l'espero cada dia amb candeletes!

Autora: Carme Farré (estudiant de Francès i d'Informàtica Inicial)

Quin nano!

Li agradava la música. Tenia un sentit del ritme fora del corrent. Quan cantava les cançonetes del col.legi -ja ho sabeu: “cargol treu banya”, “escarbat bum bum” “sol solet…”- sonaven tan bé! Hi posava tal sentiment, que ja paraves l’orella només de sentir-lo.

De tot això, ja fa molt temps. Aquest nen, aleshores, devia tenir uns tres anyets. Era petit, però qualsevol podia endevinar que aquella personeta arribaria lluny…, i arribaria a encendre un gran foc. Anava seguint els estudis de primària com tota la canalla de la seva edat, però, al mateix temps, bombardejava els seus pares demanant-los que li compressin un instrument.

Podria ser una flauta –va dir. I afegí:

Pares una flauta és barateta! Amb una flauta ja en tinc prou; i, amb els estalvis que tinc, que en tinc un munt, me la podria comprar!

Mireu, - va dir-los tot anant a buscar la seva guardiola, els podem comptar plegats. Ja veureu si en tinc!

Els seus ulls començaren a guspirejar. S’atabalava comptant-los. Se’l veia nerviós, perquè es pensava que la guardiola era més plena. Anava comptant, i s’anava desinflant, desinflant… Tant és així, que, quan va haver acabat de comptar-los s’adonà que el que tenia no era prou per comprar-se-la. I, entristit, va començar a caure-li una llàgrimeta, i encara una altra, i una altra….. Els pares se’n van adonar de seguida. Mai no haurien pensat la importància que per a ell tenia poder tenir aquell instrument, i el disgust que representava no aconseguir-lo. Sense dir res més, va recollir els diners, els va tornar a posar a la guardiola, i, amb la cua entre cames, la va tornar a guardar-Has vist quin disgust? Pobre nano! No creus que se la mereix, la flauta? No creus que aquest nen val per a la música?-va dir la mare

La hi van comprar.

Després de la flauta, van venir la solfa, el piano, la viola, el contrabaix… Els resultats eren evidents: aquell noi era un virtuós. Però tenia un defecte: la seva timidesa no tenia límits, per la qual cosa, els seus professors li oferien actuacions i propostes llamineres que d’altres no haurien rebutjat. D’altra banda, el Palau de la Música era el seu cau. S’hi passava mitja vida. Allí tothom el coneixia i l’admirava. Fins i tot en Felix Millet li va arribar a fer propostes deshonestes, de les quals, gràcies a Déu, no va voler ni sentir-ne a parlar!

Finalment, a còpia d’insistir-hi, pares i amics el van convèncer. Va fer el cor fort i va gosar acceptar la proposta que havia rebut de Joventuts Musicals per fer un concert.

Una tarda brillant de primavera, lluïa a la porta de la sala, un panell acolorit que deia: “UN NEÒFIT QUE US SORPRENDRÀ”.

L’ovació del públic sonà com el ruixat damunt unes teulades!


Autora: M. Rosa Sabater (estudiant d'anglès funcional)