Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contes_i_altres_narracions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contes_i_altres_narracions. Mostrar tots els missatges

divendres, 17 de maig del 2013

Carta a una amiga

Estimada,

Com tu ja saps, estic passant uns dies a Racine, WI...

Wisconsin és un Estat d'Amèrica del Nord, situat al centre-nord del país. En un llistat de les superfícies dels 50 Estats, ocupa el nº 23. I si parlem de població, és el lloc nº 23. També és conegut per ésser l'Estat dels Grans Llacs. A la primavera, tot hi és verd, i molt atractiu; però a l'hivern, hi fa mot fred. Una ràfega de vent que es formi a Alaska tarda molt poc a arribar a Wisconsin, i fa baixar la temperatura de cop. Ara mateix, tan aviat fa calor com una d’aquelles fresquetes de la tardor. Hi ha una dita que diu: “Si no t'agrada el temps que fa a Wisconsin, no t'amoïnis: espera cinc minuts, que canviarà.”

La capital és Madison, i quasi totes las ciutats de l'Estat tenen noms d'origen indi: Kenosha, Milwaukee... Els menominee, els winnebago i els kickapoo van ser El llac d'aquest territori és el Michigan. És molt important: banya totes les ciutats situades a l'est de l'Estat. Proporciona aigua dolça a les poblacións. Quan el mires, no veus, a l'horitzó, res més que aigua; sembla un mar. S'hi fan onades, i diuen, els d'aquí, que hi ha vaixells enterrats al fons... Nosaltres som a la petita ciutat de Racine, també a la vora del llac, on podem passejar pels seus carrers, encara que no hi passegi ningú. Tots els desplaçaments es fan en cotxe, a causa de les distàncies. Té un bonic port amb embarcacions, i dóna gust contemplar les cases amb jardí que hi ha al llarg de les autovies, que aquí són els carrers. Algun dia hi tornarem, i espero que ens puguis acompanyar. 



Autora: Anna Mª Pinillos
Foto 1: Indy Kethdy
Foto 2: CaptPiper

La por davant d'un full en blanc

La por davant d'un full en blanc

Què em passa cada cop que vull fer una redacció? En primer lloc, em passo un munt de dies donant voltes al tema sobre el qual vull escriure; és més, a vegades he arribat a somiar sobre el tema en qüestió. En segon lloc, quan ja crec que tinc decidit el tema, intento començar a escriure, i, de cop i volta, no em surt res interessant. És com si la meva ment és quedés en blanc. És curiós, si tenim en compte que sóc una persona que no té problemes per parlar. De fet, diria que més aviat puc arribar a esgotar el “personal” amb els “rotllos” que dic quan he d’explicar alguna anècdota. I, en tercer lloc, quan algú em diu que expliqui alguna d’aquestes anècdotes, penso que té raó. Però, quan vull escriure els “rotllos” dels quals puc parlar sense cap tipus de problemes, això no funciona.

Tot em fa pensar que només existeix una forma de vèncer aquesta “por”, i això consisteix a obligar-me a mi mateixa a escriure més sovint, encara que només arribi a escriure un parell de línies. Potser així seré capaç, algun dia, d’arribar a fer una redacció de la qual pugui estar contenta. 

Per tant, he decidit posar fil a l’agulla i intentar, cada dia, escriure sobre alguna cosa.



Autor: Montse Pérez
Foto: Visentico
Musica: Kevin MacLeod
Veu: Carme Ayuso

dilluns, 13 de maig del 2013

Inocència

Amb els anys, anem perdent la innocència, que no és altra cosa que la d'una saviesa que Déu ens regala.

 Un nen de set anys estava parat davant d'una botiga de sabates, i el pobre nen estava tremolant de fred. Una senyora se li va apropar i li va dir: “El meu petit amic. Què estàs mirant amb tant interès?” I el nen digue: “Li estava demanant, a Déu, que em donés un parell de sabates”. Aquesta va ser la resposta del nen.

La dona el prengué de la mà i entraren a la botiga, i ella demanà, al botiguer, un parell de mitjons per al nen, i li preguntà si li podia donar una galleda amb aigua i una tovallola. L'empleat li portà el que li havia demanat la senyora, i ella, rentà els peus als nen, i els hi va eixugar. El botiguer li portà els mitjons, i la senyora els hi va posar, i li va comprar un parell de sabates. Li va acariciar el cap, i li va dir:

“No hi a dubte, petit, que estàs millor ara”.

Quan ella donà la volta per moure's, el nen li agafà la mà i li preguntà: “És vostè l'esposa de Déu?”



Autor: Empar Sancho
Foto: Juanjo Aguar Matose
Música: Kevin MacLeo
Veu: Josefina Benavente

divendres, 10 de maig del 2013

L'escalfor

No!, no t’adormis. El dia ja és molt clar, i el sol ja treu el nas entre la blavor del cel. Tot just comença a fer-ho..., però la seva lluentor va esclarint els núvols, i un estol d’orenetes, amb el seu cant, ja li dóna la benvinguda. Fixa-t’hi; alça’t i mira entre els porticons. Ben aviat el sol ens regalarà la seva escalfor i podrem passejar pels camins que rodegen els arbres.

Au!, vinga!, no mandregis! Surt del teu cau i escolta la remor que ens porta la primavera. Tot just fa pocs dies que demanaves que s’acabés el fred.

Quan eres petita, a l’hivern, quan tornaves de fer allò que t’havien encomanat, tot tornant a casa, et quedaves en aquell racó de la Rambla on els raigs del sol t’acaronaven la cara. Te’n recordes? Eren uns temps en què, a casa teva no hi havia l’escalfor que tu buscaves, però no et planyies pas. Eren uns altres temps.




Text: Concepció Massagué
Música: Kevin MacLeod
Veu: F. Xavier Pérez
Foto: Fabrizio Sciami

dilluns, 6 de maig del 2013

Quin plaer per a uns, i quin daltabaix per d'altres


Això podria ser un gran tema de debat, però, en el món real és un dilema que no poques vegades acaba, encara que de forma dialèctica, en un drama familiar, o simplement en un inici de desavinences més o menys vehements...



Per a uns el simple fet de preparar i programar un viatge representa un esclat de satisfacció; des del dia que es posa sobre la taula la possibilitat d'anar a un lloc o un altre (el lloc de destinació no té cap importància en les reaccions familiars), uns gaudeixen cada minut del dia pensant en l'itinerari, les etapes, els llocs que tenen quelcom interessant per veure, i una infinitat de peculiaritats del desitjat viatge; altres pensen en les compres de coses típiques que faran o podrien fer en cada una de les etapes de l’itinerari, i, per acabar d’embolicar la troca, també n’hi ha que esperen trobar aquelles coses i personatges que han vist en els diferents anuncis o propagandes obtingudes de les agències de viatges. Tots aquests components formen un nucli d’ il·lusions que fan desitjable començar el viatge com més aviat millor. 

Aquesta visió, tan plaent, té, com a contrapartida, els que veuen tot això com un amarg suplici que comporta la pèrdua del temps destinat a buscar informació de l'itinerari, monuments i racons per a visitar, saber quins menjars típics ens esperen (que segurament no ens agradaran), i intentar esbrinar quins fets desagradables ens poden sortir per aigualir el recorregut. 

L'altre punt diferencial entre les dues postures totalment antagòniques és l'aspecte econòmic, és a dir el cost de la sortida. Per al primer grup, el cost és el menys important, perquè la part destinada al menjar es pot modular simplificant els tipus d’aliments i comprant el que sigui possible al grans supermercats.


Les nits també es poden planificar en hotels, o pensions, i fins i tot en càmpings, d'acord amb els gustos o preferències de la comunitat. El segon grup tot ho veu negre: el menjar els serà car, no trobaran restaurants ni supermercats quan els necessitin, i, per dormir, no cal ni dir que els hotels estaran plens o no tindran les mínimes condicions necessàries, i, per descomptat, de dormir per terra en un càmping, ni parlar-ne!

Aquests dos grups tan antagònics, presentats de forma caricaturesca, representen una gran part de la nostra societat actual. Però ambdós són dignes de respecte, perquè, com diu el refrany castellà, “contra gustos no hay disputas”.


Autor : Carles Martínez
Foto 1 : Juan Pablo González
Foto 2 : Marc
Música: Kevin McLeod
Locució: Isabel Sabater 

La indepèndencia

Començo aquestes ratlles expressant un sí rotund a la independència de Catalunya, que votaria en cas d’un hipotètic referèndum. Definiríem l’independentisme català com el corrent polític que propugna la independència de Catalunya, o dels Països catalans, respecte a Espanya i França. Aquest moviment té base comuna en el dret d’autogovern ple, autogestió financera, capacitat de decidir sobre el model socioeconòmic, defensa de la llengua i cultura catalanes i preservació del dret civil català.

És aquest un tema que no pot tractar-se a la lleugera, i sobre el qual han d’escriure i opinar persones més formades políticament i intel·lectualment que jo. El meu cas és fruit de l’observació de dirigents polítics que admiro, i, a nivell personal, d’un sentiment romàntic. 


Uns comparen el nostre independentisme amb el d’altres indrets geogràfics com Escòcia, o Flandes, i altres amb els moviments basc, cors, irlandès, i algerià. Sembla ser que l’independentisme català nasqué inspirat en el nacionalisme irlandès. Però no ens enganyem, la nostra vocació mediterrània i europea ens fan únics i irrepetibles.

Filant prim, el nostre territori és petit, i, tot i l’Ebre, ens manca aigua, però ens banya la Mediterrània i ens creua el Pirineu. Estem en un indret únic i privilegiat.

A tothom li agrada tenir la seva casa com a casa pròpia, sense gravàmens ni hipoteques. No obstant això, qui va dir que ho deixava tot “... atado y bien atado...” sabia el que es deia, i passaran generacions fins que la llengua i cultura catalanes arrelin definitivament. 

Tenim una ubicació geogràfica digna d’enveja, moviments culturals únics i irrepetibles, catalans universals, i gent anònima que ha deixat la vida per la nostra bandera. Som hereus de glorioses tradicions. 

Escric aquestes ratlles, amb una certa pena en alguns moments, per diversos motius. Durant la meva vida personal i familiar, he viscut i he admirat gent que se sent espanyola, gent modèlica que fan que la bandera veïna a la nostra sigui digna de respecte i admiració. Tampoc no hem d’oblidar que no tots els catalans independentistes són bona gent.

Un segon motiu que em preocupa és si serà acceptada la declaració unilateral d’independència, tant a nivell espanyol com europeu. Entren aquí en joc els violents, que poden entorpir un pacífic procés d’autoafirmació. Serà necessària una policia forta i competent. 

No m’agrada escriure sobre aquest tema amb frivolitat… Insisteixo que el meu punt de vista és el de “ciutadà del món”, de votant que no té com a prioritat la política, que observa el que l’envolta, i narra de manera descriptiva el que veu, i d’amfitrió de casa seva, que no vol perdre la condició de propietari. 

Quedaran uns punts per resoldre:

 ● Catalunya o Països Catalans? 

 ● Serà pacífic i respectat el trànsit cap a l’independència?

 ● No us sap greu, en part, la bona gent espanyola que es pot sentir ferida pel nostre sentiment? 

Però és català qui vulgui ser-ho, amb independència del seu origen, raça o religió, i s’han vessat rius de tinta sobre el tema…, i jo no aportaré res de nou. Però no m’agrada escriure frívolament sobre aquest tema, perquè hi ha gent que ha patit i mort defensant aquests ideals.


Autor: Josep Mª Sala
Foto 1: Jordi chueca
Foto 2: procsilas
Foto 3: entonceeees
Foto 4: portaldelsures

dilluns, 19 de novembre del 2012

Jubilat Júnior

Tinc setanta anys, però em sento jove, com molts de la meva edat. Estic jubilat des de fa quasi un any, després de 48 anys de treballar sempre a la mateixa empresa. Al finalitzar la meva vida laboral, em vaig sentir com un jubilat, però júnior, ja que no tenia cap experiència pel que feia al meu nou estat. Em trobava en una situació per la qual molta gent ha passat, passa o haurà de passar. Vaig sol·licitar, als amics que feia temps que ja s’ havien jubilat, que m’informessin de com organitzar-me a partir d’aquell moment.

L’edat de jubilació és molt variable. Alguns es jubilen abans dels cinquanta anys, i d’altres ho fan entre els seixanta i seixanta-cinc. I uns altres, pocs..., ho fan més tard, o, de vegades, no ho fan. 

Quan un finalitza una carrera superior, inicia una etapa laboral com a júnior, i quan ja té experiència, passa a sènior. L’edat en què s’arriba a sènior és variable. També ho és en el món esportiu amateur, ja que ho són els futbolistes a partir dels trenta anys, i hi ha vàries categories de tennistes sènior, de més de 40, 50, 60 ó 70 anys.

Els amics que vaig consultar, tant els mes joves com els mes grans, em van indicar que un jubilat havia de sentir-se útil i estar ocupat. Procuro ser útil a la meva família: dono classes de repàs als meus néts, estudiants de primària, ESO i batxillerat, i ajudo al manteniment de la casa i del seu jardí. També segueixo jugant a tennis, i he après nous esports, com pàdel, golf, etc. Vaig sovint al teatre, o al cinema, amb la meva muller, cosa que ens enriqueix culturalment. Disposo de connexió a internet, que em permet utilitzar xarxes socials i rebre i enviar missatges, i procuro fer nous amics ( si algú vol ésser amic meu, que prengui nota de la meva adreça electrònica: jpmagg@gmail.com). Internet em permet també llegir diaris, revistes i enciclopèdies, baixar-me música, cinema, teatre, etc. Utilitzo un ebook, en el qual puc guardar fins a 3.000 llibres, cosa que em permet llegir-los a on vulgui, fins i tot amb tota llum del dia... El fet de poder engrandir la mida de les lletres, em permet llegir sense haver d’utilitzar ulleres. 

Altres activitats que he iniciat es refereixen a matèries no estudiades de jove, com català i solfeig. De segur que en sortiran d’altres. Això em mantindrà ocupat i no m’avorriré, ans al contrari, aprofitaré bé el temps, que ara en tinc molt. 

Pel que fa al català, llengua que he parlat i llegit habitualment durant tota la meva vida, he començat a aprendre’n les regles d’ortografia i de sintaxi, per saber escriure’l bé. Ho faig en un centre de formació d’adults, i tinc un molt bon professor, que, juntament amb els companys de classe, m’ajuda molt, i fa que trobi molt gratificant aquesta formació. Malauradament, aquest mestre ens deixarà al finalitzar aquest curs, ja que li arriba també l’hora de la jubilació. Crec que serà també un molt bon jubilat júnior, com jo.


Ja que jo necessitaré encara moltes més classes de català, par arribar a poder-lo escriure i expressar-m’hi correctament, trobaré a faltar molt la seva docència, en particular el seu “bravo” quan ho fèiem bé. 

A mesura que el temps vagi passant, penso anar-lo gaudint amb l’esperit d’un jubilat júnior, dintre d’un estat d’alegria, o de jubileu, sempre obert a descobrir i desenvolupar alguna nova activitat.

Autor: Joan Puig
Fotografia 1:   Jules Holleboom
Fotografia 2:   Leonrw

dilluns, 29 d’octubre del 2012

La importància de ser àvia


Heu pensat alguna vegada en la pau i tranquil·litat que transmet veure dormir un nadó i tot el que l’envolta: la seva olor, la seva fragilitat, el silenci, els colors i la llum de l’habitació, la tendresa que et desperta tot plegat… És una experiència meravellosa!

Fa exactament tres mesos, m'han tornat a fer àvia! I ja són sis els néts que tinc!

Recordo la primera vegada, ara fa onze anys, quan la meva filla em va comunicar que em feia àvia… Jo encara era jove i no vaig saber encaixar massa bé l’esdeveniment. Passat el primer moment, d’alegria i felicitat, gairebé em vaig posar a plorar, pensant que aquest fet em convertia automàticament en una persona gran, com si la joventut se m'escapés per una porta que m’acabaven d'obrir… Ho vaig passar fatal, i, quan el bebè va venir al món, que va ser nena, em vaig sentir la dóna més feliç de la terra! A poc a poc, se’n va anar el sentiment que m'havia acompanyat durant els darrers mesos, i que pesava com una llosa. La meva néta va esborrar de cop tota aquella sensació tan amarga amb la qual no sabia molt bé què fer, ni on situar-la. Recordo que, quan vaig tenir “la meva nena” a pes de braços, la vaig mirar i vaig comprendre que res no era tan important com aquella nineta nouvinguda…

És curiós el que es va produir el mateix dia del seu naixement, que va ser breu, però intens: mentre mirava la nena, una mena de corrent ens va dominar, i ens va envoltar fent que la resta desaparegués a l’instant… Aquest vincle ha perdurat des que va néixer, al llarg dels onze anys que ara té. 



Autora: Mercé Fontanals
Foto 1: E. Carton
Foto 2: © Delsool's
Veu: Candi de vega
Musica: Kevin Macleon

Enllaços

Seguidors