Començo aquestes ratlles expressant un sí rotund a la independència de Catalunya, que votaria en cas d’un hipotètic referèndum. Definiríem l’independentisme català com el corrent polític que propugna la independència de Catalunya, o dels Països catalans, respecte a Espanya i França. Aquest moviment té base comuna en el dret d’autogovern ple, autogestió financera, capacitat de decidir sobre el model socioeconòmic, defensa de la llengua i cultura catalanes i preservació del dret civil català.
És aquest un tema que no pot tractar-se a la lleugera, i sobre el qual han d’escriure i opinar persones més formades políticament i intel·lectualment que jo. El meu cas és fruit de l’observació de dirigents polítics que admiro, i, a nivell personal, d’un sentiment romàntic.
Uns comparen el nostre independentisme amb el d’altres indrets geogràfics com Escòcia, o
Flandes, i altres amb els moviments basc, cors, irlandès, i algerià. Sembla ser que l’independentisme català nasqué inspirat en el nacionalisme irlandès. Però no ens enganyem, la nostra vocació mediterrània i europea ens fan únics i irrepetibles.
Filant prim, el nostre territori és petit, i, tot i l’Ebre, ens manca aigua, però ens banya la Mediterrània i ens creua el Pirineu. Estem en un indret únic i privilegiat.
A tothom li agrada tenir la seva casa com a casa pròpia, sense gravàmens ni hipoteques. No obstant això, qui va dir que ho deixava tot “... atado y bien atado...” sabia el que es deia, i passaran generacions fins que la llengua i cultura catalanes arrelin definitivament.
Tenim una ubicació geogràfica digna d’enveja, moviments culturals únics i irrepetibles, catalans universals, i gent anònima
que ha deixat la vida per la nostra bandera. Som hereus de glorioses tradicions.
Escric aquestes ratlles, amb una certa pena en alguns moments, per diversos motius. Durant la meva vida personal i familiar, he viscut i he admirat gent que se sent espanyola, gent modèlica que fan que la bandera veïna a la nostra sigui digna de respecte i admiració. Tampoc no hem d’oblidar que no tots els catalans independentistes són bona gent.
Un segon motiu que em preocupa és si serà acceptada la declaració unilateral d’independència, tant a nivell espanyol com europeu. Entren aquí en joc els violents, que poden entorpir un pacífic procés d’autoafirmació. Serà necessària una policia forta i competent.
No m’agrada escriure sobre aquest tema amb frivolitat… Insisteixo que el meu punt de vista
és el de “ciutadà del món”, de votant que no té com a prioritat la política, que observa el que l’envolta, i narra de manera descriptiva el que veu, i d’amfitrió de casa seva, que no vol perdre la condició de propietari.
Quedaran uns punts per resoldre:
● Catalunya o Països Catalans?
● Serà pacífic i respectat el trànsit cap a l’independència?
● No us sap greu, en part, la bona gent espanyola que es pot sentir ferida pel nostre sentiment?
Però és català qui vulgui ser-ho, amb independència del seu origen, raça o religió, i s’han vessat rius de tinta sobre el tema…, i jo no aportaré res de nou. Però no m’agrada escriure frívolament sobre aquest tema, perquè hi ha gent que ha patit i mort defensant aquests ideals.
Autor: Josep Mª Sala
Estimada,
La capital és Madison, i quasi totes las ciutats de l'Estat tenen noms d'origen indi: Kenosha, Milwaukee... Els menominee, els winnebago i els kickapoo van ser
El llac d'aquest territori és el Michigan. És molt important: banya totes les ciutats situades a l'est de l'Estat. Proporciona aigua dolça a les poblacións. Quan el mires, no veus, a l'horitzó, res més que aigua; sembla un mar. S'hi fan onades, i diuen, els d'aquí, que hi ha vaixells enterrats al fons...
Nosaltres som a la petita ciutat de Racine, també a la vora del llac, on podem passejar pels seus carrers, encara que no hi passegi ningú. Tots els desplaçaments es fan en cotxe, a causa de les distàncies. Té un bonic port amb embarcacions, i dóna gust contemplar les cases amb jardí que hi ha al llarg de les autovies, que aquí són els carrers. Algun dia hi tornarem, i espero que ens puguis acompanyar. 
