L'aplec de l'Alguer

Com cada any, he pogut participar en l’Aplec Excursionista dels Països Catalans.

Aquest any ha sigut especial, perquè se celebrava a Sardenya, concretament a l’Alguer. Això, perquè encara hi és viva la llengua catalana des que Pere III va treure els Sards d’aquesta part de l’illa per poblarla amb catalans, uns 500 aproximadament.

Sempre hi acudeixen excursionistes d’arreu dels països catalans: Catalunya Nord, Balears, País Valencià i Catalunya. Si habitualment som uns 500 participants, aquest any, vam ser-ne 900! Es veu que l’esdeveniment de fer-ho per primera vegada a l’Alguer ha tingut una resposta molt efectiva. Sobretot perquè s’hi feia un homenatge a una persona molt entranyable i valuosa, en Francesc Beato. Ell va coordinar els 34 primers aplecs i va lluitar molt perquè és fes un aplec a l’Alguer.

Desprès d’aconseguir-ho, ens va deixar per culpa d’un fatídic accident de trànsit.

L'organització del Centre Excursionista de l’Alguer, amb la col·laboració d’altres entitats, va ser molt bona i diversa: exposicions, xerrades, visites guiades, concert, excursions de diferents nivells, etc...

Sardenya és, encara, una illa molt salvatge. La seva costa és forca retallada i amb penyasegats. És poc poblada. És més agrícola que no pas marinera. Curiós... Com a cosa típica: els “nurags”. Són construccions prehistòriques que consten d’una torre central, una sala de reunió, muralles, cabanes rodones o rectangulars, segons el seu ús i, a vegades, dolmens i menhirs.

L’aplec va ser una veritable invasió de la ciutat que ens va oferir una bella sessió de balls i cançons tradicionals. Va ser molt interessant.

L’any vinent, l’aplec es farà a la Catalunya Nord, si Déu vol.

Tant de bo que això ens permeti seguir estrenyent els llaços de germanor entre tots els Països Catalans!

Autor: Simone de Ridder
Foto: Mat. Tauriello

Sortim de viatge cap a Washington

Setembre de 2010

Primer dia: Estava molt contenta d'haver fet aquest viatge. Podríem no haver-lo fet a causa de la salut del meu marit. Finalment va poder ser, i n’estic entusiasmada. Hem viatjat moltes vegades als EE.UU, ja que hi viu el nostre fill. Ell es va ordenar sacerdot l'any 2003, quan ja feia sis anys que era allí. Hem anat a visitar-lo vàries vegades. Però aquest viatge va ser diferent, perquè el meu marit havia estat greument malalt i ja havíen passat dos anys des de l'última vegada que havíem sobrevolat l'Atlàntic.

Va ser com si coméncessim una nova etapa en les nostres vides. Deprés de…, vam conèixer una ciutat, Washington, on, abans, no havíem estat mai. Aquesta ciutat, segons diuen, és encantadora, i té molts llocs interessants per visitar. Hi vaig anar amb una doble il.lusió: veure el fill i veure un lloc nou, que, per altra banda, semblava que ja coneixia de tant veure'l en fotografies i reportatges a la televisió.

El viatge va ser molt llarg, però el fet s'ho valia. Van ser 3 hores fins a Londres, i unes 8,25 h. de Londres a Washington. Allí ens va venir a buscar el fill, i …, cap a l'aventura!

Vam arribar a casa ! Dic a casa perquè ens van deixar un annex en una casa d'una família, on crec que viuen els avis quan van a visitar-los: habitació dormitori, bany, cuina i sala d'estar amb grans finestres al jardí compartit amb la família que viu al costat mateix. Vam arribar tard, al vespre, i vam anar a sopar; per cert, el fill té una especial predilecció per un restaurant de Tapes espanyoles...

Ja em direu… fer 9.000 Kms., i menjar de cuina hispànica. Però a ell li agrada això, i va estar molt bé. Fins i tot, s'hi ballaven sevillanes. Molt sorollós ! A l'anar a dormir, vam agafar el son de seguida, ja que feia hores que no dormíem.

El primer dia hi va aver moltes novetats. No erem a Washington D.C., sinó en una ciutat molt a prop, anomenada Alexàndria, que té un "Old Town" encantador, amb carrers estrets plens de botigues i restaurants. Vam passejar també a la vora de l'aigua. Hi passa el riu Potómac, que té barcasses de passeig per fer excursions i més restaurants.

Vam començar el dia amb un esmorzar típicament americà: ous, cansalada, patates, salsitges, torrades i "pancakes" amb xarop d'arç; aixó ens va omplir tant, que no vam tornar a menjar res fins l'hora de sopar: un altra vegada menjar americá pero amb amanida.

El 2n dia va ser diferent. Ens va convidar un oficial de l'Army, o sigui, de l'exercit, retirat, a un "Brunch", al club d'oficials, on serveixen un bufet variadíssim amb tot tipus de plats. Ens van avisar per andavant que haviem d'anar vestits correctament: "No texans" ens va dir. Va ser un esmorzar "very polite", amb molta simpatia, ja que aquesta familia, estima molt el nostre fill. La resta del dia va ser calmat, i vam acabar la tarde en un parc, també a la vora del riu Potómac.

Esperàvem impacientment l'endemà per anar a Washington. Finalment vam anar-hi!

Vam agafar el cotxe per arriba al metro. Allí, les distàncies són enormes, més o menys, 4 Km. Hi ha uns aparcaments molt grans, a prop de cotxe per arribar al netro. Allí, les distàncies són enormes, més o menys, 4 Km. Hi ha uns aparcaments molt grans, a prop de les estacions principals d'Alexàndria, per no haver d'anar amb cotxe fins a la ciutat.

Vam agafar el metro i, al cap de 10 parades i un transbordament, vam baixar en una estació anomenada Smithsonian. Al sortir al carrer, arribes al "Mall". Ja ens havien explicat el que és això: un llarg passeig amb gespa molt verda, amb avingudes als dos costats. Té una llargada de 1.500 metres. A un extrem, hi ha el Capitoli; a l'altre, l'Obelisc, monument a George Washington.

Darrere d'aquest monument, hi ha el Lincoln Memorial. A banda i banda del Mall, i com a centre cultural de la ciutat, hi ha diversos Museus; per mi, el millor, el "National Galery of Art"; n'hi ha d'altres, el "National Air and Space Museum", el Museu d'Historia Natural, el Museu d'Historia d'America", etc. Just en front de l'Obelisc, comença el passeig cap a la White House; comença amb l'"Elipse"; jardí tot de gespa, una font...

I, a partir d'aquí, ja no es pot pasar, perqué topem amb la residència del President. No cal dir-ho! A l'"Elipse", hi ha l'Arbre de Nadal, que es munta cada any davant la Casa Blanca, flanquejada per carrers plens d'històrics edificis polítics. És així que arribes a l'entrada principal de la Casa Blanca, des d'on sembla que podem veure, millor i mès a prop, l'edifici (es veu a través de la reixa que tanca el jardí).

Ens va fer un temps esplèndid i el Sol ens va acompanyar tots els dies durant la primera setmana.

El temps passava ràpidament. Vam dedicar un dia sencer a visitar la “National Gallery of Art”, magnífic museu de pintura i escultura. Ens vam entretenir en les sales de pintura Italiana, on tenen l'única pintura de Leonardo da Vinci que hi ha als E.U.A., i, naturalment, en les diverses sales de pintura Espanyola; vam veure-hi obres de Ribera, Velàzquez, Murillo... Esplendid

També vam anar a la CUA: ”Catholic University of America”, on estudia el nostre fill; és un conjunt d'edificis històrics del 1864 on s'han afegit d'altres edificis mès moderns. Vam visitar les aules, sales d'estudi, de reunions, etc. Per als estudiants, hi ha menjadors i cafeteries, on disposen del necessari per passar el dia sencer. Increïble! A les 7 de la tarda, una hora en què tothom es retira a casa seva, la universitat, bullia d'activitat.

Haig de remarcar que hi ha, allí, l'Esglèsia de la Immaculada Concepció, preciosa, amb imatges de Maria de diversos punts del món.

Aquesta església té una cripta, encara mès bonica i artística, i, no us ho perdeu creure: contè una capella, oficines d'administració, “restrooms”, ”shoping”, i cafeteria! Tot plegat a la cripta d'una església. Això és Amèrica!

Un d'aquells vespres vam acabar en un local a l‘Estat de Maryland, en un barri anomenat “Pring Esprins”, per sopar, però és “after hours”, i, si demanes el menjar abans de les 8 del vespre, tel

donen a meitat de preu.

Arribàvem a casa a les 9, o les 10 de la nit, rebentats. Dormírem durant 10 hores seguides, de tan cansats que estàvem.

Cada dia va ser diferent. Semblava que el dia tinguès 30 hores en lloc de 24, ja que les aprofitàvem al màxim.

Vam passejar per carrers encantadors, amb cases senyorials, que ens recordàven el barri de les Tres Torres de Barcelona. Són cases molt antigues (No deien que els EEUU no tenen història?). Allí han quedat instal·lades moltes petites ambaixades.

Vam visitar, tambè, la casa del primer president George Washington. És una fundació de “Ladies” que es dedica a la conservació de l'edifici i a explicar la història d'aquest president. És curiós que hi hagi moltes persones tan grans fent de guies en tants llocs... Fins hi tot, vam anar a un concert de Jordi Savall, al Kennedy Center, molt bonic, i tant! I les persones que t'acompanyen al seient -la majoria molt grans-, són amables.

He barrejat coses, sóc molt desordenada. La casa de George Washington es diu Mount Wermont; és un museu, on les explicacions van dirigides al fet que ell va comprar una propietat i va reorganitzar la vida del camp, l'agricultura i la ramaderia( la seva vida de general i les guerres que es van produir en aquell temps, i tambè a la seva vida amorosa són comentades; es va enamorar de la dona que seria la seva esposa, Marta, una víuda amb dos fills, que ell va educar com si fossin fills seus. Al llarg de la visita, veiérem la primera tomba on va ser enterrat, i la definitiva, on reposa ara. Allí va ser traslladat el matrimoni and una cerimònia esplèndida per honorar la seva memòria.

I arribem a l'última setmana d'estada a Washington: ja ens preníem les coses amb més calma. Vam agafar un “Troley” turístic que es contracta per a dos dies, i permet fer tres rutes diferents. El vam aprofitar a fons,(com a bons catalans). Vam anar parant i baixant als llocs d'interès, per tornar a pujar al trolley al cap d’ una hora…

Tambè vam visitar el Cementiri d'Arlington, un lloc que no podíem deixar pel seu interès històric. Vam veure la tomba dels Kennedy i la casa del General Lee, situada en aquells terrenys. Vam visitar més museus. A Washington gairebé tots són gratuïts, i pots passar-hi tota l'estona que vols, o que pots, perquè un s’hi cansa força.

Vam tornar a casa amb avió, naturalment, però guardem un record molt maco d'aquest viatge. Washington és una ciutat encantadora, que penso tornar a visitar.

Autora: Anna M. Pinillos

Foto 1: Afagen

Foto 2: Beverly & Pack

Foto 3: Mastery of Maps, Michael Huey

El què de la qüestió

Què tenia aquell senyor que tenia el nas vermell, que portava aquell jersei, que pintava de vermell? Què pintava de vermell?, la paret de casa seva?, la porteta del balcó?, la finestra de la cuina?, o el sostre de l'habitació?


Què menjava per dinar? Què volia per sopar? El que menja no compensa, si el que compra no s'ho menja


... Si només es preocupa de pintar!



Autora: Anna Maria Pinillos
Foto: Sebastián-Dario

Alpens

El tercer diumenge de maig, com cada any, hem celebrat, al poble on anem habitualment els caps de setmana, la Fira del Jovent. I com cada any, s’ha representat pertot el poble, el desenllaç de la batalla que va tenir lloc el juliol del 1873 entre liberals i carlins. 

 Aquest any, el dissabte 21 de maig, tot el poble ja estava ambientat com si estiguéssim al segle XIX. Molts anàvem vestits d’aquella època, i les botigues també estaven retolades i guarnides amb caire antic. 

Al matí van arribar els traginers amb carros tirats per cavalls, que portaven botes de vi i altres queviures. A més a més, també portaven notícies fresques de Prats de Lluçanès. Havien vist tropes liberals pels voltants.

Més tard, l’alcalde d’Alpens va convidar l’Infante Don Alfonso de Borbón y Austria --germà del rei Carles VII-- i la seva esposa Ma de las Nieves de Braganza a pernoctar al poble, a la masia del Graell. Diumenge va continuar la representació a la plaça del poble, on es van enfrontar les tropes liberals i els carlins. En aquesta batalla va morir el brigadier Cabrinety a les mans de les tropes comendades pel general Savall.

Cada any s’hi afegeix una mica més de representació, música i ambientació. Així aviat farem ombra a la Passió d’Esparreguera. 

Autora: Isabel Aguilar.

Imatge 1:  Arano 25

Moltes, moltíssimes gràcies

Va ser al setembre del 2010, quan, havent assolit el nivell B de català, i no tenint possibilitat de continuació, en Jordi em va animar a matricular-me a majors de 45 anys per fer l’examen d’ingrés a la Universitat.

 La meva primera resposta va ser no. Però, després vaig anar madurant la idea i vaig decidir que per tractar-se només de tres assignatures, potser ho podria intentar; també continuaria assistint a les classes de català, faria un reciclatge de castellà pel que fa a la sintaxi, i el comentari de text m’ajudaria a desenvolupar l’escriptura


Així, doncs, em vaig matricular al curs de majors de 45 anys, i a Competic 1. I, malgrat que ha estat una mica dur, ja que tenim 9 néts petits, i, a l’hivern, quan un no està malalt, ho està l’altre, i els tenim a casa. Val a dir que ara ja som a les acaballes del curs, i que estic molt contenta, perquè, si m’ac-cepten a la Universitat, podré fer, sense presses, quelcom que de jove, per les circumstàncies dels fills i el treball, no vaig poder fer, i, a més, haig de dir que, gràcies al Joan i a la seva paciència, també he pogut arribar a fer vídeos amb música i fotos dels nens.

Resumint: gràcies Fina, per les teves classes, quasi particulars, gràcies Jordi, pels teus ànims quan em deprimia… Gràcies Josep, per la teva generositat, i gràcies Joan, que ens has ajudat en el difícil camí de la informàtica. I, també, gràcies a la resta dels professors, perquè en aquest primer any de canvi, us heu esforçat al màxim perquè tot rutllés.

Companys, si teniu l’estudi com a assignatura pendent, no dubteu a posar fil a l’agulla, i estudieu, que és una manera de treure les teranyines de la ment. I el contacte amb la joventut és la millor manera de rejovenir-nos! Molt bon estiu, i fins el proper curs; si Déu vol

Autora: Manuela Gibert
Foto 1: Gigi 62
Foto 2: Juergen Kurlvink

IBI, poble de la il·lusió

Ibi, municipi pertanyent a la comarca de la Foia de Castalla, situat a 20 km d'Alacant. Clima mediterrani (hiverns més durs que en la zona costera, les majors precipitacions es recullen a la tardor i a la primavera). Compta amb una població d’uns 26.000 habitants. Ibi ,ja va ser seu d'una petita civilització ibèrica, d’on ve la paraula IBI, que corrrespondria a un vocable ibèric que significa "zona entre rius".

En el temps de la Reconquesta, era una, o diverses alqueries, gràcies als pactes contrets amb Jaume I. Zeid Abu Zeid --antic rei almohade de València, i aliat del monarca aragonès-- pren possessió d'aquest territori, el qual és cedit al seu gendre Eximen Pérez d'Arenós i, per mitjà d’un bescanvi, passarien a poder del rei Jaume I.

L'any 1629 obté l'emancipació definitiva després de concedir-se-li la condició de Vila Reial. En el transcurs de la Guerra de Secessió, els pobles de la Foia de Castalla van manifestar la seva fidelitat al futur rei Felip V, el qual va donar a IBI els títols de Noble, Fidel i Lleial.

Fins al segle XIX, la principal font d'ingressos depenia de l'agricultura, als quals es van sumar els de la indústria de tipus artesanal (com la dels filats, o la del comerç del gel). D'aquesta última font d'ingressos derivaria la indústria gelatera, que va tenir un ràpid creixement per tota la geografia nacional i gran part de l'estranger, coneguda pel nom de "LA IBENSE". Entre la dècada dels anys 60 i 70, s’inicia la fabricació de joguines a Ibi, i naixen les primeres empreses jogueteres: FEBER, RICO, COLOMA Y PASTOR, GOZAN, JUGUETES MIRA, PERY, LA MECANICA IBENSE, etc.

Actualment, Ibi fabrica articles de plàstic i metàl·lics, i és reconegut actualment com a CENTRE  tenim diversos llocs d'interès ESPANYOL DE LA JOGUINA. A Ibi cultural, com, per exemple, els del nucli antic (Ermita de Santa Llúcia, plaça de l‘Església...), o bé els diferents espais i edificis relacionats amb el món de la indústria gelatera i de la joguina: plaça dels Geladors, plaça de la Tartana, plaça dels Reis Mags, el Museu Valencià de la Joguina, i el monument d’homenatge als treballadors, i l’Institut Tecnològic de la Joguina --mol important, tant a nivell nacional com internacional--, on es fa un control exhaustiu de la joguina per a la seva qualitat, seguretat, etc., abans de ser comercialitzada.

Ibi és un poble conegut, principalment per ser “el poble de la il·lusió”, i, actualment, Ibi treballa per un projecte molt especial: "LA CASA DELS REIS MAGS“, un món màgic per als més petits --i no tan petits--, on es faran realitat tots els somnis de tots els nens del món. Per això Ibi és el poble de la il·lusió: no hi ha res més gratificant que construir joguines, i veure, a través d'elles, el somriure d'un nen, o d'una nena.

Autora: Maria Jesús Cardenete
Foto 1: Idranx
Foto 2: Kirikiri

Aliments transgènics

Els aliments transgènics són aliments obtinguts d’espècies a què s’han afegit, de manera artificial, gens que no els són propis, mitjançant tècniques de biotecnologia i enginyeria genè- tica. Durant el Neolític, l’home va començar a manipular el patrimoni genètic de les espècies per aprofitar-les millor; i amb el desenvolupament de l’agricultura i la domesticació d’animals, es va començar la millora genètica en plantes i animals, gràcies a la selecció i els creuaments.

Després de comparar el blat trobat a les tombes dels faraons egipcis amb el blat d’avui en dia, els científics varen arribar a una conclusió: el blat dels faraons era genèticament diferent del blat actual. Per això, el blat, la civada, les vaques i els gossos d’avui no tenen els mateixos gens que tenien fa dotze mil anys. Els creuaments genètics van permetre, per exemple, durant l’edat Mitjana, millorar genèti-cament races de cavalls, porcs, vaques, etc, per obtenir-ne millors rendiments.

Des d’un punt de vista ecològic i socio-econòmic, els transgènics comporten una homogeneïtzació genètica de les espècies d’inte-rès agronòmic i ramader, a més d’un monopoli de poques indús-tries fabricants de variants genè-tiques. La inserció de gens en els organismes pot tenir diversos objectius: augment de grandària, millora del gust, més resistència a plagues (insectes)...

Els aliments transgènics més comuns són el blat de moro i la soja, plantes més resistents a les malalties, plagues, o a un tipus d’herbicida determinat. També s’han obtingut animals trans-gènics, com ara carpes i salmons que contenen fragments d’ADN, i que la manipulació genètica converteix en peixos més desenvolupats.

Aquests animals sintetitzen una proteïna, o producte metabòlic concret, que ens interessa extreure. Una mostra d’aquesta transformació es dóna en la síntesi d’insulina humana, mitjançant bacteris transgènics. Crec que avui en dia tots els aliments transgènics passen uns controls estrictes, i solament s’autoritzen els que han demostrat que són inofensius per al consum i el medi ambient.

Hi ha diversos aspectes dels transgènics que són objecte de controvèrsia, com l’addició de gens forans, o modificats; en un organisme qualsevol la manipulació genètica podria generar productes metabòlics inesperats, d’efectes desconeguts.

També crec que les administracions, nacionals i internacionals, d’arreu del món han d’estar a l’aguait, vigilant, constantment, per fer el seguiment que l’elaboració de qualsevol producte reclama abans de comercialitzar-lo.

Autor: Antonio Castillo

Foto 1: Duglas Vasquez

Foto 2: Olmo Calvo

La nit de Sant Joan

La festa de Sant Joan pot ser definida amb molts adjectius: màgica, única... I així anem afegint-hi adjectius per tal de donar color a una festa que per motius ben diversos vivim i mantenim viva.

La seva virtut més gran és la seva espontaneïtat, perquè mal-grat les constants que manté, canvia i s’enriqueix en cada una de les seves reedicions.
A finals de l’any escolar, a vigília de les vacances d’estiu, la calor ajuda a sortir de casa, i el fet de poder jugar amb foc, i tot plegat, afavoreix que tots ens tornem una mica infants. La nit de Sant Joan és, del tot, una celebració profana. Fins i tot l’Església Catòlica va deixar de considerar la diada de Sant Joan festa de precepte… 


Tota la màgia d’aquesta nit rau en la revetlla i la gran festa comunitària: grans i petits a l’en-torn del foc, cremant pirotècnia, menjant, bevent i ballant. La revetlla és el començament d’allò que ha d’esdevenir màgic en un moment de la nit. Quan la foguera no flamegi, els de cor jove, buscaran allò que han entrevist o desitjat durant el ball. 

El ball és un element im-prescindible en tota festivitat. A qualsevol festa d’aparellament el ball pren gairebé totes les formes que pot prendre: comunicació, record, somni...Les peces que s’han ballat a les revetlles de Sant Joan han estat sempre les que estaven de moda en aquell moment. Qui no recorda els anys seixanta amb els “guateques” que feia la gent jove, que prenien un caire de festa particular en les arram-bades furtives i els primers petons. 

L’àpat col·lectiu és un dels elements essencials de tota celebració, i, en una diada com aquesta, a l’aire lliure i al voltant d’una foguera, encara més. El foc és el mitjà de transformació culinària de l’aliment, i l’àpat comunitari prop de la foguera amplia la relació existent entre el foc i la cuina. La gastronomia de la nit de Sant Joan és d’allò més variada. Aquesta nit també es consu-meixen coques diferents segons l’indret, sense oblidar els refres-cos, el cava i els gelats. 

La utilització dels petards és la projecció sofisticada del costum de jugar amb foc en una nit en què el foc és l’element de paral·lelisme amb el Sol. 

Cada any, la nit del 22 de juny, un grup de gent puja al cim del Canigó, encén un foc i el vetlla tota la nit. A l’alba, comença el camí de descens per portar la flama del cim del Canigó fins al Castellet de Perpinyà.  D’allí en cotxes, la flama amb la qual s’encendran moltes fogueres, es reparteix per totes les terres de parla catalana, fins i tot les més allunyades.

La festa de Sant Joan és viva i, per tant, variable. Cada any s’hi poden afegir coses noves i cada any n’hi descobrim de velles que no coneixíem. L’essència de la festa comporta mutació, i la diada existirà encara que canviï de forma, perquè per damunt de tot, el solstici d’estiu és fertilitat.

Autor: Joan Giménez

Foto 1: Miguel Alamin

Foto 2:  Contando Estrelas

De vacances a Mallorca

Hem estat una setmana a l'illa de Mallorca. Ja sabeu que el “Ministerio de Asuntos Sociales” organitza uns viatges per a la gent gran, dels quals ens beneficiem els jubilats, perquè tenim vacances a bon preu; també hi guanya el gremi d'hotelers. Els hotels que a l'estiu s'omplenen de gent, de turistes de tot arreu, cridats pel sol i per les aigües tèbies del Mediterrani, fora de temporada haurien de tancar per manca d'ocupació. Doncs bé, les persones grans omplim aquests hotels, avalats pel govern d'Espanya i podem gaudir de viatjar a diversos llocs de la península, o de les illes.

Nosaltres vam triar Mallorca. De fet, no vam triar ben bé, sinó que vam accedir a les sobres ja que la destinació que demanem, any rere any, no ens la concedeixen; nosaltres demanem un tipus de “Viajes Culturales”, uns viatges una mica diferents; però mai no tenim sort. Cada temporada rebem una carta del “Ministerio” que ens diu que som “Cobertura de plazas vacantes”, o sigui, que no, que no ens toca, que això va per sorteig, i ens quedem en llista d'espera per si hi ha algú que renuncia a les seves places, la qual cosa no succeeix mai.

Així que, una que sóc jo, que tinc molta paciència, navego per Internet, per la pàgina web de “Mundo Senior”, que és l'agència que gestiona aquests viatges, i vaig buscant el que sobra durant la temporada. Aquesta vegada, al trobar un viatge de 8 dies a Mallorca, en un hotel a S'Arenal, m'hi vaig apuntar ràpidament. Ja que no podem fer “Cultura”, doncs bé, aprofitem l'ocasió i fem uns dies d'esbarjo.

Mallorca és una illa que coneixem sobradament, pam a pam. El meu pare va néixer a Felanitx, una ciutat de l'interior de l'illa que té un port a pocs quilòmetres de distància, Porto Colom, on encara tenim família, motiu pel qual hem viatjat moltes vegades cap allà. Fins hi tot hivam anar en viatge de nuvis. Vam tenir la sort que ens van deixar una casa al port, i vam passar uns dies molt bonics. Després hi hem tornat sovint, com ja he dit abans.   Aquesta setmana ha sigut de descans; hem passejat, hem llegit, hem canviat la nostra rutina diaria per una altra.   La cosa que més ens ha interessat, i que és digna d'explicar, ha sigut la visita a la catedral de Palma, per conèixer l'obra de Miquel Barceló a la capella del Santíssim d'aquesta catedral. Encara que ja l'havíem vist per televisió, aquesta obra s'ha de veure “in situ”. A mi em va agradar, és especial. El que no es pot negar és la seva originalitat. Realment és única.   A banda d'això, veure el color de les aigües de les caletes de Mallorca és omplir-se la vista d'unes tonalitats de verds i blaus com no es troben en cap obra d'art.

Autora: Anna Maria Pinillos

Imatge 1 Luis Hernandez

Imatge 2 Cris Andina

Estètica i alimentació

Quan Peter Paul Rubens va pintar "Les Tres Gràcies", segurament no era conscient de com seria de famosa i anomenada la seva obra, per comparar el prototipus de cos bell d’aleshores, amb el que preval ara.

Flacciditat, excessos adiposos i cel·lulitis són els principals enemics de moltes dones que avui en dia observen amb desesperació el seu cos davant del mirall, i veuen que no s'ajusta als cànons de bellesa que s'imposen en els temps que corren. 

Ara que s'acosta el bon temps, aquestes preocupacions tornen a generar intranquil.litat en moltes dones, i algunes decideixen agafar la paella pel mànec i aventurar-se a seguir algun tractament. 

La medicina estètica guanya protagonisme en aquests casos, però hauríem de saber acceptar que no és la panacea, i que tampoc no produeix miracles. 

 La cel·lulitis és el màxim exponent d'aquest fet, ja que és un problema per al qual encara no s'ha trobat una solució definitiva. L'altre maldecap, des d'un punt de vista estètic, és el greix localitzat (les acumulacions de cèl·lules grasses en llocs puntuals, que es mostren resistents, tant a les dietes com a l'ac-tivitat física). Jo voldria fer una crida a l'ús de bons hàbits i al sentit comú, sempre que la genètica no ens jugui una mala passada.

Tinguem sempre present en què consisteix una bona alimentació. Destinem, doncs, el temps ne-cessari a cada un dels àpats del dia, i donem a l'esmorzar el protagonisme que es mereix, i fem arribar, als nostres nens, homes i dones del futur, totes aquestes consideracions, amb la certesa que redundaran en benestar i absència de preocupacions alimentàries.

Autora: Mercè Fontanals
Foto 1: Montuno
Foto 2: seiho

Editorial

L’estiu acaba de començar, i Sant Joan ens dóna el seu comiat pel que fa a aquest any escolar…

Hem tingut un curs ple d’ensurts i poques alegries: enduriment de la crisi, creixement de l’atur, tsunami al Japó, menyspreu del Tribunal Constitucional contra Catalunya, un no-sabem-què a Ascó… Però el trasllat al recinte de l’Escola Industrial de Barcelona ha obert una finestra de llum a les nostres aules, des d’on deduïm una Catalunya millor --la del Noucentisme--, millor que la que tenim ara, encongida i poruga. Esperem, doncs, que aquesta Catalunya noucentista ens il·lumini i condueixi cap a una situació més equilibrada, i justa, en què els menys beneficiats no siguin, com ara, els responsables de combatre una altra crisi. 

Però, d’altra banda, l’any que ara tanquem ens ha regalat alguna cosa bona: celebrem, per exemple, que, des de la mudança del nostre CFA, és molt positiu el que s’ha produït a l’aula d’informàtica de Competic 1 i Competic 2, quant a l’ús de nous llenguatges per a la versió digital d’aquesta revista. Vam poder fer-ne un primer tast en la celebració de Sant Jordi, i sabem que es tracta d’un treball ben resolt, si tenim en compte la qualitat del recitat dels textos, i la correctíssima aplicació dels fragments musicals que els acompanyen.

I també, molt positivament, fem palès que, dins el currículum del nostre CFA, els nostres alumnes d’Accés a la Universitat han aprovat l’examen que els acredita per entrar a la catedral del saber… i que, igualment, els alumnes del Cicle Formatiu de Grau Mitjà també han reeixit. I ho celebrem, és clar, i ens desitgem, tot seguit, les merescudes vacances que, per anar bé, haurien de ser ben bones. 

Foto: Visualpanic

Un sofregit per a la crisi

El bacallà és, avui dia, un luxe, però va ser tot el contrari durant molt temps: no solament un voluntariós ingredient del sever menú de Setmana Santa, sinó un recurs de taules humils, un peix útil, però sense “glamour”. Més humil era l'arengada, la proteïna més a l'abast d'aquell país pobre que vaig conèixer essent infant. Un país de sopes de pa i sang fregida, que reservaba el pollastre per a les grans festes. Un país de truita de farina: perquè l'ou condís, se li afegia aigua, un grapat de farina i sal; batut el líquid resultant, se’l posava a la paella i si li donaven unes quantes voltes (nou, deia la meva àvia Remei). I la truita quedava cruixent per fora i gomosa per dins: dos o tres ous podien alegrar les set boques de la nostra taula.

Les comares competien amb els bunyols (brunyols, diem a l'Empordà), que menjàvem sola-ment per Setmana Santa. Quan la meva àvia Remei, de la Bisbal, els amassava, tota la casa feia olor de llevat. Deixava la massa en repòs en un gibrell --que cobria amb un drap de cotó--, i els fregia l'endemà al matí. L'olor del fregit era acre i dolç, un veritable oxímoron: desagradable i apetitós a la vegada. Els bunyols de l'àvia Remei eren lleugers i elegants, però unamica insípids. Els de l'àvia Maria, de Girona, d'altra banda, eren toscos i grossets, però deli-ciosos: tenien gust d'anís i coriandre. Amb els bunyols, vam aprendre les primeres nocions de diplomàcia: no podíem festejar el gust dels de Girona sense descriure la textura dels de la Bisbal, i viceversa.

Però no sé si té massa sentit parlar-los de menjars típics d'una “setmana” que ja s'acaba. No sé si ahir es van cruspir el xai pasqual de rigor (també la carn de xai declina: la por al colesterol s'ha imposat a l’encant del seu sabor), però avui, dilluns de Pasqua, en plena crisi econòmica, voldria proposar un arròs de la meva àvia Remei, tan saborós com auster, ja que per preparar-lo, n’hi ha prou amb uns talls de sèpia i costella de porc. Josep Pla explica que l'arròs depèn estrictament del sofregit. Elaborat amb força ceba (i po-quíssima tomata), el sofregit ha de convertir-se en una confitura melosa i obscura, quasi negra. Perquè la ceba es transformi en confitura, fa falta un ingredient que ara escasseja: paciència, assossegament (una destil·lació del caràcter que s'aconsegueix després de dedicar, com feien les nostres àvies, gran part del propi temps a algú que no sigui un mateix).

La meva àvia feia servir una marmita de ferro, negra de tant fer-la servir. Mentre tallava la ceba, m'explicava anècdotes del seu temps. L'àcid de la ceba, que fa plorar els ulls, contribuïa a dissimular la tristesa. Un parell de llàgrimes rodaven per les seves galtes cansades, de color de ciri, mentre evocava l'avi, que va morir tan jove, o algun episodi de la guerra.

 L'àvia tenia els cabells blancs i els ulls negres, que unes fosques ulleres accentuaven.

Els seus relats no eren de color de rosa. Eren les històries d’uns me-nestrals que es van passar la vida treballant, mentre la mort i l'infortuni destruïen amb una constància sense pietat els pocs instants de confort. Poc després de casar-se, els avis van comprar una caseta, en la qual van instal·lar una adrogueria, que pensaven pagar de mica en mica. Disposaven d'un petit as a la màniga: uns petits estalvis que l'avi havia invertit en la fàbrica surera on treballava.

L'home va morir pocs anys després de casar-se. I a l’intentar, l'àvia, re-tirar els estalvis del difunt marit, va resultar que l'amo de la fàbrica s'havia arruïnat. Carregada de deutes, vídua i amb una filla, va aconseguir obrir-se camí amb un coratge exemplar, treballant nit i dia, estalviant cada cèntim, pres-cindint de tot plaer, prohibint-se la fatiga, vivint amb austeritat màxima, progressant pas a pas, però amb constància, fins que, quan el futur semblava somriure, la guerra va portar noves penalitats, més privacions, altres perills, i escorcolls i abusos del comitè per la seva fama de beata, i rosaris passats en el soterrani durant els bombardejos,quan van entrar els franquistes, altra vegada el mateix: des-trosses i furts de la soldadesca. El combat de la meva àvia no va ser excepcional.

Totes les dones que van suportar la guerra contaven històries semblants. Eren heroïnes, però no tenien consciència de ser-ho. La lluita quotidiana donava sentit a la seva existència. No esperaven altre premi que poder seguir lluitant. La crisi que avui ens espanta i colpeja és quasi una comèdia, a la llum de la fam, el malestar i les penalitats que va sofrir la generació que ens va llegar la truita de farina i l'esplèndid arròs amb quatre talls de sèpia.

Tota la força d'aquella generació rau en el sofregit. Primer: no fer llàstima, mantenir el pudor i la dignitat. I és que, en efecte, al trossejar la ceba, un mateix aconsegueix dissimular l'impacte real de les dificultats amb una excusa irònica: les llàgrimes són degudes a l’àcid tubèrcul. Segon: esperar la baixada de la crisi amb calma i aplicació, acompanyant amb l'espàtula la lenta cocció de la ceba, fins i tot quan l'esforç sembla inútil. Per descomptat, no oblidar el brou. Per a la seva preparació, n’hi ha prou amb fer bullir amb aigua abundant uns peixos, pocs, sense nom. Sense el brou del coratge i el cor fort, l'arròs, com la vida, fins i tot quan es disposa del millor marisc, no té gust, i s'acaba interioritzant que sempre surt malament.

Autor: Gerard Lopez
Traducció de la versió castellana de l’article d’Antoni Puigverd, a La Vanguardia. 
Foto 1: JC i Nuria
Foto 2: avilas.es
Foto 3: bmann´s

Tornar

A vegades, escriure sobre els sentiments és una feina una mica feixuga; les paraules no surten amb la fluïdesa necessària, ni saps com començar ni com dir-ho, però saps, amb certesa, que vols explicar un fet simple, senzill, que ha deixat una empremta dins nostre. El cel blau, sense cap núvol, i el sol, radiant, marcaven que ja érem al pic de l´estiu. Feia molta calor.

Aquell dia fèiem una visita que, per al meu pare, era important; després de setanta anys, tornava a Belchite. Belchite (Saragossa) és actual-ment un munt de ruïnes fantasmagòriques, rodejat d’un paisatge agrest i erm, on sembla que el present i el passat es barregin, i l’angoixa oprimeixi el visitant.

 

Durant la Guerra Civil Espanyola, va ser bombardejat una vegada i una altra, fins que va ser destruït totalment. Els supervivents republicans van ser obligats, durant molts anys (ja finalitzada la guerra) a viure sota aquelles runes on s’amun-tegaven els morts, i els records… Aquests supervivents, encara estan traumatitzats.

El Belchite d’ara va ser reconstruït, a 2 km del seu antic assentament, però només hi podien viure les persones addictes al nou règim. El pare tenia una entrevista amb un historiador, que recollia informació per publicar un llibre.

Li va explicar com havia fugit una nit, amagant-se i arrossegant-se, fins que no va haver arribat a un altre poble, que es diu Lécera. La mare i jo l’escoltàvem sense dir res.

No podíem parlar; les paraules semblaven fora de lloc. Quan va ser l’hora de dinar, vam anar a un restaurant de Lécera, on, sobtadament, el pare va dir: --Quan tenia 20 anys, en aquest mateix lloc, menjava matolls del camp… i ara, que en tinc 91, hi prenc gelat, cafè i copa. I afegí: --Que n’és, de “punyetera“, la vida! Aquesta història és personal, però també és una mica la història de tots. Actualment, Belchite és patrimoni universal per la UNESCO.

Autora: Josefa López.
Foto: Photohykans

La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és una nit màgica que enllaça amb antigues tradicions, que celebren tots el municipis gironins.

Els protagonistes són el foc i la música, que conflueixen en les revetlles populars que tenen lloc als carrers de pobles i ciutats. Al voltant d’una foguera encesa, és tradició degustar la tradicional coca de Sant Joan --un pastís elaborat amb crema i fruites confitades-- i ballar fins la matinada, tot tirant coets i petards.

Aquesta celebració d’origen pagà, amb què tot Europa commemorava el solstici d’estiu, a Catalunya ha arribat als nostres dies convertida en festa nacional.

En qualsevol dels pobles o ciutats de les comarques gironines, pots viure la nit de Sant Joan, des de la Costa Brava al Pirineu. Però, si ets a prop de Girona, pots sumar-te a la festa de l’arribada de la Flama del Canigó.

Des de l’any 1955, la Flama del Canigó uneix, mitjançant el foc, tots els Països Catalans, que encenen les fogueres de Sant Joan a partir d’una mateixa flama: la que crema al cim de la muntanya del Canigó.

Allà dalt, la recullen els portadors de totes les comarques, que s’estenen com una xarxa per fer arribar la flama a tot arreu amb un missatge comú que es llegeix en cada encesa.

Si el 23 de juny et trobes en terres de Girona, i vols viure una revetlla autènticament tradicional --que els gironins celebren amb les portes obertes a tothom que hi vulgui participar--, pots passejar pels carrers de qualsevol municipi i seguir la música o el soroll dels petards. Segur que trobaràs una festa popular on t’acolliran amb els braços oberts!

 

Editor escrit: Mercè Fontanals

Editor Foto: Pere Soler 

Fukushima

Un terratrèmol i, posteriorment, un tsunami van arrasar la regió nord del Japó (Costa del Pacífic), el dia 11/03/11, i van deixar, com a resultat, mort i desolació. En dies posteriors, les rèpliques del terratrèmol s'anaven succeïnt a menor escala.

A causa del tall de submi-nistrament elèctric, la central nuclear de Fukushima, que es troba en aquesta zona, va tenir greus problemes en la refri-geració dels seus reactors, que, malgrat els esforços dels tècnics per refredar-los, no van poder evitar que els nuclis es fon-guessin i que s'escampés, sense control, la massa radioactiva.

La indústria nuclear tracta de minimitzar els riscos. La in-formació que es rep és molt fragmentada, i volen evitar la comparació amb l'accident nuclear de Txernòbil, l'any 1986.

No ho diuen, però Europa s'ha obert al diàleg. La Xina exigeix informació, ja que té vint-i-vuit reactors en construcció; Ale-manya es planteja clausurar les centrals en deu anys, i França es pregunta quanta vida útil tenen les centrals franceses.

Fukushima va ser inaugurada l'any 1971, i, recentment, en va ser prorrogada l’ activitat.

La població de la zona, després de l'accident, va estar exposada a uns nivells de radioactivitat molt elevats. Els mitjans de comunicació informaven que les dosis eren mil vegades superiors a les permeses, tot i saber que d'innòcues no n'hi ha.

Els efectes de la radiació pro-longada en la població es coneixeran a llarg termini, amb un notable augment d'alteracions hormonals i malalties de càncer.

Es dóna la trista paradoxa, segons els economistes, que les conseqüències econòmiques, a la regió afectada, representen solament el 4% del PIB japonès.

¿Com es pot mesurar el preu amb què l'energia nuclear ens farà pagar el mal que ella projecta incessantment sobre els éssers vius?

Autora: Carmen Navarro
Foto:  Abode of Chaos

Victòria del bon futbol

MARÇ 2011

El barcelonisme està d'enhorabona. Han passat uns mesos d'ençà d’aquell 5-0 Barça-Madrid que ens va fer tan feliços; i el Barça ens segueix donant alegries.

Després de tants “derbies” seguits, i tantes polèmiques des-agradables, i poc esportives, que s'han creat per part del

“Senyor Mourinho”, el Barça, per mèrits propis, es classifica per a la final de la Champions, a Wembley. Per molt que els “merengues” es queixin i vulguin carregar les culpes a l'àrbrite, el Barça va ser el millor, i va jugar fent una autèntica exhibició futbolística. El més trist d'aquesta història és que s'ha parlat poc de futbol, i molt de les polèmiques decla-racions de Mourinho, i del seu “¿POR QUÉ? ¿POR QUÉ?” Dons bé, jo li responc: “Porque sois unos guarros jugando, porque no sabéis perder, porque os quejáis de todo. O, simplemente, perque os lo merecéis”

 28 DE MAIG

Ja som campions!

A Wembley, el Barça s'ha proclamat campió d'Europa, amb un partit espectacular, al llarg del qual va estar magistral i molt superior al Manchester.

Ho haurà entès, ara, Mourinho?

Visca el Barça i visca Catalunya!

Autora: Mari Carmen Gilabert
Foto 1: Tamahaji
Foto 2: Shin--k