Fukushima

Un terratrèmol i, posteriorment, un tsunami van arrasar la regió nord del Japó (Costa del Pacífic), el dia 11/03/11, i van deixar, com a resultat, mort i desolació. En dies posteriors, les rèpliques del terratrèmol s'anaven succeïnt a menor escala.

A causa del tall de submi-nistrament elèctric, la central nuclear de Fukushima, que es troba en aquesta zona, va tenir greus problemes en la refri-geració dels seus reactors, que, malgrat els esforços dels tècnics per refredar-los, no van poder evitar que els nuclis es fon-guessin i que s'escampés, sense control, la massa radioactiva.

La indústria nuclear tracta de minimitzar els riscos. La in-formació que es rep és molt fragmentada, i volen evitar la comparació amb l'accident nuclear de Txernòbil, l'any 1986.

No ho diuen, però Europa s'ha obert al diàleg. La Xina exigeix informació, ja que té vint-i-vuit reactors en construcció; Ale-manya es planteja clausurar les centrals en deu anys, i França es pregunta quanta vida útil tenen les centrals franceses.

Fukushima va ser inaugurada l'any 1971, i, recentment, en va ser prorrogada l’ activitat.

La població de la zona, després de l'accident, va estar exposada a uns nivells de radioactivitat molt elevats. Els mitjans de comunicació informaven que les dosis eren mil vegades superiors a les permeses, tot i saber que d'innòcues no n'hi ha.

Els efectes de la radiació pro-longada en la població es coneixeran a llarg termini, amb un notable augment d'alteracions hormonals i malalties de càncer.

Es dóna la trista paradoxa, segons els economistes, que les conseqüències econòmiques, a la regió afectada, representen solament el 4% del PIB japonès.

¿Com es pot mesurar el preu amb què l'energia nuclear ens farà pagar el mal que ella projecta incessantment sobre els éssers vius?

Autora: Carmen Navarro
Foto:  Abode of Chaos

Viatge al transport públic

Als matins, abans d'arribar a les màquines expenedores de tiquets, recorro un passadís ample i lluminós; darrere, deixo alguna paperera, senyalitzacions, i algunes prohibicions.

Accedeixo a l'interior del recinte després de validar la targeta del viatge. A la dreta, hi ha un quiosc de begudes i dolços; a l'esquerra, cinc panells amb publicitat, els personatges dels quals et somriuen sempre.

Dues direccions ben senyalitzades, escales mecàniques -separades per una barana- permeten, als viatgers, accedir a les andanes. I veig les pantalles de televisió que ininterrompudament emeten imatges, panells indicadors del temps d'espera dels trens, bancs de pedra que, a mida que va arribant la gent a l'andana, són ocupats pels viatgers..., i als vagons, passatgers muts: alguns amb els diaris gratuïts plens de titulars, altres amb un llibre i, molts, amb els auriculars, van escoltant música i parlant per telèfon.

Quan el tren arriba a l'estació, algunes persones, amb pressa, baixen dels vagons, o hi pugen en el mateix moment en què un xiulet ens avisa del tancament de les portes.

A la sortida del recinte, deixo enrere les prohibicions, les màquines de venda de tiquets, els panells publicitaris amb gent somrient, i una paperera.

Pujo escales per sortir al carrer, on em reben els semàfors vermells, i les voreres sense gent.

Autora: Carmen Navarro
Foto: Moriza

Un dia qualsevol

Mar rosada sobre els verds blats. Verd intens trencat pels blancs murs de la casa inacabada. Ormeigs dispersos per l'empedrat. Una figuera frondosa, on s'amaguen els ocells... Un pou... Una galleda -lligada a una corda- descansa en el brocal.

Gradualment, el groc s'imposa sobre els verds camps i, el cant de les cigales, sobre el dels ocells. La casa és esclafada pel sol.

El vermell, a poc a poc, substitueix el groc i reapareix el verd dels camps amb set. La pols dels camins, emportada pel vent, matisa els colors.

Un to vermellós dóna pas al gris que, a mida que passen les hores, ens porta el negre, trencat per un mantell blau fosc ple d'estels.

Alguns veïns, havent sopat, es donen cita al costat del pou, per gaudir de la quietud de la nit.

Autora:Roge Trapote
Música: Kevin McLeod
Locució: José Luis Garcia

La capsa

Durant molt temps, i amb tendresa, tractava d'atrapar els instants més importants de la seva vida, i dipositava -en una capsa de cartró, de 20 x 30 cm-, els seus records.

Amb el pas del temps, la capsa va quedar oblidada en un armari; van trobar-la els seus descendents, i, com intrusos, abans de llençar-la a les escombraries, i després d'haver-li tret la pols que s'hi havia acumulat, analitzaven, divertits, les escenes que les fotografies mostraven.

Autora: Carme Navarro
Foto: Juan Pablo
Locució: Teresa Tadeo
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

Silenci

El dia vint-i-nou de setembre va ser convocada pels sindicats, una vaga. La idiosincràsia d'una comunitat ve determinada pels fets que s'hi han viscut al llarg dels segles.

Una comunitat acostumada al silenci, que un dia va veure com, sense avis previ, feien fora, d'una casa llogada, les famílies que la compartien... la finca va quedar deserta. Deien que l'amo volia fer-se una masia perque, a la ciutat, no hi havia tranquil·litat.

Passaven els dies, els mesos i els anys, i la gent es va acostumar a veure-la buida i en runes. Darrere quedaven les corredisses dels nens i les veus del pares cridant-los per dinar.

Moltes famílies que van ser desallotjades van haver de dormir, amb els nens i les poques pertinences que tenien, sota una olivera. Ningú no es va compadir d'ells.

Nens petits plens de mocs i desnodrits, gent gran amb els ulls plorosos de tants patiments, i arrossegant el dol pels fills que van haver d'abandonar la terra... Sempre la mateixa història, la terra canviava de mans sense tenir en compte la gent que en vivia.
Ningú no es rebel·lava per por derepresàlies: una lliçó ben apresa! “La justicia sempre és impartida pels forts”- deien els desheredats. El millor era el silenci i tornar a començar.

El silenci va apoderar-se de tots. I, encara que la normalitat era aparent, la gent es mostrava inquieta. Era tanta la por que hi havia, que ni de portes endins la gent trencava aquell silenci. La desconfiança va arrelar en la gent. Eren temps difícils.

Els avis eren els únics que no romanien enmudits, tot i que els parents sempre els intentaven fer callar. Ells, amb insistència, sense res a perdre, contaven, als néts, les moltes calamitats que havien viscut i com trobaven a faltar els seus éssers estimats desapareguts per culpa de la guerra. Fora dels avis, ningú no en parlava.

Encara que no es verbalitzava, els nens captaven que alguna cosa passava. A mida que creixien, aprenien el per què del silenci, sense conèixer la història d'aquella llarga i obscura nit.

Aquells que van contribuir a la foscor no van aconseguir, tot i implantant el silenci, que l'oblit guanyés la partida a uns fets cruels i vergonyosos. I mai no van ser jutjats!

Ir a descargar

Autora: Carmen Navarro (estudiant de Català llindar)
Narració: Gerardo López
Música: Kevin MacLeod (Incompetech)
Foto: Tochis

Pa amb xocolata

El silenci es trenca amb el soroll d'una porta a l'obrir-se. Coixejant, l'àvia surt de la seva cambra, de fer una becaina.

Mentre és al lavabo, els nens van sortint, l’un darrere l'altre, amb els ulls tancats per la llum, despentinats i mig adormits.

L'àvia, trencat el silenci, intenta no fer soroll mentre va canviant de lloc els testos per a evitar que els toqui massa el sol. Tota sola, i sempre vestida de negre, gaudeix de les plantes que, agraïdes pel temps que els dedica, es mostren plenes de flors.

--Per què us heu llevat tan d'hora?, tan bé com s'està al llit?

--No teníem més son.

--Que podrem agafar les bicicletes, avui?

--Sí, però, abans, haureu de berenar, i anar amb compte de no allunyar.

--Què voleu per berenar? Voleu, ara que els vostres pares no hi són, pa amb xocolata? Després podrem fer una partida de parxís.

--Molt bé! -diuen els nens a l'uníson; i continuen: --Àvia, la fem ara?

Tots tres hi estan d'acord.

-- Jo el vermell -diu el nen.

-- No, no, el vermell el vull jo -replica la nena.

Tots dos intentaven quedar-se les mateixes fitxes, i començaren una discussió, que es va acabar quan l'àvia va dir: “El color, l'escollirà qui, al llençar el dau, tregui el número més alt.”

Els nens van acceptar-ho, i, aleshores, van començar la partida...

Mentrestant, la tarda avançava, i el sol queia...

Autora: Carmen Navarro
Foto: AiramSelegna's

Sortida de classe

A mida que s’apropava l’hora de l’homenatge en memòria de Maria Àngels Anglada, la sala de l’Ateneu Barcelonès s’anava omplint de gent.

Com a telò de fons, a l’escenari, una foto de l’escriptora; al centre un petit faristol amb dos llibres, un de poesia de Maria Àngels Anglada i l’altre, d’un dels seus escriptors favorits; al costat, fent-li ombra, un petit ram de flors, de roses petites.

Feren una bona exposició de la seva obra literària i la seva passió per Grècia i els seus escriptors: Eusebi Ayensa, director de l’Institut de Cervantes d’Atenes i Mariàngela Vilallonga, catedràtica de filologia llatina i directora de la càtedra Maria Àngels Anglada, de la Universitat de Girona.

Van posar veu als textos de Maria Àngels Anglada, Carme Callol i Josep Tero, que amb les seves interpretacions recitades i musicades, van fer que la sala s’omplís d’enyorança.

Em van venir a la memòria, la solitud, la por, les enveges i rancúnies viscudes en un temps no molt llunyà, i que és meravellós deixar la veu, a aquells qui ja no en tenen. Carreguen al damunt del’esquena, durant anys, el pes del viscut, i, quan veuen que la vida se’ls acaba, amb pressa, buiden el seu cor de records, per anar-se’n lleugers d’equipatge, i sense adonar-se, deixen el testimoni, amb la creença que romandrà en la memòria d’aquells que els sobreviuen, i no cauran en l’oblit, ni els patiments ni les alegries viscuts.

A Maria Àngels Anglada, res del que és humà no li era aliè.

Autora: Carmen Navarro (estudiant de Català llindar)

Un matí de diumenge

Una riuada de gent va sortir del poliesportiu un matí de diumenge, i el va deixar buit i silenciós…

El sol brillava força, i un vent suau portava les olors dels carrers mig adormits. Les fulles seques, tot fent sardana, es van amuntegar davant les botigues, amb les persianes abaixades. La gent que passejava s’aturava per deixar pas als grups de caminaires; algun gosset bordava darrere el seu amo.

Els jardins, molls de rosada, mostraven, com ferides, els senyals de la nit anterior. A la muntanya, el sol es filtrava a través dels arbres, i algun gatet l’aprofitava, aliè als passejants. Tothom portava el plànol a la mà.

Algun caminant va haver de plegar per cansament, i, dues hores més tard, els altres van arribar al mateix lloc d’on havien sortit, que, a poc a poc, va omplir-se de gent i de soroll.

Autora: Carmen Navarro (estudiant de Català llindar)