La darrera rosa

De camí cap a l’estació de me-tro de Jaume I, després d'una magnífica ballada de sardanes a la plaça de Sant Jaume, suat però content, se m'acosta una noia amb una rosa a la mà i em diu:

―Hola, li regalo aquesta rosa!

―Gràcies! Però ja he comprat les que volia regalar.

―No..., si li regalo. A aquesta hora ja no la vendré i és l’última que em queda.

―Ah, doncs, moltes gràcies!

―Li faig un petó a la galta, i segueixo camí cap al metro amb la meva rosa.

Era tard. Deurien ser més de les deu o potser un quart d'onze. Motxilla a l'esquena, rosa a la mà, i ja dins de l'estació camino sol pel llarg passadís, quan veig que s’acosta, encara lluny, una noia rossa, maca, i sense rosa. Ambdós caminem per la nostra dreta i la distància que ens se-para es va reduint. Decideixo que la rosa ha de ser per a ella. Amb una certa solemnitat, quan ja era a prop, vaig cap a ella i em planto davant seu:

―Té, aquesta rosa és per a tu

―li dic.

La noia, sorpresa, amb un som-riure complaent, agafa la rosa i em diu amb un marcat accent estranger:

“―¡Muchas gracias!” ―I em fa un petó espontani, suau...

Tot plegat va durar deu o dotze segons. Vaig mirar-la com s'allunyava amb la seva rosa i encara es va girar per fer-me adéu amb la mà, la mar de contenta. No ens coneixíem de res i segurament no ens veurem mai més. Però a mi m'ha quedat un bonic record d’aquella Diada de Sant Jordi.

Barcelona, Diada de 2014. de Sant Jordi

Autor: Ramon Poch
Foto 1: Modificada per Mª Jesús Ollé, a partir d'un original de Dani Vázquez

10 anys són 10 anys!

Dels meus 35 anys de docència, recordo, com a més satisfactoris, els que van transcórrer entre el 1996 i el 2012 a l'escola Palau de Mar, setze anys al llarg dels quals la bona convivència amb els col·legues va fluir eficaçment i molt a favor d'un millor exercici en l'art d'ensenyar el que havia après com a mestre. Sempre he cregut en el benestar de l'esperit com a base del treball fet individualment i en equip, i més encara en l'àmbit de l'ensenyança. Això (la bona convivència amb els col·legues), juntament amb la sort de poder entrar continuadament a l'aula —per la salut que Esculapi ens concedeix—, m'ha fet professionalment feliç durant setze anys escolars, tot i els mals moments —ara anecdòtics i inevitables—, i, en tot cas, mai volguts ni desitjats.

Ara fa deu anys —potser en fa algun més— que a l'antiga seu de la nostra escola, a la Barceloneta, en Vicenç Oset, antic company de Magisteri, i jo, començàvem els fonaments d'aquesta publicació que compleix deu anys de tossuda activitat continuada, la salut de la qual rau sobretot en la il·lusió i el treball dels qui la manteniu viva, alumnes i professors, amb la certesa que l'exercici d'escriure fa créixer sempre intel·lectualment. Remarco, en aquest sentit, la complicitat de la direcció i de tot el professorat de l'escola, que posa en evidència el clar interès pedagògic de la nostra revista escolar. I es fa sempre evident, aquest deure professional de tots plegats, mestres i alumnes, a favor de l'engrescament dels estudiants a participar en aquesta revista, jove encara, que es farà gran si mantenim l'interès a escriure de cada alumne, única prova —la d'escriure— on es manifesta la seguretat i la satisfacció del seu aprenentatge a l'aula de llengua.

El català —parlat i escrit—, encara en evident diglòssia, necessita aquesta revista, ara molt viva i estimulant. Vet aquí la raó de ser d'aquesta publicació que va néixer amb l'objectiu de fomentar-ne l'ús, cosa que ha fet sempre amb el mateix compromís de totes les altres lluites a favor de la seva normalització.

Que el 2015 sigui, doncs, no només un any per celebrar la bona salut de "Palau de Mar", sinó un any més d'aquesta tasca que ens ajuda a ser més clars i explícits en l'expressió de la nostra parla i la nostra escriptura.

Autor: Josep Oliveras (àl·lies Josep Tero)
Imatges: CFA Palau de Mar

El meu equip, l´Espanyol

Durant la meva vida escolar, en començar cada curs, em trobava amb la mateixa qüestió: ets del Barça o del Madrid?

I jo, desconcertada, des de ben petita m’he preguntat per què totes les persones han de ser del Barça o del Madrid. És que no hi ha més equips a Catalunya, com ara el Nàstic o l’Espanyol?.

Jo des que tenia 3 mesos sóc sòcia de l’Espanyol, me’n va fer la meva tieta; en aquell temps no era gaire normal fer socis a nens tan petits. Dels primers anys, naturalment, no en tinc records, però me n’han explicat anècdotes, com ara que sovint em quedava adormida a la cadira, o que un dia em vaig perdre perquè me’n vaig anar sola al bany sense que la meva tieta ho sabés i després no em trobaven...

Sempre recordo el camp de Sarrià, perquè hi he passat gairebé 14 anys.

Quan passejo pels voltants on hi havia el camp, em vénen imatges de tot el que gaudia allí. Per exemple, quan em van comprar la meva primera bufanda o la senyora de darrere que sempre em donava “sugus”..

Però per l’economia del club, l’any 1997 el camp de Sarrià es va haver d'enderrocar. Vaig seguir l’enderrocament per televisió mentre estava al meu poble, Pineda de Mar. Em van caure algunes llàgrimes i just en aquell moment em vaig adonar dels forts sentiments que em lligaven al meu equip. I de Sarrià ens van traslladar a aquella "muntanya màgica" Montjuïc, on hem viscut moments d'alegria i moments de patiment.

 El 2000 vam arribar a la final de la Copa del Rei contra l'Atlètic de Madrid a Mestalla (València); vam guanyar 2-1, amb gols de Tamudo i de Sergio. El 2006 vam arribar de nou a la final de la Copa del Rei; en aquesta ocasió la victòria va ser per 4-1 davant el Saragossa, al Santiago Bernabeu. Vam anar a Madrid amb tren. Recordo que vam sortir força gent de l'estació de Sants, els “pericos”, que anàvem identificats amb samarretes i bufandes de l’equip. A Saragossa es van afegir aficionats aragonesos, i entre les dues aficions es feien els pronòstics; jo aleshores pensava que guanyaria el Saragossa.

Aquesta temporada vam patir molt amb el perill del descens. L'últim partit, a Montjuïc, davant de la Reial Societat, el vam guanyar amb un únic gol de “Coro”, en temps de descompte. Fins aleshores ens vèiem a segona, ja que acabava de marcar l'Alabès quan quedaven 26 mi-nuts pel final de la lliga. Aquell gol va ser un veritable cop per a tots els pericos, sort que “Coro” ho va poder solucionar. Aquest dia el recordaré perquè tota la meva família érem al casament del meu germà.


Sembla increïble, però el perill de descens es va transformar com-pletament la temporada 2006-2007 en què vam arribar invictes a la final de la UEFA, tot i haver jugat amb equips com l’Àjax i el Benfica, entre d’altres. Aquesta final es jugava a Glasgow, amb un altre equip espanyol, el Sevilla Aquí sí que vam patir: el partit va acabar 1-1 i la pròrroga 2-2. Òbviament, es va haver d'anar a la tanda de penals. I continuava el patiment, cada vegada més gran! No ho vam poder aconseguir, la copa de la UEFA es va quedar a Sevilla, com l'any anterior.



La temporada 2008-2009 érem els últims. Tocava jugar amb el Barça al Camp Nou; el resultat va ser 1-2 amb gols d'Ivan de la Peña. Quedaven deu jornades per al final de lliga i tornava a estar en zona de descens; només es salvaria si guanyava 8 dels 10 partits. I, a falta d'una jornada, ho va aconseguir!!!

L'últim partit a Montjuïc contra el Màlaga, Tamudo va fer el seu primer “hat-trick”.

Al final d'aquest partit, ens vam acomiadar tots de l'estadi olímpic, després d'haver viscut dotze anys a la “muntanya màgica”.

Per fi, tornàvem a tenir camp propi i espero que puguem gaudir molts anys del nou estadi. El 2 d'agost de 2009 el RCD Espanyol va poder dir que, després de dotze anys, ja tenim camp. És fantàstic, espectacular, hi ha molts equips que agafen idees per al seu estadi.
Però desgraciadament, en el millor moment dels periquitos, el món del futbol va haver d'acomiadarse, amb els ulls enfonsats en llàgrimes, del que havia estat elegit com a nou capità per aquella temporada, en Dani Jarque, etern 21 del RCD Espanyol. Aquest horrible episodi de la història de l’equip va passar quan ell, juntament amb els seus companys, estava preparantse per a un partit de la pretemporada en una ciutat d'Itàlia, la tarda del 8 d’agost, mentre parlava amb la seva dona per telèfon. Se li va aturar el cor...

Des d'aquell dia, en el camp de Cornellà, en el minut 21 ─el dorsal que ell duia─ es fa un minut d’aplaudiments en el seu record. 

Autor: Marta García

Fotos: Hector Miila , yonolatengo, Arousa Futbol 7, Victorianio Javier Tornel García

Sogres i sogres

Sogra, paraula que significa mare del teu marit i que si t’ho penses bé, podria ser la teva segona mare; però no, en el meu cas no és així, és l’enemic número 1. Parlem de les sogres. N’hi ha de tota mena però com que no es pot triar, et toca la que et toca, i Déu n’hi do la que m’ha tocat a mi!

Ara us faré cinc cèntims de petites coses que m’han passat, per riure una estoneta; mai millor dit, perquè si t’ho has d’agafar pel costat seriós, acabaries malament.

Mireu, quan ens vam conèixer jo era molt jove, tenia 15 anys, i crec que no li vaig agradar gens (crec que cap noia li hagués semblat bé). Jo no era la Marilyn Monroe, però tampoc era el monstre de Notre Dame. Aquell dia em va dir: “¡Buenoooo!, solo tiene ojos". I es va quedar tan ampla. Quan arribava l'agost, els meus pares anaven a Castelló a cuidar la meva àvia i jo anava amb ells, ja que en aquella època no es deixava una noia sola a casa. Quan vaig anar a acomiadar-me’n, vaig haver d’empassar-me: “Mira como una madre no hay nada, ella se va de vacaciones y se queda tan ancha". Ella sempre ha posat molts obstacles entre el seu fill i jo.

Un cop casada, quan venia a casa l'única preocupació que tenia era passar els dits per les altures dels mobles per tal de veure si hi havia pols. Em repassava els lavabos i la cuina per veure com estaven, o sigui que em repassava tot el pis, per poder-me criticar, és clar. Però no li vaig donar aquest gust, sempre ho tenia tot net i polit. Per norma, me n’adonava i callava, fins que un dia li vaig dir: “Què, ja ha fet repàs general?” La vaig deixar ben parada. Només dir-vos que sí, que al principi calles, però que al final no en deixes passar ni una.

Aquesta dona és de les persones que mai estan d’acord amb el que es fa. Si la vas a veure perquè la vas a veure i de vegades quasi et tanca la porta, però si trigues uns dies en passar per casa, aleshores som uns pocasoltes que no li fem cap cas.

També se les va tenir amb la meva mare. Un Nadal la meva mare em va regalar uns llençols molt macos i me’ls va brodar amb les meves inicials, tot correcte. La meva sogra, enmig d'un dinar de família, va dir que “... no estaba de acuerdo con esas sábanas porque tenían que llevar las iniciales de su hijo". Tots ens vam mirar i ens vam quedar bocabadats; el meu xicot no sabia on posar-se, ja que encara no érem casats. Amb això vull exemplificar que ella sempre ha de dir-hi la seva i no té cap vergonya.

Aquell mateix Nadal li vam anunciar que ens casaríem al juliol, cosa que no li va semblar gens bé, i tot seguit ens va preguntar el perquè de tantes presses. Vam contestar plegats que cap pressa, però que en teníem moltes ganes.Segons ens va explicar el meu sogre més tard, volia venir a les Canàries, quin horror! Com deveu haver imaginat, érem allà de viatge de noces. Sort que el meu sogre encara la dominava una mica, si no, imagineu quin sarau.

Quan els meus fills eren petits no volien anar mai a casa d’aquests avis. "Mireu si en saben les criatures!”, i això que no eren entremaliats, eren uns nens que es portaven molt bé i, sobretot, no tocaven res, però ella els hauria tingut lligats a les cadires.

La meva sogra, tot un caràcter, el mostra amb tothom, també amb el seu marit. Un dia el meu sogre estava molt fluix a causa d’un tractament mèdic i jo li vaig aconsellar que no sortís de casa perquè podia caure. Li vaig preguntar si volia que li portés alguna cosa i em va dir que volia peix. Doncs mireu, quan em vaig presentar amb el peix, la "senyora de la casa" com l'anomeno jo, em diu: “¿Quién te ha dado permiso para traer pescado a mi casa?" Me la miro i li contesto que me l'havia demanat el seu marit, i la cara que va fer...! Déu n’hi do! Mai més m'han tornat a demanar res.

Ah! Una altra de molt bona. Jo sempre acompanyo els meus sogres al metge, ja que el meu marit no pot fer-ho a causa del seu treball. Aquell dia anàvem el meu sogre i jo en el seu cotxe. En arribar a casa, ella li va preguntar: "¿Dónde se ha sentado tu nuera, delante?” Ell li va contestar, amb cara de sorpresa:“¿Dónde quieres que se siente? Si vamos dos personas lo normal es delante, no?” Quan m'ho explicava el meu sogre no m'ho podia creure; li vaig dir que potser hauria volgut que em fiqués al portamaletes, com els gossos...

Una altra de les moltíssimes anècdotes que podria explicar es refereix a la seva salut. Quan li agafaven els atacs de cor −ara ja no n’hi agafen perquè li vam veure el llautó− començava a queixar-se: “Que no puedo respirar, que me muero“. Això és el que deia −tot comèdia− però el primer dia vam córrer, ja que ens ho vam creure i vam anar d’urgències a la Vall d'Hebron. La van deixar als passadissos perquè hi havia molta gent i li van posar l’oxígen. En aquest punt, "la señora de la casa" començà a xerrar i xerrar com una cotorra, i les infermeres mirant-nos −i jo que no sabia cap on mirar− perquè és clar, si t'ofegues no pots parlar. Ens van tenir als passadissos la nit sencera, tot i que no tenia res de res, perquè sense l’alta no podíem marxar cap a casa.

Ja ho he dit abans, tot un personatge la meva sogra. Ella sempre diu "Genio y figura hasta la sepultura". Això ho està complint d'allò més bé.

Sortosament no totes les sogres són així; n'hi ha que sí que fan el paper d'una segona mare. Jo en tinc una d’aquestes ben a prop: és la sogra de la meva amiga Teresa. Ella sap estar al seu lloc i no es fica amb ningú, tanmateix ajuda en tot el que pot; i fins i tot quan la Teresa tenia els nens petits i treballava, l’ajudava a cuidar-los i sempre podia i pot comptar amb ella. Sempre està a punt quan la necessita, ja sigui de dia o de nit. Ara està passant uns moments difícils i la Teresa està al seu costat, i ella sap que els té tant a la Teresa com als seus fills pel que necessiti. Amb la Teresa s’ha portat com si fos la seva mare perquè l'ha ajudat més que no pas la seva pròpia mare.

Autora: Enriqueta Marco
Foto 1: noaz.
Foto 2: Bilobibles Bag
Foto 3: Rocío Lara

L'intermitent, aquest gran desconegut

   N’estic farta, d’aguantar una sèrie de gent incívica, mal educada i pedant quan vaig conduint pels carrers de Barcelona cada dia amb la meva moto.

   N’estic farta, queja de bon matí, no pugui arribar a la feina contenta i relaxada.

   N’estic farta, que siguem una “minoria”, els conductors que respectem les normes de circulació.

   N’estic farta, de veure al meu voltant uns “irrespectuosos” que encara condueixen i parlen pel      mòbil, confonent la resta de conductors.

   N’estic farta, que la majoria dels conductors (mascles, femelles, ado-lescents, gent més gran,    vehicles públics, bicicletes...) vagin a la seva passant de tot.

   N’estic farta, que no hi hagi gairebé ningú que sigui capaç d’avisar-te amb antelació que està a punt de fer alguna maniobra.

   N’estic farta, que hi hagi tan poca consideració per metre quadrat a la ciutat.

  N’estic farta, que ningú faci servir els lluminosos que té a cada costat del seu cotxe o la seva motocicleta.

                

                                    

                               

         Perdoneu,.........

          

      però algú ho havia de dir.







Autor: Lu Dolz
 Fotografia:

La creació artística

Jo penso que l'ésser humà des dels seus inicis ha estat envoltat de bellesa i sensibilitat, ja que és en si mateix una creació molt sensible, complicada i bella.

Tot el que les persones fem, ho fem diferent als altres éssers vius de la terra: tenim la capacitat d’imaginar i fer coses que s’escapen de la realitat. Som creadors i somiadors.

La meva humil opinió és que tota persona té un esperit, que és bell, pur, innocent, i que fa que ens moguem cap a un instint que és bo per naturalesa i ens impulsa a fer coses que ens agraden

Per tant, podem dir que l'ésser humà necessita expressar la seva sensibilitat envers tot allò que l’envolta. Tenim la inquietud d’expressar tot el que som d’una manera bonica i d’aquí sorgeix l’art...

La sensibilitat espiritual no només l’expressem en temes religiosos, sinó que està present en la nostra vida d’una manera constant. Per exemple, les ceràmiques primitives, tot i que són objectes bàsics i útils, han estat creats amb un gust i una decoració única i inexplicable per a la època. De fet, la història de la humanitat no es pot entendre sense totes les obres d’art dels diferents gèneres i estils que s’han fet al llarg dels temps.

Però, sens dubte, l’obra més gran de la humanitat és el mateix ésser humà, una creació única i inexplicable, on tots els adjectius s’entrellacen i formen el començament de tot.

Autora: Laura Pons
Foto: Carlos Reusser
Foto: J Fabra

Història real d'una conductora novella

Això ja fa temps que va passar. Tornava de la Costa Brava de passar uns dies de vacances. Anava tota contenta, moreneta, descansada i sense presses, per la carretera nacional (no volia pagar autopistes) amb el meu 127 blanc! Cap a Barcelona falta gent!!!

Em vaig creuar amb un cotxe que em feia senyals amb els llums, però no vaig fer-ne cas. Al cap d'una estona, un altre; ja em vaig posar mosca i preocupada; després un altre... Ja era massa!!! El meu cotxe devia tenir un problema.

Vaig aparcar en un terraplè, per veure què li passava al cotxe. Baixo, començo a mirar-lo pel davant, pel darrere, pel costat... i no trobo res. Tot d'una es para la guàrdia civil:

–Senyora, que la podem ajudar, què li passa? El cotxe té cap avaria?

– Doncs.... doncs no ho sé. Els cotxes no paren de fer-me senyals...

Suposo que encara riuen. Ja sabeu que hi ha conductors que quan circulen cotxes de la guàrdia civil fan senyals perquè es redueixi la marxa.

                                                                          

Autora: Mª Teresa Múnera
Foto: Lola