Durant la meva vida escolar, en començar cada curs, em trobava amb la mateixa qüestió: ets del Barça o del Madrid?
I jo, desconcertada, des de ben petita m’he preguntat per què totes les persones han de ser del Barça o del Madrid. És que no hi ha més equips a Catalunya, com ara el Nàstic o l’Espanyol?.
Sempre recordo el camp de Sarrià, perquè hi he passat gairebé 14 anys.
Quan passejo pels voltants on hi havia el camp, em vénen imatges de tot el que gaudia allí. Per exemple, quan em van comprar la meva primera bufanda o la senyora de darrere que sempre em donava “sugus”..
Però per l’economia del club, l’any 1997 el camp de Sarrià es va haver d'enderrocar. Vaig seguir l’enderrocament per televisió mentre estava al meu poble, Pineda de Mar. Em van caure algunes llàgrimes i just en aquell moment em vaig adonar dels forts sentiments que em lligaven al meu equip. I de Sarrià ens van traslladar a aquella "muntanya màgica" Montjuïc, on hem viscut moments d'alegria i moments de patiment. El 2000 vam arribar a la final de la Copa del Rei contra l'Atlètic de Madrid a Mestalla (València); vam guanyar 2-1, amb gols de Tamudo i de Sergio. El 2006 vam arribar de nou a la final de la Copa del Rei; en aquesta ocasió la victòria va ser per 4-1 davant el Saragossa, al Santiago Bernabeu. Vam anar a Madrid amb tren. Recordo que vam sortir força gent de l'estació de Sants, els “pericos”, que anàvem identificats amb samarretes i bufandes de l’equip. A Saragossa es van afegir aficionats aragonesos, i entre les dues aficions es feien els pronòstics; jo aleshores pensava que guanyaria el Saragossa.
Aquesta temporada vam patir molt amb el perill del descens. L'últim partit, a Montjuïc, davant de la Reial Societat, el vam guanyar amb un únic gol de “Coro”, en temps de descompte. Fins aleshores ens vèiem a segona, ja que acabava de marcar l'Alabès quan quedaven 26 mi-nuts pel final de la lliga. Aquell gol va ser un veritable cop per a tots els pericos, sort que “Coro” ho va poder solucionar. Aquest dia el recordaré perquè tota la meva família érem al casament del meu germà.
Sembla increïble, però el perill de descens es va transformar com-pletament la temporada 2006-2007 en què vam arribar invictes a la final de la UEFA, tot i haver jugat amb equips com l’Àjax i el Benfica, entre d’altres. Aquesta final es jugava a Glasgow, amb un altre equip espanyol, el Sevilla Aquí sí que vam patir: el partit va acabar 1-1 i la pròrroga 2-2. Òbviament, es va haver d'anar a la tanda de penals. I continuava el patiment, cada vegada més gran! No ho vam poder aconseguir, la copa de la UEFA es va quedar a Sevilla, com l'any anterior.La temporada 2008-2009 érem els últims. Tocava jugar amb el Barça al Camp Nou; el resultat va ser 1-2 amb gols d'Ivan de la Peña. Quedaven deu jornades per al final de lliga i tornava a estar en zona de descens; només es salvaria si guanyava 8 dels 10 partits. I, a falta d'una jornada, ho va aconseguir!!!
L'últim partit a Montjuïc contra el Màlaga, Tamudo va fer el seu primer “hat-trick”.
Al final d'aquest partit, ens vam acomiadar tots de l'estadi olímpic, després d'haver viscut dotze anys a la “muntanya màgica”.
Però desgraciadament, en el millor moment dels periquitos, el món del futbol va haver d'acomiadarse, amb els ulls enfonsats en llàgrimes, del que havia estat elegit com a nou capità per aquella temporada, en Dani Jarque, etern 21 del RCD Espanyol. Aquest horrible episodi de la història de l’equip va passar quan ell, juntament amb els seus companys, estava preparantse per a un partit de la pretemporada en una ciutat d'Itàlia, la tarda del 8 d’agost, mentre parlava amb la seva dona per telèfon. Se li va aturar el cor...
Des d'aquell dia, en el camp de Cornellà, en el minut 21 ─el dorsal que ell duia─ es fa un minut d’aplaudiments en el seu record.
Autor: Marta García
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada