divendres, 17 de maig del 2013

Catalunya no té mare

Catalunya no té mare.
Catalunya té madrastra.
Catalunya és la filla malvolguda,
és la filla menyspreada.
Perquè…, si Espanya és la mare…
Qui són els nostres germans?,
si pertot arreu d’Espanya
es murmura dels catalans?
Què som nosaltres?
Absoluts explotadors, egoistes?
Ens mireu amb menyspreu,
i ens dieu separatistes!
Separatistes! Per què?
Tenim gent d’Andalusia,
d’Extremadura, de Múrcia,
de les Illes,
de Castella, del País Basc,
de Navarra, de Galícia, d’Astúries,
d’Aragó, de Canàries,
del País Valencià, i més cultures entrants.
Som acollidors de mena,
però Catalunya porta dol,
perquè als anys quaranta i seixanta
ens deien:
“Hable usted en español”.
Si estem dintre Catalunya,
ningú no ens podrà privar,
ni amb totes les amenaces,
que parlem en Català.
Respectem les altres llengües,
però la nostra també,
que un poble sense llengua
es pot dir que no té res.
Un poble que canta
que balla, riu i plora,
gemega i treballa....
no sé pas quin delicte té!
Així és que…
regions de tota Espanya,
si sou els nostres germans,
no ens critiqueu…, com fins ara
heu fet sempre dels catalans.
Perquè Catalunya
és la nostra mare,
i no la volem abandonar.
I si per conservar
la nostra cultura i llengua,
separatistes ens hem de tornar…,
Visca Catalunya lliure,
perquè estimem el català!






Autor: Antoni Albà (1914-2003)
Foto: Bernatff

Carta a una amiga

Estimada,

Com tu ja saps, estic passant uns dies a Racine, WI...

Wisconsin és un Estat d'Amèrica del Nord, situat al centre-nord del país. En un llistat de les superfícies dels 50 Estats, ocupa el nº 23. I si parlem de població, és el lloc nº 23. També és conegut per ésser l'Estat dels Grans Llacs. A la primavera, tot hi és verd, i molt atractiu; però a l'hivern, hi fa mot fred. Una ràfega de vent que es formi a Alaska tarda molt poc a arribar a Wisconsin, i fa baixar la temperatura de cop. Ara mateix, tan aviat fa calor com una d’aquelles fresquetes de la tardor. Hi ha una dita que diu: “Si no t'agrada el temps que fa a Wisconsin, no t'amoïnis: espera cinc minuts, que canviarà.”

La capital és Madison, i quasi totes las ciutats de l'Estat tenen noms d'origen indi: Kenosha, Milwaukee... Els menominee, els winnebago i els kickapoo van ser El llac d'aquest territori és el Michigan. És molt important: banya totes les ciutats situades a l'est de l'Estat. Proporciona aigua dolça a les poblacións. Quan el mires, no veus, a l'horitzó, res més que aigua; sembla un mar. S'hi fan onades, i diuen, els d'aquí, que hi ha vaixells enterrats al fons... Nosaltres som a la petita ciutat de Racine, també a la vora del llac, on podem passejar pels seus carrers, encara que no hi passegi ningú. Tots els desplaçaments es fan en cotxe, a causa de les distàncies. Té un bonic port amb embarcacions, i dóna gust contemplar les cases amb jardí que hi ha al llarg de les autovies, que aquí són els carrers. Algun dia hi tornarem, i espero que ens puguis acompanyar. 



Autora: Anna Mª Pinillos
Foto 1: Indy Kethdy
Foto 2: CaptPiper

La por davant d'un full en blanc

La por davant d'un full en blanc

Què em passa cada cop que vull fer una redacció? En primer lloc, em passo un munt de dies donant voltes al tema sobre el qual vull escriure; és més, a vegades he arribat a somiar sobre el tema en qüestió. En segon lloc, quan ja crec que tinc decidit el tema, intento començar a escriure, i, de cop i volta, no em surt res interessant. És com si la meva ment és quedés en blanc. És curiós, si tenim en compte que sóc una persona que no té problemes per parlar. De fet, diria que més aviat puc arribar a esgotar el “personal” amb els “rotllos” que dic quan he d’explicar alguna anècdota. I, en tercer lloc, quan algú em diu que expliqui alguna d’aquestes anècdotes, penso que té raó. Però, quan vull escriure els “rotllos” dels quals puc parlar sense cap tipus de problemes, això no funciona.

Tot em fa pensar que només existeix una forma de vèncer aquesta “por”, i això consisteix a obligar-me a mi mateixa a escriure més sovint, encara que només arribi a escriure un parell de línies. Potser així seré capaç, algun dia, d’arribar a fer una redacció de la qual pugui estar contenta. 

Per tant, he decidit posar fil a l’agulla i intentar, cada dia, escriure sobre alguna cosa.



Autor: Montse Pérez
Foto: Visentico
Musica: Kevin MacLeod
Veu: Carme Ayuso

dilluns, 13 de maig del 2013

Inocència

Amb els anys, anem perdent la innocència, que no és altra cosa que la d'una saviesa que Déu ens regala.

 Un nen de set anys estava parat davant d'una botiga de sabates, i el pobre nen estava tremolant de fred. Una senyora se li va apropar i li va dir: “El meu petit amic. Què estàs mirant amb tant interès?” I el nen digue: “Li estava demanant, a Déu, que em donés un parell de sabates”. Aquesta va ser la resposta del nen.

La dona el prengué de la mà i entraren a la botiga, i ella demanà, al botiguer, un parell de mitjons per al nen, i li preguntà si li podia donar una galleda amb aigua i una tovallola. L'empleat li portà el que li havia demanat la senyora, i ella, rentà els peus als nen, i els hi va eixugar. El botiguer li portà els mitjons, i la senyora els hi va posar, i li va comprar un parell de sabates. Li va acariciar el cap, i li va dir:

“No hi a dubte, petit, que estàs millor ara”.

Quan ella donà la volta per moure's, el nen li agafà la mà i li preguntà: “És vostè l'esposa de Déu?”



Autor: Empar Sancho
Foto: Juanjo Aguar Matose
Música: Kevin MacLeo
Veu: Josefina Benavente

Un retrat


No és gaire alta, per l’alçada que tenen les noies d’avui, però, en conjunt, queda molt bonica i graciosa, encara que tingui aquest aire modern, una mica despenjat. Té els cabells llargs, gruixuts, i semi ondulats, nas més aviat petit, rodonet, però molt ben acabat, boca molt ben perfilada, rosada, i amb un petit aire de sensualitat. No és gaire parladora, però no en té necessitat. Té uns ulls que reflecteixen tot el que li passa pel cap, més aviat petits, foscos, profunds i una mica ametllats; fan una mirada serena, que et miren fixament, sempre buscant la veritat. Ulls que, quan volen dir una mentida, brillen sense parar; sembla que desprenguin estrelletes mentre diuen: “No sé si et podré enganyar.” Quan la cosa li va de gairell, li surten els ulls de tigressa, que diuen: “Tinc raó; és una injustícia!, no ho puc tolerar!”

Després ve la calma; no necessita parlar. I, de sobte, aquells ulls et miren. Com us ho podria explicar?....Em miren plàcids, dolços. Com uns ulls tan joves poden donar tanta seguretat? Em miren dient-me: “No et preocupis, deixa de pensar, recorda que jo sempre t’he d’estimar.”

Diuen que l’amor és cec i veu les coses més boniques del que són en realitat. Aquest és el retrat de la meva néta Ariadna; i amb això crec que tot queda clar.




Autora: Maria Rosa Vilallonga
Foto: Nfoka


El Mur

Segurament que tothom ha sentit parlar del “Mur de Berlín”, i, fins i tot, molt possiblement, del que hi ha a Cisjordània per part d’Israel. Però molt probablement no haureu sentit parlar del “Mur de la Vergonya”, el que hi ha al Sahàra, que té una llargada de 2.720 Kms. Aquest mur és un conjunt de vuit murs defensius construïts pel Marroc.
Es tracta d’una zona militar amb búnquers i camps de mines que es va construir amb la fi de protegir el territori ocupat pel Marroc, amb la intenció d’evitar la tornada dels refugiats saharauis.

Cada 5 Kms. hi ha una companyia militar, i, cada 15, un radar d’informació. En total hi ha uns 160.00 soldats que comporten un cost aproximat d’un milió d’euros a “l’empobrit Marroc”. El territori ocupat constitueix la part més gran del Sahàra. La saharaui que viu en aquesta zona es troba població indefensa i sotmesa a contínues violacions dels drets humans, i, a més a més, sense cap possibilitat de comunicació amb l’exterior. El territori és inaccessible al turisme i la premsa i, sobretor, aïllat pel “Mur de la Vergonya”.

Això passa al segle XXI, amb la complicitat de l’ONU, i, sobretot, de França.

Aquest mur de 2.720 Kms. de llargada divideix el Sahàra en dues parts, enmig de la immensitat del desert. Es tracta de la construcció de major llargada feta per l’home en temps moderns, i només superada, al llarg de la història de la humanitat, per la Muralla Xinesa. Com a curiositat en l’anomenat Acord Tripartit signat a Madrid el 15 de Novembre de 1.975, es deia, en el sisè i últim apartat: Aquest document serà vàlid el mateix dia de la seva publicació en el Butlletí Oficial de l’Estat.

MAI NO VA SER PUBLICAT




Autor: Francisco Calabia
Fotografía: M. Angel Herrero

Incendis forestals

El vent i la sequera produeixen incendis forestals que, des de començament d’any, dupliquen els del mateix període de l’any anterior. Però això no s’ha d’atribuir a la sequera, ni tampoc a la manca d’inversió contra el foc, sinó a les persones que els provoquen, que són els veritables culpables dels incendis.


Hi ha una cosa evident: els focs parlen d’un conflicte entre persones i territoris, de manera que la clau per evitar-los seria aprovar una nova política forestal que faci rendible la muntanya sense haver de cremar-la, i que no deixin construir sobre aquest sòl, per fomentar la seva conservació i manteniment.


Autora: Mari-Àngels Aguilar
Fotografia: massi3v 
Musica. Kevin Macleo
Veu. Montse Busquets

La desfeta del món...

“L'Estat del benestar”: Aquesta és la paraula que tothom fa servir per definir tot allò a què tenim dret, sigui per posseir-ho, o bé per gaudir-ho. Quina fal·làcia!

Anys enrere pensàvem que això era el Paradís Terrenal, i que tot era gratuït…, i, amb el temps, se'ns han obert els ulls a una crua realitat: ens hem adonat que tot això estava assentat damunt d'unes estructures falses, construïdes i assentides per gent que tenia, com a únic objectiu, el seu propi enriquiment.

Si aquesta és la vessant econòmica de l’inici de la nostra decadència, cal pensar en l'altra cara de la moneda, que representa la degradació del medi ambient, cosa que, a la llarga, ens perjudica tant des del punt de vista social (degradació dels mars, desforestació…), com pel que fa a la sanitària: contaminació ambiental, alternatives energètiques nuclears...

Si afegim a tot això la poca implicació política per minimitzar la repercussió d'aquests fets, ens trobem en la situació actual, que ens situa enfront d'un abisme.





  
Autor: Carles Martínez
Foto: Kris Krüg

Visita guiada al Palau de la Música catalana

Esperàvem amb impaciència aquesta visita que teníem pro-gramada. Feia ja molt de temps que a les meves companyes i a mi mateixa ens feia molta il·lusió fer la visita detallada amb un Palau buit i tranquil, i així poder observar tots el detalls d’aquesta petita joia del Modernisme català. Així que abans de l’hora pro-gramada estàvem les nou “Ber-lineses” preparades (ens diem així perquè vàrem coincidir en aquesta capital, i des d’aleshores fem sortides periòdicament) i amb un xic d’emoció per tot el que la jornada ens podia oferir; en principi per tornar-nos a trobar i sobre tot en aquell indret que, només l’entrada i tota la planta baixa (bar, recepció, Hall) ja és fantàstica. Hi ha sempre un ambient amb un toc especial que m’encanta.

Arriba la que serà la nostra guia, es diu Nadya, per una miqueta d’accent està clar que és de fora, però té un català perfecte, una expressió i disposició per a la comunicació que a totes ens va agradar de seguida.

Comença la visita: primer pas-sem a la sala d’assajos de l’Orfeó Català. Sense esperar-ho, baixa una pantalla del sostre i ens passen una pel·lícula d’uns 10 minuts, on es representa la història dels inicis del Palau. Només us en faré cinc cèntims.

“Construït per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, inaugurat el febrer de 1908, el Palau de la Música Catalana seu de l’Orfeó Català, és l’única sala de concerts modernista Patrimoni Mundial, inicialment finançat amb fons procedents de subscripció popular, el Palau de la Música Catalana constitueix un patrimoni simbòlic i sentimental de tot un poble que s’identifica amb la seva història.

” Després continuem a la sala gran, on podem gaudir de tots el detalls que ens fa descobrir la Nadya: les escultures, el que re-presenten, els simbolismes, tot això relacionat amb la música i l’esperit catalanista del seu creador. I especialment, tots el vitralls que fan que entri la llum natural, tots el colors i formes que tenen, sobre tot la claraboia central, fantàstica!

En un moment donat la guia, amb un comandament a distància que portava, fa que soni l’orgue perquè puguem comprovar in situ l’acústica del Palau. Impressionant! Se’ns va posar la pell de gallina.

Seguim per la sala de les terrasses i anem gaudint de tot el que veiem i la guia ens explica. Passats els 50 minuts que dura la visita i, ja un cop a la planta baixa, ens acomiadem de la Nadya no sense abans agrair-li efusivament i sincera les explicacions rebudes.

Sortim contentes i meravellades. Ens ha agradat molt. Segur que quan tornem al Palau per veure algun espectacle ho mirarem d’una altra manera. Ara ens dirigim al restaurant on prèviament hem fet una reserva per fer el pica-pica; és el moment de compartir, conversar i posar-nos al dia de les nostres coses. Però això ho deixarem per a un altre dia.










Autor: Concha Vilar
Foto: Miquel Vernet

divendres, 10 de maig del 2013

L'escalfor

No!, no t’adormis. El dia ja és molt clar, i el sol ja treu el nas entre la blavor del cel. Tot just comença a fer-ho..., però la seva lluentor va esclarint els núvols, i un estol d’orenetes, amb el seu cant, ja li dóna la benvinguda. Fixa-t’hi; alça’t i mira entre els porticons. Ben aviat el sol ens regalarà la seva escalfor i podrem passejar pels camins que rodegen els arbres.

Au!, vinga!, no mandregis! Surt del teu cau i escolta la remor que ens porta la primavera. Tot just fa pocs dies que demanaves que s’acabés el fred.

Quan eres petita, a l’hivern, quan tornaves de fer allò que t’havien encomanat, tot tornant a casa, et quedaves en aquell racó de la Rambla on els raigs del sol t’acaronaven la cara. Te’n recordes? Eren uns temps en què, a casa teva no hi havia l’escalfor que tu buscaves, però no et planyies pas. Eren uns altres temps.




Text: Concepció Massagué
Música: Kevin MacLeod
Veu: F. Xavier Pérez
Foto: Fabrizio Sciami

dilluns, 6 de maig del 2013

Retalls d’una nit màgica: la de St. Joan!

Em vaig criar en la creença que la nit de St. Joan era màgica. De fet així va ser durant molts anys, i és ara que, des d’una perspectiva adulta, des de la qual acostumem a fer desaparèixer aqueta màgia, m’agrada pensar que tots aquells rituals, sensacions, sabors i olors, perduraran per sempre més. És clar que tot va lligat al com cadascú les hagi viscut. Jo vaig tenir la gran sort de coincidir en un temps i un lloc on encara es podien fer fogueres, ninots de roba molt vella farcits de palla, i col·locats, com una cirera de pastís, a dalt de tot de la foguera. El ritual consistia a saltar-la un cop havien minvat les flames, i quan sols en quedaven les brases. A mitja nit, enceníem les torxes que prèviament havíem fet al matí, i que ens il·luminarien el camí que portava a la petita bassa que fèiem servir de dipòsit d’aigua per a regar els camps, la bassa que a l’estiu fèiem servir com a piscina… És aleshores quan completàvem el ritual: penjàvem les torxes en uns suports, envoltant la bassa en rotllana, tots a l’hora… I llavors ens llançàvem a l’aigua entre crits i rialles de festa. D’aquesta manera, acabàvem la nit màgica al mateix temps que obríem la porta per encetar la nova temporada d’estiu. I us preguntareu: “i els petards?”. Doncs els petards, amics meus, apareixen en un altre capítol... 


Autor: Paco Baños
Foto: J. Castro
Música: Kevin McLeod
Locució: Roser Verdú

Els nostres costums

Una d’aquestes tardes d’hivern tan tristes i grisoses, vaig decidir quedar-me a organitzar una mica els papers dels calaixos. De sobte, vaig trobar un retall de diari una mica groguenc: no hi veia el nom del diari, ni la data… Llavors vaig llegir-lo per saber per què el guardava... Era un article de la periodista Pilar Rahola, dedicat especialment al món interior de la sardana, ja que ella se sent partidària de la seva reivindicació.

Pilar Rahola creu que el món de la sardana és incapaç de fer cap esforç per aconseguir millorar la situació en què es troba, i aclareix que, exteriormente, es tanca en si mateix com si fos una sola família, i que sembla gaudir de l’aïllament que pateix, cada vegada més gran. I afegeix: “Ha perdut l’energia que tenia, en temps difícils, per sobreviure, i nosaltres hem perdut aquella força amb què reivindicàvem el que és català.” La periodista afir-ma que, actualmente, s’allunya de responsabilitzar-se i reclamar drets, ja que no és corresposta amb el suport de les subvencions i audicions a través dels mitjans de comunicació...

La meva opinió personal és que Pilar Rahola, en aquest article, té bona part de raó.

Els que són sardanistes “no perfectes”, encara que aquesta dansa és bonica ballada amb tota perfecció, creuen que està mancada d’atractiu per a la joventut, que és el futur, i cau en la rutina de comptar els passos, sempre esperant el senyal del dirigent; tal vegada, la joventud —que té tants dots naturals: memòria, rapidesa per aprendre…—, aprengués a comptar la sardana, escoltaria amb atenció el so de la cobla, i sentiria l’emoció de la seva música i, a poc a poc, i sense tanta perfecció, s’integraria en aquest món sardanístic…, i ells, els joves, amb la força de l’inconformisme i la justícia que els acompanya, la reivindicarien una altra vegada. Però…, senyors experts, tot comporta el seu sacrifici.
 

Autora: Maria Rosa Vilallonga
Imagen: Luis Vicens
Musica: Kevin MacLeod
Veu: Antonio Ocaña

Quin plaer per a uns, i quin daltabaix per d'altres


Això podria ser un gran tema de debat, però, en el món real és un dilema que no poques vegades acaba, encara que de forma dialèctica, en un drama familiar, o simplement en un inici de desavinences més o menys vehements...



Per a uns el simple fet de preparar i programar un viatge representa un esclat de satisfacció; des del dia que es posa sobre la taula la possibilitat d'anar a un lloc o un altre (el lloc de destinació no té cap importància en les reaccions familiars), uns gaudeixen cada minut del dia pensant en l'itinerari, les etapes, els llocs que tenen quelcom interessant per veure, i una infinitat de peculiaritats del desitjat viatge; altres pensen en les compres de coses típiques que faran o podrien fer en cada una de les etapes de l’itinerari, i, per acabar d’embolicar la troca, també n’hi ha que esperen trobar aquelles coses i personatges que han vist en els diferents anuncis o propagandes obtingudes de les agències de viatges. Tots aquests components formen un nucli d’ il·lusions que fan desitjable començar el viatge com més aviat millor. 

Aquesta visió, tan plaent, té, com a contrapartida, els que veuen tot això com un amarg suplici que comporta la pèrdua del temps destinat a buscar informació de l'itinerari, monuments i racons per a visitar, saber quins menjars típics ens esperen (que segurament no ens agradaran), i intentar esbrinar quins fets desagradables ens poden sortir per aigualir el recorregut. 

L'altre punt diferencial entre les dues postures totalment antagòniques és l'aspecte econòmic, és a dir el cost de la sortida. Per al primer grup, el cost és el menys important, perquè la part destinada al menjar es pot modular simplificant els tipus d’aliments i comprant el que sigui possible al grans supermercats.


Les nits també es poden planificar en hotels, o pensions, i fins i tot en càmpings, d'acord amb els gustos o preferències de la comunitat. El segon grup tot ho veu negre: el menjar els serà car, no trobaran restaurants ni supermercats quan els necessitin, i, per dormir, no cal ni dir que els hotels estaran plens o no tindran les mínimes condicions necessàries, i, per descomptat, de dormir per terra en un càmping, ni parlar-ne!

Aquests dos grups tan antagònics, presentats de forma caricaturesca, representen una gran part de la nostra societat actual. Però ambdós són dignes de respecte, perquè, com diu el refrany castellà, “contra gustos no hay disputas”.


Autor : Carles Martínez
Foto 1 : Juan Pablo González
Foto 2 : Marc
Música: Kevin McLeod
Locució: Isabel Sabater 

Empanada gallega

    Ingredients per a 4 persones
    • ½ kg de farina 
    • 20 g de llevat 
    • 1  cullerada d’oli 
    • 1 cullerada de sal 
    • 1 ceba 1 pebrot verd i 1 de vermell 
    • 1 tomàquet
    • ½ kg de lacón (braó de porc) cuit 
    • 1 ou aigua tèbia

       Instruccions  
      1. Posa la farina a sobre del marbre. 
      2. Fes un forat al mig i tira-hi el llevat, l’oli i la sal. Afegeix-hi l’aigua tèbia. 
      3. Barreja-ho tot amb el batedor. 
      4. Amb les mans, treballa-ho tot bé fins que la pasta sigui tova. 
      5. Deixa-la reposar una hora coberta amb un drap. Augmentarà el seu volum. 
      6. A continuació, fregeix, en una paella, la ceba, els pebrots i el tomàquet. 
      7. Incorpora el lacón cuit, a trossos petits, i mescla-ho tot. 
      8. Paral·lelament, estira la pasta amb un corró i fes-ne dues parts iguals. 
      9. Aboca els ingredients del farcit a la primera part de la pasta. 
      10. Seguidament, cobreix el farcit amb la segona i tanca els costats. 
      11. Fes un petit forat a la part superior, i central, i pinta la superfície amb ou. 
      12. Finalment fica-ho tot a la part baixa del forn, a 180º C durant mitja hora.


      Autora: Elvira Vázquez
      Foto: Galería de Mumumío
      Música: Kevin McLeod

      Dissabte sant

      Fa temps, el Dissabte Sant era un dia avorrit: els bars, els comerços, els cinemes…, tot estava tancat, i la televisió emetia música religiosa. A més, sempre plovia, o feia molt de fred.

      Ma mare se m'emportava a recórrer les esglésies, on la figura de Jesús apareixia coberta per un drap de color morat. Encara recordo l'olor dels ciris i l'església a les fosques mentre el sacerdot llegia la Passió de Crist.

      La tarda de Dissabte Sant durava una eternitat, perquè els minuts semblaven hores, i les hores dies interminables. Si hagués sabut que la vida passa tan ràpidamente, hauria gaudit més de la tranquil·litat d'aquells moments d'immobilitat absoluta, mirant el cel i contemplant com els núvols passaven lentament.

      Quin meravellós miratge!
      
      Quina manera de donar voltes a les coses, per a descobrir, ara, que la felicitat era aquell avorriment absolut, en aquelles tardes que no s'acabaven mai…

      Avui és diferent: tothom s'afanya a fer plans per a Setmana Santa: viatjar o programar-se el temps, perquè no quedi un buit lliure… Avorrir-se és vist com una desgràcia i quedar-se a casa com una condemna….

      Ara tot ha canviat: la societat de consum s'ha oblidat de passar dies tranquils i de repòs en família, i s'ha llançat a gastar i viure la vida massa de pressa.

      Texto: Mari-Angels Aguilar
      Foto 1: Valenti Parrilla Aixelà
      Foto 2: El Pou de Siquem

      La indepèndencia

      Començo aquestes ratlles expressant un sí rotund a la independència de Catalunya, que votaria en cas d’un hipotètic referèndum. Definiríem l’independentisme català com el corrent polític que propugna la independència de Catalunya, o dels Països catalans, respecte a Espanya i França. Aquest moviment té base comuna en el dret d’autogovern ple, autogestió financera, capacitat de decidir sobre el model socioeconòmic, defensa de la llengua i cultura catalanes i preservació del dret civil català.

      És aquest un tema que no pot tractar-se a la lleugera, i sobre el qual han d’escriure i opinar persones més formades políticament i intel·lectualment que jo. El meu cas és fruit de l’observació de dirigents polítics que admiro, i, a nivell personal, d’un sentiment romàntic. 


      Uns comparen el nostre independentisme amb el d’altres indrets geogràfics com Escòcia, o Flandes, i altres amb els moviments basc, cors, irlandès, i algerià. Sembla ser que l’independentisme català nasqué inspirat en el nacionalisme irlandès. Però no ens enganyem, la nostra vocació mediterrània i europea ens fan únics i irrepetibles.

      Filant prim, el nostre territori és petit, i, tot i l’Ebre, ens manca aigua, però ens banya la Mediterrània i ens creua el Pirineu. Estem en un indret únic i privilegiat.

      A tothom li agrada tenir la seva casa com a casa pròpia, sense gravàmens ni hipoteques. No obstant això, qui va dir que ho deixava tot “... atado y bien atado...” sabia el que es deia, i passaran generacions fins que la llengua i cultura catalanes arrelin definitivament. 

      Tenim una ubicació geogràfica digna d’enveja, moviments culturals únics i irrepetibles, catalans universals, i gent anònima que ha deixat la vida per la nostra bandera. Som hereus de glorioses tradicions. 

      Escric aquestes ratlles, amb una certa pena en alguns moments, per diversos motius. Durant la meva vida personal i familiar, he viscut i he admirat gent que se sent espanyola, gent modèlica que fan que la bandera veïna a la nostra sigui digna de respecte i admiració. Tampoc no hem d’oblidar que no tots els catalans independentistes són bona gent.

      Un segon motiu que em preocupa és si serà acceptada la declaració unilateral d’independència, tant a nivell espanyol com europeu. Entren aquí en joc els violents, que poden entorpir un pacífic procés d’autoafirmació. Serà necessària una policia forta i competent. 

      No m’agrada escriure sobre aquest tema amb frivolitat… Insisteixo que el meu punt de vista és el de “ciutadà del món”, de votant que no té com a prioritat la política, que observa el que l’envolta, i narra de manera descriptiva el que veu, i d’amfitrió de casa seva, que no vol perdre la condició de propietari. 

      Quedaran uns punts per resoldre:

       ● Catalunya o Països Catalans? 

       ● Serà pacífic i respectat el trànsit cap a l’independència?

       ● No us sap greu, en part, la bona gent espanyola que es pot sentir ferida pel nostre sentiment? 

      Però és català qui vulgui ser-ho, amb independència del seu origen, raça o religió, i s’han vessat rius de tinta sobre el tema…, i jo no aportaré res de nou. Però no m’agrada escriure frívolament sobre aquest tema, perquè hi ha gent que ha patit i mort defensant aquests ideals.


      Autor: Josep Mª Sala
      Foto 1: Jordi chueca
      Foto 2: procsilas
      Foto 3: entonceeees
      Foto 4: portaldelsures

      L'estat de les coses

      Catalunya és un Estat que ha tingut una llarga història, amb poder polític i econòmic rellevant. Amb l'arribada dels Borbons a Espanya, tot això se'n va anar en orris, però part d'aquests poders s'han recuperat amb els successius estatuts d'autonomia.

      Òbviament, la situació actual ha de ser un pas intermedi per a la definició de les futures relacions amb el govern espanyol, malgrat que a la resta d’Espanya ja li va be la situació actual d'espoliació fiscal, i altres greuges existents. En tot cas, i com diu la dita… “ Val més sol que mal acompanyat”.

      Així, d'aquesta manera, Catalunya podrà recuperar el fil de la seva important història… Ep!, si abans no s’han carregat l’Estat de les Autonomies, que, segons els nous vents que bufen des del centre… 


      Autora: Margarita Albericio
      Foto: Isma Monfort
      Musica: Kevin Macleo
      Veu: M. Àngels Masiá

      Enllaços

      Seguidors