No és gaire alta, per l’alçada que tenen les noies d’avui, però, en conjunt, queda molt bonica i graciosa, encara que tingui aquest aire modern, una mica despenjat. Té els cabells llargs, gruixuts, i semi ondulats, nas més aviat petit, rodonet, però molt ben acabat, boca molt ben perfilada, rosada, i amb un petit aire de sensualitat. No és gaire parladora, però no en té necessitat. Té uns ulls que reflecteixen tot el que li passa pel cap, més aviat petits, foscos, profunds i una mica ametllats; fan una mirada serena, que et miren fixament, sempre buscant la veritat. Ulls que, quan volen dir una mentida, brillen sense parar; sembla que desprenguin estrelletes mentre diuen: “No sé si et podré enganyar.” Quan la cosa li va de gairell, li surten els ulls de tigressa, que diuen: “Tinc raó; és una injustícia!, no ho puc tolerar!”
Després ve la calma; no necessita parlar. I, de sobte, aquells ulls et miren. Com us ho podria explicar?....Em miren plàcids, dolços. Com uns ulls tan joves poden donar tanta seguretat? Em miren dient-me: “No et preocupis, deixa de pensar, recorda que jo sempre t’he d’estimar.”
Diuen que l’amor és cec i veu les coses més boniques del que són en realitat. Aquest és el retrat de la meva néta Ariadna; i amb això crec que tot queda clar.
Autora: Maria Rosa Vilallonga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada