Cap a un món millor!

Per què no estem mai contents amb el que tenim?

Crec que no m’equivoco gaire quan dic que som poques les persones que ens conformem amb el que tenim. Sempre acostumem a voler més, i més! Aquesta actitud ens descobreix que podem ser víctimes de dos grans defectes: l'ambició i l'enveja!

L'ambició ben interpretada és fantàstica, però quan és desmesurada, i perdem el control de la situació, correm el risc de veure'ns perjudicats o de perjudicar aquells que ens envolten, que estan amb nosaltres, i em refereixo, també, als nostres éssers estimats.

L'enveja no és mai bona consellera. Podem alegrar-nos, per exemple, de la sort del nostre veí, la qual cosa s'entén per "enveja sana", però no podem deixar-nos portar per l'enveja, per voler tenir allò que no podem aconseguir. No podem envejar el benestar o el poder dels nostres amics, coneguts, veïns, familiars..., perquè ens perjudica enormement, i, a més, ens fa actuar de forma negativa.

Si ens aturéssim a pensar en com som d'afortunats pel fet de gaudir de bona salut, i de tenir tot el que tenim... Si dirigíssim el nostre esforç cap a persones que no poden valer-se per si mateixes, per ajudar-les a convertir en realitat els seus petits somnis! Si ens oblidéssim de tanta ximpleria, i visquéssim allò que realment val la pena de viure..., segur que ens sentiríem els éssers més afortunats de l'univers!

Ho tenim a la nostra mà. De nosaltres depèn que la balança es decanti cap a un costat o l'altre... Pensem-hi, i no deixem que la vida se'ns escapi de les mans sense haver-la gaudit totalment..., sense extreure-li tot allò que ens pot fer tan feliços.

Autora: Mercè Fontanals

Foto 1: Cayusa

Foto 2: Stuck Customs

Els nostres costums

Una d’aquestes tardes d’hivern tan tristes i grisoses, vaig decidir quedar-me a organitzar una mica els papers dels calaixos. De sobte, vaig trobar un retall de diari una mica groguenc: no hi veia el nom del diari, ni la data… Llavors vaig llegir-lo per saber per què el guardava... Era un article de la periodista Pilar Rahola, dedicat especialment al món interior de la sardana, ja que ella se sent partidària de la seva reivindicació.

Pilar Rahola creu que el món de la sardana és incapaç de fer cap esforç per aconseguir millorar la situació en què es troba, i aclareix que, exteriormente, es tanca en si mateix com si fos una sola família, i que sembla gaudir de l’aïllament que pateix, cada vegada més gran. I afegeix: “Ha perdut l’energia que tenia, en temps difícils, per sobreviure, i nosaltres hem perdut aquella força amb què reivindicàvem el que és català.” La periodista afir-ma que, actualmente, s’allunya de responsabilitzar-se i reclamar drets, ja que no és corresposta amb el suport de les subvencions i audicions a través dels mitjans de comunicació...

La meva opinió personal és que Pilar Rahola, en aquest article, té bona part de raó.

Els que són sardanistes “no perfectes”, encara que aquesta dansa és bonica ballada amb tota perfecció, creuen que està mancada d’atractiu per a la joventut, que és el futur, i cau en la rutina de comptar els passos, sempre esperant el senyal del dirigent; tal vegada, la joventud —que té tants dots naturals: memòria, rapidesa per aprendre…—, aprengués a comptar la sardana, escoltaria amb atenció el so de la cobla, i sentiria l’emoció de la seva música i, a poc a poc, i sense tanta perfecció, s’integraria en aquest món sardanístic…, i ells, els joves, amb la força de l’inconformisme i la justícia que els acompanya, la reivindicarien una altra vegada. Però…, senyors experts, tot comporta el seu sacrifici.

 

Autora: Maria Rosa Vilallonga

Imagen: Luis Vicens
Musica: Kevin MacLeod
Veu: Antonio Ocaña

El Machu Picchu

El Machu Picchu és, d’entre tots el jaciments arqueològics inques, el més ben conservat i el menys conegut. No és mencionant en cap crònica escrita pels espanyols, ni tampoc en cap document anterior a la seva trobada.

Els arqueòlegs, avui dia, encara continuen fent càbales per esbrinar quina missió tenia aquest jaciment; càbales basades principalment en las especulacions. A part d’alguns indígenes quètxues, ningú no sabia el lloc de la seva ubicació, fins que el nord-americà Hiram Bingham el va trobar per casualitat en 1911; Bingham buscava la ciutat perduda de Vilcabamba, la qual era l’últim bastió dels inques, i es va pensar que l’havia trobat en el Machu Picchu.

Ara se sap que les remotes ruïnes d’Espíritu Pampa, situades molt més a l’interior de la selva, són, en realitat, les restes de Vilcabamba. Però l’origen i la funció de Machu Picchu continua sent un misteri.

Quant Bingham va descobrir la ciutat, aquesta estava totalment coberta de vegetació, motiu pel qual només va poder traçar el mapa del lloc. Bingham i el seu equip d’arqueòlegs van tornar al jaciment en 1912, i 1915, per dur a terme la difícil tasca de netejar el bosc. Va ser aleshores quan van descobrir part de les ruïnes disseminades del que avui és el Camí Inca.

Durant les excavacions, es van descobrir més de 50 sepulcres, amb més d’un centenar de restes humanes. En un principi, es van pensar que el 80 % dels esquelets eren dones, motiu pel qual Binghan i el seu equip d’arqueòlegs varen arribar a una primera hipòtesi: que es tractava d’una ciutat de “verges del sol”. Però aquesta hipòtesi va quedar sense fonament quan, després d’un estudi més minuciós, es va fer evident que la proporció entre homes i dones era, més o menys, d’un 50%.

Una segona teoria manté que el jaciment era una segona residència, o un palau d’esbarjo, el qual va ser abandonat quan els espanyols van ocupar Cusco. El que és evident; és que Machu Picchu va ser un important centre cerimonial.

A l’interior de les seves ruïnes, es troben diversos tipus de construccions destinades al culte: el temple de les Tres Finestres, i el temple Principal que rep aquest nom per la gran solidesa i perfecció de la seva construcció. Al costat del temple Principal, hi ha un famós edifici anomenat “la Sagristía” a l’interior del qual hi ha quantitat de nínxols que s’utilitzaven per guardar objectes cerimonials.

L’única construcció rodona és el temple del Sol; aquesta torre corba i esmolada és una de les millors obres del Machu Picchu; segons sembla, s’usava per a l’estudi de l’astronomia.



Encara que el turista es meravella al veure la bellesa del Machu Picchu, aparentment immutable, un equip de científics japonesos van cridar l’alarma quan l’any 2001 anunciaren que les escarpades vessants del costat oest, s’estaven esllavissant a raó d’un centímetre per mes.

Tal succés, l’atribuïen, per causa de les excessives pluges, a les obres que es duien a terme en aquell moment, i pel constant trànsit d’autocars plens de turistes, amb l’antecedent que la zona ha estat escenari de molts esllavissament en el passat. La UNESCO ha advertit que el jaciment no pot admetre més de 500 visitants per dia, per tal d’evitar els riscos mediambientals. Aquesta quantitat és molt inferior a la que es registra en plena temporada, perquè el govern del Perú no ha fet cas de les advertències de la UNESCO.

Autor: Antonio Ocaña
Locució: Antonio Ocaña
Foto 1: ClickFlashPhotos/Nicki Varkevisser
Fotos 2 i 3: Ivan Mlaric
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

La segona historia del Citröen

Autora: Mª Angels Arola

Locució: Antonio Ocaña 

Música: Kevin McLeod (Incompetech)

Paris

En la mito. Nacimiento y juventud Hécuba, reina de Troya, tuvo un sueño durante su embarazo: soñó que daría a luz a una antorcha que incendiaría la ciudad. Esaco, hermanastro del futuro príncipe, poseía el don de interpretar los sueños y aconsejEl juicio de Paris Artículo principal: Juicio de Paris. El juicio de Paris (1636), pintado por Peter Paul Rubens. En el Olimpo, Eris, la Discordia, prometió dar la manzana de oro que lanzó en las bodas de Tetis y Peleo a la diosa más hermosa.
 Fue así como ninguna deidad se atrevió a elegir entre Hera, Atenea o Afrodita. Con tal de acabar con el problema, Zeus decidió que la respuesta la diera Paris. El dios mensajero Hermes presentó las tres diosas a Paris y le propuso el dilema.
 Cada una le prometió algo si resultaba ser la elegida: Hera le prometió ser soberano del mundo, Atenea ser invencible en la guerra y Afrodita le prometió entregarle a Helena, la mujer más bella del mundo.
 Finalmente, el joven eligió a Afrodita, que además se convirtió en su protectora, y las otras dos deidades juraron venganza. Lo que él no sabía era que esa decisión terminaría desencadenando la guerra de Troya.4 ó que, a su nacimiento, abandonaran al recién nacido.

 

 Fue así como Príamo, el rey y padre de la criatura, ordenó a su criado Agelao que abandonara al pequeño en el Monte Ida. Agelao, en último momento, se apiadó del recién nacido y decidió criarlo como si fuera su hijo.
El pequeño creció con el nombre de Paris, siendo un joven guapo y fuerte que dominaba el arte de la música.1 Su primera historia de amor la vivió con la ninfa Enone, hija del dios-río Cebrén.
 Ella, que poseía el don de la profecía y la medicina,2 predijo que sería ella la única que podría salvarlo de una herida de muerte.3 logía griega, Paris, en griego antiguo Πάρις, también llamado Alejandro, en griego antiguo Αλέξανδρος, Aléxandros, 'el protector del hombre', fue un príncipe troyano, hijo del rey Príamo y de su esposa Hécuba. Paris fue conocido como El de la hermosa figura.

Imatge 2: Helene Paris David
Imatge 1: El juicio de Paris
Imatge 3: El Rapto de Helene

Sant Jordi, filam, filam !

Demà farà tot just un any que em va passar… Encara duito si va ser realitat, o tan sols un somni… Vejam si, escoltant-ho, m’ajudeu a lligar caps: potestats i a les milícies angèliques, i no sé si en Miquel hi estaria d’acord... Allà dalt, diuen que tots els mals que patiu.., us els mereixeu... I, si mai teniu problemes amb algun drac, invoqueu el meu nom, i vindré tot d’una a alliberar-vos-en.

 En aquests afers, hi tinc la mà trencada, sigui a Catalunya, a Grècia, a Anglaterra, a Rússia… Llavors, Sant Jordi es va aixecar, i, cosa estranya, un autobús es va aturar en aquella parada anul·lada. I, ja a dins seu, amb llança i tot, em va dir: “Déu vos guardi, senyora!” I, tot seguit, un mosso d’esquadra se m’acosta: - Que li passa res, senyora? Fa temps que la veig aquí adormida... Li estiraran la cartera! Ara no sé si tot allò era un somni…, o ho vaig viure. El rellotge marcava les quatre. Jo m’havia quedat adormida (…segons el que opina la gent). El que us puc assegurar és que en una altra situació semblant, sabré molt bé el que cal fer: Sant Jordi, firam!, firam! Era el dia de Sant Jordi; jo em disposava a surtir al carrer per prendre el pols a la ciutat; el pols, la temperatura… i la pressió, si calia… Em vaig capbussar del tot on convergéis la gent en dies de festa. Sí..., a la plaça de Catalunya, a les Rambles, al Portal de l’Àngel… Tot anava a vessar… 

 La gent so’hi abocava -és un dia tan emblemàtic per a la nostra terra- amb roses, o llibres, segons el destinatari… Em vaig asseure en una parada d’autobús (anul·lada, evidentment…). Des d’allí veia tota aquella munió i aquell brunzir de la gent. No sé el temps que hi vaig ser. El rellotge giratori del BBVA marcava les tres. Va ser llavors que el vaig veure. Era ell! Estava assegut al meu costat!, amb la seva.


Autora: Rosa Plans
Imatge 1: If¿ Xavier GP
Imatge 2: wili hybrid

                                                                                                

Passat i present del meu barri, el Raval

Jo mai no m’he atrevit a escriure res, perquè mai no he tingut ocasiò de fer-ho, Però ara, al conèixer la revista escolar, m’ha semblat un bon moment per intentar-ho. La veritat és que he d’expressar moltes coses. Vaig neixér al Raval, un dels barris mès antics i més canviants de Barcelona, barri de molta immigraciò d’ arreu d’Espanya. La majoria d’ aquestes persones van venir cap a l’any 1936, perquè Barcelona va ser l’ última ciutat on van entrar els nacionals. És el cas dels meus avis, provinents de la Ribera de Navarra. Es van instal·lar en el barí Xinès, on la majoria d’homes eren estibadors al port, i part de la gent era immigrant i pobra. Vivien allí per la proximitat al port, i per motius econòmics, evidentment! Molts, però, per motius politics, i altres, atrets per la gran Barcelona. De fet, tots ho van tenir difícil. Jo, quan tenia 10 anys, la meva mare em menava a comprar el pa al carrer “Conde del Asalto”, ara “Nou de la Rambla”; mai no havia tingut por d’anar-hi, ans al contrari, m’agradava: la Lolita i en Jordi em donaven la torna del pa, i quelcom per picar pel camí. Tampoc no vaig tenir mai por d’anar a escola sola al Collaso i Gil. Havíem de creuar cada dia el carrer de les “Tàpies”... Els nostres pares ja ens havien explicat el que hi havia en aquest carrer...

Als 14 anys, no vaig voler estudiar més, perquè somiava ser perruquera, i assistenta d’aviació, i secretària..., però, sobretot, perruquera. I el meu primer lloc de treball va ser en un negoci emblemàtic de la nostra ciutat, a les Rambles, al carrer de la Petxina. Em feia una il·lusió immensa començar. No vaig fer ni vacances! Va acabar les classes al juny, i al juliol vaig començar a treballar d’aprenenta. Els meus pares van dir que la feina em quedava lluny, però jo vaig respondre que només eren dues parades de metro... Tant era així, que, de vegades, tornava a casa caminant, perquè m’ encantava passejar per les Rambles.

Mai no vaig tenir por, ho repeteixo: ni pels uns, ni pels altres..., i algunes prostitutes m’eren amigues. Tots aquets episodis de la meva vida em fan arribar a la conclusió que ara, que ja no visç allí, i tinç 53 anys, tinç més por d’anar a passejar per les Rambles, i d’ agafar el metro, que quan tenia 14 anys. I ara m’angoixaria pensar que les meves filles viuen en el que va ser el meu barri, perquè ara, al Raval, no sabem qui és qui, ni hi coneixem tampoc ningú. En definitiva, al Raval, res no és el que era... Aquests senyors que nosaltres lliurement hem elegit per al govern de la nostra ciutat, l’ estan deixant llanguir i degradar-se, i aquest barri s’ha convertit en un ghetto de delinqüència, una pluralitat mal entesa, d’ un incivisme preocupant. Jo no sé si això és “políticament correcte”, però tots aquests senyors que creien en aquesta Barcelona moderna i europea, haurien de pernoctar-hi, amb els seus familiars, i s’adonarien del “caliu” del “raval” en tot el seu actual esplendor. No estinc en contra de la immigració actual –sóc néta d’immigrants-, però voldria que aquesta immigració d’ara fos transparent i neta, i tingués els mateixos drets i obligacions que nosaltres.

Autora: Mª Ángels Arola
Narració: Antonio Ocaña
Foto 1: Franck Minez
Foto 2: Lita Bosch

La segona història del Citroên

Al Pep, de sempre, li agradaven les antiguitats i alguns trastos vells i andròmines que no es fan servir per a res. Es mirava els cotxes antics embadalit; els coneixia tots, i en volia tenir un.

Vet aquí que un dia, a la seva dona, li diu: ”M’he comprat un cotxe antic”. La dona no s’ho podia creure!. Ell la porta a un cobert, una espècie de garatge, per ensenyar-l’hi. Però ella, no el veia, i li diu:” On és el cotxe? En Pep, il·lusionat, li mostra quatre ferros rovellats i un xassís; ella es queda perplexa :—Això és el cotxe?, no m’ho puc creure; digues que has comprat aquesta ferralla, i que algun dia potser serà un cotxe—.

Van passar dies, setmanes, mesos i anys, al llarg dels quals el Pep i els seus amics es trobaven. Es veien cada dissabte per rascar, llimar, i treure el rovell… Un feia la carrosseria, un altre els seients, un altre feia la instal·lació elèctrica, o buscava algunes peces, o pintava, i, així, amb la col·laboració de tots, veieren ja el cotxe acabat. Era l’hora de fer-lo anar!.

Tots, emocionats, varen engegar el cotxe, el qual va fer uns espetecs: pof!, pof!, pof! I el cotxe va sortir al carrer,Tots estaven molt contents (allò era com si li haguessin donat vida).

Així va començar la 2ª història del Citroên-B10. I ara, amb gran satisfacció seva, pot anar al Rally de Sitges.

Autora: Mª Angels Arola
Narració: Antonio Ocaña
Música: Kevin MacLeod
Foto 1: Josesc
Foto 2: Vincent van der Pas