Passat i present del meu barri, el Raval

Jo mai no m’he atrevit a escriure res, perquè mai no he tingut ocasiò de fer-ho, Però ara, al conèixer la revista escolar, m’ha semblat un bon moment per intentar-ho. La veritat és que he d’expressar moltes coses. Vaig neixér al Raval, un dels barris mès antics i més canviants de Barcelona, barri de molta immigraciò d’ arreu d’Espanya. La majoria d’ aquestes persones van venir cap a l’any 1936, perquè Barcelona va ser l’ última ciutat on van entrar els nacionals. És el cas dels meus avis, provinents de la Ribera de Navarra. Es van instal·lar en el barí Xinès, on la majoria d’homes eren estibadors al port, i part de la gent era immigrant i pobra. Vivien allí per la proximitat al port, i per motius econòmics, evidentment! Molts, però, per motius politics, i altres, atrets per la gran Barcelona. De fet, tots ho van tenir difícil. Jo, quan tenia 10 anys, la meva mare em menava a comprar el pa al carrer “Conde del Asalto”, ara “Nou de la Rambla”; mai no havia tingut por d’anar-hi, ans al contrari, m’agradava: la Lolita i en Jordi em donaven la torna del pa, i quelcom per picar pel camí. Tampoc no vaig tenir mai por d’anar a escola sola al Collaso i Gil. Havíem de creuar cada dia el carrer de les “Tàpies”... Els nostres pares ja ens havien explicat el que hi havia en aquest carrer...

Als 14 anys, no vaig voler estudiar més, perquè somiava ser perruquera, i assistenta d’aviació, i secretària..., però, sobretot, perruquera. I el meu primer lloc de treball va ser en un negoci emblemàtic de la nostra ciutat, a les Rambles, al carrer de la Petxina. Em feia una il·lusió immensa començar. No vaig fer ni vacances! Va acabar les classes al juny, i al juliol vaig començar a treballar d’aprenenta. Els meus pares van dir que la feina em quedava lluny, però jo vaig respondre que només eren dues parades de metro... Tant era així, que, de vegades, tornava a casa caminant, perquè m’ encantava passejar per les Rambles.

Mai no vaig tenir por, ho repeteixo: ni pels uns, ni pels altres..., i algunes prostitutes m’eren amigues. Tots aquets episodis de la meva vida em fan arribar a la conclusió que ara, que ja no visç allí, i tinç 53 anys, tinç més por d’anar a passejar per les Rambles, i d’ agafar el metro, que quan tenia 14 anys. I ara m’angoixaria pensar que les meves filles viuen en el que va ser el meu barri, perquè ara, al Raval, no sabem qui és qui, ni hi coneixem tampoc ningú. En definitiva, al Raval, res no és el que era... Aquests senyors que nosaltres lliurement hem elegit per al govern de la nostra ciutat, l’ estan deixant llanguir i degradar-se, i aquest barri s’ha convertit en un ghetto de delinqüència, una pluralitat mal entesa, d’ un incivisme preocupant. Jo no sé si això és “políticament correcte”, però tots aquests senyors que creien en aquesta Barcelona moderna i europea, haurien de pernoctar-hi, amb els seus familiars, i s’adonarien del “caliu” del “raval” en tot el seu actual esplendor. No estinc en contra de la immigració actual –sóc néta d’immigrants-, però voldria que aquesta immigració d’ara fos transparent i neta, i tingués els mateixos drets i obligacions que nosaltres.

Autora: Mª Ángels Arola
Narració: Antonio Ocaña
Foto 1: Franck Minez
Foto 2: Lita Bosch