Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carme_samit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carme_samit. Mostrar tots els missatges

dijous, 15 de maig del 2014

Unes vacances profitoses

http://www.flickr.com/photos/italintheheart/3405094041/in/set
Ja feia uns quants anys que havia acabat la guerra civil i Espanya s'anava refent de mica en mica. Hi havia feina, s'havia de restaurar tot allò que la lluita havia destruït. La gent començava a respirar, a viure, encara que amb molta por, perquè s'havia establert una dictadura que perseguia i reprimia greument tot aquell que no era adepte a la seva doctrina.

La Gemma, que havia nascut a Barcelona, era una nena de nou anys, filla d'una família benestant, aliena a tot allò que succeïa fora del seu entorn familiar, era feliç. Ella vivia en una ciutat gran, bonica, de carrers ben il·luminats a les nits, els terres empedrats i les voreres amples; els cotxes anaven amunt i avall i la gent disposava de tramvies per arribar d'un lloc a l'altre de la ciutat.

Els pares de la Gemma anaven comprant els petits electrodomèstics que els feien la vida més còmoda. Quasi totes les cases ja tenien aparell de ràdio per estar ben informats dels nous esdeveniments. Per la ràdio, els diumenges retransmetien els partits de futbol, però a la Gemma el que més l’agradava era escoltar, cada tarda en tornar de l'escola, un conte mentre berenava.

L' habitació de la nena era plena de joguines: nines amb els vestidets que els hi posava i els hi treia; així mateix, s'entretenia provant, a la seva manera, de fer-ne de nous. Tenia una cuina plena de fireta i jugava fent el menjar per a les nines; també tenia el joc del parxís, de l'oca i d’altres jocs.

http://www.flickr.com/photos/angela_llop/4484741280/in/photostream/Cada matí sa mare la despertava amb un petó, i després d'una estona, quan veia que no es llevava, tornava a cridar-la, una i dues vegades, afanyant-la perquè no fes tard al col·legi.

A l'escola hi anava molt contenta, tenia bones mestres i companyes. Primer, va aprendre a llegir i escriure, i a mesura que anava creixent aprenia tot allò que corresponia a la seva edat.

Tots els estius els passava a pagès. El que va conèixer allí era totalment diferent: per tenir aigua a casa s'havia d'anar a la font a buscar-la amb un càntir o bé fer-la portar per un arrier que es guanyava la vida amb un burro que carregava sis càntirs; algunes llars tenien fonts dintre de casa seva, o pous, dels que s'extreia l'aigua mitjançant una corda i galleda o bé amb una bomba que la manxaven manualment; s'anava a rentar la roba a uns safareigs públics.

La nena va tenir l'ocasió de veure de ben a prop com vivien les gallines, conills, porcs i d'altre bestiar; de la mateixa manera, va poder gaudir de la flaire de les tomaqueres i de menjar figues i raïm acabats de collir, cosa que a la capital era impensable.

Quina diferència hi havia entre la ciutat i el món rural! Que enriquidores li van ser les vacances a la Gemma. Va conèixer unes maneres de viure, paral·leles en el temps, però que no tenien res a veure l'una amb l'altra. En aquell moment la comunicació no era ni ràpida ni fàcil.


Autora: Carmen Samit   

divendres, 1 de juny del 2012

Vicente Ferrer: un home lluitador

La mort de Vicente Ferrer deixa un buit de solidaritat molt difícil d’omplir, però també un missatge d’amor a transmetre a les generacions futures, un exemple d’altruisme a prosseguir i una herència de diàleg a continuar, i també una sèrie de lliçons a aprendre per part dels ciutadans que vivim còmodament instal·lats en les societats satisfetes amb la consciència del deure complert pel fet de pertànyer a alguna organització benèfica, ...però sense canviar gens ni mica el nostre estil de vida.

La primera ensenyança de Vicente Ferrer és que la pobresa constitueix el fet major del nostre temps i el principal desafiament a través dels organismes internacionals, dels governs local i d’actituds solidàries, tant des de l’àmbit personal com des de l’àmbit de grup.

La segona lliçó de la humanista: Ferrer és la pràctica de la compassió, que xoca amb la insensibilitat i la falta d’entranyes de misericòrdia de les societats desenvolupades cap al patiment aliè. Compassió que no consisteix a sentir llàstima o pena de la pobra gent des de fora del seu món, sinó, atenent al seu sentit més profund i radical, a ser sensibles al dolor de les víctimes, a posar-se en el lloc de l’altre, dels soferts de la història dels éssers humans i dels sectors més vulnerables, i a estar sempre al seu costat, assumint les seves causes com a pròpies, fins i tot a risc d’exposar la pròpia vida.

El tercer ensenyament de Vicente Ferrer és el seu compromís en la lluita contra la pobresa. Un acord no només de cap, sinó a través d’una professió autènticament alliberadora que no es queda en la superfície del problema, sinó que va a les arrels de la injustícia, perquè no es reprodueixi ni es perpetuï. En aquest compromís, ell hi va implicar els sectors populars oprimits, que van deixar de ser objectes passius de caritat i es van convertir en actors del seu propi alliberament, personal i comunitari, cultural i polític, social i econòmic. Va ser precisament el protagonisme popular el que va assegurar l’èxit de la majoria de les iniciatives posades en marxa per Vicente Ferrer.

Autor: Joan Giménez
Foto: Fran Simó



Locució: Carme Samit
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

dimecres, 30 de maig del 2012

La cosa més preciosa

El temps no para…
rosa, vermellós, taronja, blanc…
Les poncelles apareixen com per màgia.
Dies, mesos, ...passen, i ara esdevindran esplèndides flors.
Els seus carpels, capítols, estams,
i anteres plenes de suculent pol·len…

El temps passa,
rosa, vermellós, taronja, blanc…
Els insectes atrets les acaricien, les estimen...
Aquestes flors els transporten al seu interior…
Els colors els atrapen.

El temps passa…
rosa, vermellós, taronja, blanc…
Les papallones visiten els pètals,
en un instant els comparteixen amb els pardals,
verdums, caderneres, i merles.
Tots junts s’enamoren i beneeixen la mare natura.
Deixem passar el temps!







Autora: Gloria López
Narració: Carme Samit
Foto: Mariko
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

dimecres, 2 de maig del 2012

Corredor Mediterrani

Va començar a donar-se el nom de Corredor del Mediterrani a la xarxa ferroviària, que, desprès de fer les adaptacions correspo-nents en les línies que ja existien, uniria Alacant, València i Barcelona És així, que la xarxa es desenvolupà al llarg de la costa espanyola, paral·lela al mar Mediterrani. El projecte era fer una doble via per aconseguir velocitats de 200 km/hora. Això s’ha anat fent per parts i prácticamente està en-llestit. Queda pendent d’acabar el tram entre Vandellós i Tarragona, per on els trens circulen a 160 km/hora, i on es troba una via única.



Foto 1
El tram que va de Tarragona a Barcelona no s’ha modernitzat, però, aquí sí que hi ha doble via. El primer pla s’ha anat ampliant i, pels volts de l'any 2000, es projectà, i de mica en mica es va configurant, una nova línia d’alta velocitat d'ample europeu, que començarà a Algesires i arriba rà a la frontera amb França. Però això planteja problemes, entre ells l'amplada de les vies que a Espanya és diferent de la que hi ha a la resta d'Europa. També hi ha, en projecte, cons-truir un corredor ferroviari trans-europeu, a través del qual, i unit al Corredor Mediterrani, es po-drien transportar mercaderies des d'Algesires fins a Estocolm. Es tractaria d'una nova línia de doble via, independent de totes les altres.


El “Ministerio de Fomento Es-pañol” proposa un eix de mer-caderies en aquesta zona cos-tanera, que faci servir les vies ja existents, amb les modificacions que calgui. Una de les solucions que dóna, és la via de triple carril en una de les dues línies ja en ús, de manera que fa possible, el pas dels trens europeus i dels espanyols. Aquesta infraestruc-tura és de gran importància per diverses raons: el tren arribarà als ports espanyols del Mediterrani, de forma que s'aconseguiran preus més competitius en el transport de les mercaderies que desembarquen en els seus molls, es reduirà la contaminació, i la zona on es concentra major nombre d'habitants i d'indústries d’Espanya quedarà unida a la resta del Continent Europeu. La Comissió Europea ha donat el seu vist-i-plau per dur endavant les obres del corredor del Mediterrani que passarà per les províncies de Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Alacant, Múrcia i Almeria, i des d'allà es desviarà cap a l'interior per Granada i Sevilla. Amb aquesta decisió, el Corredor del Mediterrani entra a la Xarxa Transeuropea de Transports, de manera que es garanteix el seu finançament a través dels fons comunitaris.

Foto 3
                  
Autora:  Carme Samit
Foto 3: atropo8  

dimarts, 24 de maig del 2011

Tobi, el nostre gos

Va néixer a la primavera del 2000, ara aviat farà onze anys. El vàrem trobar perdut en el revolt d’una carretera de Cantàbria. Anava coix i estava famèlic. Més tard vam saber que havia nascut entre sis gossos més, i, com que era molt maco, de seguida va trobar amos, però se’l van endur per deixar-lo poc després. Aleshores, ja ni la mare ni els germans el reconeixien, i vagava per la carretera amb el perill de tornar a ser colpejat…

Ara ja comença a ser vellet; quasi diria que tenim la mateixa edat ; però, durant tots aquests anys, ens ha estat un amic fidel. Des de petit, sap el que cal o no cal fer ; només li cal parlar. Ens vigila la casa, que està situada al mig del bosc, i reconeix el motor del cotxe a més de dos quilòmetres.

Quan vénen els néts, que són petits i entremaliats, els aguanta tot tipus de malifetes amb una paciència infinita. El tenim sempre vigilant darrere nostre, perquè, de vegades,hem perdut el seny i ens enfilem per les escales com si tinguessim vint anys. Quan perdem l ‘equilibri, es desespera per ajudar-nos. Com nosaltres, ara a l’hivern, busca l’escalfor del solet i arrossega la catifa per prendre el sol a prop nostre.

Fa anys, el va picar el mosquit portador de la leishmaniosi, i vàrem haver de punxar-lo més d’ un centenar de vegades. Era curiós de veure com venia dòcilment a rebre la injecció que en un principi rebutjava. Per sort, es va guarir, i ara només li cal pendre un comprimit.

Desitjo que visqui molts anys, i que no el trobem mai a faltar …,aquesta bestiola que, sense parlar, ens fa companyia.

Autora: Manuela Gibert
Fotos: Manuela Gibert

Enllaços

Seguidors