No!, no t’adormis. El dia ja és molt clar, i el sol ja treu el nas entre la blavor del cel. Tot just comença a fer-ho..., però la seva lluentor va esclarint els núvols, i un estol d’orenetes, amb el seu cant, ja li dóna la benvinguda. Fixa-t’hi; alça’t i mira entre els porticons. Ben aviat el sol ens regalarà la seva escalfor i podrem passejar pels camins que rodegen els arbres.
Au!, vinga!, no mandregis! Surt del teu cau i escolta la remor que ens porta la primavera. Tot just fa pocs dies que demanaves que s’acabés el fred.
Quan eres petita, a l’hivern, quan tornaves de fer allò que t’havien encomanat, tot tornant a casa, et quedaves en aquell racó de la Rambla on els raigs del sol t’acaronaven la cara. Te’n recordes? Eren uns temps en què, a casa teva no hi havia l’escalfor que tu buscaves, però no et planyies pas. Eren uns altres temps.
