Creuer per les illes Seychelles

Vàrem sortir de Barcelona amb avió, direcció París, i de París a l’illa Maurici, també en avió. Allí es van recollir en autocar i vam creuar l’illa d’est a oest per arribar a Port Lluís, on ens esperava el vaixell de Costa Romàntica. Quin vaixell tan gran!.

Vàrem anar a la ciutat de Victòria, on varem trobar un parc botànic. Quina meravella!, totes les plantes tropical, les que trobem en les floristeries, les tenim de forma natural. Hi havia un obelisc igual que el Big Ben -la torre de Londres. Vàrem fer una excursió amb un taxista, que, mig amb francès, mig en anglès, va fer que ens entenguéssim. Quina il·lusió fa poder entendre’s amb la gent d’un altre lloc. Vam arribar a la platjaparadisíaca de Throo aux Beech. Quina quantitat d’arbres al costat de la platja! Vam veure-hi natius vestits típicament, que van vendre’ns collarets fets amb llavors d’arbres. Quina aigua tan transparent!, i tan neta! I la sorra, tan blanca! Quina meravella!.

El vaixell, de nit, va dirigir-se cap a les Seychelles. Van atracar a Port Victòria, on vam sentir dir que l’Alakrana era per allí, i vam veure’l. Va ser tot un espectacle. Tothom l’aguaitava des de la coberta, i vam veure com descarregaven la pesca en un altre vaixell que es dirigia a Europa. L’ Alakrana es quedà a Port Victòria, perquè cada nit surt a l’ Índic per a pescar. Somàlia és més al nord, i, en aquell moment, l’Alakrana anava a pescar cap al sud, al mar Índic.


Van tomar en direcció a Madagascar, país més primitiu, de cases fetes amb branques de plataners... Els seus carrers terrosos, ens mostren la seva gent, súper alegre i feliç, i els seus nens, tan juganers. El mitjà de transport turístic és el carro conduït per homes, amb telèfon mòbil...

Quins contrast, i quina naturalesa tan exuberant! I les plantacions de vainilla, pol·linitzades per persones, i flor per flor ( no hi ha mosquit capaç de fer-ho...). I els cocoters..., i l’arbre del mango...

D’allí, vam anar a Reunió, l’ illa més avançada; és francesa. Hi havia de tot, però en poca quantitat. Les seves costes abruptes, la seva zona volcànica, els seus boscos plens de natura... Impressionant!.

D’allí vam tornar a l’ illa Maurici, on vam deixar el vaixell, i, en bus, vam tornar a l’aeroport per tornar a París: 15 hores de vol. I, després, París – Barcelona... Quin viatge més bonic, autèntic, i exòtic!.





Autora : Dolores Belanche
Narració: Pedro Muniente
Música: Kevin MacLeod (Incompetech)

Viatge a Eivissa

Autora: Dolors Perelló
Narració: Ramon Rossinyol
Música: Kevin MacLeod

La felicitat

Quina sensació més estranya, i al mateix temps breu, és la felicitat! De petit vius la successió dels dies amb il·lusió, alegria i tristesa per totes les petites coses que et van succeint, i experimentes sentiments i sensacions molt purs de cada una d’elles, i ho sobrevalores tot al màxim, ja que és en la infància que es mantenen els valors més purs i nobles de l’ésser humà.

Quan ets gran, t’adones que has perdut l’alegria de viure, i que, en el seu lloc, s’ha instal·lat el sentiment de la resignació. Resignació per tot allò que no has pogut aconseguir al llarg de la teva existència. Aleshores, el màxim a què pots aspirar és a valorar les persones que t’envolten i estimes -les mateixes que t’estimen-, i a saber gaudir de les petites coses que hi ha al teu entorn: els moments de felicitat que pots arrencar del desig de viure; en definitiva, gaudir de la vida i els seus breus instants de joia i alegria.

Com s’equivoca l’ésser humà que no sap valorar ni respectar cap dels valors essencials que li són donats: latendresa, l’estimació, el respecte,...totes les meravelles que la natura li ofereix, sense que ella li demani res en canvi,... tan sols respecte. Com canviaria, a molt millor, la nostra petita existència en aquest món si ens respectéssim els uns als altres. Potser aconseguiríem ser feliços, ja que, la persona que és feliç transmet aquest sentiment a les que l’envolten, i neix la reciprocitat de l’afecte.

Autora: Francesca Sorolla (Estudiant d'Informàtica d' Usuari I)

Johannes Vermeer

La llum, el color i la figura, formen una armonia perfecta.

Posteriorment, vaig visitar el “Mauritshuis”, museu de l’Haia, un petit palau farcit d’obres magnífiques com ara “La lliçó d’anatomia”, de Rembrant, o “El noi que somriu”, de Frans Hals. Però tornant a Vermeer, allí té dues de les pintures més reeixides , i també les meves preferides: “Vista de Delft” i “La noia de la perla".

La primera, “Vista de Delft”, és una vista de la ciutat quan el dia comença a enfosquir-se; la llum s’obre camí entre els núvols i il.lumina els edificis de forma desigual per acabar descansant sobre el riu Brueghel . Conten que el pintor va servir-se d’una càmera fosca situada a dalt d’un pis per tenir una visió precisa del paisatge. Sigui com sigui, el resultat és d’una bellesa extraordinaria.

La segona, “La noia de la perla”, tracta d’ una jove que porta un turbant i una perla com arracada; té una mirada enigmàtica i seductora, com si ens volgués transmetre el seu secret. Els seus llavis i els seus ulls tenen la llum de l’ànima.

Li diuen la ” Gioconda del Nord ”. Mirant-la, vaig experimentar una emoció torbadora que em transportà a l’univers de bellesa sorgida d’els pinzells prodigiosos de Vermeer.

Johannes Vermeer, (1632-1675).

Del mestre de Delft, es conserva, només, una trentena de quadres, repartits en importants museus d’arreu del món.

En vida, no va ser gaire reconegut, i va tenir moltes dificultats econòmiques per tirar endavant la seva nombrosa familia (15 fills).

Fins al segle XIX, no se’l va reconèixer com es merexia: un dels més grans pintors del segle XVII.


Autora: Encarna Pardo (estudiant de Català llindar)