Barbàrie

A la matinada del dia 13 de febrer de 1945, les forces de l'exèrcit soviètic, comandades pel general Stalin, i les nord-americanes, dirigides pel general Patton, van envair la ciutat de Berlin.

Va ser una lluita desmesurada entre diverses unitats de la Wehrmacht, amb joves, sense més experiència que l'obtinguda amb les Joventuts Hitlerianes, ancians reclutats, policies i veterans de la Primera Guerra Mundial.

Malgrat la superioritat numèrica de l'exèrcit soviètic, la lluita, a la ciutat, va ser molt ferotge, es va efectuar casa per casa, fins arribar al Reichstag. L'exèrcit alemany es composà, en aquesta ocasió, de 150.000 efectius, la meitat dels 300.000 soldats que hi tenien les forces aliades. Els alemanys van lluitar feroçment contra els seus invasors. Es va produir una carnisseria; un munt de morts s'escampaven pels carrers de la capital germànica. Entre els morts, molts eren civils. No van tenir la sort de sortir de la capital, ja que els bombardeigs no deixaven sortir ningú de la capital: la mala sort de la guerra i les seves conseqüències.

Quan la guerra va acabar, Alemanya era un munt de casquets de pols i runes; els alemanys varen capitular i es van rendir, varen detenir tots els responsables de la mort de milers de persones, i els van jutjar per crims de guerra contra la humanitat. Van ser uns dies durs per a la població germànica, ja que moltes dones van ser violades, hi va haver saquejos i execucions de presoners de guerra.

La barbàrie de la Segona Guerra Mundial va batre records en pèrdues de vides humanes. Les víctimes immediates van ser la població civil, milions de jueus, gitanos, espanyols, romanesos, catalans i d'altres nacionalitats víctimes de la barbàrie de l'Eix.

Al camp de concentració de Mauthausen, van sobreviure uns 2.000 catalans, un d'ells va escriure una novel·la autobiogràfica sobre els dies finals. Aquest home es diu Joaquim Amat Piniella i la seva obra es titula “K. L. Reich".

Foto: Kyle Slattery

Un futur de balons

Teníem pendent, parlant dels joves que ni acaben els estudis ni busquen feina, un apunt sobre el desprestigi de l’ensenyança, institució capital que s’està desenquadernant. La causa principal de la ruïna de l’escola és la seva ineficàcia com a motor del progrés individual. L’alumne ja no creu necessari estudiar per a “ser un home de profit”. L’educació segueix sent, sí, importantíssima a efectes col·lectius. A qualsevol ciutadà amb dos dits de front li sembla necessària una bona escola, ja que si els joves no es formen, el futur de la societat està perdut. Però els interessos col·lectius no coincideixen amb les percepcions individuals. Els joves sospiten que estudiar ja no és un trampolí per poder progressar i que no és útil per a ascendir per l’escala social.

En temps de Messi, Nadal i Gassol, sacrificar-se per fer feixucs deures, llegir llibres difícils o escoltar el professor no té sentit “econòmic” per a la majoria d’adolescents. Idealitzen altres formes de promoció: més ràpides, atractives i rendibles. Un professor d’institut de la Costa Brava em va explicar , en plena bombolla del totxo d’or, el mecanisme que afavoria abandonar prematurament les aules. A l’hora del pati, davant la tanca de l’institut, es paraven, amb les seves sorolloses motos, uns “pinxos” de 15 i 16 anys. Havien desistit d’estudiar l’ESO i treballaven com a manobres en la construcció. Guanyaven calerons (se suposa que en negre, ja que no tenien edat legal per treballar) amb els quals es compraven les motos, de poca potència, però de formes aparatoses. Fen soroll amb els motors per a cridar l’atenció, provocaven l’enveja dels qui (encara) no havien abandonat les aules. L’èxit econòmic dels que penjaven els hàbits d’estudiant posava en evidència el mal negoci dels qui continuaven al’institut.

Poc després que el professor em contés aquesta història, vaig passar, cap al tard, per uns camps de futbol infantil. Durant dues hores extenuants, menats per un entrenador imperiós i cridaner, els xavals van suportar la gimnàstica més dura i els exercicis més avorrits. Sense protestar. El nivell, certament, impressionava. Aquells nens tocaven la pilota com els mundialistes. Practicaven el fora de joc, el replegament ordenat, el contracop, la pressió. Vaig pensar en l’escola: la comparació era odiosa. La profe de mates no deu renyar a qui no sap les taules de multiplicar, ni molt menys fer-lo sentir culpable, sigui indisciplinat o gandul, no fos cas que es bloquegés i s’ofenguessin els pares. A la nit, l’entrenador tractarà al mateix xaval com el sergent tracta el recluta. El vaig veure cridar, insultar i humiliar. Els propis pares imposen la doble vara de mesurar: recuperar l’excel·lència escolar pot esperar, però conquerís l’excel·lència en el joc és urgent i vital. Tot sacrifici és poc!

Traducció d’un article d’ANTONI PUIGVERD publicat a La Vanguardia el 21/08/2010

Autor: Gerard lopez.
Foto: orionamada
Foto: smyl

La cobdícia va causar una crisis que no és només econòmica

Vivim en un món en què els principis han perdut sentit i els valors ja no estan subjectes a l’ètica i a la moral. El pas del temps els han transformat.

Una relativa felicitat i un acusat sentit de les coses materials poden substituir el pensament pur d’integritat i honradesa. No dic que sigui fàcil superar la temptació dels plaers, però, com sempre, el terme mitjà és el millor.

Hem de gaudir de la felicitat que ens dóna la vida, però al mateix temps hem de saber compartir-la amb els altres. En aquest sentit, considero que la crisis que patim és conseqüència de la cobdícia humana. La crisis no té un origen econòmic, sinó una causa moral. La societat canvia i a vegades ofereix aparents meravelles a moltes persones que se senten atretes per tot allò que sigui nou i fàcil. Després els que s’enriqueixen són altres.

Sé que una gran part dels éssers humans segueixen llevant-se cada dia pensant en el que serà millor per a la majoria, però hi ha homes i dones que es perden davant la possibilitat de gaudir de luxes, de poder, del benestar només corporal. Així anem deixant enrere la felicitat de l’ànima.

Tenir la vida resolta és de justícia, però acumular allò que els febles necessiten és haver oblidat el sentit de la vida. La societat està repartida entre el bé i el mal. Una lluita contra l’altre i no hi ha un guanyador clar perquè el bé i el mal són conceptes que cadascú interpreta a la seva manera.

Amb tot, no hem de perdre l’esperança que, malgrat les dificultats i les temptacions, allò correcte sigui el que triomfi. L’esperança del món està en el cor, en el perdó, en la falta de rancor. No és moment d’acusacions, sinó de solucions. Seguim aquest camí.

Autor: Joan Giménez
Foto: Philipp Lücke
Dibuix: Por hyoga




Locució: Margarita Albericio
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

Autobiografia

Com un nàufrag metòdic que expliqués les onades que li falten per morir, i les comptés, per evitar errors, fins l'última, fins aquella que té l'estructura d'un nen i li besa i cobreix el front. Així he viscut jo: amb la vaga prudència de cavall de cartó en el bany, sabent que mai no m'he equivocat en res, sinó en les coses que jo mes volia.

Autor: Luis Rosales
Traducció: Josefina Estaña
Narració: Angeles Esteban
Música: Kevin McLeod

Falta temps

En aquest moment he llegit el teu correo, falta temps per seguir tots aquests consells, lo de la poma i el plàtan encara es pot fer, t'imagines menjar cinc vegades al dia, veure dos litres d'aigua, dos vasos de vi, (blanc i negre) i tot. M'ha fet molta gracia.

Ja ha començat el curs, els vostres nets tots en marxa, l'Ariadna avui es el primer dia, en tenia moltes ganes.

Continuem anant a la caseta cada setmana, el Toni s'hi troba molt bé i els nens estan mes lliures que a Barcelona.

Autora: Carme Farré
Foto: arquera
Música : Kevin Macleod
Locució: Teresa Tadeo

Hivern blanc i bonic

Aquest hivern, l'he gaudit molt; ha nevat i m'ha fet enyorar la meva CERVERA estimada; hi nevava cada any. Eren dies que generalment no es podia anar a escola, i vèiem caure les volves de neu darrera els vidres, allò era un espectacle que mai no em cansava de mirar i no volia que s‘acabés mai. Han passat molts anys però ho tinc molt present.

Autora: Carme Farré
Narració: Angels Masià
Música: Kevin McLeod
Foto: Xevio V

El futur

Voldria conèixer el futur
amb la mateixa facilitat
que conec el final d'un llibre.

Gaudiria del temps tot sabent
que, faci el que faci, el final
hauria valgut la pena.
Vull la teva felicitat i
la dels teus fills.
Voldria conèixer el futur.
Vull que no em sorprengui el progrés
per estar preparada per rebre'l.
Per no perdre amics, voldria coneixe'l
Malgrat no coneixe'l, l'espero.

Quan faci el passat present, voldria
tenir la dolcesa dels records,
i no el fel del dolor.
Voldria conèixer el futur,
voldria coneixe'l

Autor: Raúl Hernández (ex-alumne)
Locució: Gerard Romero
Música: Kevin McLeod

La llum i la fosca / Que la nostàlgia

La llum i la fosca

Em lliuraré serenament,

sense retrets ni llàgrimes

Desglaçaré poc a poc

la vida...

Tot s’ha complert i tot

és possible

Ara em toca a mi

creuar la riba

El miracle d’ésser

I no ésser

La llum i la fosca.

Autora: Encarna Pardo

Foto: wakalani (Elisabeth D'Orey)

Que la nostàlgia

Que la nostàlgia

no em faci forat

Nostàlgia del no res

tot és passat

Ara sóc jo, i aquí,

res i tot,

consciència feta dona.

No em feu aferrar-me

a la vida

Així no la vull,

la vull com un regal

no com una brida.

Autora: Encarna Pardo

Locució: Joan Carbonell

Música: Kevin McLeod

Foto: Suzanna (Suzanne Gerber)

La capsa

Durant molt temps, i amb tendresa, tractava d'atrapar els instants més importants de la seva vida, i dipositava -en una capsa de cartró, de 20 x 30 cm-, els seus records.

Amb el pas del temps, la capsa va quedar oblidada en un armari; van trobar-la els seus descendents, i, com intrusos, abans de llençar-la a les escombraries, i després d'haver-li tret la pols que s'hi havia acumulat, analitzaven, divertits, les escenes que les fotografies mostraven.

Autora: Carme Navarro
Foto: Juan Pablo
Locució: Teresa Tadeo
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

Ara ve Nadal

Ja s’acosten les festes de Nadal…

A molta gent li produeix una alegria molt gran tot el que comporten aquestes festes: l’ambient que es respira pels carrers de la ciutat, les generoses llums que il.luminen els comerços i places… Tot és diferent aquests dies; tot adquireix un caire festiu, de bona disposició respecte a tot: la família, els amics, els veïns, etc…

La gent està contenta. L’estat d’ànim de les persones és excel.lent. Les preocupacions i els problemes han quedat en un segon pla; sembla que el que ens té ocupats aquests dies és molt més important, la resta, ja ho resoldrem en el seu moment.

Ara toca estar contents “ és Nadal, i, per tant, hem d’estar bé”.

Doncs, voleu que us ho digui clarament?, a mi, no m’agrada el Nadal! Em molesta l’excés de llums afegides a les habituals, que cremen pels carrers…, em fastigueja aquesta disposició hipòcrita de la gent d’aquests dies…

I precisamente és en aquests dies de Nadal quan m’apareix un descontentament general i continuat, que es fa extensiu al comportament i la falsedat que envaeixen la majoria de les llars!

Sempre hauríem de ser bons, alegres, feliços i tenir cura de la gent, és a dir, ser nosaltres mateixos en tot moment!

Autora: Merce Fontanals
Foto: Lali Masriera

Silenci

El dia vint-i-nou de setembre va ser convocada pels sindicats, una vaga. La idiosincràsia d'una comunitat ve determinada pels fets que s'hi han viscut al llarg dels segles.

Una comunitat acostumada al silenci, que un dia va veure com, sense avis previ, feien fora, d'una casa llogada, les famílies que la compartien... la finca va quedar deserta. Deien que l'amo volia fer-se una masia perque, a la ciutat, no hi havia tranquil·litat.

Passaven els dies, els mesos i els anys, i la gent es va acostumar a veure-la buida i en runes. Darrere quedaven les corredisses dels nens i les veus del pares cridant-los per dinar.

Moltes famílies que van ser desallotjades van haver de dormir, amb els nens i les poques pertinences que tenien, sota una olivera. Ningú no es va compadir d'ells.

Nens petits plens de mocs i desnodrits, gent gran amb els ulls plorosos de tants patiments, i arrossegant el dol pels fills que van haver d'abandonar la terra... Sempre la mateixa història, la terra canviava de mans sense tenir en compte la gent que en vivia.
Ningú no es rebel·lava per por derepresàlies: una lliçó ben apresa! “La justicia sempre és impartida pels forts”- deien els desheredats. El millor era el silenci i tornar a començar.

El silenci va apoderar-se de tots. I, encara que la normalitat era aparent, la gent es mostrava inquieta. Era tanta la por que hi havia, que ni de portes endins la gent trencava aquell silenci. La desconfiança va arrelar en la gent. Eren temps difícils.

Els avis eren els únics que no romanien enmudits, tot i que els parents sempre els intentaven fer callar. Ells, amb insistència, sense res a perdre, contaven, als néts, les moltes calamitats que havien viscut i com trobaven a faltar els seus éssers estimats desapareguts per culpa de la guerra. Fora dels avis, ningú no en parlava.

Encara que no es verbalitzava, els nens captaven que alguna cosa passava. A mida que creixien, aprenien el per què del silenci, sense conèixer la història d'aquella llarga i obscura nit.

Aquells que van contribuir a la foscor no van aconseguir, tot i implantant el silenci, que l'oblit guanyés la partida a uns fets cruels i vergonyosos. I mai no van ser jutjats!

Ir a descargar

Autora: Carmen Navarro (estudiant de Català llindar)
Narració: Gerardo López
Música: Kevin MacLeod (Incompetech)
Foto: Tochis

Llegir?... Observar?

Com cada dia, surto de casa per agafar qualsevol mitjà de transport públic que em durà al lloc on em dirigeixo.

Per aprofitar el temps, porto el llibre adequat al moment, dins la bossa: poc pes, lletra gran, fàcil de llegir…

D’un temps ençà, es veu cada cop mes gent que, en els seus desplaçaments, dins o fora de la ciutat, bé sigui en dies laborals o d’esbarjo, tenen l’hàbit de llegir el diari, un llibre, una revista…

Un dels meus plaers és la lectura; compro llibres que de vegades no puc arribar a llegir a causa de moltes activitats i responsabilitats. La llista d’espera s’allarga irremediablement.

A causa d’aquesta llista, vaig optar per fer el mateix que molts: llegir al bus. Com és lògic, la llista es va reduint.

Avui, però, fico la mà dins la bossa, i... el llibre no hi és; la pressa m’ha traït i el llibre s’ha quedat damunt de la taula de la cuina.

En un primer moment, decepció: els costums costen de superar, però, a poc a poc, vaig sobreposant-me al fet, i començo a observar la gent que m’envolta.

Recordo que, abans, sempre m’agradava mirar les persones i imaginar-me com devia ser la seva vida..., què devien pensar, què els preocupava en aquell moment.

Observant es poden formar mínimes històries, perquè el pensament és lliure i la imaginació vola.

Autor: Ma Teresa Galiana
Locució: Joan Carbonell

Foto 1: brewbooks

Foto 2: Miss Indi Pop
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

Editorial

Fa més d’un mes que ens hem instal·lat a la nova seu de la nostra escola, dins el recinte de l’Escola Industrial. Ja no ens podrem queixar d’aire brut, ni de manca d’oxígen, ni d’absència de llum natural… Ja queda enrere aquella escalfor a les galtes amb què sovint vèiem sortir els alumnes de l’aula d’informàtica, mig marejats a causa d’una higiene molt deficient…, la que ens oferia, en fi, un semi-soterrani destinat a magatzem de cartró....

Alumnes i mestres, però, també -cal dir-ho bé- trobem a faltar aquell clima d’intercanvis i mescles en què es produïren tantes ensenyances (assessoraments…), i coneixences, i l’ambient segurament més personalitzant d’aquell bocí de l’Esquerra de l’Eixample.

El primer trimestre del curs 2010-2011, i malgrat el lapse dels vuit dies de trasllat, ha tingut un final feliç, amb més llum i aire net, i ens transmet una esperança de molt millor convivència amb la història, envoltats d’aquesta arquitectura que descriu una de les cares més amables del nostre país: la de l’ordre noucentista, que propicia, sense dubte, una millor comprensió de la nostra identitat de poble creatiu.

I ara que s’acosten els Reis, hauríem de proposar-nos un exercici de concentració a favor d’un dels estímuls més eficaços per a l’exercici d’ecriure: demanem que l’estrella d’orient il·lumini la ment dels qui s’hauran de responsabilitzar d’aquesta ensenyança d’adults que tots volem, més activa i participativa, i que ens recomponguin l’injustament manllevat “Premi Rafel Farré”, que tants textos ha fet escriure als nostres alumnes al llarg dels darrers quinze anys.

Que tinguem un bon Nadal!, i uns millors Reis, és clar !

Pa amb xocolata

El silenci es trenca amb el soroll d'una porta a l'obrir-se. Coixejant, l'àvia surt de la seva cambra, de fer una becaina.

Mentre és al lavabo, els nens van sortint, l’un darrere l'altre, amb els ulls tancats per la llum, despentinats i mig adormits.

L'àvia, trencat el silenci, intenta no fer soroll mentre va canviant de lloc els testos per a evitar que els toqui massa el sol. Tota sola, i sempre vestida de negre, gaudeix de les plantes que, agraïdes pel temps que els dedica, es mostren plenes de flors.

--Per què us heu llevat tan d'hora?, tan bé com s'està al llit?

--No teníem més son.

--Que podrem agafar les bicicletes, avui?

--Sí, però, abans, haureu de berenar, i anar amb compte de no allunyar.

--Què voleu per berenar? Voleu, ara que els vostres pares no hi són, pa amb xocolata? Després podrem fer una partida de parxís.

--Molt bé! -diuen els nens a l'uníson; i continuen: --Àvia, la fem ara?

Tots tres hi estan d'acord.

-- Jo el vermell -diu el nen.

-- No, no, el vermell el vull jo -replica la nena.

Tots dos intentaven quedar-se les mateixes fitxes, i començaren una discussió, que es va acabar quan l'àvia va dir: “El color, l'escollirà qui, al llençar el dau, tregui el número més alt.”

Els nens van acceptar-ho, i, aleshores, van començar la partida...

Mentrestant, la tarda avançava, i el sol queia...

Autora: Carmen Navarro
Foto: AiramSelegna's