Silenci total al barri, aquest fragment de ciutat on visc. Serà que tothom se n’ha anat al camp buscant un silenci que allà no inquieta?
Al carrer ni un ànima. Més enllà, ja en direcció a Sant Juan Bosco, lloc de votacions per a la zona, començo a creuar-me amb algun vianant. Tots amb cara de murris i un mig som-riure còmplice. Complicitat que em mancava anit, on la meva era l’única casserola, acompanyada amb penes i treballs per un remoreig de fons, llunyà.
Un cop creuada la Via Augusta i ja en la proximitat del local, el moviment s’anima, tot i marcant la proximitat de la Cosa.
Enfilada l’avinguda, un principi de cua marca el local de participació. El cor palpita en entrar a la grandària d’un pati d'escola de nois, o de presó, de pel·lícula americana. Tot l’entorn està rodejat per una doble filera de dos a tres persones per anella, desplaçant-se, ambdues cadenes en sentits oposats, vers portes diferents. En traspassar cada llindar, darrere la porta, aules espaioses plenes de taules amb cues de votants.
Al centre de la plaça, grups diversos consulten els números de taula i signen la denúncia internacional sobre la carrera d’obstacles a què ha estat sotmesa Catalunya per l’Estat espanyol per arribar a votar.
La nova cara d’un President, figura, que ha anat creixent durant el procés i que es ratifica, amb el gest de nomenar-se, com a únic responsable, als ulls dels fiscals i d’altres denunciants, amb el meu govern, afegeix.
Amb la potent i emotiva abraçada amb David Fernández ―líder de la CUP i, dit sia de pas, d’aquesta cronista― segellen la corresponsabilitat amb tots nosaltres, d’aquest dia màgic, un dia, senyores i senyors, de relativa desobediència civil. En la crònica següent parlarem de les “Dues dones”.
Autora: Magda Bosch
Foto 1: Jove
Foto 2: Kippelboy
