Assassinat al pati del darrera

Jo tinc una galeria tota plena de flors, de menta, sàlvia, tarongina, i altres herbes de l bosc. Des de la galeria, contemplo la Roca de la Creu, coronada amb la creu, i la senyera. La Roca de la Creu és part del Granòfir de Ribes -únic granòfir existent a Catalunya; d’origen volcànic, conformava l’interior de la xemeneia d’un volcà. També, per un angle de la finestra, s’entreveu un dels cims del Torreneules. Fa bo de ser-hi! Al pati del darrere, hi creixia un avet, altiu i esponerós. En el seu brancatge, hi feien estada molts ocells: pardals, mallerengues, merles..., els servia d’aixopluc en dies de tempesta, i s’hi arreceraven si el dia era ventós; alguns ocells, fins i tot, hi feien niu! Cada primavera, l’arbre brotava esplendorosament; es veia que tenia ganes de viure. N’estava orgullosa!

Un dia, pel veïnat, començaren a córrer rumors... que si els avets feien unes arrels llargues i fondes, que si farien caure les parets del voltant, que les branques sobresortien per damunt dels teulats, que causava humitats..., i un interminable reguitzell de disbarats! El matí d’un malaurat dia, a l’obrir els finestrons de la porta balconera, vaig adonar-me que, a la galeria, tot estava quiet, ben quiet, no s’hi sentia cap remor... Esglaiada vaig sortir fora, i, amb els ulls negats de llàgrimes, vaig veure com l’altiu i esponerós avet jeia a terra vençut per la destral. Dolguda i plena de ràbia, no vaig tenir altre pensament: avui, aquí, s’ha comès un crim!




Autora: Dolors Perello
Narració: Pepita Gutiérrez
Música: Kevin MacLeod

Creuer per les illes Seychelles

Vàrem sortir de Barcelona amb avió, direcció París, i de París a l’illa Maurici, també en avió. Allí es van recollir en autocar i vam creuar l’illa d’est a oest per arribar a Port Lluís, on ens esperava el vaixell de Costa Romàntica. Quin vaixell tan gran!.

Vàrem anar a la ciutat de Victòria, on varem trobar un parc botànic. Quina meravella!, totes les plantes tropical, les que trobem en les floristeries, les tenim de forma natural. Hi havia un obelisc igual que el Big Ben -la torre de Londres. Vàrem fer una excursió amb un taxista, que, mig amb francès, mig en anglès, va fer que ens entenguéssim. Quina il·lusió fa poder entendre’s amb la gent d’un altre lloc. Vam arribar a la platjaparadisíaca de Throo aux Beech. Quina quantitat d’arbres al costat de la platja! Vam veure-hi natius vestits típicament, que van vendre’ns collarets fets amb llavors d’arbres. Quina aigua tan transparent!, i tan neta! I la sorra, tan blanca! Quina meravella!.

El vaixell, de nit, va dirigir-se cap a les Seychelles. Van atracar a Port Victòria, on vam sentir dir que l’Alakrana era per allí, i vam veure’l. Va ser tot un espectacle. Tothom l’aguaitava des de la coberta, i vam veure com descarregaven la pesca en un altre vaixell que es dirigia a Europa. L’ Alakrana es quedà a Port Victòria, perquè cada nit surt a l’ Índic per a pescar. Somàlia és més al nord, i, en aquell moment, l’Alakrana anava a pescar cap al sud, al mar Índic.


Van tomar en direcció a Madagascar, país més primitiu, de cases fetes amb branques de plataners... Els seus carrers terrosos, ens mostren la seva gent, súper alegre i feliç, i els seus nens, tan juganers. El mitjà de transport turístic és el carro conduït per homes, amb telèfon mòbil...

Quins contrast, i quina naturalesa tan exuberant! I les plantacions de vainilla, pol·linitzades per persones, i flor per flor ( no hi ha mosquit capaç de fer-ho...). I els cocoters..., i l’arbre del mango...

D’allí, vam anar a Reunió, l’ illa més avançada; és francesa. Hi havia de tot, però en poca quantitat. Les seves costes abruptes, la seva zona volcànica, els seus boscos plens de natura... Impressionant!.

D’allí vam tornar a l’ illa Maurici, on vam deixar el vaixell, i, en bus, vam tornar a l’aeroport per tornar a París: 15 hores de vol. I, després, París – Barcelona... Quin viatge més bonic, autèntic, i exòtic!.





Autora : Dolores Belanche
Narració: Pedro Muniente
Música: Kevin MacLeod (Incompetech)

El tren del ciment

Autora: Dolors Barnola
Narració: Manel Bellart
Música: Kevin MacLeod

M’agrada molt estudiar

Llegir, per mi, avui en dia, és un plaer! Quan era joveneta i anava a escola, no m’agradava mai llegir novel·les. Però donada la importància amb què els professors m’ho demanaven, les llegia.

Ja al començament de qualsevol història, la seva lectura, m’avorria, em cansava i, per tant, em costava animar-me per avençar pàgines.

Per sortir-me’n, feia corre la meva imaginació pensant quin seria el final; però, com que els professors ens aconsellaven llegir des del començament fins a la fi, de mica en mica, avançava unes quantes pàgines, i hi dedicava una quantitat de temps fix cada dia. També ens demanava que anéssim deixant un senyal a la pàgina en què ens aturàvem.

Llegir un bon plec de fulls va ser un martiri: per una banda perquè no m’agradava llegir tantes pàgines per assabentar-me com acabarien els fets d’aquelles històries d’amor, d’acció, de terror, de suspens o un d’un altre tema.

Per sortir d’aquest calvari, sempre feia una cosa que em guardava com a gran secret, i sense que ningú no ho sabés, llegia unes quantes pàgines del final, les que m’expliquessin i aclarissin com acabaria la història llegida.

Quan m’assabentava de si els personatges morien, o de si serien feliços per sempre més, o si es casarien, etc; només, a partir d’aquell moment naixia en mi la màxima implicació en la lectura; aleshores llegia amb passió i amb molta curiositat el transcurs dels fets.

Però avui no necessito saber el final d’un llibre per estimilar-me en l’estudi d’alguna assignatura. Ara llegeixo perquè guanyo alegries. I, de passada, conec gent que s’atreveix a fer el mateix que jo, només perquè volem fer-ho…

Animo la gent de la meva edat, i de més edat encara, perquè es decideixi a estudiar, sobretot informàtica, que és una cosa que, encara que sembli complicada, és molt útil.

Autora: Berni Carreño
Foto: Nadia_the_witch