La mort de Vicente Ferrer deixa un buit de solidaritat molt difícil d’omplir, però també un missatge d’amor a transmetre a les generacions futures, un exemple d’altruisme a prosseguir i una herència de diàleg a continuar, i també una sèrie de lliçons a aprendre per part dels ciutadans que vivim còmodament instal·lats en les societats satisfetes amb la consciència del deure complert pel fet de pertànyer a alguna organització benèfica, ...però sense canviar gens ni mica el nostre estil de vida.
La primera ensenyança de Vicente Ferrer és que la pobresa constitueix el fet major del nostre temps i el principal desafiament a través dels organismes internacionals, dels governs local i d’actituds solidàries, tant des de l’àmbit personal com des de l’àmbit de grup.
La segona lliçó de la humanista: Ferrer és la pràctica de la compassió, que xoca amb la insensibilitat i la falta d’entranyes de misericòrdia de les societats desenvolupades cap al patiment aliè. Compassió que no consisteix a sentir llàstima o pena de la pobra gent des de fora del seu món, sinó, atenent al seu sentit més profund i radical, a ser sensibles al dolor de les víctimes, a posar-se en el lloc de l’altre, dels soferts de la història dels éssers humans i dels sectors més vulnerables, i a estar sempre al seu costat, assumint les seves causes com a pròpies, fins i tot a risc d’exposar la pròpia vida.
El tercer ensenyament de Vicente Ferrer és el seu compromís en la lluita contra la pobresa. Un acord no només de cap, sinó a través d’una professió autènticament alliberadora que no es queda en la superfície del problema, sinó que va a les arrels de la injustícia, perquè no es reprodueixi ni es perpetuï. En aquest compromís, ell hi va implicar els sectors populars oprimits, que van deixar de ser objectes passius de caritat i es van convertir en actors del seu propi alliberament, personal i comunitari, cultural i polític, social i econòmic. Va ser precisament el protagonisme popular el que va assegurar l’èxit de la majoria de les iniciatives posades en marxa per Vicente Ferrer.
Passejant pel Corte Inglés,vaig trobar un antic company de classe del Lycée;no sabia qui era… Em mirava molt, i, ja ben a prop meu, em va dir: “Que ets de Tànger?” Jo li vaig respondre que sí. I va dir-me: “Llavors tu ets la Marco? Jo sóc Menahem, amic teu de classe,” No el vaig reconèixer: estava molt envellit. Suposo que ell va pensar el mateix de mi, però no m'havia oblidat. Això em va agradar molt. Després de la trobada, vaig recordar-me dels col·legis on havia estat: “École Perrier”, “École Berchet”...
Al Lycée, vaig entrar-hi al 1.940. Érem nois i noies de totes les nacionalitats: anglesos, italians, francesos, àrabs, i, sobretot, jueus marroquins. L'any següent van arribar refugiats de la Segona Guerra Mundial, de tots els països de l'Est. Tots eren jueus. Hi havia tres germans txecs, que portaven “patilles” molt llargues. Tots tres portaven ulleres i rínxols… Suposo que era costum de la seva religió; eren tímids, no enraonaven amb ningú, Ara m'adono que els acomplexava portar “patilles”. Vaig fer-m'hi amiga; m'explicaven coses del seu país… Era molta l'enyorança que en tenien. Van deixar enrere compays d'escola, costums i families…
Tot m'ho explicaven, i, sobretot, com eren les festes que celebraven: el Yom Kippur -dia del perdó i del penediment: un dia abans, mengen molt, i el festiu, dejunen. És la festa del recolliment. El Purim és la festa de la sort, de la joia i del guirigall. La celebració té, com a eix, la sinagoga, on es llegeix el "Libre d'Ester“ (una vegada al matí, i una altra a la tarda). Fan banquets, obsequien els pobres amb àpats dolços, es fan almoines i regals entre les famílies i els amics. Fan representacions de teatre, mentre els nens juguen als carrers. Grans i petits es disfressen, mengen pastissos fets a casa… I, a la sinagoga, aquell dia, es beu vi. És una festa molt semblant, segons com es miri, al Carnestoltes…
Tot això, m'ho contaven els meus amics txecs. Jo els escoltava amb atenció… No van assabentar-se, fins al cap d’un temps, que jo, tot aixó, ho sabia per haver-ho viscut a casa.Tots érem amics: jueus, cristians i arabs. Vam viure sempre en harmonia; érem amics de veritat: anàvem de casament a les sinagogues, i a les altres diferents esglésies. Ho passàvem bé.
Els dissabtes i diumenges, ens reuníem a casa d’aquell a qui li tocava aquell dia… Parlàvem de tot: dels nois i les noies que ens agradaven més, de professors i professores, i, en particular, de la de música i el ball. Ens ensenyaven a cantar i ballar molts valsos, sobretot el "Danubi Blau“, que tenia una lletra preciosa… Encara me’n recordo. I també recordo que quan la meva filla va començar música al conservatori, el primer que ens va tocar va ser aquest vals...
Algun dissabte, de tant en tant, veig la meva amiga Ester, companya de classe. Visitem la sinagoga, parlem de la nostra estada al Lycée, i diem que ens agradaria que aquells temps tornessin. Van ser vivències molt boniques. Penso que tot allò ens van enriquir culturalment, i que, també he tingut la sort d’haver nascut en una ciutat de cultures molt diverses.
El Machu Picchu és, d’entre tots el jaciments arqueològics inques, el més ben conservat i el menys conegut. No és mencionant en cap crònica escrita pels espanyols, ni tampoc en cap document anterior a la seva trobada.
Els arqueòlegs, avui dia, encara continuen fent càbales per esbrinar quina missió tenia aquest jaciment; càbales basades principalment en las especulacions. A part d’alguns indígenes quètxues, ningú no sabia el lloc de la seva ubicació, fins que el nord-americà Hiram Bingham el va trobar per casualitat en 1911; Bingham buscava la ciutat perduda de Vilcabamba, la qual era l’últim bastió dels inques, i es va pensar que l’havia trobat en el Machu Picchu.
Ara se sap que les remotes ruïnes d’Espíritu Pampa, situades molt més a l’interior de la selva, són, en realitat, les restes de Vilcabamba. Però l’origen i la funció de Machu Picchu continua sent un misteri.
Quant Bingham va descobrir la ciutat, aquesta estava totalment coberta de vegetació, motiu pel qual només va poder traçar el mapa del lloc. Bingham i el seu equip d’arqueòlegs van tornar al jaciment en 1912, i 1915, per dur a terme la difícil tasca de netejar el bosc. Va ser aleshores quan van descobrir part de les ruïnes disseminades del que avui és el Camí Inca.
Durant les excavacions, es van descobrir més de 50 sepulcres, amb més d’un centenar de restes humanes. En un principi, es van pensar que el 80 % dels esquelets eren dones, motiu pel qual Binghan i el seu equip d’arqueòlegs varen arribar a una primera hipòtesi: que es tractava d’una ciutat de “verges del sol”. Però aquesta hipòtesi va quedar sense fonament quan, després d’un estudi més minuciós, es va fer evident que la proporció entre homes i dones era, més o menys, d’un 50%.
Una segona teoria manté que el jaciment era una segona residència, o un palau d’esbarjo, el qual va ser abandonat quan els espanyols van ocupar Cusco. El que és evident; és que Machu Picchu va ser un important centre cerimonial.
A l’interior de les seves ruïnes, es troben diversos tipus de construccions destinades al culte: el temple de les Tres Finestres, i el temple Principal que rep aquest nom per la gran solidesa i perfecció de la seva construcció. Al costat del temple Principal, hi ha un famós edifici anomenat “la Sagristía” a l’interior del qual hi ha quantitat de nínxols que s’utilitzaven per guardar objectes cerimonials.
L’única construcció rodona és el temple del Sol; aquesta torre corba i esmolada és una de les millors obres del Machu Picchu; segons sembla, s’usava per a l’estudi de l’astronomia.
Encara que el turista es meravella al veure la bellesa del Machu Picchu, aparentment immutable, un equip de científics japonesos van cridar l’alarma quan l’any 2001 anunciaren que les escarpades vessants del costat oest, s’estaven esllavissant a raó d’un centímetre per mes.
Tal succés, l’atribuïen, per causa de les excessives pluges, a les obres que es duien a terme en aquell moment, i pel constant trànsit d’autocars plens de turistes, amb l’antecedent que la zona ha estat escenari de molts esllavissament en el passat. La UNESCO ha advertit que el jaciment no pot admetre més de 500 visitants per dia, per tal d’evitar els riscos mediambientals. Aquesta quantitat és molt inferior a la que es registra en plena temporada, perquè el govern del Perú no ha fet cas de les advertències de la UNESCO.
El temps no para…
rosa, vermellós, taronja, blanc…
Les poncelles apareixen com per màgia.
Dies, mesos, ...passen, i ara esdevindran esplèndides flors.
Els seus carpels, capítols, estams,
i anteres plenes de suculent pol·len…
El temps passa,
rosa, vermellós, taronja, blanc…
Els insectes atrets les acaricien, les estimen...
Aquestes flors els transporten al seu interior…
Els colors els atrapen.
El temps passa…
rosa, vermellós, taronja, blanc…
Les papallones visiten els pètals,
en un instant els comparteixen amb els pardals,
verdums, caderneres, i merles.
Tots junts s’enamoren i beneeixen la mare natura.
Deixem passar el temps!
Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.
El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.
Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.
El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.
Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.
El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.
Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.
El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.
Quan llegeixo La Vanguardia, sempre començo per "La Contra“. Quasi sempre trobo molt interessants les seves entrevistes.
La del vint-i-sis de març d'aquest any -que Víctor Amela va fer al psiquiatre Luís Rojas Marcos, sobre la Resiliència-, vaig trobar-la especialment enriquidora, ja que qui més qui menys, durant la seva vida, ha passat alguna experiència dolorosa...
Tal com explica Rojas Marcos, el que avui s'anomena "Resiliència" és la capacitat humana d'assimilar i superar adversitats greus. Deriva del llatí "resilire" (rebrotar).
Ell creu que la resiliència podria ser una aptitud genètica, en què també intervenen factors ambientals, les connexions afectives, i el grau d'autonomia personal.
Si hem rebut afecte de la família, o dels amics, tindrem amb qui compartir les nostres històries, i
amb qui poder-ne parla; això ens ajudarà molt!. I si és necessari, parlarem sols, amb la paret...
Una cita de Darwin diu que "no són els forts de la espècie els qui sobreviuen, sinó els més flexibles i adaptables als canvis".
Rojas Marcos, traient conclusions, diu que l'autoconfiança ens ajuda a sentir que dominem les regnes de la nostra vida, i això ens dóna poder per dominar les nostres circumstàncies.
L'entrevista és més extensa i molt interessant, però l'essència ja està exposada; l'escriptor conclou amb la pregunta que Víctor Amela fa a Rojas Marcos: "Quin és el seu motiu per viure?". I ell, molt intel·ligentment, li respon : “Ja que sóc aquí..., me n’aprofito!
De tots és coneguda la popularitat de l´actor, i ara director de cinema Clint Eastwood, qui, a través de la seva última pel·lícula, INVICTUS, ens demostra, una vegada més, la seva ben merescuda fama.
John Carlin, periodista britànic, que viu a Barcelona, és l´autor del llibre “El factor humano”, en què es basa INVICTUS, i que tracta de la difícil transició política de Sud-Àfrica, liderada por Nelson Mandela.
Mandela, elegit democràticament l´any 1994, primer President negre de Sud-Àfrica, el qual va passar 27 anys a la presó pel seu activisme anti-apartheid, pensà que una manera d´evitar el col·lapse ecònomic i social del país -i conseqüentment una guerra civil- era utilitzar el campionat mundial de rugby que s´havia de celebrar a Sud-Àfrica per aconseguir que blancs i negres tinguessin, per primera vegada, un objectiu comú: guanyar la Copa del Món de Rugby 1995.
Anthony Peckham, guionista d´INVICTUS, nascut a Sud-Àfrica, i, per aquesta raó, considerat una persona vàlida per a parlar de la situació del seu país, va dir:
“Mandela comprengué que tenia una oportunitat perfecta per dirigir-se a una part de l´electorat que no tenia l´equip de rugby del país-. Així, doncs, fer servir el fòrum de la Copa del Món, perquè era perfecte per aconseguir els seus objectius. No es tractava únicament d´un partit, sinó del fet que Mandela aprofités un equip en el que els sud-africans negres odiaven, i, amb força de voluntat -i en contra dels consells dels seus assessors- arrossegà pràcticament tothom a seguir l´equip sud-africà.”
Penso que aquesta manera d´actuar de Nelson Mandela va ser molt intel·ligent per utilitzar l´esport nacional com a nexe d´unió entre les dues parts antagòniques de la població sud-africana.
Ben segur que la majoria de la gent de Barcelona no deu saber que des de la comarca d’Osona, a part del Montseny, es veu una serralada anomenada “el Catllaràs”.
Es troba a l’Alt Berguedà, dintre del terme municipal de la Pobla de Lillet, Sant Julià de Cerdanyola i Castell de l’Areny.
La serra de Catllaràs és un lloc preciós, amb algunes zones humides i una vegetació molt variada, la qual cosa fa que es puguin trobar moltes fonts i prats naturals envoltats de roques, pi negre i roig, a més de molts camins, que fan més atractiu aquest lloc.
Entremig, s’hi troba el “Xalet”, dissenyat per Gaudí, que encara no s’ha pogut reconstruir. En el seu entorn, s’hi poden veure unes flors molt especials: unes orquídies que, popularment, les anomenen "sabatetes de la Mare de Déu".
Però la flor més important és la “Flor de Neu”; és el símbol de l’alta muntanya, i de la nostra serralada. Està protegida, ja que es troba en pocs llocs. És una flor petita, blanca, i d’aspecte vellutat, que creix entre roques i mirant al nord.
La gent de la Pobla ens l’estimem i la resguardem tant com podem; cuidem el bosc i el seu entorn amb molta cura, perquè no voldríem perdre la pau que hi trobem quan hi passegem.
Autora: Ma Dolors Barnola Narració: Chemaleon Música: Kevin Macleod
Deu fer quinze dies, amb motiu de la visita que vaig fer a la meva amiga Maria, vaig explicar-li el que he fet al llarg de la meva vida.
Li vaig dir, doncs, que, quan vaig venir a Barcelona, ja tenia la meva professió de modista; és a dir, que,encara que una mica precoç -perquè aleshores,només tenia dotze anys-, ja era modista. Al cap de dos dies de ser aquí, vaig posar-me a treballar a la” Parisienne” i, al cap de dos mesos, vaig decidir establir-me pel meu compte.
Sempre he sigut una persona decidida a fer allò que m´anava millor per la meva professió; així, doncs, vaig demanar treball com a ”piecera” a la prestigiosa firma Barbosa Costa, situada al passeig de Gràcia…
La feina em resultava beneficiosa, i vaig pensar que, en una habitació de casa meva, podia posar un petit taller amb el propòsit de contractar noies per ajudar-me a cosir,i poder engrandir el meu negoci.
Per aconseguir-ho, vaig comprometre'm a acceptar feina d'una altra casa. Aquell taller iniciat en una habitació de casa m'anava sobre rodes: tenia més feina de la que podia fer; el meu nom s'havia desplegat entre les senyores de l’alta burgesia, i una clienta ho deia a una altra... Llavors vaig haver de deixar el traball que em donaven per atendre únicament les meves clientes, i el meu taller va dedicar-se de ple a l'alta costura.
Aquest treball em va donar creativitat i la capacitat per moure'm dins el món de la moda.
Els meus viatges a Milà, que feia cada sis mesos, per veure les col·leccions de Saint-laurent” “Valentino”, entre altres, em situaven al cim de la moda barcelonina…
Havent arribat a aquest punt, em vaig decidir a formar una família:amb el meu marit,i els tres fills que vaig tenir més tard. Això em satifeia molt. A tots els meu fills, els he donat carrera universitària: a tots tres. I, gràcies a Déu, els tinc ben situats.
Autora i narració: Juana Gutiérrez Foto: Vmg8383 Música: Kevin MacLeod
Com cada any, s’ha celebrat, durant tot el cap de setmana passat, la Fira del Jovent d’Alpens, un petit poble de la comarca d’Osona.
Tots els portals del poble s’han transformat per recordar com era la vida al segle XIX, i molts dels seus habitants s’han vestit d’acord amb aquella època. Hi ha hagut activitats per a tothom.
X Trobada de Ferrers: Hi han participat ferrers de tots els Països Catalans, d’arreu d’Espanya i també d’Europa. Entre tots han construït una escultura col.lectivad’aproximadament set metres d’alçada, per uns tres d’ample. És una al.legoria de la colla de diables “Rocadepena”, amb el nom del poble fet amb més de mil cent claus, forjats per tothom que va voler participar-hi. Un cop acabada l’escultura, es va ubicar a l’entrada del poble.
Exposició: S’hi entragà el II Premi Alpens, de forja artística.
Representació teatral, a la plaça major del poble, sobre la mort del brigadier liberal Cabrinetty, al 1873, any de la 3ª guerra carlina, per les tropes d’En Savalls.
Mercat, que s’ha instal.lat pels principals carrers del poble per oferir flors i productes d’artesania.
Pallasos, la tarda de diumenge, per a tota la quitxalla que hi havia al poble. Concurs de Bitlles Catalanes, on es van apuntar els més destres. Ens van fer passar una estona d’allò més divertida.
Sopar de germanor per a uns tres-cents comensals a la plaça de l’Ajuntament, i, després, música “SOLC”.
Com podeu veure, és un poble petit, però d’allò més eixerit, on no ens falta mai res per fer, ans al contrari… Sempre gaudim del seu entorn muntanyenc.
Al Pep, de sempre, li agradaven les antiguitats i alguns trastos vells i andròmines que no es fan servir per a res. Es mirava els cotxes antics embadalit; els coneixia tots, i en volia tenir un.
Vet aquí que un dia, a la seva dona, li diu: ”M’he comprat un cotxe antic”. La dona no s’ho podia creure!. Ell la porta a un cobert, una espècie de garatge, per ensenyar-l’hi. Però ella, no el veia, i li diu:” On és el cotxe? En Pep, il·lusionat, li mostra quatre ferros rovellats i un xassís; ella es queda perplexa :—Això és el cotxe?, no m’ho puc creure; digues que has comprat aquesta ferralla, i que algun dia potser serà un cotxe—.
Van passar dies, setmanes, mesos i anys, al llarg dels quals el Pep i els seus amics es trobaven. Es veien cada dissabte per rascar, llimar, i treure el rovell… Un feia la carrosseria, un altre els seients, un altre feia la instal·lació elèctrica, o buscava algunes peces, o pintava, i, així, amb la col·laboració de tots, veieren ja el cotxe acabat. Era l’hora de fer-lo anar!.
Tots, emocionats, varen engegar el cotxe, el qual va fer uns espetecs: pof!, pof!, pof! I el cotxe va sortir al carrer,Tots estaven molt contents (allò era com si li haguessin donat vida).
Així va començar la 2ª història del Citroên-B10. I ara, amb gran satisfacció seva, pot anar al Rally de Sitges.
Autora: Mª Angels Arola Narració: Antonio Ocaña Música: Kevin MacLeod Foto 1: Josesc Foto 2: Vincent van der Pas
Són idees que s'haurien d'aplicar. Però en un món dominat pels poders fàctics, no nomenats per ningú, que creen les crisis i no les pateixen, potser estem parlant d'utopies. Però, si no fem res, les utopies…, segur que no es produiran.
1) Desaparició dels paradissos fiscals. Els diners ocults sortirien a la superfície i, al retornar al sistema productiu, generarien llocs de treball i inversions productives.
2) Impost extraordinari pels sous blindats. Sempre, però més en època de crisi, es obscè que directius de grans empreses s'embutxaquin quantitats de diners exorbitants pel fet d'haver ocupat llocs rellevants. Un tipus del 75 % ajudaria a dissuadir aquestes pràctiques “absolutament legals” -en quin sistema vivim- i absolutament escandaloses.
3) Aplicació d'una taxa sobre els moviments de capitals especulatius. Podria ser una taxa petita, d'un 0,005 per cent, però a la llarga suposaria un import molt important, que es podria dedicar al Tercer Món.
4) Persecució del frau fiscal. Les bosses de diners ocults són molt importants. Paguen més els que menys tenen.
5) Increment de la tarifació fiscal sobre els sous multimilionaris. Un dels països amb més atur d'Europa, i amb una economia més fràgil, és el que paga més als jugadors de futbol. Això s'entén?
6) Impost sobre el Patrimoni, sobre grans fortunes. Un petit percentatge sobre una gran quantitat pot suposar un import elevat a recaptar.
7) Suspensió d'ocupació i sou als parlamentaris que deixen els seus escons buits, tant a Madrid com a la resta de parlaments de l'Estat.
No sóc ministre d'economia, però sé, amb això, que no haurien de pagar els més flebles, que no tenen la culpa del desencadenament d'aquesta crisi.
Tinc una amiga que vivia al pis de sobre el meu. Es diu Maria Elena . És soltera. Ara que és vella, té un parent que se’n cuida; l’ha internada en una residència d’avis, lluny de Barcelona.
Hem sigut veïnes durant molts anys; era alegre i xerraire. Al barri, tothom l’ha trobat a faltar. Anava sempre molt arreglada; era molt presumida, feia goig.
No és que s’hagi mort, han hagut d’ingressar-la perquè té l’Alzeimer. He anat a veure-la i no m’ha conegut.
Em va sorprendre veure, en arribar a casa, de nit, com baixaven els mobles de casa seva. Em va fer molta pena veure les seves coses, que tant estimava. Volen reformar el pis per llogar-lo, i així ajudar-se a pagar les despeses del seu ingrés i la seva estada a la residència…
Consideren bàsiques per a tot ésser humà o, més ben dit, allò que ens han fet creure que són les nostres necessitats bàsiques, tot es transforma en competitivitat, etiquetes i rànkings.
Tan fàcils com poden arribar a ser les coses al llarg de la vida, siles sintetitzem i reduïm a la més pura i simple expressió, i com ens agrada de fer-ho difícil!.
Aquesta societat nostra va plena d’etiquetes i rànkings per a mesurar-ho tot! Crec que aquest tret ens ve donat per la nostra occidentalitat, avarícia i egoisme.
Tan bon punt tenim cobertes aquelles necessitats que es c
Sembla que ens vegem en la necessitat de portar-nos al plànol material i posar-nos un adhesiu a fi de poder definir persones, relaciones, psiques... Res no s’escapa d’aquest fenomen. Que no podem ésser capaços simplement de viure i fruir sense necessitat de mesurar-ho tot a cada instant?
Sempre he estat del parer que aquells que etiquetem de “pobra gent”, han mantingut l’essència del que és ser persona. No importa el que tinguin, o les seves mancances..., la seva visió de la vida és més pura, més clara, menys complicada.
El materialisme i aquest beneït capitalisme nostre que ens porta a aquesta ficció anomenada societat del benestar ens allunya, a vegades, de la veritable essència del que és viure.
Estem involucionant, potser? “Je ne le sais pas!”, perquè jo només sé que no sé res.
La meva dona i jo, des de fa quasi un any, som membres d’una associació solidària amb el Sahara. La tasca d’aquesta associació és intentar cercar treball per a la gent que viu en aquests territoris, i, d’aquesta manera, col.laborar amb ells, perquè la seva vida tingui més sentit.
A més a més, tenim un projecte: es tracta de la instal.lació d’un pou d’aigua. Tením els plànols i el projecte desenvolupat, i el lloc ben definit. Aquest lloc és dintre la zona alliberada, a on, a poc a poc, el poble es va traslladant; però la falta de finançament (només 20.000 euros) té aturat aquest projecte.
D’altre banda, es tracta d’un territori molt castigat; en primer lloc, pel Marroc, que no respecta els drets humans i castiga brutalment la població autòctona sense contemplacions, mentre Espanya i la Comunitat Internacional no en fan cas i es decanten a favor del Marroc. En segon lloc, pel clima: a l’ estiu s’arriba a més de 50 graus…
En aquestes circumstàncies, la vida d’aquesta gent és molt trista i dolorosa.
AIXÒ PASSA AL SEGLE XXI. No estem parlant d’èpoques pretèrites.
Malgrat tot, l’educació escolar funciona, gràcies, sobretot, a l’esforç de les dones saharauis, ja que els homes s’ocupen de temes polítics i de la recuperació del territori. Els petits, a partir de 8 anys, comencen l’aprenentatge de l’espanyol, i arriben a expressar-s’hi amb desimboltura. Els estudis superiors, els fan en països de parla hispana.
A Catalunya, i a Espanya, hi ha un moviment solidari molt important que es diu: VACANCES D’ESTIU. Què vol dir això? Representa que més d’un miler d’infants, entre 8 i 12 anys, passen, a Espanya, les vacances d’estiu amb famílies d’acolliment. El canvi per a aquestes criatures és radical, pel clima i les condicions de vida, i tambè aprofiten la seva estada aquí per a millorar l’idioma español, i per aprendre, tambè, català, com veiem fer al nostre amic Babà, jove saharaui alumne de la nostra escola.
Una de les associacions que es dediquen a aquesta tasca ens ha contactat i ens han explicat que, a causa la crisi, hi ha quatre criatures sense família d’acolliment. El problema és que la mainada viatgi amb passaport col·lectiu, cosa que comporta que hagin de viatjar tots, o ningú.
És per això, que us assabentem del cas, per si hi hagués algú que volgués prendre la bona decisió d’acollir alguna d’aquestes criatures per tal que gaudexin d’un estiu diferent. No dubteu que, si ho feu, HAUREU PRES UNA BONA DECISIÓ.
L’endemà del gran partit del Barça amb l’Inter, al matí, tot anant al mercat, em vaig trobar amb uns veïns que estaven molt seriosos.
Al preguntar-los què els passava, em digueren:
"Et sembla poc la derrota del Barça?"
Em va sorprendre la seva angoixa. Però el que em va sorprendre més va ser arribar al mercat i trobar-hi el Xavier, el meu peixater, que també estava molt seriós --ell, que és tan simpàtic--. Em va estranyar i també li vaig preguntar si li passava res.
Em contestà igual que els veïns:
“Et sembla poc la derrota del Barça?"
Em pregunto com pot ser que un fet tan intranscendent afecti tant la meva gent. A mi també m'hauria agradat que guanyés el Barça, però no m’angoixa si no és així.
Autora: Roser Urgellés
Foto: Barça campió. Autor: Fran Simó [El vincle no actúa, apareix Not Found/Error 404]
Foto 1: 
