Lycèe

Passejant pel Corte Inglés,vaig trobar un antic company de classe del Lycée;no sabia qui era… Em mirava molt, i, ja ben a prop meu, em va dir: “Que ets de Tànger?” Jo li vaig respondre que sí. I va dir-me: “Llavors tu ets la Marco? Jo sóc Menahem, amic teu de classe,” No el vaig reconèixer: estava molt envellit. Suposo que ell va pensar el mateix de mi, però no m'havia oblidat. Això em va agradar molt. Després de la trobada, vaig recordar-me dels col·legis on havia estat: “École Perrier”, “École Berchet”...

Al Lycée, vaig entrar-hi al 1.940. Érem nois i noies de totes les nacionalitats: anglesos, italians, francesos, àrabs, i, sobretot, jueus marroquins. L'any següent van arribar refugiats de la Segona Guerra Mundial, de tots els països de l'Est. Tots eren jueus. Hi havia tres germans txecs, que portaven “patilles” molt llargues. Tots tres portaven ulleres i rínxols… Suposo que era costum de la seva religió; eren tímids, no enraonaven amb ningú, Ara m'adono que els acomplexava portar “patilles”. Vaig fer-m'hi amiga; m'explicaven coses del seu país… Era molta l'enyorança que en tenien. Van deixar enrere compays d'escola, costums i families…

Tot m'ho explicaven, i, sobretot, com eren les festes que celebraven: el Yom Kippur -dia del perdó i del penediment: un dia abans, mengen molt, i el festiu, dejunen. És la festa del recolliment. El Purim és la festa de la sort, de la joia i del guirigall. La celebració té, com a eix, la sinagoga, on es llegeix el "Libre d'Ester“ (una vegada al matí, i una altra a la tarda). Fan banquets, obsequien els pobres amb àpats dolços, es fan almoines i regals entre les famílies i els amics. Fan representacions de teatre, mentre els nens juguen als carrers. Grans i petits es disfressen, mengen pastissos fets a casa… I, a la sinagoga, aquell dia, es beu vi. És una festa molt semblant, segons com es miri, al Carnestoltes…

Tot això, m'ho contaven els meus amics txecs. Jo els escoltava amb atenció… No van assabentar-se, fins al cap d’un temps, que jo, tot aixó, ho sabia per haver-ho viscut a casa.Tots érem amics: jueus, cristians i arabs. Vam viure sempre en harmonia; érem amics de veritat: anàvem de casament a les sinagogues, i a les altres diferents esglésies. Ho passàvem bé.

Els dissabtes i diumenges, ens reuníem a casa d’aquell a qui li tocava aquell dia… Parlàvem de tot: dels nois i les noies que ens agradaven més, de professors i professores, i, en particular, de la de música i el ball. Ens ensenyaven a cantar i ballar molts valsos, sobretot el "Danubi Blau“, que tenia una lletra preciosa… Encara me’n recordo. I també recordo que quan la meva filla va començar música al conservatori, el primer que ens va tocar va ser aquest vals...

Algun dissabte, de tant en tant, veig la meva amiga Ester, companya de classe. Visitem la sinagoga, parlem de la nostra estada al Lycée, i diem que ens agradaria que aquells temps tornessin. Van ser vivències molt boniques. Penso que tot allò ens van enriquir culturalment, i que, també he tingut la sort d’haver nascut en una ciutat de cultures molt diverses.

Autora: Carmen Marco
Locució: Angeles Esteban
Música: Kevin McLeod
Foto 1 i 3: betta Design
Foto 2: Mhobl