La por davant d'un full en blanc

La por davant d'un full en blanc

Què em passa cada cop que vull fer una redacció? En primer lloc, em passo un munt de dies donant voltes al tema sobre el qual vull escriure; és més, a vegades he arribat a somiar sobre el tema en qüestió. En segon lloc, quan ja crec que tinc decidit el tema, intento començar a escriure, i, de cop i volta, no em surt res interessant. És com si la meva ment és quedés en blanc. És curiós, si tenim en compte que sóc una persona que no té problemes per parlar. De fet, diria que més aviat puc arribar a esgotar el “personal” amb els “rotllos” que dic quan he d’explicar alguna anècdota. I, en tercer lloc, quan algú em diu que expliqui alguna d’aquestes anècdotes, penso que té raó. Però, quan vull escriure els “rotllos” dels quals puc parlar sense cap tipus de problemes, això no funciona.

Tot em fa pensar que només existeix una forma de vèncer aquesta “por”, i això consisteix a obligar-me a mi mateixa a escriure més sovint, encara que només arribi a escriure un parell de línies. Potser així seré capaç, algun dia, d’arribar a fer una redacció de la qual pugui estar contenta. 

Per tant, he decidit posar fil a l’agulla i intentar, cada dia, escriure sobre alguna cosa.

Autor: Montse Pérez

Foto: Visentico
Musica: Kevin MacLeod
Veu: Carme Ayuso

Una trobada bonica

Cada dimarts, des de fa deu anys, les meves amigues i jo ens reunim en una cafeteria per parlar de coses nostres… Ens vam conèixer jugant al “bridge”…. Un dia vam decidir que podia ser bonic reunir-nos, un cop per setmana, una estona, per prendre un cafè i parlar de les nostres inquietuds.

Totes som, més o menys, de la mateixa edat, però, alhora, molt diferents l’una de l’altra, i, és clar, les nostres opinions també són diferents: unes parlen dels seus néts, d’altres de política, d’altres de com ens ho passem de bé a la classe de català…En fi, totes parlem d’alguna cosa que ens ha passat al llarg de la setmana. De vegades expliquem notícies bones, d’altres no tant, però sempre trobem, entre totes, una paraula o un somriure que ens pugui alleujar si una de nosaltres té un petit problema. Cadascuna té el seu propi caràcter, per això la reunió és força divertida i, a vegades, com que totes volem parlar alhora, el so de la conversa puja de to, i la nostra taula sembla més un guirigall que no pas una taula de dones educades prenent un cafè tranquil·lament

De totes maneres, jo desitjo que arribi “dimarts” per acudir a la “meva trobada bonica”.

Autor: Montse Perez
Foto: Jonh  Keogh
Musica kevin MaLeod

El que té la crisi

Bé sobre els rescats de Grècia i Portugal, jo personalment crec que ambdós son molt diferents, si tenim en compte la idiosincràsia de cada país

Per a mi els portuguesos, han arribat à aquesta situació, a igual que els espanyols i, si bé la sortida de la situació serà llarga, crec que sortiran amb un gran cost sobre els últims avenços aconseguits pel poble portuguès.

Per contra no crec que el grecs, arribin a sortir-se’n, ja que ells fins ara no han estat gaire acostumats a pagar impostos i, per tant, si ara han de fer front a les retallades i, a més a més, han d’acceptar que tenen que pagar impostos, la cosa sembla bastant complicada.

I acabo; aquesta situació serà molt costosa per als bancs que han comprat deute grec —alemanys i francesos— perquè poden no arribar a recuperar aquest deute i acabin commutant-lo, i, això de retruc repercutirà a altres països de la Comunitat Europea, com Espanya, Portugal, etc.

Autora: Montse Pérez
Foto: landahluts