El dia 9N

Silenci total al barri, aquest fragment de ciutat on visc. Serà que tothom se n’ha anat al camp buscant un silenci que allà no inquieta? Al carrer ni un ànima. Més enllà, ja en direcció a Sant Juan Bosco, lloc de votacions per a la zona, començo a creuar-me amb algun vianant. Tots amb cara de murris i un mig som-riure còmplice. Complicitat que em mancava anit, on la meva era l’única casserola, acompanyada amb penes i treballs per un remoreig de fons, llunyà. Un cop creuada la Via Augusta i ja en la proximitat del local, el moviment s’anima, tot i marcant la proximitat de la Cosa. Enfilada l’avinguda, un principi de cua marca el local de participació. El cor palpita en entrar a la grandària d’un pati d'escola de nois, o de presó, de pel·lícula americana. Tot l’entorn està rodejat per una doble filera de dos a tres persones per anella, desplaçant-se, ambdues cadenes en sentits oposats, vers portes diferents. En traspassar cada llindar, darrere la porta, aules espaioses plenes de taules amb cues de votants. Al centre de la plaça, grups diversos consulten els números de taula i signen la denúncia internacional sobre la carrera d’obstacles a què ha estat sotmesa Catalunya per l’Estat espanyol per arribar a votar.

I això, per un vot sense con-seqüències plebiscitàries. O és que el vot també ha deixat de ser una de les garanties democràtiques més paradigmàtiques? Com diem, “a mal tiempo buena cara”, perquè també coneixem, molt bé, els proverbis en llengua castellana. Cares alegres, som-riures, relaxació i cap entrebanc, una perfecta, espontània, coreografia, envejable per a qualsevol professional. Acte que es repetia, amb moviments diferents per a diferents melodies, en cada Centre de votacions. Al final del dia, el resum en la petita pantalla ens ho ha retornat aquell mirall del qual en Mas president, diu: Aquest, 9 del 9 ens hi podem mirar.

La nova cara d’un President, figura, que ha anat creixent durant el procés i que es ratifica, amb el gest de nomenar-se, com a únic responsable, als ulls dels fiscals i d’altres denunciants, amb el meu govern, afegeix.

Amb la potent i emotiva abraçada amb David Fernández  ―líder de la CUP i, dit sia de pas, d’aquesta cronista― segellen la corresponsabilitat  amb tots nosaltres, d’aquest dia màgic, un dia, senyores i senyors, de relativa desobediència civil. En la crònica següent parlarem de les “Dues dones”.

Autora: Magda Bosch
Foto 1: Jove
Foto 2: Kippelboy

Il-lusió d'escriure en català

Vaig néixer en un poble molt petit de la província de Tarragona. Tota la meva família, avis, pares, tiets, cosins i d'altres parents vivien en aquest poble, d'arrels i tradicions catalanes, on la major part de la gent s'expressava en català.

Quan va esclatar la guerra civil, vàrem patir moltes privacions, i quan es va acabar hi va haver moltes repressions contra la gent que havia lluitat al bàndol republicà.

En aquells moments la meva família estava composta pels pares, quatre fills, una àvia, un gos i un canari (ocell). Com que de recursos no hi anaven sobrats, per a poder tirar la família endavant i obrir-se un nou camí cap a un futur més esperançador –sobretot tenint en compte la situació creada per la guerra civil– van pensar a marxar cap a un altre indret on posessin de més oportunitats.

Ja que teníem uns parents a Barcelona, els pares varen decidir-se, i provar sort en aquesta ciutat. Així que, després d'arreglar els assumptes familiars i econòmics –venda de terres i desmuntatge dels mobles– tots cap a un nou futur, deixant el poble on tants records s'hi van quedar.

Tot això passava l'any 1945, en plena repressió franquista on els vencedors eren amos i senyors de tot allò que volien, i els perdedors no teníem ni drets ni esperances. Jo ales-hores només tenia tres anys, però m'incloc en el fet de no tenir-ne de drets, perquè avui, després de molts anys, em sento com se sentien ells.

Durant tota la meva infantesa vaig haver d'estudiar sempre en castellà, que aleshores, deien, era l'única llengua (idioma) oficial de l'estat. Les altres llengües només podíem parlar-les a casa o entre amics. Això quasi va durar quaranta anys i em va marcar molt. Sempre vaig r la il·lusió de poder algun dia expressar-me amb l'escriptura tal com pensava i parlava.

Mai no vaig tenir la possibilitat de fer-ho; la feina, altres estudis mes urgents en aquells moments i els recursos econòmics que eren justos... sempre hi havia un perquè que no em deixava fer allò que desitjava. El servei militar, la creació d'una família i altres compromisos van allunyar-me del meu objectiu sense renunciar al desig de fer-ho més endavant. El temps però, va anar passant sense que pogués veure realitzada la meva il·lusió. Per totes aquestes raons mai vaig tenir la preparació i els coneixements de la llengua que coneixia i parlava, però que no sabia escriure correctament

Avui, gràcies a l'esforç i a la voluntat de molta gent preocupada per recuperar la nostra llengua, he tingut l'oportunitat de rebre l'ensenyament que tant havia desitjat. Ara, per fi, començo a poder escriure tal com sento i penso.

Autor: Pere Ferre
Foto: Sebastià Sorribas