Vida de ciutat o de Poble

Jo era de les persones que creia que la vida a l’aire lliure no estava feta per a mi, que era de les “d’asfalt”, com vulgarment es diu… Doncs no, he descobert que estava equivocada!

La ciutat, actualment, m’aclapara: els diversos sorolls de la gent, dels cotxes, les sirenes de les ambulàncies, de la policia, els crits dels infants, etc…, cada dia se’m fan més pesats, i em resulten insuportables.


Quan vas a comprar al supermercat, sempre és ple de gent, sobretot el cap de setmana. Si has d’anar a un gran magatzem, on almenys l’aparcament és fàcil (i, de vegades, gratuït), llavors ja pots carregar-te de paciència i no tenir pressa, perquè, per aconseguir el que vols, invertiràs bona part del teu temps.

I una altra realitat, cada vegada més evident i feixuga, és el trànsit. Avui en dia, per exemple, per creuar la ciutat de Barcelona, necessites molt de temps! De vegades, és millor fer ús del transport públic, perquè probablemente arribaràs abans que no pas si agafes el teu cotxe. El que passa és que, per comoditat, no ho fas, i acabes en un embús, empassant fum i carregat de nervis.

Tot això són els inconvenients de viure a ciutat. En canvi, viure lluny de l’asfalt… és una altra cosa!

Viure en un poble és diferent: és més autèntic. Les distàncies no existeixen, la pressa no es coneix, les coses es gaudeixen més i l’avorriment no hi té cabuda. I el més important: tens la natura al teu abast!

L’aire lliure…! Omplir els pulmons d’aire fresc que no està contaminat…! Això és un luxe que, de moment, encara ens està permès gaudir.

Autora: Mercé Fontanals
Foto 1: Noemí Galera
Foto 2: robin robokow

Un futur de balons

Teníem pendent, parlant dels joves que ni acaben els estudis ni busquen feina, un apunt sobre el desprestigi de l’ensenyança, institució capital que s’està desenquadernant. La causa principal de la ruïna de l’escola és la seva ineficàcia com a motor del progrés individual. L’alumne ja no creu necessari estudiar per a “ser un home de profit”. L’educació segueix sent, sí, importantíssima a efectes col·lectius. A qualsevol ciutadà amb dos dits de front li sembla necessària una bona escola, ja que si els joves no es formen, el futur de la societat està perdut. Però els interessos col·lectius no coincideixen amb les percepcions individuals. Els joves sospiten que estudiar ja no és un trampolí per poder progressar i que no és útil per a ascendir per l’escala social.

En temps de Messi, Nadal i Gassol, sacrificar-se per fer feixucs deures, llegir llibres difícils o escoltar el professor no té sentit “econòmic” per a la majoria d’adolescents. Idealitzen altres formes de promoció: més ràpides, atractives i rendibles. Un professor d’institut de la Costa Brava em va explicar , en plena bombolla del totxo d’or, el mecanisme que afavoria abandonar prematurament les aules. A l’hora del pati, davant la tanca de l’institut, es paraven, amb les seves sorolloses motos, uns “pinxos” de 15 i 16 anys. Havien desistit d’estudiar l’ESO i treballaven com a manobres en la construcció. Guanyaven calerons (se suposa que en negre, ja que no tenien edat legal per treballar) amb els quals es compraven les motos, de poca potència, però de formes aparatoses. Fen soroll amb els motors per a cridar l’atenció, provocaven l’enveja dels qui (encara) no havien abandonat les aules. L’èxit econòmic dels que penjaven els hàbits d’estudiant posava en evidència el mal negoci dels qui continuaven al’institut.

Poc després que el professor em contés aquesta història, vaig passar, cap al tard, per uns camps de futbol infantil. Durant dues hores extenuants, menats per un entrenador imperiós i cridaner, els xavals van suportar la gimnàstica més dura i els exercicis més avorrits. Sense protestar. El nivell, certament, impressionava. Aquells nens tocaven la pilota com els mundialistes. Practicaven el fora de joc, el replegament ordenat, el contracop, la pressió. Vaig pensar en l’escola: la comparació era odiosa. La profe de mates no deu renyar a qui no sap les taules de multiplicar, ni molt menys fer-lo sentir culpable, sigui indisciplinat o gandul, no fos cas que es bloquegés i s’ofenguessin els pares. A la nit, l’entrenador tractarà al mateix xaval com el sergent tracta el recluta. El vaig veure cridar, insultar i humiliar. Els propis pares imposen la doble vara de mesurar: recuperar l’excel·lència escolar pot esperar, però conquerís l’excel·lència en el joc és urgent i vital. Tot sacrifici és poc!

Traducció d’un article d’ANTONI PUIGVERD publicat a La Vanguardia el 21/08/2010

Autor: Gerard lopez.
Foto: orionamada
Foto: smyl

El món, avui

Si que ens trobem en un bon moment per parlar del mon! Em sembla que està més capgirat que mai! La corrupció és el nostre pa de cada dia... En tots els àmbits. Ja no sabem cap on girar el cap. No hi ha res que funcioni correctament. 

Ai, pobre jovent! Nosaltres, els de la meva generació, ho teníem molt més fàcil : hi havia només un camí a seguir. El seguies, i tots contents... Ara n’hi ha molts per triar, i molta diversitat en tots els camps : en política, religió, en relacions personals, etc. 

Però no cal ser pessimista. Aquest neguit general ha existit sempre en més o menys grau. Sòcrates ja es queixava de la poca educació del jovent! L’ home està programat així: capaç de fer un bé heroic,com, per exemple, dedicar tota la seva vida a ajudar els altres, però és capaç, també, de fer el pitjor, com, per exemple, torturar i matar. “És qüestió d’anar fent": expressió que se sent moltíssim en boca de la gent gran...

Autora: Margarita Aberico

Foto: eriwst

Sortim de viatge cap a Washington

Setembre de 2010

Primer dia: Estava molt contenta d'haver fet aquest viatge. Podríem no haver-lo fet a causa de la salut del meu marit. Finalment va poder ser, i n’estic entusiasmada. Hem viatjat moltes vegades als EE.UU, ja que hi viu el nostre fill. Ell es va ordenar sacerdot l'any 2003, quan ja feia sis anys que era allí. Hem anat a visitar-lo vàries vegades. Però aquest viatge va ser diferent, perquè el meu marit havia estat greument malalt i ja havíen passat dos anys des de l'última vegada que havíem sobrevolat l'Atlàntic.

Va ser com si coméncessim una nova etapa en les nostres vides. Deprés de…, vam conèixer una ciutat, Washington, on, abans, no havíem estat mai. Aquesta ciutat, segons diuen, és encantadora, i té molts llocs interessants per visitar. Hi vaig anar amb una doble il.lusió: veure el fill i veure un lloc nou, que, per altra banda, semblava que ja coneixia de tant veure'l en fotografies i reportatges a la televisió.

El viatge va ser molt llarg, però el fet s'ho valia. Van ser 3 hores fins a Londres, i unes 8,25 h. de Londres a Washington. Allí ens va venir a buscar el fill, i …, cap a l'aventura!

Vam arribar a casa ! Dic a casa perquè ens van deixar un annex en una casa d'una família, on crec que viuen els avis quan van a visitar-los: habitació dormitori, bany, cuina i sala d'estar amb grans finestres al jardí compartit amb la família que viu al costat mateix. Vam arribar tard, al vespre, i vam anar a sopar; per cert, el fill té una especial predilecció per un restaurant de Tapes espanyoles...

Ja em direu… fer 9.000 Kms., i menjar de cuina hispànica. Però a ell li agrada això, i va estar molt bé. Fins i tot, s'hi ballaven sevillanes. Molt sorollós ! A l'anar a dormir, vam agafar el son de seguida, ja que feia hores que no dormíem.

El primer dia hi va aver moltes novetats. No erem a Washington D.C., sinó en una ciutat molt a prop, anomenada Alexàndria, que té un "Old Town" encantador, amb carrers estrets plens de botigues i restaurants. Vam passejar també a la vora de l'aigua. Hi passa el riu Potómac, que té barcasses de passeig per fer excursions i més restaurants.

Vam començar el dia amb un esmorzar típicament americà: ous, cansalada, patates, salsitges, torrades i "pancakes" amb xarop d'arç; aixó ens va omplir tant, que no vam tornar a menjar res fins l'hora de sopar: un altra vegada menjar americá pero amb amanida.

El 2n dia va ser diferent. Ens va convidar un oficial de l'Army, o sigui, de l'exercit, retirat, a un "Brunch", al club d'oficials, on serveixen un bufet variadíssim amb tot tipus de plats. Ens van avisar per andavant que haviem d'anar vestits correctament: "No texans" ens va dir. Va ser un esmorzar "very polite", amb molta simpatia, ja que aquesta familia, estima molt el nostre fill. La resta del dia va ser calmat, i vam acabar la tarde en un parc, també a la vora del riu Potómac.

Esperàvem impacientment l'endemà per anar a Washington. Finalment vam anar-hi!

Vam agafar el cotxe per arriba al metro. Allí, les distàncies són enormes, més o menys, 4 Km. Hi ha uns aparcaments molt grans, a prop de cotxe per arribar al netro. Allí, les distàncies són enormes, més o menys, 4 Km. Hi ha uns aparcaments molt grans, a prop de les estacions principals d'Alexàndria, per no haver d'anar amb cotxe fins a la ciutat.

Vam agafar el metro i, al cap de 10 parades i un transbordament, vam baixar en una estació anomenada Smithsonian. Al sortir al carrer, arribes al "Mall". Ja ens havien explicat el que és això: un llarg passeig amb gespa molt verda, amb avingudes als dos costats. Té una llargada de 1.500 metres. A un extrem, hi ha el Capitoli; a l'altre, l'Obelisc, monument a George Washington.

Darrere d'aquest monument, hi ha el Lincoln Memorial. A banda i banda del Mall, i com a centre cultural de la ciutat, hi ha diversos Museus; per mi, el millor, el "National Galery of Art"; n'hi ha d'altres, el "National Air and Space Museum", el Museu d'Historia Natural, el Museu d'Historia d'America", etc. Just en front de l'Obelisc, comença el passeig cap a la White House; comença amb l'"Elipse"; jardí tot de gespa, una font...

I, a partir d'aquí, ja no es pot pasar, perqué topem amb la residència del President. No cal dir-ho! A l'"Elipse", hi ha l'Arbre de Nadal, que es munta cada any davant la Casa Blanca, flanquejada per carrers plens d'històrics edificis polítics. És així que arribes a l'entrada principal de la Casa Blanca, des d'on sembla que podem veure, millor i mès a prop, l'edifici (es veu a través de la reixa que tanca el jardí).

Ens va fer un temps esplèndid i el Sol ens va acompanyar tots els dies durant la primera setmana.

El temps passava ràpidament. Vam dedicar un dia sencer a visitar la “National Gallery of Art”, magnífic museu de pintura i escultura. Ens vam entretenir en les sales de pintura Italiana, on tenen l'única pintura de Leonardo da Vinci que hi ha als E.U.A., i, naturalment, en les diverses sales de pintura Espanyola; vam veure-hi obres de Ribera, Velàzquez, Murillo... Esplendid

També vam anar a la CUA: ”Catholic University of America”, on estudia el nostre fill; és un conjunt d'edificis històrics del 1864 on s'han afegit d'altres edificis mès moderns. Vam visitar les aules, sales d'estudi, de reunions, etc. Per als estudiants, hi ha menjadors i cafeteries, on disposen del necessari per passar el dia sencer. Increïble! A les 7 de la tarda, una hora en què tothom es retira a casa seva, la universitat, bullia d'activitat.

Haig de remarcar que hi ha, allí, l'Esglèsia de la Immaculada Concepció, preciosa, amb imatges de Maria de diversos punts del món.

Aquesta església té una cripta, encara mès bonica i artística, i, no us ho perdeu creure: contè una capella, oficines d'administració, “restrooms”, ”shoping”, i cafeteria! Tot plegat a la cripta d'una església. Això és Amèrica!

Un d'aquells vespres vam acabar en un local a l‘Estat de Maryland, en un barri anomenat “Pring Esprins”, per sopar, però és “after hours”, i, si demanes el menjar abans de les 8 del vespre, tel

donen a meitat de preu.

Arribàvem a casa a les 9, o les 10 de la nit, rebentats. Dormírem durant 10 hores seguides, de tan cansats que estàvem.

Cada dia va ser diferent. Semblava que el dia tinguès 30 hores en lloc de 24, ja que les aprofitàvem al màxim.

Vam passejar per carrers encantadors, amb cases senyorials, que ens recordàven el barri de les Tres Torres de Barcelona. Són cases molt antigues (No deien que els EEUU no tenen història?). Allí han quedat instal·lades moltes petites ambaixades.

Vam visitar, tambè, la casa del primer president George Washington. És una fundació de “Ladies” que es dedica a la conservació de l'edifici i a explicar la història d'aquest president. És curiós que hi hagi moltes persones tan grans fent de guies en tants llocs... Fins hi tot, vam anar a un concert de Jordi Savall, al Kennedy Center, molt bonic, i tant! I les persones que t'acompanyen al seient -la majoria molt grans-, són amables.

He barrejat coses, sóc molt desordenada. La casa de George Washington es diu Mount Wermont; és un museu, on les explicacions van dirigides al fet que ell va comprar una propietat i va reorganitzar la vida del camp, l'agricultura i la ramaderia( la seva vida de general i les guerres que es van produir en aquell temps, i tambè a la seva vida amorosa són comentades; es va enamorar de la dona que seria la seva esposa, Marta, una víuda amb dos fills, que ell va educar com si fossin fills seus. Al llarg de la visita, veiérem la primera tomba on va ser enterrat, i la definitiva, on reposa ara. Allí va ser traslladat el matrimoni and una cerimònia esplèndida per honorar la seva memòria.

I arribem a l'última setmana d'estada a Washington: ja ens preníem les coses amb més calma. Vam agafar un “Troley” turístic que es contracta per a dos dies, i permet fer tres rutes diferents. El vam aprofitar a fons,(com a bons catalans). Vam anar parant i baixant als llocs d'interès, per tornar a pujar al trolley al cap d’ una hora…

Tambè vam visitar el Cementiri d'Arlington, un lloc que no podíem deixar pel seu interès històric. Vam veure la tomba dels Kennedy i la casa del General Lee, situada en aquells terrenys. Vam visitar més museus. A Washington gairebé tots són gratuïts, i pots passar-hi tota l'estona que vols, o que pots, perquè un s’hi cansa força.

Vam tornar a casa amb avió, naturalment, però guardem un record molt maco d'aquest viatge. Washington és una ciutat encantadora, que penso tornar a visitar.

Autora: Anna M. Pinillos

Foto 1: Afagen

Foto 2: Beverly & Pack

Foto 3: Mastery of Maps, Michael Huey

Lycèe

Passejant pel Corte Inglés,vaig trobar un antic company de classe del Lycée;no sabia qui era… Em mirava molt, i, ja ben a prop meu, em va dir: “Que ets de Tànger?” Jo li vaig respondre que sí. I va dir-me: “Llavors tu ets la Marco? Jo sóc Menahem, amic teu de classe,” No el vaig reconèixer: estava molt envellit. Suposo que ell va pensar el mateix de mi, però no m'havia oblidat. Això em va agradar molt. Després de la trobada, vaig recordar-me dels col·legis on havia estat: “École Perrier”, “École Berchet”...

Al Lycée, vaig entrar-hi al 1.940. Érem nois i noies de totes les nacionalitats: anglesos, italians, francesos, àrabs, i, sobretot, jueus marroquins. L'any següent van arribar refugiats de la Segona Guerra Mundial, de tots els països de l'Est. Tots eren jueus. Hi havia tres germans txecs, que portaven “patilles” molt llargues. Tots tres portaven ulleres i rínxols… Suposo que era costum de la seva religió; eren tímids, no enraonaven amb ningú, Ara m'adono que els acomplexava portar “patilles”. Vaig fer-m'hi amiga; m'explicaven coses del seu país… Era molta l'enyorança que en tenien. Van deixar enrere compays d'escola, costums i families…

Tot m'ho explicaven, i, sobretot, com eren les festes que celebraven: el Yom Kippur -dia del perdó i del penediment: un dia abans, mengen molt, i el festiu, dejunen. És la festa del recolliment. El Purim és la festa de la sort, de la joia i del guirigall. La celebració té, com a eix, la sinagoga, on es llegeix el "Libre d'Ester“ (una vegada al matí, i una altra a la tarda). Fan banquets, obsequien els pobres amb àpats dolços, es fan almoines i regals entre les famílies i els amics. Fan representacions de teatre, mentre els nens juguen als carrers. Grans i petits es disfressen, mengen pastissos fets a casa… I, a la sinagoga, aquell dia, es beu vi. És una festa molt semblant, segons com es miri, al Carnestoltes…

Tot això, m'ho contaven els meus amics txecs. Jo els escoltava amb atenció… No van assabentar-se, fins al cap d’un temps, que jo, tot aixó, ho sabia per haver-ho viscut a casa.Tots érem amics: jueus, cristians i arabs. Vam viure sempre en harmonia; érem amics de veritat: anàvem de casament a les sinagogues, i a les altres diferents esglésies. Ho passàvem bé.

Els dissabtes i diumenges, ens reuníem a casa d’aquell a qui li tocava aquell dia… Parlàvem de tot: dels nois i les noies que ens agradaven més, de professors i professores, i, en particular, de la de música i el ball. Ens ensenyaven a cantar i ballar molts valsos, sobretot el "Danubi Blau“, que tenia una lletra preciosa… Encara me’n recordo. I també recordo que quan la meva filla va començar música al conservatori, el primer que ens va tocar va ser aquest vals...

Algun dissabte, de tant en tant, veig la meva amiga Ester, companya de classe. Visitem la sinagoga, parlem de la nostra estada al Lycée, i diem que ens agradaria que aquells temps tornessin. Van ser vivències molt boniques. Penso que tot allò ens van enriquir culturalment, i que, també he tingut la sort d’haver nascut en una ciutat de cultures molt diverses.

Autora: Carmen Marco
Locució: Angeles Esteban
Música: Kevin McLeod
Foto 1 i 3: betta Design
Foto 2: Mhobl

El Machu Picchu

El Machu Picchu és, d’entre tots el jaciments arqueològics inques, el més ben conservat i el menys conegut. No és mencionant en cap crònica escrita pels espanyols, ni tampoc en cap document anterior a la seva trobada.

Els arqueòlegs, avui dia, encara continuen fent càbales per esbrinar quina missió tenia aquest jaciment; càbales basades principalment en las especulacions. A part d’alguns indígenes quètxues, ningú no sabia el lloc de la seva ubicació, fins que el nord-americà Hiram Bingham el va trobar per casualitat en 1911; Bingham buscava la ciutat perduda de Vilcabamba, la qual era l’últim bastió dels inques, i es va pensar que l’havia trobat en el Machu Picchu.

Ara se sap que les remotes ruïnes d’Espíritu Pampa, situades molt més a l’interior de la selva, són, en realitat, les restes de Vilcabamba. Però l’origen i la funció de Machu Picchu continua sent un misteri.

Quant Bingham va descobrir la ciutat, aquesta estava totalment coberta de vegetació, motiu pel qual només va poder traçar el mapa del lloc. Bingham i el seu equip d’arqueòlegs van tornar al jaciment en 1912, i 1915, per dur a terme la difícil tasca de netejar el bosc. Va ser aleshores quan van descobrir part de les ruïnes disseminades del que avui és el Camí Inca.

Durant les excavacions, es van descobrir més de 50 sepulcres, amb més d’un centenar de restes humanes. En un principi, es van pensar que el 80 % dels esquelets eren dones, motiu pel qual Binghan i el seu equip d’arqueòlegs varen arribar a una primera hipòtesi: que es tractava d’una ciutat de “verges del sol”. Però aquesta hipòtesi va quedar sense fonament quan, després d’un estudi més minuciós, es va fer evident que la proporció entre homes i dones era, més o menys, d’un 50%.

Una segona teoria manté que el jaciment era una segona residència, o un palau d’esbarjo, el qual va ser abandonat quan els espanyols van ocupar Cusco. El que és evident; és que Machu Picchu va ser un important centre cerimonial.

A l’interior de les seves ruïnes, es troben diversos tipus de construccions destinades al culte: el temple de les Tres Finestres, i el temple Principal que rep aquest nom per la gran solidesa i perfecció de la seva construcció. Al costat del temple Principal, hi ha un famós edifici anomenat “la Sagristía” a l’interior del qual hi ha quantitat de nínxols que s’utilitzaven per guardar objectes cerimonials.

L’única construcció rodona és el temple del Sol; aquesta torre corba i esmolada és una de les millors obres del Machu Picchu; segons sembla, s’usava per a l’estudi de l’astronomia.



Encara que el turista es meravella al veure la bellesa del Machu Picchu, aparentment immutable, un equip de científics japonesos van cridar l’alarma quan l’any 2001 anunciaren que les escarpades vessants del costat oest, s’estaven esllavissant a raó d’un centímetre per mes.

Tal succés, l’atribuïen, per causa de les excessives pluges, a les obres que es duien a terme en aquell moment, i pel constant trànsit d’autocars plens de turistes, amb l’antecedent que la zona ha estat escenari de molts esllavissament en el passat. La UNESCO ha advertit que el jaciment no pot admetre més de 500 visitants per dia, per tal d’evitar els riscos mediambientals. Aquesta quantitat és molt inferior a la que es registra en plena temporada, perquè el govern del Perú no ha fet cas de les advertències de la UNESCO.

Autor: Antonio Ocaña
Locució: Antonio Ocaña
Foto 1: ClickFlashPhotos/Nicki Varkevisser
Fotos 2 i 3: Ivan Mlaric
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

Els peraires d'Igualada

Al 1600 va començar a florir, a Catalunya, la indústria tèxtil. A Igualada, aquesta indústria es va desemvolupar molt ràpidament.

El jesuïta Pere Gil escrivia: “ Ha tot Catalunya, innumerables menestrals que tenen i saben ofici de Peraires, fan draps .” Estaven organitzats en confraries , n´hi havia de: peraires, teixidors, ferrers,argenters, espardenyers

Quin ofici era el de peraire? El peraire havia de passar l´examen de “mestre peraire”, i era admès al consell de l´ofici. Era l´organitzador d´un procés que havia comencat ell mateix amb la compra de la primera matèria, i tenia la capacitat de coordinar el treball d'altres persones que no eren empleats seus.

El peraire havia de saber: emborrar, emprimar la llana i perxar les peces de teixit. A Igualada, era l´ofici més nombrós al segle XVI, i més visible socialmente; no eren uns menestrals qualssevol. A les festes, els peraires joves ballaven el “ball de bastons”. La confraria d´ofici era el marc de pràctiques solidàries , com l´ajut a famílies, pagar les exèquies dels seus confrares, vetllar per la seva salut…

La família dels Torelló va ser una de les més importans d´aquest indret. Donava feina a un bon nombre de jornalers, a centenars de filadores, i a una colla de teixidors.

Els peraires d´Igualada no s´assemblaven als d´altres llocs, ja que tot el desenvolupament del procés d´un teixtit, el donaven a fer fora del seu obrador, o botiga, menys el cardat, que es donava a filar fora, generalmente a cases particulars, de les qual sortia en format de troques (madeixes).

L’èxit dels peraires era la capacitat d´organitzar una xarxa de filadors que filessin bé. Quan el peraire rebia les troques de fil, havia de rentar-les amb aigua i llexiu abans de tenyir-les (en aquesta vila era corrent tenyir la llana en troques i no en peces teixides).

A Igualada, pocs peraires tenien tint, Ells no teixien, ni orgaitzaven en tissatge: ho feien els mestres teixidors, ja que era competència exclusiva d´un altre ofici; els mestres teixidors estaven organitzats en una confraria diferent de la dels peraires.

Quan els teixits sortien de la botiga del teixidor, tornaven a les mans del peraires, els quals, en acabat, duien les peces al molí per rentar-les. Per últim, se les enduien a la botiga del peraire ,per apelfar-les o envellutar-les. Un cop perxats i abaixats els draps, es duien als tiradors; era un clos a l´interior del qual hi havia bastidors per penjar-hi les peces.

Es clavaven, ben tibades, a las barres travesseres, perquè agafessin l'amplada i la llargada que els correspon, i perquè desapareguessin els sécs. Els responsables d´aquesta operació eren enomenats “penjadors de draps”. Finalment, i abans de donar-los al comerciant, encara calia enllustrar-los i plegar-los.


Autora: Adela Oyague
Foto 1: Ferran Puig
Foto 2: Marc 47
Foto 3: Miradas de Andalucía

El meu avi

El meu avi era un ésser humà fantàstic.

Va néixer a Guissona, un poble encisador que es troba a la comarca de la Segarra. El meu Avi tenia una "casa pairal" totalment rodejada de camp amb molts arbres ametllers que donaven una ametlla boníssima, i jo recordo que quan era petita i visitava l’avi amb els meus pares, sempre corria al camp per agafar totes les ametlles que podia per fer-me’n un gran àpat.


M’agrada molt continuar parlant del meu avi.

Quan l’avi Ramon tenia 23 anys, no tenia cap "casa pairal", vivia en el poble de Guissona amb els seus pares, on havia passat la seva infantesa. Aleshores, havent acabat els estudis, va decidir, amb molta il·lusió, anar-se’n cap a Barcelona per fer realitat el seu somni: “Llogar al carrer Banys Nous una petita botiga per vendre botons".

El meu avi va tenir molt d’èxit, perquè en aquella època no hi havia "pret-à-porter", i les senyores no compraven vestits, els feien les modistes, i les modistes anaven a comprar els botons a cal meu avi.

Després d’uns quants anys, l’avi Ramon va canviar la botiga del carrer Banys Nous per una altra a la Rambla Catalunya. El repte va ser impressionant, però va continuar tenint un gran èxit, i va ser llavors quan va la comprar la "casa pairal" de Guissona.

L’avi Ramón era feliç, es va casar amb la meva àvia i va tenir 4 filles, força trempades.

Va morir als 78 anys, després d’una vida plena.

Autor:  Mada Soler
Foto 1:  Masia Vilalta

Foto 2:  Javier Cuchi

IBI, poble de la il·lusió

Ibi, municipi pertanyent a la comarca de la Foia de Castalla, situat a 20 km d'Alacant. Clima mediterrani (hiverns més durs que en la zona costera, les majors precipitacions es recullen a la tardor i a la primavera). Compta amb una població d’uns 26.000 habitants. Ibi ,ja va ser seu d'una petita civilització ibèrica, d’on ve la paraula IBI, que corrrespondria a un vocable ibèric que significa "zona entre rius".

En el temps de la Reconquesta, era una, o diverses alqueries, gràcies als pactes contrets amb Jaume I. Zeid Abu Zeid --antic rei almohade de València, i aliat del monarca aragonès-- pren possessió d'aquest territori, el qual és cedit al seu gendre Eximen Pérez d'Arenós i, per mitjà d’un bescanvi, passarien a poder del rei Jaume I.

L'any 1629 obté l'emancipació definitiva després de concedir-se-li la condició de Vila Reial. En el transcurs de la Guerra de Secessió, els pobles de la Foia de Castalla van manifestar la seva fidelitat al futur rei Felip V, el qual va donar a IBI els títols de Noble, Fidel i Lleial.

Fins al segle XIX, la principal font d'ingressos depenia de l'agricultura, als quals es van sumar els de la indústria de tipus artesanal (com la dels filats, o la del comerç del gel). D'aquesta última font d'ingressos derivaria la indústria gelatera, que va tenir un ràpid creixement per tota la geografia nacional i gran part de l'estranger, coneguda pel nom de "LA IBENSE". Entre la dècada dels anys 60 i 70, s’inicia la fabricació de joguines a Ibi, i naixen les primeres empreses jogueteres: FEBER, RICO, COLOMA Y PASTOR, GOZAN, JUGUETES MIRA, PERY, LA MECANICA IBENSE, etc.

Actualment, Ibi fabrica articles de plàstic i metàl·lics, i és reconegut actualment com a CENTRE  tenim diversos llocs d'interès ESPANYOL DE LA JOGUINA. A Ibi cultural, com, per exemple, els del nucli antic (Ermita de Santa Llúcia, plaça de l‘Església...), o bé els diferents espais i edificis relacionats amb el món de la indústria gelatera i de la joguina: plaça dels Geladors, plaça de la Tartana, plaça dels Reis Mags, el Museu Valencià de la Joguina, i el monument d’homenatge als treballadors, i l’Institut Tecnològic de la Joguina --mol important, tant a nivell nacional com internacional--, on es fa un control exhaustiu de la joguina per a la seva qualitat, seguretat, etc., abans de ser comercialitzada.

Ibi és un poble conegut, principalment per ser “el poble de la il·lusió”, i, actualment, Ibi treballa per un projecte molt especial: "LA CASA DELS REIS MAGS“, un món màgic per als més petits --i no tan petits--, on es faran realitat tots els somnis de tots els nens del món. Per això Ibi és el poble de la il·lusió: no hi ha res més gratificant que construir joguines, i veure, a través d'elles, el somriure d'un nen, o d'una nena.

Autora: Maria Jesús Cardenete
Foto 1: Idranx
Foto 2: Kirikiri

Les paraules

Voldria escriure per buidar tot el meu ser amb les paraules.

Voldria volar per poder escampar-les per l’espai.

Voldria nedar per tornar a recollir-les,

amb les mans, poc a poc, mentre caiguessin.

Tot el que és dins no pot sortir,

 és massa el que omple l’esperit;

 buidar-lo, per tornar-lo a omplir és el que vull,

 i omplir-lo, per donar-ho tot a qui ho sentís.

 Les paraules lluiten per sortir, vives,

 el silenci les ofega, però són tan fortes... 

Arrosseguen els pensaments i es llancen!

Són immenses, infinites...

Ningú mai no podrà aturar-les.

 És la llengua el que ens fa créixer.

 

Autor: Francisco Calabia
Foto: Emborg

El "mercat setmanal" dels pobles

El mercat setmanal durant tot l’any. Acostuma a ser el mateix dia de la setmana, i rarament es produeixen canvis pel que fa a la seva ubicació.

Gairebé de matinada, se’ls sent arribar amb el soroll de les estructures fèrries per al muntatge de les parades i les veus de la seva gent. Aquest comerç ambulant comença a viure fent gala de la seva idiosincràsia, tan característica. 

Per a la gent de la regió, anar al mercat representa la possibilitat de trobar-hi articles que habitualment no els poden comprar a les petites botigues al seu abast, i, per aquest motiu, esperen, ansiosos, la seva arribada. 

Durant els mesos d’estiu, el mercat adquireix un protagonisme molt gran. Pels estrangers, desprèn una mena d'atracció, per la qual se senten delicadament transportats mentre dura el seu recorregut per diferents carrers i places.

Personalment, m’agrada molt anar al mercat, sobretot a primera hora del matí, quan res no l’ha desfigurat; sentir la seva força, olorar la seva flaire, observar les paradetes, els pagesos, la gent…, aquesta gent per a la qual el mercat representa el que veritablement és, i el valora com a tal, el respecta, l’engrandeix amb el seu comportament...

A les hores punta, hi veus desfilar personatges de tot tipus: mainada amb cotxets, gent gran, persones disminuïdes —lligades obligatòriament a la seva cadira de rodes—, i fins i tot gossos, que resulten francament incòmodes i és increïble que el seus amos no els protegeixin d’aquest tràngol. 

Quan el nombre de visitants sobrepassa l’espai de què es disposa per poder gaudir dels artícles exposats, i el trànsit entre la seva gent es converteix en un estat aclaparador, és millor deixar passar l’estona, per tal d’aconseguir viure novament la seva veritable imatge, més autèntica, una mica més tard. 

Crec que els mercats aporten, als pobles, un encant especial, i que compten amb addictes seguidors arreu on s’instal·lin.

Autor: Mercè Fontanals

Foto: Javier Martin Espartosa

Un sofregit per a la crisi

El bacallà és, avui dia, un luxe, però va ser tot el contrari durant molt temps: no solament un voluntariós ingredient del sever menú de Setmana Santa, sinó un recurs de taules humils, un peix útil, però sense “glamour”. Més humil era l'arengada, la proteïna més a l'abast d'aquell país pobre que vaig conèixer essent infant. Un país de sopes de pa i sang fregida, que reservaba el pollastre per a les grans festes. Un país de truita de farina: perquè l'ou condís, se li afegia aigua, un grapat de farina i sal; batut el líquid resultant, se’l posava a la paella i si li donaven unes quantes voltes (nou, deia la meva àvia Remei). I la truita quedava cruixent per fora i gomosa per dins: dos o tres ous podien alegrar les set boques de la nostra taula.

Les comares competien amb els bunyols (brunyols, diem a l'Empordà), que menjàvem sola-ment per Setmana Santa. Quan la meva àvia Remei, de la Bisbal, els amassava, tota la casa feia olor de llevat. Deixava la massa en repòs en un gibrell --que cobria amb un drap de cotó--, i els fregia l'endemà al matí. L'olor del fregit era acre i dolç, un veritable oxímoron: desagradable i apetitós a la vegada. Els bunyols de l'àvia Remei eren lleugers i elegants, però unamica insípids. Els de l'àvia Maria, de Girona, d'altra banda, eren toscos i grossets, però deli-ciosos: tenien gust d'anís i coriandre. Amb els bunyols, vam aprendre les primeres nocions de diplomàcia: no podíem festejar el gust dels de Girona sense descriure la textura dels de la Bisbal, i viceversa.

Però no sé si té massa sentit parlar-los de menjars típics d'una “setmana” que ja s'acaba. No sé si ahir es van cruspir el xai pasqual de rigor (també la carn de xai declina: la por al colesterol s'ha imposat a l’encant del seu sabor), però avui, dilluns de Pasqua, en plena crisi econòmica, voldria proposar un arròs de la meva àvia Remei, tan saborós com auster, ja que per preparar-lo, n’hi ha prou amb uns talls de sèpia i costella de porc. Josep Pla explica que l'arròs depèn estrictament del sofregit. Elaborat amb força ceba (i po-quíssima tomata), el sofregit ha de convertir-se en una confitura melosa i obscura, quasi negra. Perquè la ceba es transformi en confitura, fa falta un ingredient que ara escasseja: paciència, assossegament (una destil·lació del caràcter que s'aconsegueix després de dedicar, com feien les nostres àvies, gran part del propi temps a algú que no sigui un mateix).

La meva àvia feia servir una marmita de ferro, negra de tant fer-la servir. Mentre tallava la ceba, m'explicava anècdotes del seu temps. L'àcid de la ceba, que fa plorar els ulls, contribuïa a dissimular la tristesa. Un parell de llàgrimes rodaven per les seves galtes cansades, de color de ciri, mentre evocava l'avi, que va morir tan jove, o algun episodi de la guerra.

 L'àvia tenia els cabells blancs i els ulls negres, que unes fosques ulleres accentuaven.

Els seus relats no eren de color de rosa. Eren les històries d’uns me-nestrals que es van passar la vida treballant, mentre la mort i l'infortuni destruïen amb una constància sense pietat els pocs instants de confort. Poc després de casar-se, els avis van comprar una caseta, en la qual van instal·lar una adrogueria, que pensaven pagar de mica en mica. Disposaven d'un petit as a la màniga: uns petits estalvis que l'avi havia invertit en la fàbrica surera on treballava.

L'home va morir pocs anys després de casar-se. I a l’intentar, l'àvia, re-tirar els estalvis del difunt marit, va resultar que l'amo de la fàbrica s'havia arruïnat. Carregada de deutes, vídua i amb una filla, va aconseguir obrir-se camí amb un coratge exemplar, treballant nit i dia, estalviant cada cèntim, pres-cindint de tot plaer, prohibint-se la fatiga, vivint amb austeritat màxima, progressant pas a pas, però amb constància, fins que, quan el futur semblava somriure, la guerra va portar noves penalitats, més privacions, altres perills, i escorcolls i abusos del comitè per la seva fama de beata, i rosaris passats en el soterrani durant els bombardejos,quan van entrar els franquistes, altra vegada el mateix: des-trosses i furts de la soldadesca. El combat de la meva àvia no va ser excepcional.

Totes les dones que van suportar la guerra contaven històries semblants. Eren heroïnes, però no tenien consciència de ser-ho. La lluita quotidiana donava sentit a la seva existència. No esperaven altre premi que poder seguir lluitant. La crisi que avui ens espanta i colpeja és quasi una comèdia, a la llum de la fam, el malestar i les penalitats que va sofrir la generació que ens va llegar la truita de farina i l'esplèndid arròs amb quatre talls de sèpia.

Tota la força d'aquella generació rau en el sofregit. Primer: no fer llàstima, mantenir el pudor i la dignitat. I és que, en efecte, al trossejar la ceba, un mateix aconsegueix dissimular l'impacte real de les dificultats amb una excusa irònica: les llàgrimes són degudes a l’àcid tubèrcul. Segon: esperar la baixada de la crisi amb calma i aplicació, acompanyant amb l'espàtula la lenta cocció de la ceba, fins i tot quan l'esforç sembla inútil. Per descomptat, no oblidar el brou. Per a la seva preparació, n’hi ha prou amb fer bullir amb aigua abundant uns peixos, pocs, sense nom. Sense el brou del coratge i el cor fort, l'arròs, com la vida, fins i tot quan es disposa del millor marisc, no té gust, i s'acaba interioritzant que sempre surt malament.

Autor: Gerard Lopez
Traducció de la versió castellana de l’article d’Antoni Puigverd, a La Vanguardia. 
Foto 1: JC i Nuria
Foto 2: avilas.es
Foto 3: bmann´s

Viatge al transport públic

Als matins, abans d'arribar a les màquines expenedores de tiquets, recorro un passadís ample i lluminós; darrere, deixo alguna paperera, senyalitzacions, i algunes prohibicions.

Accedeixo a l'interior del recinte després de validar la targeta del viatge. A la dreta, hi ha un quiosc de begudes i dolços; a l'esquerra, cinc panells amb publicitat, els personatges dels quals et somriuen sempre.

Dues direccions ben senyalitzades, escales mecàniques -separades per una barana- permeten, als viatgers, accedir a les andanes. I veig les pantalles de televisió que ininterrompudament emeten imatges, panells indicadors del temps d'espera dels trens, bancs de pedra que, a mida que va arribant la gent a l'andana, són ocupats pels viatgers..., i als vagons, passatgers muts: alguns amb els diaris gratuïts plens de titulars, altres amb un llibre i, molts, amb els auriculars, van escoltant música i parlant per telèfon.

Quan el tren arriba a l'estació, algunes persones, amb pressa, baixen dels vagons, o hi pugen en el mateix moment en què un xiulet ens avisa del tancament de les portes.

A la sortida del recinte, deixo enrere les prohibicions, les màquines de venda de tiquets, els panells publicitaris amb gent somrient, i una paperera.

Pujo escales per sortir al carrer, on em reben els semàfors vermells, i les voreres sense gent.

Autora: Carmen Navarro
Foto: Moriza

Tobi, el nostre gos

Va néixer a la primavera del 2000, ara aviat farà onze anys. El vàrem trobar perdut en el revolt d’una carretera de Cantàbria. Anava coix i estava famèlic. Més tard vam saber que havia nascut entre sis gossos més, i, com que era molt maco, de seguida va trobar amos, però se’l van endur per deixar-lo poc després. Aleshores, ja ni la mare ni els germans el reconeixien, i vagava per la carretera amb el perill de tornar a ser colpejat…

Ara ja comença a ser vellet; quasi diria que tenim la mateixa edat ; però, durant tots aquests anys, ens ha estat un amic fidel. Des de petit, sap el que cal o no cal fer ; només li cal parlar. Ens vigila la casa, que està situada al mig del bosc, i reconeix el motor del cotxe a més de dos quilòmetres.

Quan vénen els néts, que són petits i entremaliats, els aguanta tot tipus de malifetes amb una paciència infinita. El tenim sempre vigilant darrere nostre, perquè, de vegades,hem perdut el seny i ens enfilem per les escales com si tinguessim vint anys. Quan perdem l ‘equilibri, es desespera per ajudar-nos. Com nosaltres, ara a l’hivern, busca l’escalfor del solet i arrossega la catifa per prendre el sol a prop nostre.

Fa anys, el va picar el mosquit portador de la leishmaniosi, i vàrem haver de punxar-lo més d’ un centenar de vegades. Era curiós de veure com venia dòcilment a rebre la injecció que en un principi rebutjava. Per sort, es va guarir, i ara només li cal pendre un comprimit.

Desitjo que visqui molts anys, i que no el trobem mai a faltar …,aquesta bestiola que, sense parlar, ens fa companyia.

Autora: Manuela Gibert
Fotos: Manuela Gibert

Un dia qualsevol

Mar rosada sobre els verds blats. Verd intens trencat pels blancs murs de la casa inacabada. Ormeigs dispersos per l'empedrat. Una figuera frondosa, on s'amaguen els ocells... Un pou... Una galleda -lligada a una corda- descansa en el brocal.

Gradualment, el groc s'imposa sobre els verds camps i, el cant de les cigales, sobre el dels ocells. La casa és esclafada pel sol.

El vermell, a poc a poc, substitueix el groc i reapareix el verd dels camps amb set. La pols dels camins, emportada pel vent, matisa els colors.

Un to vermellós dóna pas al gris que, a mida que passen les hores, ens porta el negre, trencat per un mantell blau fosc ple d'estels.

Alguns veïns, havent sopat, es donen cita al costat del pou, per gaudir de la quietud de la nit.

Autora:Roge Trapote
Música: Kevin McLeod
Locució: José Luis Garcia

Assassinat al pati del darrera

Jo tinc una galeria tota plena de flors, de menta, sàlvia, tarongina, i altres herbes de l bosc. Des de la galeria, contemplo la Roca de la Creu, coronada amb la creu, i la senyera. La Roca de la Creu és part del Granòfir de Ribes -únic granòfir existent a Catalunya; d’origen volcànic, conformava l’interior de la xemeneia d’un volcà. També, per un angle de la finestra, s’entreveu un dels cims del Torreneules. Fa bo de ser-hi! Al pati del darrere, hi creixia un avet, altiu i esponerós. En el seu brancatge, hi feien estada molts ocells: pardals, mallerengues, merles..., els servia d’aixopluc en dies de tempesta, i s’hi arreceraven si el dia era ventós; alguns ocells, fins i tot, hi feien niu! Cada primavera, l’arbre brotava esplendorosament; es veia que tenia ganes de viure. N’estava orgullosa!

Un dia, pel veïnat, començaren a córrer rumors... que si els avets feien unes arrels llargues i fondes, que si farien caure les parets del voltant, que les branques sobresortien per damunt dels teulats, que causava humitats..., i un interminable reguitzell de disbarats! El matí d’un malaurat dia, a l’obrir els finestrons de la porta balconera, vaig adonar-me que, a la galeria, tot estava quiet, ben quiet, no s’hi sentia cap remor... Esglaiada vaig sortir fora, i, amb els ulls negats de llàgrimes, vaig veure com l’altiu i esponerós avet jeia a terra vençut per la destral. Dolguda i plena de ràbia, no vaig tenir altre pensament: avui, aquí, s’ha comès un crim!




Autora: Dolors Perello
Narració: Pepita Gutiérrez
Música: Kevin MacLeod

El tren del ciment

Autora: Dolors Barnola
Narració: Manel Bellart
Música: Kevin MacLeod

La flor de neu

Ben segur que la majoria de la gent de Barcelona no deu saber que des de la comarca d’Osona, a part del Montseny, es veu una serralada anomenada “el Catllaràs”.

Es troba a l’Alt Berguedà, dintre del terme municipal de la Pobla de Lillet, Sant Julià de Cerdanyola i Castell de l’Areny.

La serra de Catllaràs és un lloc preciós, amb algunes zones humides i una vegetació molt variada, la qual cosa fa que es puguin trobar moltes fonts i prats naturals envoltats de roques, pi negre i roig, a més de molts camins, que fan més atractiu aquest lloc.

Entremig, s’hi troba el “Xalet”, dissenyat per Gaudí, que encara no s’ha pogut reconstruir. En el seu entorn, s’hi poden veure unes flors molt especials: unes orquídies que, popularment, les anomenen "sabatetes de la Mare de Déu".

Però la flor més important és la “Flor de Neu”; és el símbol de l’alta muntanya, i de la nostra serralada. Està protegida, ja que es troba en pocs llocs. És una flor petita, blanca, i d’aspecte vellutat, que creix entre roques i mirant al nord.

La gent de la Pobla ens l’estimem i la resguardem tant com podem; cuidem el bosc i el seu entorn amb molta cura, perquè no voldríem perdre la pau que hi trobem quan hi passegem.

Autora: Ma Dolors Barnola
Narració: Chemaleon
Música: Kevin Macleod

Foto: Julien Toulouse

La meva vida professional

Deu fer quinze dies, amb motiu de la visita que vaig fer a la meva amiga Maria, vaig explicar-li el que he fet al llarg de la meva vida.

Li vaig dir, doncs, que, quan vaig venir a Barcelona, ja tenia la meva professió de modista; és a dir, que,encara que una mica precoç -perquè aleshores,només tenia dotze anys-, ja era modista. Al cap de dos dies de ser aquí, vaig posar-me a treballar a la” Parisienne” i, al cap de dos mesos, vaig decidir establir-me pel meu compte.

Sempre he sigut una persona decidida a fer allò que m´anava millor per la meva professió; així, doncs, vaig demanar treball com a ”piecera” a la prestigiosa firma Barbosa Costa, situada al passeig de Gràcia…

La feina em resultava beneficiosa, i vaig pensar que, en una habitació de casa meva, podia posar un petit taller amb el propòsit de contractar noies per ajudar-me a cosir,i poder engrandir el meu negoci.

Per aconseguir-ho, vaig comprometre'm a acceptar feina d'una altra casa. Aquell taller iniciat en una habitació de casa m'anava sobre rodes: tenia més feina de la que podia fer; el meu nom s'havia desplegat entre les senyores de l’alta burgesia, i una clienta ho deia a una altra... Llavors vaig haver de deixar el traball que em donaven per atendre únicament les meves clientes, i el meu taller va dedicar-se de ple a l'alta costura.

Aquest treball em va donar creativitat i la capacitat per moure'm dins el món de la moda.

Els meus viatges a Milà, que feia cada sis mesos, per veure les col·leccions de Saint-laurent” “Valentino”, entre altres, em situaven al cim de la moda barcelonina…

Havent arribat a aquest punt, em vaig decidir a formar una família:amb el meu marit,i els tres fills que vaig tenir més tard. Això em satifeia molt. A tots els meu fills, els he donat carrera universitària: a tots tres. I, gràcies a Déu, els tinc ben situats.

Autora i narració: Juana Gutiérrez
Foto: Vmg8383
Música: Kevin MacLeod

La segona història del Citroên

Al Pep, de sempre, li agradaven les antiguitats i alguns trastos vells i andròmines que no es fan servir per a res. Es mirava els cotxes antics embadalit; els coneixia tots, i en volia tenir un.

Vet aquí que un dia, a la seva dona, li diu: ”M’he comprat un cotxe antic”. La dona no s’ho podia creure!. Ell la porta a un cobert, una espècie de garatge, per ensenyar-l’hi. Però ella, no el veia, i li diu:” On és el cotxe? En Pep, il·lusionat, li mostra quatre ferros rovellats i un xassís; ella es queda perplexa :—Això és el cotxe?, no m’ho puc creure; digues que has comprat aquesta ferralla, i que algun dia potser serà un cotxe—.

Van passar dies, setmanes, mesos i anys, al llarg dels quals el Pep i els seus amics es trobaven. Es veien cada dissabte per rascar, llimar, i treure el rovell… Un feia la carrosseria, un altre els seients, un altre feia la instal·lació elèctrica, o buscava algunes peces, o pintava, i, així, amb la col·laboració de tots, veieren ja el cotxe acabat. Era l’hora de fer-lo anar!.

Tots, emocionats, varen engegar el cotxe, el qual va fer uns espetecs: pof!, pof!, pof! I el cotxe va sortir al carrer,Tots estaven molt contents (allò era com si li haguessin donat vida).

Així va començar la 2ª història del Citroên-B10. I ara, amb gran satisfacció seva, pot anar al Rally de Sitges.

Autora: Mª Angels Arola
Narració: Antonio Ocaña
Música: Kevin MacLeod
Foto 1: Josesc
Foto 2: Vincent van der Pas