Va néixer a la primavera del 2000, ara aviat farà onze anys. El vàrem trobar perdut en el revolt d’una carretera de Cantàbria. Anava coix i estava famèlic. Més tard vam saber que havia nascut entre sis gossos més, i, com que era molt maco, de seguida va trobar amos, però se’l van endur per deixar-lo poc després. Aleshores, ja ni la mare ni els germans el reconeixien, i vagava per la carretera amb el perill de tornar a ser colpejat…Ara ja comença a ser vellet; quasi diria que tenim la mateixa edat ; però, durant tots aquests anys, ens ha estat un amic fidel. Des de petit, sap el que cal o no cal fer ; només li cal parlar. Ens vigila la casa, que està situada al mig del bosc, i reconeix el motor del cotxe a més de dos quilòmetres.
Quan vénen els néts, que són petits i entremaliats, els aguanta tot tipus de malifetes amb una paciència infinita. El tenim sempre vigilant darrere nostre, perquè, de vegades,hem perdut el seny i ens enfilem per les escales com si tinguessim vint anys. Quan perdem l ‘equilibri, es desespera per ajudar-nos. Com nosaltres, ara a l’hivern, busca l’escalfor del solet i arrossega la catifa per prendre el sol a prop nostre.Fa anys, el va picar el mosquit portador de la leishmaniosi, i vàrem haver de punxar-lo més d’ un centenar de vegades. Era curiós de veure com venia dòcilment a rebre la injecció que en un principi rebutjava. Per sort, es va guarir, i ara només li cal pendre un comprimit.
Desitjo que visqui molts anys, i que no el trobem mai a faltar …,aquesta bestiola que, sense parlar, ens fa companyia.
Autora: Manuela Gibert
Fotos: Manuela Gibert
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada