Moltes, moltíssimes gràcies

Va ser al setembre del 2010, quan, havent assolit el nivell B de català, i no tenint possibilitat de continuació, en Jordi em va animar a matricular-me a majors de 45 anys per fer l’examen d’ingrés a la Universitat.

 La meva primera resposta va ser no. Però, després vaig anar madurant la idea i vaig decidir que per tractar-se només de tres assignatures, potser ho podria intentar; també continuaria assistint a les classes de català, faria un reciclatge de castellà pel que fa a la sintaxi, i el comentari de text m’ajudaria a desenvolupar l’escriptura


Així, doncs, em vaig matricular al curs de majors de 45 anys, i a Competic 1. I, malgrat que ha estat una mica dur, ja que tenim 9 néts petits, i, a l’hivern, quan un no està malalt, ho està l’altre, i els tenim a casa. Val a dir que ara ja som a les acaballes del curs, i que estic molt contenta, perquè, si m’ac-cepten a la Universitat, podré fer, sense presses, quelcom que de jove, per les circumstàncies dels fills i el treball, no vaig poder fer, i, a més, haig de dir que, gràcies al Joan i a la seva paciència, també he pogut arribar a fer vídeos amb música i fotos dels nens.

Resumint: gràcies Fina, per les teves classes, quasi particulars, gràcies Jordi, pels teus ànims quan em deprimia… Gràcies Josep, per la teva generositat, i gràcies Joan, que ens has ajudat en el difícil camí de la informàtica. I, també, gràcies a la resta dels professors, perquè en aquest primer any de canvi, us heu esforçat al màxim perquè tot rutllés.

Companys, si teniu l’estudi com a assignatura pendent, no dubteu a posar fil a l’agulla, i estudieu, que és una manera de treure les teranyines de la ment. I el contacte amb la joventut és la millor manera de rejovenir-nos! Molt bon estiu, i fins el proper curs; si Déu vol

Autora: Manuela Gibert
Foto 1: Gigi 62
Foto 2: Juergen Kurlvink

Tobi, el nostre gos

Va néixer a la primavera del 2000, ara aviat farà onze anys. El vàrem trobar perdut en el revolt d’una carretera de Cantàbria. Anava coix i estava famèlic. Més tard vam saber que havia nascut entre sis gossos més, i, com que era molt maco, de seguida va trobar amos, però se’l van endur per deixar-lo poc després. Aleshores, ja ni la mare ni els germans el reconeixien, i vagava per la carretera amb el perill de tornar a ser colpejat…

Ara ja comença a ser vellet; quasi diria que tenim la mateixa edat ; però, durant tots aquests anys, ens ha estat un amic fidel. Des de petit, sap el que cal o no cal fer ; només li cal parlar. Ens vigila la casa, que està situada al mig del bosc, i reconeix el motor del cotxe a més de dos quilòmetres.

Quan vénen els néts, que són petits i entremaliats, els aguanta tot tipus de malifetes amb una paciència infinita. El tenim sempre vigilant darrere nostre, perquè, de vegades,hem perdut el seny i ens enfilem per les escales com si tinguessim vint anys. Quan perdem l ‘equilibri, es desespera per ajudar-nos. Com nosaltres, ara a l’hivern, busca l’escalfor del solet i arrossega la catifa per prendre el sol a prop nostre.

Fa anys, el va picar el mosquit portador de la leishmaniosi, i vàrem haver de punxar-lo més d’ un centenar de vegades. Era curiós de veure com venia dòcilment a rebre la injecció que en un principi rebutjava. Per sort, es va guarir, i ara només li cal pendre un comprimit.

Desitjo que visqui molts anys, i que no el trobem mai a faltar …,aquesta bestiola que, sense parlar, ens fa companyia.

Autora: Manuela Gibert
Fotos: Manuela Gibert

"La wikirevolució del gessamí"

Sota aquest títol, en Miquel Castells escrivia un article a La Vanguardia del 29 de gener, sobre la primera revolució als països islàmics,el resum del qual fóra, més o menys, que la comunicació del futur ja s’ utilitza en les revolucions del present.

Tot va començar amb un fet dramàtic, que va desencadenar tota la indignació continguda, i en tres setmanes va ser possible enderrocar el dictador Ben Alí, que ja feia vint-i-cinc anys que dirigia Tunísia.

En tot l’entrellat de manifestacions i informacions, van tindre una part important els mitjans de comunicació que, amb eficàcia, varen desmuntar tot el batibull de la censura i la repressió.

Al Yazira i la BBC anglesa varen crear un sistema interactiu, amb la informació rebuda,via internet,per part dels ciutadans, i van fer una barreja interactiva de TV, internet, ràdio i telefonia mòbil. Evidentment, l’origen de la revolta no va ser la comunicació, però si l’encenall que va fer esclatar la flama en una societat abatuda per l’atur -més del 40%-, la misèria, la manca de llibertats, etc.


Veure per televisiò com la gent, després de divuit dies de manifestacions pacífiques, s’ alçaven amb la victòria,va ser una joia. Hi eren tots, majoritàriament el jovent; hi havia també totes les creences: islamistes, cristians…, i també l’exèrcit, que, després de 72 morts, es va negar a disparar contra el poble.

Desitgem, de tot cor, que aquests pobles que estan lluitant ara per la democràcia, la pau i la llibertat, triïn governants capaços de donar-los tot el que es mereixen.

Autora: Manuela Gibert
Foto: Antoine Walter

Els monestirs

Habitualment m´agrada molt, tant en vacances d´estiu com de Setmana Santa, visitar monestirs, ja que tenen un conjunt de valors que estimo molt: art, història, tranquil-litat, cuina casolana, economia (sobre 30 ó 40 euros per persona i dia), i, a més, tens la possibitat de conèixer tots els poblets de l´entorn , on sempre es troba quelcom d´interès: una esglèsia, una ermita, un palau, una obra d´art ,i, també, tens l`ocasió d´endinsar-te en la vida i costums de la comarca.

La setmana passada ens vam dirigir cap a Navarra, a un petit poble situat a 11km de Tarazona, que és fronterer amb Saragossa. El poble pertany a la comarca de la Ribera(rica en tot tipus de verdures i vins). Hi trobem el monestir de "Nuestra Señora de la Caridad" , de l´orde cistercenc, construït entre els segles XII i XIII. És d´estil gòtic,i, encara que expliquen que va ser una construcció pobra -pels temps que corrien, ja que no rebia el suport de cap rei ni noble-, a mi en va semblar sòbriament meravellosa.

L´acolliment va ser molt càlid per part de les monges, dins un ambient de silenci i pau, i l´hostalatge va ser molt correcte pel que fa a la relació entre qualitat i preu.

Vàrem visitar alguns indrets de la zona, i el monestir de "Nuestra Señora de la Oliva" , de frares cistercens, on vam tenir l´oportunitat de parlar amb els hostes, que ens varen donar també molt bones referències, la qual cosa farà que el tinguem en compte per a una propera sortida.

Autora: Manuela Gibert (Estudiant Català Llindar)
Locució: Joan Pous
Fotos: Ramon Oromi Farre [calBenido]
Múscia: Kevin Mcleod (Incompetech)

Fira del jovent d'Alpens

Com cada any, s’ha celebrat, durant tot el cap de setmana passat, la Fira del Jovent d’Alpens, un petit poble de la comarca d’Osona.

Tots els portals del poble s’han transformat per recordar com era la vida al segle XIX, i molts dels seus habitants s’han vestit d’acord amb aquella època. Hi ha hagut activitats per a tothom.

X Trobada de Ferrers: Hi han participat ferrers de tots els Països Catalans, d’arreu d’Espanya i també d’Europa. Entre tots han construït una escultura col.lectiva d’aproximadament set metres d’alçada, per uns tres d’ample. És una al.legoria de la colla de diables “Rocadepena”, amb el nom del poble fet amb més de mil cent claus, forjats per tothom que va voler participar-hi. Un cop acabada l’escultura, es va ubicar a l’entrada del poble.

Exposició: S’hi entragà el II Premi Alpens, de forja artística.

Representació teatral, a la plaça major del poble, sobre la mort del brigadier liberal Cabrinetty, al 1873, any de la 3ª guerra carlina, per les tropes d’En Savalls.

Mercat, que s’ha instal.lat pels principals carrers del poble per oferir flors i productes d’artesania.

Pallasos, la tarda de diumenge, per a tota la quitxalla que hi havia al poble.
Concurs de Bitlles Catalanes, on es van apuntar els més destres. Ens van fer passar una estona d’allò més divertida.

Sopar de germanor per a uns tres-cents comensals a la plaça de l’Ajuntament, i, després, música “SOLC”.

Com podeu veure, és un poble petit, però d’allò més eixerit, on no ens falta mai res per fer, ans al contrari… Sempre gaudim del seu entorn muntanyenc.

Autora: Manuel Gibert
Locució: Isabel Sabater
Foto: José MªMiñarro Vivancos
Musica: Kevin MacLeod (Incompetech)

Brindis

Hi ha persones madures, potser les més assenyades, que solen pensar que certament el millor que té la joventut és que ja ha passat . Va ser un temps breu i joiós, romàntic i vigorós, però. tanmateix, ple de lluites, pors, dubtes, gelosies i rivalitats.Quan en qualsevol biografia arribem als 50 anys, sembla que el cavall de foc que tots portem dintre comença a perdre l´ansietat i, encara que no perdem la curiositat per la vida, sentim que hem de prendre´ns-la amb més tranquil-litat. Un matí, de sobte, ens interroguem sobre el perquè de tanta pressa. Tot seguit, prenem consiència que ja no ens cal córrer darrere de l´autobús, ni hem de patir ja cap examen, ni ens preocupa la indumentària, ni ens sentim obligats a esdevenir diferents dia rere dia,…i ens amoïna menys el que diran. Conservem les mateixes idees, no hem canviat de bàndol, seguim emprenyats amb els mateixos polítics, però no estem disposats que cap d´ells ens posi pedres al fetge.

Quan un és vell, el pitjor que pot fer és voler comportar-se com un jove.

Cada edat té el seu ventall de plaers que poden ésser tan ferms com d´altres, però, pitjor que voler ser jove a contra corrent és tenir idees de vell quan només tenim 30 anys. De gent jove envellida, en veiem i sentim cada dia en els mitjans de comunicació. Del primer cas, ens pot salvar el sentit del rídicul. En el segon cas, no hi ha cura possible, ja que és deguda a una manca de minerals al cervell.

El fet que amb el temps arribem a veure les situacions des d´una perspectiva real no impideix dir-ne una de grossa, i la seva resignació no ha de deixar d´ésser creativa.


El que volies ser de gran, ja ho ets, i el que no pensaves ser, ja no ho seràs. ADÉU A LA JOVENTUT! Les lluites, els nervis i el dubtes d´identitat es van acabar. Si ets una persona gran, avui és el futur que tant t´angoixava .Ja has vist que no ha passat res, has sortit bé d’una greu malaltia,i, finalment, la crisi econòmica se superarà, i els teus fills són més alts i més llestos. A més, el sol surt cada matí i tu ets viu.


HEM DE BRINDAR!

Autora: Manuela Gibert (Estudiant de Català llindar i d'Informàtica Inicial)

Dels diaris

El día 15 de setembre vaig llegir, amb estupor, que a l´empresa France Télécom, dedicada a la venda de productes de telefonia, se li havien suïcidat 23 treballadors al llarg de l´any 2009, i que el govern de Sarkozy tractava d´aturar aquests suïcidis, ja que l´Estat francès està implicat en l´empresa en un 26,5% del seu capital.

Ahir, 21 d´octubre, llegia que empleats de la companya havien fet una manifestació a Marsella, perquè ja s´havien suïcidat dues persones més, entre elles, el vicepresident. Total, 25 persones suïcidades en 19 mesos.

Els guanys de l´empresa, l´anypassat, varen sumar 4.000 milions d´euros, i sembla que aquests guanys són minsos per als accionistes, ja que continuen endurint les condicions laborals dels treballadors, que, tot sovint són canviats de llocs de treball (parlen de distàncies de 50 a 100)

També canvien els caps, perquè no tinguin afecte als seus subordinats. La gent que té més de 50 anys, la treuen del seu lloc de treball, i la col.loquen a fer vendes per telèfon. L´ambient, en general és depressiu i estressant, ja que han de demanar permís , fins i tot per anar al servei.

Quan t´assabentes de totes aquestes vileses, et ve, una dita al pensament: “l´home és un llop per a l´home”, ja que, sense valors som una espècie més del regne animal. Com podrà, aquesta gent recollir els seus dividends sense pensar que té les mans brutes de la sang dels seus treballadors?

Autora: Manuela Gibert (Català Llindar - Informàtica inicial)