Un dia qualsevol

Veure caure la pluja des de la finestra del meu escriptori mentre penso un poema...

Trucar-te per parlar-te de coses “meves“ que ni et van ni et vénen…

Sentir l’olor de terra mullada, i veure aquest cel mig fosc i mig clar a les sis de la tarda un dia de tardor…

Trucar-te més tard, per convidar-te a un cafè, o potser no…

Observar el meu gat, ell també m’observa,… aquest gat de pèl ros i ulls de color de mel, que no em puc estar d’acaronar…

Deixar passar el temps, encara que no hagi fet res de profit, com ara llegir Borges…

Agafar el telèfon, marcar el teu número, i esperar a sentir la teva veu… Així de senzill, però
no ho farè.

Autora: Encarna Pardo

Foto: J.Lozano

Locució: Clemente Pérez
Música: Kevin MacLeod (Incompetech)

La llum i la fosca / Que la nostàlgia

La llum i la fosca

Em lliuraré serenament,

sense retrets ni llàgrimes

Desglaçaré poc a poc

la vida...

Tot s’ha complert i tot

és possible

Ara em toca a mi

creuar la riba

El miracle d’ésser

I no ésser

La llum i la fosca.

Autora: Encarna Pardo

Foto: wakalani (Elisabeth D'Orey)

Que la nostàlgia

Que la nostàlgia

no em faci forat

Nostàlgia del no res

tot és passat

Ara sóc jo, i aquí,

res i tot,

consciència feta dona.

No em feu aferrar-me

a la vida

Així no la vull,

la vull com un regal

no com una brida.

Autora: Encarna Pardo

Locució: Joan Carbonell

Música: Kevin McLeod

Foto: Suzanna (Suzanne Gerber)

Johannes Vermeer

La llum, el color i la figura, formen una armonia perfecta.

Posteriorment, vaig visitar el “Mauritshuis”, museu de l’Haia, un petit palau farcit d’obres magnífiques com ara “La lliçó d’anatomia”, de Rembrant, o “El noi que somriu”, de Frans Hals. Però tornant a Vermeer, allí té dues de les pintures més reeixides , i també les meves preferides: “Vista de Delft” i “La noia de la perla".

La primera, “Vista de Delft”, és una vista de la ciutat quan el dia comença a enfosquir-se; la llum s’obre camí entre els núvols i il.lumina els edificis de forma desigual per acabar descansant sobre el riu Brueghel . Conten que el pintor va servir-se d’una càmera fosca situada a dalt d’un pis per tenir una visió precisa del paisatge. Sigui com sigui, el resultat és d’una bellesa extraordinaria.

La segona, “La noia de la perla”, tracta d’ una jove que porta un turbant i una perla com arracada; té una mirada enigmàtica i seductora, com si ens volgués transmetre el seu secret. Els seus llavis i els seus ulls tenen la llum de l’ànima.

Li diuen la ” Gioconda del Nord ”. Mirant-la, vaig experimentar una emoció torbadora que em transportà a l’univers de bellesa sorgida d’els pinzells prodigiosos de Vermeer.

Johannes Vermeer, (1632-1675).

Del mestre de Delft, es conserva, només, una trentena de quadres, repartits en importants museus d’arreu del món.

En vida, no va ser gaire reconegut, i va tenir moltes dificultats econòmiques per tirar endavant la seva nombrosa familia (15 fills).

Fins al segle XIX, no se’l va reconèixer com es merexia: un dels més grans pintors del segle XVII.


Autora: Encarna Pardo (estudiant de Català llindar)