Vida de ciutat o de Poble

Jo era de les persones que creia que la vida a l’aire lliure no estava feta per a mi, que era de les “d’asfalt”, com vulgarment es diu… Doncs no, he descobert que estava equivocada!

La ciutat, actualment, m’aclapara: els diversos sorolls de la gent, dels cotxes, les sirenes de les ambulàncies, de la policia, els crits dels infants, etc…, cada dia se’m fan més pesats, i em resulten insuportables.


Quan vas a comprar al supermercat, sempre és ple de gent, sobretot el cap de setmana. Si has d’anar a un gran magatzem, on almenys l’aparcament és fàcil (i, de vegades, gratuït), llavors ja pots carregar-te de paciència i no tenir pressa, perquè, per aconseguir el que vols, invertiràs bona part del teu temps.

I una altra realitat, cada vegada més evident i feixuga, és el trànsit. Avui en dia, per exemple, per creuar la ciutat de Barcelona, necessites molt de temps! De vegades, és millor fer ús del transport públic, perquè probablemente arribaràs abans que no pas si agafes el teu cotxe. El que passa és que, per comoditat, no ho fas, i acabes en un embús, empassant fum i carregat de nervis.

Tot això són els inconvenients de viure a ciutat. En canvi, viure lluny de l’asfalt… és una altra cosa!

Viure en un poble és diferent: és més autèntic. Les distàncies no existeixen, la pressa no es coneix, les coses es gaudeixen més i l’avorriment no hi té cabuda. I el més important: tens la natura al teu abast!

L’aire lliure…! Omplir els pulmons d’aire fresc que no està contaminat…! Això és un luxe que, de moment, encara ens està permès gaudir.

Autora: Mercé Fontanals
Foto 1: Noemí Galera
Foto 2: robin robokow

Un futur de balons

Teníem pendent, parlant dels joves que ni acaben els estudis ni busquen feina, un apunt sobre el desprestigi de l’ensenyança, institució capital que s’està desenquadernant. La causa principal de la ruïna de l’escola és la seva ineficàcia com a motor del progrés individual. L’alumne ja no creu necessari estudiar per a “ser un home de profit”. L’educació segueix sent, sí, importantíssima a efectes col·lectius. A qualsevol ciutadà amb dos dits de front li sembla necessària una bona escola, ja que si els joves no es formen, el futur de la societat està perdut. Però els interessos col·lectius no coincideixen amb les percepcions individuals. Els joves sospiten que estudiar ja no és un trampolí per poder progressar i que no és útil per a ascendir per l’escala social.

En temps de Messi, Nadal i Gassol, sacrificar-se per fer feixucs deures, llegir llibres difícils o escoltar el professor no té sentit “econòmic” per a la majoria d’adolescents. Idealitzen altres formes de promoció: més ràpides, atractives i rendibles. Un professor d’institut de la Costa Brava em va explicar , en plena bombolla del totxo d’or, el mecanisme que afavoria abandonar prematurament les aules. A l’hora del pati, davant la tanca de l’institut, es paraven, amb les seves sorolloses motos, uns “pinxos” de 15 i 16 anys. Havien desistit d’estudiar l’ESO i treballaven com a manobres en la construcció. Guanyaven calerons (se suposa que en negre, ja que no tenien edat legal per treballar) amb els quals es compraven les motos, de poca potència, però de formes aparatoses. Fen soroll amb els motors per a cridar l’atenció, provocaven l’enveja dels qui (encara) no havien abandonat les aules. L’èxit econòmic dels que penjaven els hàbits d’estudiant posava en evidència el mal negoci dels qui continuaven al’institut.

Poc després que el professor em contés aquesta història, vaig passar, cap al tard, per uns camps de futbol infantil. Durant dues hores extenuants, menats per un entrenador imperiós i cridaner, els xavals van suportar la gimnàstica més dura i els exercicis més avorrits. Sense protestar. El nivell, certament, impressionava. Aquells nens tocaven la pilota com els mundialistes. Practicaven el fora de joc, el replegament ordenat, el contracop, la pressió. Vaig pensar en l’escola: la comparació era odiosa. La profe de mates no deu renyar a qui no sap les taules de multiplicar, ni molt menys fer-lo sentir culpable, sigui indisciplinat o gandul, no fos cas que es bloquegés i s’ofenguessin els pares. A la nit, l’entrenador tractarà al mateix xaval com el sergent tracta el recluta. El vaig veure cridar, insultar i humiliar. Els propis pares imposen la doble vara de mesurar: recuperar l’excel·lència escolar pot esperar, però conquerís l’excel·lència en el joc és urgent i vital. Tot sacrifici és poc!

Traducció d’un article d’ANTONI PUIGVERD publicat a La Vanguardia el 21/08/2010

Autor: Gerard lopez.
Foto: orionamada
Foto: smyl

La indepèndencia

Començo aquestes ratlles expressant un sí rotund a la independència de Catalunya, que votaria en cas d’un hipotètic referèndum. Definiríem l’independentisme català com el corrent polític que propugna la independència de Catalunya, o dels Països catalans, respecte a Espanya i França. Aquest moviment té base comuna en el dret d’autogovern ple, autogestió financera, capacitat de decidir sobre el model socioeconòmic, defensa de la llengua i cultura catalanes i preservació del dret civil català.

És aquest un tema que no pot tractar-se a la lleugera, i sobre el qual han d’escriure i opinar persones més formades políticament i intel·lectualment que jo. El meu cas és fruit de l’observació de dirigents polítics que admiro, i, a nivell personal, d’un sentiment romàntic. 

Uns comparen el nostre independentisme amb el d’altres indrets geogràfics com Escòcia, o Flandes, i altres amb els moviments basc, cors, irlandès, i algerià. Sembla ser que l’independentisme català nasqué inspirat en el nacionalisme irlandès. Però no ens enganyem, la nostra vocació mediterrània i europea ens fan únics i irrepetibles.

Filant prim, el nostre territori és petit, i, tot i l’Ebre, ens manca aigua, però ens banya la Mediterrània i ens creua el Pirineu. Estem en un indret únic i privilegiat.

A tothom li agrada tenir la seva casa com a casa pròpia, sense gravàmens ni hipoteques. No obstant això, qui va dir que ho deixava tot “... atado y bien atado...” sabia el que es deia, i passaran generacions fins que la llengua i cultura catalanes arrelin definitivament. 

Tenim una ubicació geogràfica digna d’enveja, moviments culturals únics i irrepetibles, catalans universals, i gent anònima que ha deixat la vida per la nostra bandera. Som hereus de glorioses tradicions. 

Escric aquestes ratlles, amb una certa pena en alguns moments, per diversos motius. Durant la meva vida personal i familiar, he viscut i he admirat gent que se sent espanyola, gent modèlica que fan que la bandera veïna a la nostra sigui digna de respecte i admiració. Tampoc no hem d’oblidar que no tots els catalans independentistes són bona gent.

Un segon motiu que em preocupa és si serà acceptada la declaració unilateral d’independència, tant a nivell espanyol com europeu. Entren aquí en joc els violents, que poden entorpir un pacífic procés d’autoafirmació. Serà necessària una policia forta i competent. 

No m’agrada escriure sobre aquest tema amb frivolitat… Insisteixo que el meu punt de vista és el de “ciutadà del món”, de votant que no té com a prioritat la política, que observa el que l’envolta, i narra de manera descriptiva el que veu, i d’amfitrió de casa seva, que no vol perdre la condició de propietari. 

Quedaran uns punts per resoldre:

 ● Catalunya o Països Catalans? 

 ● Serà pacífic i respectat el trànsit cap a l’independència?

 ● No us sap greu, en part, la bona gent espanyola que es pot sentir ferida pel nostre sentiment? 

Però és català qui vulgui ser-ho, amb independència del seu origen, raça o religió, i s’han vessat rius de tinta sobre el tema…, i jo no aportaré res de nou. Però no m’agrada escriure frívolament sobre aquest tema, perquè hi ha gent que ha patit i mort defensant aquests ideals.

Autor: Josep Mª Sala

Foto 1: Jordi chueca

Foto 2: procsilas

Foto 3: entonceeees

Foto 4: portaldelsures

Editorial

L’estiu acaba de començar, i Sant Joan ens dóna el seu comiat pel que fa a aquest any escolar…

Hem tingut un curs ple d’ensurts i poques alegries: enduriment de la crisi, creixement de l’atur, tsunami al Japó, menyspreu del Tribunal Constitucional contra Catalunya, un no-sabem-què a Ascó… Però el trasllat al recinte de l’Escola Industrial de Barcelona ha obert una finestra de llum a les nostres aules, des d’on deduïm una Catalunya millor --la del Noucentisme--, millor que la que tenim ara, encongida i poruga. Esperem, doncs, que aquesta Catalunya noucentista ens il·lumini i condueixi cap a una situació més equilibrada, i justa, en què els menys beneficiats no siguin, com ara, els responsables de combatre una altra crisi. 

Però, d’altra banda, l’any que ara tanquem ens ha regalat alguna cosa bona: celebrem, per exemple, que, des de la mudança del nostre CFA, és molt positiu el que s’ha produït a l’aula d’informàtica de Competic 1 i Competic 2, quant a l’ús de nous llenguatges per a la versió digital d’aquesta revista. Vam poder fer-ne un primer tast en la celebració de Sant Jordi, i sabem que es tracta d’un treball ben resolt, si tenim en compte la qualitat del recitat dels textos, i la correctíssima aplicació dels fragments musicals que els acompanyen.

I també, molt positivament, fem palès que, dins el currículum del nostre CFA, els nostres alumnes d’Accés a la Universitat han aprovat l’examen que els acredita per entrar a la catedral del saber… i que, igualment, els alumnes del Cicle Formatiu de Grau Mitjà també han reeixit. I ho celebrem, és clar, i ens desitgem, tot seguit, les merescudes vacances que, per anar bé, haurien de ser ben bones. 

Foto: Visualpanic

Viatge al transport públic

Als matins, abans d'arribar a les màquines expenedores de tiquets, recorro un passadís ample i lluminós; darrere, deixo alguna paperera, senyalitzacions, i algunes prohibicions.

Accedeixo a l'interior del recinte després de validar la targeta del viatge. A la dreta, hi ha un quiosc de begudes i dolços; a l'esquerra, cinc panells amb publicitat, els personatges dels quals et somriuen sempre.

Dues direccions ben senyalitzades, escales mecàniques -separades per una barana- permeten, als viatgers, accedir a les andanes. I veig les pantalles de televisió que ininterrompudament emeten imatges, panells indicadors del temps d'espera dels trens, bancs de pedra que, a mida que va arribant la gent a l'andana, són ocupats pels viatgers..., i als vagons, passatgers muts: alguns amb els diaris gratuïts plens de titulars, altres amb un llibre i, molts, amb els auriculars, van escoltant música i parlant per telèfon.

Quan el tren arriba a l'estació, algunes persones, amb pressa, baixen dels vagons, o hi pugen en el mateix moment en què un xiulet ens avisa del tancament de les portes.

A la sortida del recinte, deixo enrere les prohibicions, les màquines de venda de tiquets, els panells publicitaris amb gent somrient, i una paperera.

Pujo escales per sortir al carrer, on em reben els semàfors vermells, i les voreres sense gent.

Autora: Carmen Navarro
Foto: Moriza

Etiquetes

Consideren bàsiques per a tot ésser humà o, més ben dit, allò que ens han fet creure que són les nostres necessitats bàsiques, tot es transforma en competitivitat, etiquetes i rànkings.

Tan fàcils com poden arribar a ser les coses al llarg de la vida, siles sintetitzem i reduïm a la més pura i simple expressió, i com ens agrada de fer-ho difícil!.

Aquesta societat nostra va plena d’etiquetes i rànkings per a mesurar-ho tot! Crec que aquest tret ens ve donat per la nostra occidentalitat, avarícia i egoisme.

Tan bon punt tenim cobertes aquelles necessitats que es c

Sembla que ens vegem en la necessitat de portar-nos al plànol material i posar-nos un adhesiu a fi de poder definir persones, relaciones, psiques... Res no s’escapa d’aquest fenomen. Que no podem ésser capaços simplement de viure i fruir sense necessitat de mesurar-ho tot a cada instant?

Sempre he estat del parer que aquells que etiquetem de “pobra gent”, han mantingut l’essència del que és ser persona. No importa el que tinguin, o les seves mancances..., la seva visió de la vida és més pura, més clara, menys complicada.

El materialisme i aquest beneït capitalisme nostre que ens porta a aquesta ficció anomenada societat del benestar ens allunya, a vegades, de la veritable essència del que és viure.

Estem involucionant, potser? “Je ne le sais pas!”, perquè jo només sé que no sé res.





Autora: Nara González
Narració: Flor Deza
Música: Kevin MacLeod (Incompetech)
Foto 1: Ardegu
Foto 2: ColorblindRain