El Mur

Segurament que tothom ha sentit parlar del “Mur de Berlín”, i, fins i tot, molt possiblement, del que hi ha a Cisjordània per part d’Israel. Però molt probablement no haureu sentit parlar del “Mur de la Vergonya”, el que hi ha al Sahàra, que té una llargada de 2.720 Kms. Aquest mur és un conjunt de vuit murs defensius construïts pel Marroc.

Es tracta d’una zona militar amb búnquers i camps de mines que es va construir amb la fi de protegir el territori ocupat pel Marroc, amb la intenció d’evitar la tornada dels refugiats saharauis.

Cada 5 Kms. hi ha una companyia militar, i, cada 15, un radar d’informació. En total hi ha uns 160.00 soldats que comporten un cost aproximat d’un milió d’euros a “l’empobrit Marroc”. El territori ocupat constitueix la part més gran del Sahàra. La saharaui que viu en aquesta zona es troba població indefensa i sotmesa a contínues violacions dels drets humans, i, a més a més, sense cap possibilitat de comunicació amb l’exterior. El territori és inaccessible al turisme i la premsa i, sobretor, aïllat pel “Mur de la Vergonya”.

Això passa al segle XXI, amb la complicitat de l’ONU, i, sobretot, de França.

Aquest mur de 2.720 Kms. de llargada divideix el Sahàra en dues parts, enmig de la immensitat del desert. Es tracta de la construcció de major llargada feta per l’home en temps moderns, i només superada, al llarg de la història de la humanitat, per la Muralla Xinesa. Com a curiositat en l’anomenat Acord Tripartit signat a Madrid el 15 de Novembre de 1.975, es deia, en el sisè i últim apartat: Aquest document serà vàlid el mateix dia de la seva publicació en el Butlletí Oficial de l’Estat.

MAI NO VA SER PUBLICAT

Autor: Francisco Calabia
Fotografía: M. Angel Herrero

Les paraules

Voldria escriure per buidar tot el meu ser amb les paraules.

Voldria volar per poder escampar-les per l’espai.

Voldria nedar per tornar a recollir-les,

amb les mans, poc a poc, mentre caiguessin.

Tot el que és dins no pot sortir,

 és massa el que omple l’esperit;

 buidar-lo, per tornar-lo a omplir és el que vull,

 i omplir-lo, per donar-ho tot a qui ho sentís.

 Les paraules lluiten per sortir, vives,

 el silenci les ofega, però són tan fortes... 

Arrosseguen els pensaments i es llancen!

Són immenses, infinites...

Ningú mai no podrà aturar-les.

 És la llengua el que ens fa créixer.

 

Autor: Francisco Calabia
Foto: Emborg

Hem pres una bona decisió

La meva dona i jo, des de fa quasi un any, som membres d’una associació solidària amb el Sahara. La tasca d’aquesta associació és intentar cercar treball per a la gent que viu en aquests territoris, i, d’aquesta manera, col.laborar amb ells, perquè la seva vida tingui més sentit.

A més a més, tenim un projecte: es tracta de la instal.lació d’un pou d’aigua. Tením els plànols i el projecte desenvolupat, i el lloc ben definit. Aquest lloc és dintre la zona alliberada, a on, a poc a poc, el poble es va traslladant; però la falta de finançament (només 20.000 euros) té aturat aquest projecte.

D’altre banda, es tracta d’un territori molt castigat; en primer lloc, pel Marroc, que no respecta els drets humans i castiga brutalment la població autòctona sense contemplacions, mentre Espanya i la Comunitat Internacional no en fan cas i es decanten a favor del Marroc. En segon lloc, pel clima: a l’ estiu s’arriba a més de 50 graus…

En aquestes circumstàncies, la vida d’aquesta gent és molt trista i dolorosa.

AIXÒ PASSA AL SEGLE XXI. No estem parlant d’èpoques pretèrites.

Malgrat tot, l’educació escolar funciona, gràcies, sobretot, a l’esforç de les dones saharauis, ja que els homes s’ocupen de temes polítics i de la recuperació del territori. Els petits, a partir de 8 anys, comencen l’aprenentatge de l’espanyol, i arriben a expressar-s’hi amb desimboltura. Els estudis superiors, els fan en països de parla hispana.

A Catalunya, i a Espanya, hi ha un moviment solidari molt important que es diu: VACANCES D’ESTIU. Què vol dir això? Representa que més d’un miler d’infants, entre 8 i 12 anys, passen, a Espanya, les vacances d’estiu amb famílies d’acolliment. El canvi per a aquestes criatures és radical, pel clima i les condicions de vida, i tambè aprofiten la seva estada aquí per a millorar l’idioma español, i per aprendre, tambè, català, com veiem fer al nostre amic Babà, jove saharaui alumne de la nostra escola.

Una de les associacions que es dediquen a aquesta tasca ens ha contactat i ens han explicat que, a causa la crisi, hi ha quatre criatures sense família d’acolliment. El problema és que la mainada viatgi amb passaport col·lectiu, cosa que comporta que hagin de viatjar tots, o ningú.


És per això, que us assabentem del cas, per si hi hagués algú que volgués prendre la bona decisió d’acollir alguna d’aquestes criatures per tal que gaudexin d’un estiu diferent. No dubteu que, si ho feu, HAUREU PRES UNA BONA DECISIÓ.




Autor: Francisco Calabia
Locució: Roser Verdú
Foto 1: Homed Saber
Foto 2: extrujado
Foto 3: extrujado