Cap a un món millor!

Per què no estem mai contents amb el que tenim?

Crec que no m’equivoco gaire quan dic que som poques les persones que ens conformem amb el que tenim. Sempre acostumem a voler més, i més! Aquesta actitud ens descobreix que podem ser víctimes de dos grans defectes: l'ambició i l'enveja!

L'ambició ben interpretada és fantàstica, però quan és desmesurada, i perdem el control de la situació, correm el risc de veure'ns perjudicats o de perjudicar aquells que ens envolten, que estan amb nosaltres, i em refereixo, també, als nostres éssers estimats.

L'enveja no és mai bona consellera. Podem alegrar-nos, per exemple, de la sort del nostre veí, la qual cosa s'entén per "enveja sana", però no podem deixar-nos portar per l'enveja, per voler tenir allò que no podem aconseguir. No podem envejar el benestar o el poder dels nostres amics, coneguts, veïns, familiars..., perquè ens perjudica enormement, i, a més, ens fa actuar de forma negativa.

Si ens aturéssim a pensar en com som d'afortunats pel fet de gaudir de bona salut, i de tenir tot el que tenim... Si dirigíssim el nostre esforç cap a persones que no poden valer-se per si mateixes, per ajudar-les a convertir en realitat els seus petits somnis! Si ens oblidéssim de tanta ximpleria, i visquéssim allò que realment val la pena de viure..., segur que ens sentiríem els éssers més afortunats de l'univers!

Ho tenim a la nostra mà. De nosaltres depèn que la balança es decanti cap a un costat o l'altre... Pensem-hi, i no deixem que la vida se'ns escapi de les mans sense haver-la gaudit totalment..., sense extreure-li tot allò que ens pot fer tan feliços.

Autora: Mercè Fontanals

Foto 1: Cayusa

Foto 2: Stuck Customs

La importància de ser àvia

Heu pensat alguna vegada en la pau i tranquil·litat que transmet veure dormir un nadó i tot el que l’envolta: la seva olor, la seva fragilitat, el silenci, els colors i la llum de l’habitació, la tendresa que et desperta tot plegat… És una experiència meravellosa!

Fa exactament tres mesos, m'han tornat a fer àvia! I ja són sis els néts que tinc!

Recordo la primera vegada, ara fa onze anys, quan la meva filla em va comunicar que em feia àvia… Jo encara era jove i no vaig saber encaixar massa bé l’esdeveniment. Passat el primer moment, d’alegria i felicitat, gairebé em vaig posar a plorar, pensant que aquest fet em convertia automàticament en una persona gran, com si la joventut se m'escapés per una porta que m’acabaven d'obrir… Ho vaig passar fatal, i, quan el bebè va venir al món, que va ser nena, em vaig sentir la dóna més feliç de la terra! A poc a poc, se’n va anar el sentiment que m'havia acompanyat durant els darrers mesos, i que pesava com una llosa. La meva néta va esborrar de cop tota aquella sensació tan amarga amb la qual no sabia molt bé què fer, ni on situar-la. Recordo que, quan vaig tenir “la meva nena” a pes de braços, la vaig mirar i vaig comprendre que res no era tan important com aquella nineta nouvinguda…

És curiós el que es va produir el mateix dia del seu naixement, que va ser breu, però intens: mentre mirava la nena, una mena de corrent ens va dominar, i ens va envoltar fent que la resta desaparegués a l’instant… Aquest vincle ha perdurat des que va néixer, al llarg dels onze anys que ara té. 

Autora: Mercé Fontanals
Foto 1: E. Carton
Foto 2: © Delsool's
Veu: Candi de vega
Musica: Kevin Macleon

El "mercat setmanal" dels pobles

El mercat setmanal durant tot l’any. Acostuma a ser el mateix dia de la setmana, i rarament es produeixen canvis pel que fa a la seva ubicació.

Gairebé de matinada, se’ls sent arribar amb el soroll de les estructures fèrries per al muntatge de les parades i les veus de la seva gent. Aquest comerç ambulant comença a viure fent gala de la seva idiosincràsia, tan característica. 

Per a la gent de la regió, anar al mercat representa la possibilitat de trobar-hi articles que habitualment no els poden comprar a les petites botigues al seu abast, i, per aquest motiu, esperen, ansiosos, la seva arribada. 

Durant els mesos d’estiu, el mercat adquireix un protagonisme molt gran. Pels estrangers, desprèn una mena d'atracció, per la qual se senten delicadament transportats mentre dura el seu recorregut per diferents carrers i places.

Personalment, m’agrada molt anar al mercat, sobretot a primera hora del matí, quan res no l’ha desfigurat; sentir la seva força, olorar la seva flaire, observar les paradetes, els pagesos, la gent…, aquesta gent per a la qual el mercat representa el que veritablement és, i el valora com a tal, el respecta, l’engrandeix amb el seu comportament...

A les hores punta, hi veus desfilar personatges de tot tipus: mainada amb cotxets, gent gran, persones disminuïdes —lligades obligatòriament a la seva cadira de rodes—, i fins i tot gossos, que resulten francament incòmodes i és increïble que el seus amos no els protegeixin d’aquest tràngol. 

Quan el nombre de visitants sobrepassa l’espai de què es disposa per poder gaudir dels artícles exposats, i el trànsit entre la seva gent es converteix en un estat aclaparador, és millor deixar passar l’estona, per tal d’aconseguir viure novament la seva veritable imatge, més autèntica, una mica més tard. 

Crec que els mercats aporten, als pobles, un encant especial, i que compten amb addictes seguidors arreu on s’instal·lin.

Autor: Mercè Fontanals

Foto: Javier Martin Espartosa

Estètica i alimentació

Quan Peter Paul Rubens va pintar "Les Tres Gràcies", segurament no era conscient de com seria de famosa i anomenada la seva obra, per comparar el prototipus de cos bell d’aleshores, amb el que preval ara.

Flacciditat, excessos adiposos i cel·lulitis són els principals enemics de moltes dones que avui en dia observen amb desesperació el seu cos davant del mirall, i veuen que no s'ajusta als cànons de bellesa que s'imposen en els temps que corren. 

Ara que s'acosta el bon temps, aquestes preocupacions tornen a generar intranquil.litat en moltes dones, i algunes decideixen agafar la paella pel mànec i aventurar-se a seguir algun tractament. 

La medicina estètica guanya protagonisme en aquests casos, però hauríem de saber acceptar que no és la panacea, i que tampoc no produeix miracles. 

 La cel·lulitis és el màxim exponent d'aquest fet, ja que és un problema per al qual encara no s'ha trobat una solució definitiva. L'altre maldecap, des d'un punt de vista estètic, és el greix localitzat (les acumulacions de cèl·lules grasses en llocs puntuals, que es mostren resistents, tant a les dietes com a l'ac-tivitat física). Jo voldria fer una crida a l'ús de bons hàbits i al sentit comú, sempre que la genètica no ens jugui una mala passada.

Tinguem sempre present en què consisteix una bona alimentació. Destinem, doncs, el temps ne-cessari a cada un dels àpats del dia, i donem a l'esmorzar el protagonisme que es mereix, i fem arribar, als nostres nens, homes i dones del futur, totes aquestes consideracions, amb la certesa que redundaran en benestar i absència de preocupacions alimentàries.

Autora: Mercè Fontanals
Foto 1: Montuno
Foto 2: seiho

La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és una nit màgica que enllaça amb antigues tradicions, que celebren tots el municipis gironins.

Els protagonistes són el foc i la música, que conflueixen en les revetlles populars que tenen lloc als carrers de pobles i ciutats. Al voltant d’una foguera encesa, és tradició degustar la tradicional coca de Sant Joan --un pastís elaborat amb crema i fruites confitades-- i ballar fins la matinada, tot tirant coets i petards.

Aquesta celebració d’origen pagà, amb què tot Europa commemorava el solstici d’estiu, a Catalunya ha arribat als nostres dies convertida en festa nacional.

En qualsevol dels pobles o ciutats de les comarques gironines, pots viure la nit de Sant Joan, des de la Costa Brava al Pirineu. Però, si ets a prop de Girona, pots sumar-te a la festa de l’arribada de la Flama del Canigó.

Des de l’any 1955, la Flama del Canigó uneix, mitjançant el foc, tots els Països Catalans, que encenen les fogueres de Sant Joan a partir d’una mateixa flama: la que crema al cim de la muntanya del Canigó.

Allà dalt, la recullen els portadors de totes les comarques, que s’estenen com una xarxa per fer arribar la flama a tot arreu amb un missatge comú que es llegeix en cada encesa.

Si el 23 de juny et trobes en terres de Girona, i vols viure una revetlla autènticament tradicional --que els gironins celebren amb les portes obertes a tothom que hi vulgui participar--, pots passejar pels carrers de qualsevol municipi i seguir la música o el soroll dels petards. Segur que trobaràs una festa popular on t’acolliran amb els braços oberts!

 

Editor escrit: Mercè Fontanals

Editor Foto: Pere Soler