No tinc paraula

M’havia fet el propòsit de no escriure res més sobre temes de política, ni que fos amb ironia, broma o seriosament; però ja ho veieu, no sóc gaire de fiar. No me n’he pogut estar, però he procurat evitar la indignació, per allò que un món sense queixes seria meravellós, un somni, un miracle, o ben bé el món perfecte; per tant, si no pots canviarlo, llavors canvia la teva actitud, però no et queixis. Això ho vaig llegir fa temps i em va fer pensar una bona estona; de moment, faré una excepció.

Em referiré a la llengua catalana que sembla ser el pitjor i gran problema per al Govern espanyol. Hi ha altres agressions contra Catalunya, moltes, però em centraré en l’origen de tot, el centre, el punt neuràlgic: la llengua. Atès que les dictadures sempre ho volen unificar tot, no sembla estrany que no puguin suportar aquesta diferència, i en lloc de veurela com a enriquidora, per a ells és la gran amenaça; un comportament propi de les ments anacròniques i incultes, i sense tenir en compte com fan sempre les dictadures la voluntat ciutadana, les persones que la componen i que mai han tingut cap problema amb la llengua, més aviat tot el contrari. Vull pensar que arribarà un moment que tanta agressió se’ls girara en contra, no s’adonen que s’estan posant la soga al coll, que no es poden posar portes al camp. Potser, amb el temps, fins i tot ens vindrà bé tot el que estem passant, per aconseguir allò que tant desitgem: la consulta, el dret a decidir, si més no, la gran majoria.

Tindrem paciència, com sempre hem tingut els catalans, molta paciència. Jo estic convençuda que tard o d’hora, quan se n’adonin, serà massa tard, i al final, com els bons contes que després de molts entrebancs i patiments sempre acaben bé, aconseguirem el nostre objectiu; això sí, aconseguit amb suor i llàgrimes, però aconseguit finalment.

Un bon estiu companys.

Autora: Concha Vilar
Foto: Juan Jimenez Martinez

Una trobada bonica

Cada dimarts, des de fa deu anys, les meves amigues i jo ens reunim en una cafeteria per parlar de coses nostres… Ens vam conèixer jugant al “bridge”…. Un dia vam decidir que podia ser bonic reunir-nos, un cop per setmana, una estona, per prendre un cafè i parlar de les nostres inquietuds.

Totes som, més o menys, de la mateixa edat, però, alhora, molt diferents l’una de l’altra, i, és clar, les nostres opinions també són diferents: unes parlen dels seus néts, d’altres de política, d’altres de com ens ho passem de bé a la classe de català…En fi, totes parlem d’alguna cosa que ens ha passat al llarg de la setmana. De vegades expliquem notícies bones, d’altres no tant, però sempre trobem, entre totes, una paraula o un somriure que ens pugui alleujar si una de nosaltres té un petit problema. Cadascuna té el seu propi caràcter, per això la reunió és força divertida i, a vegades, com que totes volem parlar alhora, el so de la conversa puja de to, i la nostra taula sembla més un guirigall que no pas una taula de dones educades prenent un cafè tranquil·lament

De totes maneres, jo desitjo que arribi “dimarts” per acudir a la “meva trobada bonica”.

Autor: Montse Perez
Foto: Jonh  Keogh
Musica kevin MaLeod

Les classes de català al Palau de Mar

Les classes de català del meu mestre són amenes, i es fan curtes. Repassant les “as” i les “es” àtones, ens deia que els valencians no tenen cap problema en la seva pronunciació, ja que les pronuncien amb sons “clars” (“a” i “e”), i, doncs, a l’hora d’escriure-les, no representen cap problema; en canvi molts catalans tenen molts dubtes, i sovint s’equivoquen

La meva dona i jo estem passant uns dies en un balneari situat a Cofrentes, província de València. Encara que aquesta área és de parla castellana, molts visitants són valencians d’altres àrees, de parla valenciana. Un d’aquests dies, em trobava a la sauna i, al meu costat, hi havia un señor de Vila-Real, de parla valenciana. Ell em va preguntar si parlava valencià. Li vaig respondre que jo soc castellà, peró resident a Barcelona i que vaig a classes de català, per la qual cosa no havíem de tenir problemes per a entendren’s. Li vaig comentar el tema de la “a” i la “e” i, efectivament, aquest señor pronunciava les “as” i les “es” com en castellà. Li vaig dir el que el meu mestre ens deia a les nostres classes de català, i que estaba molt satisfet de la nostra conversa, i de poder comprobar, “en directe”, aquesta realitat.

Autora: Anna Maria Pinillos
Foto: Toni Rodrigo