M’havia fet el propòsit de no escriure res més sobre temes de política, ni que fos amb ironia, broma o seriosament; però ja ho veieu, no sóc gaire de fiar. No me n’he pogut estar, però he procurat evitar la indignació, per allò que un món sense queixes seria meravellós, un somni, un miracle, o ben bé el món perfecte; per tant, si no pots canviarlo, llavors canvia la teva actitud, però no et queixis. Això ho vaig llegir fa temps i em va fer pensar una bona estona; de moment, faré una excepció.
Em referiré a la llengua catalana que sembla ser el pitjor i gran problema per al Govern espanyol. Hi ha altres agressions contra Catalunya, moltes, però em centraré en l’origen de tot, el centre, el punt neuràlgic: la llengua. Atès que les dictadures sempre ho volen unificar tot, no sembla estrany que no puguin suportar aquesta diferència, i en lloc de veurela com a enriquidora, per a ells és la gran amenaça; un comportament propi de les ments anacròniques i incultes, i sense tenir en compte com fan sempre les dictadures la voluntat ciutadana, les persones que la componen i que mai han tingut cap problema amb la llengua, més aviat tot el contrari. Vull pensar que arribarà un moment que tanta agressió se’ls girara en contra, no s’adonen que s’estan posant la soga al coll, que no es poden posar portes al camp. Potser, amb el
temps, fins i tot ens vindrà bé tot el que estem passant, per aconseguir
allò que tant desitgem: la consulta, el dret a decidir, si més no, la gran majoria.
Tindrem paciència, com sempre hem tingut els catalans, molta paciència. Jo estic convençuda que tard o d’hora, quan se n’adonin, serà massa tard, i al final, com els bons contes que després de molts entrebancs i patiments sempre acaben bé, aconseguirem el nostre objectiu; això sí, aconseguit amb suor i llàgrimes, però aconseguit finalment.
Un bon estiu companys.
Autora: Concha Vilar
Foto: Juan Jimenez Martinez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada