Habitualment m´agrada molt, tant en vacances d´estiu com de Setmana Santa, visitar monestirs, ja que tenen un conjunt de valors que estimo molt: art, història, tranquil-litat, cuina casolana, economia (sobre 30 ó 40 euros per persona i dia), i, a més, tens la possibitat de conèixer tots els poblets de l´entorn , on sempre es troba quelcom d´interès: una esglèsia, una ermita, un palau, una obra d´art ,i, també, tens l`ocasió d´endinsar-te en la vida i costums de la comarca.
La setmana passada ens vam dirigir cap a Navarra, a un petit poble situat a 11km de Tarazona, que és fronterer amb Saragossa. El poble pertany a la comarca de la Ribera(rica en tot tipus de verdures i vins). Hi trobem el monestir de "Nuestra Señora de la Caridad" , de l´orde cistercenc, construït entre els segles XII i XIII. És d´estil gòtic,i, encara que expliquen que va ser una construcció pobra -pels temps que corrien, ja que no rebia el suport de cap rei ni noble-, a mi en va semblar sòbriament meravellosa.
L´acolliment va ser molt càlid per part de les monges, dins un ambient de silenci i pau, i l´hostalatge va ser molt correcte pel que fa a la relació entre qualitat i preu.
Vàrem visitar alguns indrets de la zona, i el monestir de "Nuestra Señora de la Oliva" , de frares cistercens, on vam tenir l´oportunitat de parlar amb els hostes, que ens varen donar també molt bones referències, la qual cosa farà que el tinguem en compte per a una propera sortida.
Vam sortir de Barcelona amb destinació a Viena, amb avió. Allà vàrem fer nit. Quina llum tan pobra que hi ha a Viena! L'endemà tot es veia millor, i..., que bonics, els edificis!, sobretot la residència d'estiu de l'emperadriu Sissí, que ha passat a ser d'utilització pública.
Vam tornar a agafar l’avió per anar, aquest cop, de Viena a Dublín. A Dublín, vàrem agafar el creuer Costa Victòria, un vaixell d'esplai enorme. Des d'allà, i fins al sultanat d'Oman, vàrem fer la travessia de nit ,i, l'endemà, vàrem arribar a Oman. Quins jardins tan ben cuidats!
Vàrem anar a visitar la mesquita, on vam haver de posar-nos un mocador al cap per a poder entrar-hi. Els homes resaven en un espai, i les dones en un altre de més petit. El sultà d'Oman havia enviat el seu fill a estudiar a Occident, i, quan va tornar, als trenta anys, s'adonà que els edificis de les ciutats del seu país eren molt decadents, per la qual cosa va intentar que el seu pare en millorés la seva estètica, però no ho va aconseguir; es va insurreccionar contra ell, i va arribar a substituir-lo en el govern; aleshores aconseguí fer els canvis que considerava necessaris.
D'allà a Fujairah, emirats àrabs, i pels nostre compte, varem entrar en un banc per canviar diners, però això només podíem fer-ho en els hotels..., per la qual cosa vam anar a un hotel de la ciutat, ubicat en un gran centre comercial, super modern, amb dependentes amb burka...!
De Fujairah a Abu Dabi -que recorda Manhattan, pels seus edificis-, vam viatjar en un bus urbà (la part de davant era reservada a dones, i la del darrere a homes), que ens va dur per tota la badia.
D'allà, vam anar a Barheim, on hi ha el primer circuit de “Formula U” del desert, i on Alonso, pilot espanyol d'aquests models de cotxe, va guanyar el “Mundial”. De tornada, vam trobar un col•legi mixt: tots els alumnes, nens i nenes, anaven uniformats (pantalons i camisa pel que fa als nens, i faldilla i camisa pel que fa a les nenes). El professorat era femení. Totes les professores, doncs..., duien burka!
I d'allí, a Dubai... Quina ciutat més espectacular! Té 75 Km2; és tan extensa com “Los Ángeles”, tan brillant com “Las Vegas”, i té construccions tan notables com Chicago. Allà vam agafar un bus turístic per anar a l'hotel Burja al Alor, el més alt del món, amb habitacions d'entre 200 i 700 m2, i les seves 7 estrelles! Al costat de la platja, a proa de l’hotel, han muntat uns grans canals, com a Venècia, i grans edificis amb una soc modernista. D'allí, a la zona de la “Palmera”, trobem canals immensos i grans construccions, comprades pels artistes europeus. Al fons hi ha l'hotel Altadis, amb un restaurant del gran cuiner espanyol Santamaria; és espectacular! A més, estan muntant un gran barri residencial que s'anomena World. Des de l'helicòpter al qual vaig pujar, es veu la silueta d'aquest complex d'edificacions fetes sobre els “pòlder” amb què s'ha guanyat tant d'espai al mar,... com a Holanda!
Vam partir d'allí en bus turístic, i, a través d'una autopista de sis carril, vam arribar a Dubai Mall, on hi ha la torre més alta del món, al cim de la qual han instal•lat una minigrua, perquè la “torre” creixi més en el cas que cap edifici del món li volgués fer ombra.
... Allí hi ha els grans centres comercials amb les seves millors marques: Armani, Ferrafano... Paradoxalment, tot passejant, trobem homes amb túniques blanques, i dones amb les seves insistents “burkes” negres.
L'endemà vam agafar un bus turístic per recórrer la zona vermella. A la primera parada, veiem una zona que recorda el Partenó d'Atenes, i les Piràmides d'Egipte… D'allí, passant per un túnel subterrani sota el mar, arribem a una riba de ports naturals com els de l'Índia: amb una zona desèrtica, daurada, i amb dunes molt altes... I tot això, recorregut en Jeep 4x4; quina aventura més excitant! I, des d'allí, cap al creuer amb destinació a l'Aeroport, i ..., cap a Barcelona, amb escala a Viena.
Autora: Dolores Belanche
Locució: Santy Plo
Música: Kevin Mcleod
Feia més de dos anys que preparàvem un viatge al país que desitjàvem veure per diferents raons, sobretot per la seva impressionant història: Egipte; però semblava que quan decidíem una data, tot es posava en contra, i, al final, tot es convertia en no res..., fins que aquesta última Setmana Santa, vam superar l'impàs, i el tres d'abril vam comançar el recorregut l'objetiu del qual era la descoberta de la màgia dels impressionants temples egipcis (Abu Simbel, Philé, Karnak...etc), tan màgics com la Vall dels Reis, o el temple de la Reina Hatshepsut, tomba de l'única faraona que va existir (la seva história ens diu que la discriminació de les dones a Egipte no ha evolucionat tant com ens pensem).
Què podem dir del Nil? Crec que s'ha de veure i viure. Intento explicar-ho, però no trobo les paraules que facin justícia als seus paisatges i a la pau que transmet navegar-hi.
Molt impressionant és també l'Illa Elefantina, i molt impressionants els seus pobles nubis, fets d'homes i dones molt guapos. Allí com en moltíssims llocs del país, sembla que el temps s'hagi aturat. Però en els llavis dels nubis, i en els de tots els egipcis, sempre hi ha un somriure i una paraula acollidora per a tots els visitants; són incomptables les vagades que vam escoltar la frase “welcome to Egipt”.
Després de tota la pau del Nil, l'expressió que millor descriuria el Caire és “la desorganització més organitzada”; és increïble com condueixen, en el més absolut caos, uns cotxes que en el noranta per cent dels casos, aquí no els trobaríem ni en una deixalleria. D'altra banda, creuar el carrer és literalment jugar-se la vida!
També sorprèn veure que en la Ciutat dels Morts, viuen més de vuit-centes mil persones. La mesquita d'Alabastre, el Panteó dels Mamelucs, el barri Copte, el Gran Basar Khan El Khalily, i, per descomptat, el Museu Egipci, completen el recorregut per una ciutat antiga i moderna alhora en la qual conviuen divuit milions ànimes.
Finalment vam arribar a les piràmides. Al primer cop d'ull, et sembla que ja hi has estat abans, i em van semblar més petites del que sempre havia imaginat, però tens la sensació que al seu voltant hi ha “alguna cosa especial”...
Si he de triar la cosa que més em va impressionar de tot Egipte,...van ser les Pirámides!
Tot comença i acaba, i el nostre viatge a Egipte també. Tot va sortir perfecte i ja estem pensant tornar a un país que, sens dubte, és CORPRENEDOR.
Molts de cops, fins que no marxes d’on has nascut i has passat gran part de la infància, no t’adones de com és de meravellós el lloc on has crescut. Jo sóc de Menorca, i, fins que no vaig venir a estudiar a Barcelona, ara fa sis anys, no em vaig adonar de com és de meravellosa i única la meva illa per als qui en són fills.
A part de la naturalesa i la bellesa illenques, la gent menorquina és molt agradable i acollidora amb la gent de fora. És una illa tranquil·la, i te n’adones quan hi ets. Els menorquins tenen una idea diferent del temps, i això es demostra quan, per exemple, els de Maó han de marxar a Ciutadella, que és a una distància de quaranta quilometres. Sempre diuen que per anar-hi, perden tot el matí ... Aquesta percepció no és la mateixa que té la gent avesada a desplaçaments llargs. Evidentment!
Jo diria que, si Menorca es conserva tan bé -en un lloc tan tranquil on preserva gran part de la seva naturalesa- ha estat i és perquè la gent que hi viu vol que es mantingui així. Per entendre aquesta concepció, cal fixar-se en les platges sense edificar ..., platges verges que donen una visió molt diferent del lloc, i, si no, fixeu-vos en el que va passar al construir els dos grans hotels de Son Bou, que són dues torres, que, just a l’arribar a la platja, et fan mal a la vista. Sort que cada cop es fa més publicitat d’un turisme al qual li interessen les coses relacionades amb la naturalesa, i no del que vèiem abans, que només venia per gaudir del sol, la platja, la paella i la sangria...
Si alguna persona vol gaudir de l’illa i la seva tranquil·litat, és recomenable que vagi a Menorca els mesos que hi fa més sol, però no al juliol ni a l’agost ( temps per al turisme en massa).
Una de les grans coses de l’illa són les seves festes populars, de les quals, els cavalls són la part principal: festes de Sant Joan, o de mitjans de juliol, que duren fins a principis de setembre. Durant aquests dos mesos, hi ha una festa de poble cada cap de setmana, i en un lloc diferent. Si algú vol anar-hi, és recomenable que porti un calçat cobert, i, sobretot, que intenti no posar-se en llocs que podrien ser perillosos pels cops que podrien rebre dels cavalls.
Això és una petita idea que jo tinc de la meva terra natal, que, encara que en sigui un poc lluny, i només hi vagi alguns cops a l’any, sempre serà el lloc d’on sóc i del qual estic molt agraïda, lloc que m’agradaria veure sempre com és ara, per a les properes generacions, perquè en puguin fruir com nosaltres en fruïm en aquests moments.
El CFA Palau de Mar, pioner en autoformació integrada, creix en la seva metodologia i persisteix en l’ús continuat que en fa, conscient de la complexitat de l’aprenentatge dels adults -lligats a responsabilitats familiars i professionals, etc.- Així, doncs, valorem positivament el nostre mètode, perquè és a través d’ell que els nostres alumnes s’adonen de la capacitat d’avançar tots sols,i amb seguretat, en l’acumulació de coneixements. I és en aquest sentit que definim el nostre perfil d’escola, indefectiblement completat per la il•lusió dels alumnes, el treball coordinat dels mestres amb el Consell de Centre, la recerca de propostes innovadores, la publicació de la revista escolar..., cosa que ens ha fet mereixedors d’un significatiu reconeixement: el premi “Baldiri Reixac”.
Amb tot, el nostre centre acaba l’any escolar amb un buit que entrevèiem: la seva no participació en el premi Rafael Farré –al qual hem estat sempre molt fidels- per no haver-se convocat encara. Serà una mancança a considerar, sobretot per l’agitació tan productiva que ha generat entre els nostres alumnes al llarg de les seves 12 darreres edicions.