Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris noticies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris noticies. Mostrar tots els missatges

dilluns, 3 de desembre del 2012

Una trobada bonica


Cada dimarts, des de fa deu anys, les meves amigues i jo ens reunim en una cafeteria per parlar de coses nostres… Ens vam conèixer jugant al “bridge”…. Un dia vam decidir que podia ser bonic reunir-nos, un cop per setmana, una estona, per prendre un cafè i parlar de les nostres inquietuds.

Totes som, més o menys, de la mateixa edat, però, alhora, molt diferents l’una de l’altra, i, és clar, les nostres opinions també són diferents: unes parlen dels seus néts, d’altres de política, d’altres de com ens ho passem de bé a la classe de català…En fi, totes parlem d’alguna cosa que ens ha passat al llarg de la setmana. De vegades expliquem notícies bones, d’altres no tant, però sempre trobem, entre totes, una paraula o un somriure que ens pugui alleujar si una de nosaltres té un petit problema. Cadascuna té el seu propi caràcter, per això la reunió és força divertida i, a vegades, com que totes volem parlar alhora, el so de la conversa puja de to, i la nostra taula sembla més un guirigall que no pas una taula de dones educades prenent un cafè tranquil·lament

De totes maneres, jo desitjo que arribi “dimarts” per acudir a la “meva trobada bonica”.



Autor: Montse Perez
Foto: Jonh  Keogh
Musica kevin MaLeod

dilluns, 26 de novembre del 2012

Girona, temps de flors

És durant la segona setmana del mes de maig que, a Girona, es produeix l'esdeveniment més important de la primavera: l'exposició floral coneguda com a "Girona, temps de flors". Arreu de la ciutat es troben muntatges artístics i decoratius fets amb flors que l'omplen de perfum i color, que ofereixen un gran plaer als sentits dels visitants.Hi col·labora tothom: escoles, dissenyadors, arquitectes, empreses i particulars. Aquest any hi han instal·lat, com a novetat, uns trenets que porten a visitar altres indrets de Girona, espais que no participen del certamen de les flors, però que són molt bonics de veure, i hi ha hagut atraccions de fira al passeig de la Copa.L'Ajuntament, d’altra banda, ha ampliat l'oferta i ha creat un festival de música que s'ha anomenat "Girona a Capella Festival", el primer d'aquest tipus que se celebra a Espanya. També s'ha fet, a la Casa de la Cultura, una exposició de fotografies d’ Steve McCurry, autor que té publicades algunes de les seves obres en la revista Nathional Geographic. 

Tot plegat em produeix el desig de fer tot el que calgui per tornar-hi l'any vinent.


Text: 
Foto: Ceshe 

dilluns, 5 de novembre del 2012

Carme Riera

L’escriptora Carme Riera, nascuda a Palma de Mallorca el 12-1-1948 és una escriptora en català i castellà que es feu ja popular el 1975 amb “Te deix amor la mar com a penyora”. Actualment té 64 años, i s’ha convertit en la sisena dona “membre” de la “Real Academia Espanyola” (abril de 2012)

 La novel·la “Te deix amor la mar com a penyora” ens situa en la Mallorca dels anys seixanta: una professora de delicadesa increïble sedueix una alumna de 15 anys. L’adolescent, que està en procés de canvi, i necessita un ideal, s’enamora d’ella, segurament sense saber -la majoria de les vegades- que el que realment sent és necessitat d’estimar. L’autora del llibre ens descriu paisatges i llocs on van a passejar, amb detalls, amb petites descripcions perfectes del seu entorn. Té un vocabulari tan ric, que no deixes de pensar en com pot ser de normal la seva narració. Després de vuit mesos de relació, la professora s’adona de l’escàndol públic que pot comportar, i decideix trencar aquella relació, perquè creu que aquell amor no té cap sentit.

La família de l’adolescent envia la nena a estudiar a Barcelona. Durant un curs a la Universitat, coneix un jove amb qui finalment es casa, però ella segueix sense oblidar aquell amor viscut, i , com que sap que no li queda altra opció, es va consumint de tristesa...

El final és ben trist: espera un fill, se sent malalta i dèbil, i sent una desesperança, i un desconsol molt gran davant la mort... Per tal de poder deixar un record del seu amor, però, fa que la seva filla es digui Maria...

Autor: Maria Rosa Vilallonga
Foto: Fernando López

divendres, 2 de novembre del 2012

Girona, temps de flors






És durant la segona setmana del mes de maig que, a Girona, es produeix l'esdeveniment més important de la primavera: l'exposició floral coneguda com a "Girona, temps de flors". Arreu de la ciutat es troben muntatges artístics i decoratius fets amb flors que l'omplen de perfum i color, que ofereixen un gran plaer als sentits dels visitants. Hi col·labora tothom: escoles, dissenyadors, arquitectes, empreses i particulars. Aquest any hi han instal·lat, com a novetat, uns trenets que porten a visitar altres indrets de Girona, espais que no participen del certamen de les flors, però que són molt bonics de veure, i hi ha hagut atraccions de fira al passeig de la Copa. L'Ajuntament, d’altra banda, ha ampliat l'oferta i ha creat un festival de música que s'ha anomenat "Girona a Capella Festival", el primer d'aquest tipus que se celebra a Espanya. També s'ha fet, a la Casa de la Cultura, una exposició de fotografies d’ Steve McCurry, autor que té publicades algunes de les seves obres en la revista Nathional Geographic. 

Tot plegat em produeix el desig de fer tot el que calgui per tornar-hi l'any vinent.

Autora: Concepció Masagué
Foto: Ceshe

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Aniversari de Lorca


La tarda de l’11 de Maig de 2011, un gran terratrèmol va sacsejar la ciutat murciana de Lorca i va causar gran pànic i confusió entre la població. L`efecte va ser devastador, i la imatge final era la d’una ciutat bombardejada.

Des de les primeres hores, la gent vagava pels carrers buscant els seus familiars, aliments, robes i consol per la seva desesperació. Tot unit a la desgràcia de no poder dormir sota les poques cases intactes per por de l’ensorrament de les que estaven afectades.

La llista d’assistència mèdica i psicològica va desbordar les previsions inicials; la magnitud de la tragèdia va ser immensa: 9 morts, 342 ferits i milers de desplaçats.

Ha passat un any, i part de Lorca continua encara sota les runes; els habitants veuen amb preocupació com les coses milloren -a poc a poc- o com es paralitzen les gestions. I, per acabar-ho d’adobar, estem en crisi!
 



                           



Autor: Mari Ángeles Aguilar
Foto: Nletamendia





dimarts, 10 d’abril del 2012

EL CANVI CLIMATIC "LA CASTANYADA"

Capítol 1: “LA CASTANYADA” (O... Posi'm un granissat de castanya, si us plau!)

Trenta-u d'octubre..., qui ho diria? Ja s'està tornant típic dir: "No sembla que estiguem al pic de la tardor, més aviat, això té pinta d'estiu.

Les castanyes ens les menjarem amb màniga curta.” Jo em recordo que, abans, celebràvem la castanyada  arrecerats dins de casa, perquè a fora no venia gens de gust ser-hi.

Me'n recordo! I ses donava el cas que, passejant pel carrer, trobàvem la caseta de la castanyera, paràvem i esperàvem que acabés la seva feina .

Mentrestant, la dona —perquè era més normal veure una dona, que no pas un home— feia voltar les castanyes amb la seva escumadora damunt de la graella foradada, escalfada per les brases que ella revifava de tant en tant fent anar el ventall a l'entrada del forat, o porta, que es feia en aquells bidons de xapa.

Quan, per fi, aquella dona omplia una paperina amb aquelles castanyes, ens afanyàvem a pelar-les, amb la conseqüent cremada, sense pensar que aquell color socarrat que lluïen, no era pas fet per a decorar .

I encara sento la veueta interior que em recordava les paraules dels grans quan em deien: "No siguis tanoca! Deixa-les refredar Però d'això ja fa molt de temps. I ara, des de fa uns quants anys, la calor és cada cop més accentuada, fins al punt d'haver de dir, a la castanyera

Mestressa, posi'm un granissat de castanya, si us plau"

Autor: Francesc Baños
Foto 1: Jreydiaz
Foto 2: Greg Gladman

dijous, 26 de maig del 2011

Passat i present del meu barri, el Raval

Jo mai no m’he atrevit a escriure res, perquè mai no he tingut ocasiò de fer-ho, Però ara, al conèixer la revista escolar, m’ha semblat un bon moment per intentar-ho. La veritat és que he d’expressar moltes coses. Vaig neixér al Raval, un dels barris mès antics i més canviants de Barcelona, barri de molta immigraciò d’ arreu d’Espanya. La majoria d’ aquestes persones van venir cap a l’any 1936, perquè Barcelona va ser l’ última ciutat on van entrar els nacionals. És el cas dels meus avis, provinents de la Ribera de Navarra. Es van instal·lar en el barí Xinès, on la majoria d’homes eren estibadors al port, i part de la gent era immigrant i pobra. Vivien allí per la proximitat al port, i per motius econòmics, evidentment! Molts, però, per motius politics, i altres, atrets per la gran Barcelona. De fet, tots ho van tenir difícil. Jo, quan tenia 10 anys, la meva mare em menava a comprar el pa al carrer “Conde del Asalto”, ara “Nou de la Rambla”; mai no havia tingut por d’anar-hi, ans al contrari, m’agradava: la Lolita i en Jordi em donaven la torna del pa, i quelcom per picar pel camí. Tampoc no vaig tenir mai por d’anar a escola sola al Collaso i Gil. Havíem de creuar cada dia el carrer de les “Tàpies”... Els nostres pares ja ens havien explicat el que hi havia en aquest carrer...

Als 14 anys, no vaig voler estudiar més, perquè somiava ser perruquera, i assistenta d’aviació, i secretària..., però, sobretot, perruquera. I el meu primer lloc de treball va ser en un negoci emblemàtic de la nostra ciutat, a les Rambles, al carrer de la Petxina. Em feia una il·lusió immensa començar. No vaig fer ni vacances! Va acabar les classes al juny, i al juliol vaig començar a treballar d’aprenenta. Els meus pares van dir que la feina em quedava lluny, però jo vaig respondre que només eren dues parades de metro... Tant era així, que, de vegades, tornava a casa caminant, perquè m’ encantava passejar per les Rambles.

Mai no vaig tenir por, ho repeteixo: ni pels uns, ni pels altres..., i algunes prostitutes m’eren amigues. Tots aquets episodis de la meva vida em fan arribar a la conclusió que ara, que ja no visç allí, i tinç 53 anys, tinç més por d’anar a passejar per les Rambles, i d’ agafar el metro, que quan tenia 14 anys. I ara m’angoixaria pensar que les meves filles viuen en el que va ser el meu barri, perquè ara, al Raval, no sabem qui és qui, ni hi coneixem tampoc ningú. En definitiva, al Raval, res no és el que era... Aquests senyors que nosaltres lliurement hem elegit per al govern de la nostra ciutat, l’ estan deixant llanguir i degradar-se, i aquest barri s’ha convertit en un ghetto de delinqüència, una pluralitat mal entesa, d’ un incivisme preocupant. Jo no sé si això és “políticament correcte”, però tots aquests senyors que creien en aquesta Barcelona moderna i europea, haurien de pernoctar-hi, amb els seus familiars, i s’adonarien del “caliu” del “raval” en tot el seu actual esplendor. No estinc en contra de la immigració actual –sóc néta d’immigrants-, però voldria que aquesta immigració d’ara fos transparent i neta, i tingués els mateixos drets i obligacions que nosaltres.



Autora: Mª Ángels Arola
Narració: Antonio Ocaña
Foto 1: Franck Minez
Foto 2: Lita Bosch

diumenge, 15 de maig del 2011

Invictus, una pel·lícula de Clint Eastwood

De tots és coneguda la popularitat de l´actor, i ara director de cinema Clint Eastwood, qui, a través de la seva última pel·lícula, INVICTUS, ens demostra, una vegada més, la seva ben merescuda fama.

John Carlin, periodista britànic, que viu a Barcelona, és l´autor del llibre “El factor humano”, en què es basa INVICTUS, i que tracta de la difícil transició política de Sud-Àfrica, liderada por Nelson Mandela.

Mandela, elegit democràticament l´any 1994, primer President negre de Sud-Àfrica, el qual va passar 27 anys a la presó pel seu activisme anti-apartheid, pensà que una manera d´evitar el col·lapse ecònomic i social del país -i conseqüentment una guerra civil- era utilitzar el campionat mundial de rugby que s´havia de celebrar a Sud-Àfrica per aconseguir que blancs i negres tinguessin, per primera vegada, un objectiu comú: guanyar la Copa del Món de Rugby 1995.

Anthony Peckham, guionista d´INVICTUS, nascut a Sud-Àfrica, i, per aquesta raó, considerat una persona vàlida per a parlar de la situació del seu país, va dir:

“Mandela comprengué que tenia una oportunitat perfecta per dirigir-se a una part de l´electorat que no tenia l´equip de rugby del país-. Així, doncs, fer servir el fòrum de la Copa del Món, perquè era perfecte per aconseguir els seus objectius. No es tractava únicament d´un partit, sinó del fet que Mandela aprofités un equip en el que els sud-africans negres odiaven, i, amb força de voluntat -i en contra dels consells dels seus assessors- arrossegà pràcticament tothom a seguir l´equip sud-africà.”

Penso que aquesta manera d´actuar de Nelson Mandela va ser molt intel·ligent per utilitzar l´esport nacional com a nexe d´unió entre les dues parts antagòniques de la població sud-africana.



Autor : Antonio Fernandez
Narració: XX
Música: Kevin McLeod
Foto 1: Mharrsch
Foto 2: Onesevenone
Foto 3: World Economic Forum

Hivern blanc i bonic

Aquest hivern, l'he gaudit molt; ha nevat i m'ha fet enyorar la meva CERVERA estimada; hi nevava cada any. Eren dies que generalment no es podia anar a escola, i vèiem caure les volves de neu darrera els vidres, allò era un espectacle que mai no em cansava de mirar i no volia que s‘acabés mai. Han passat molts anys però ho tinc molt present.







Autora: Carme Farré
Narració: Angels Masià
Música: Kevin McLeod
Foto: Xevio V

dimecres, 9 de febrer del 2011

Fira del jovent d'Alpens

Com cada any, s’ha celebrat, durant tot el cap de setmana passat, la Fira del Jovent d’Alpens, un petit poble de la comarca d’Osona.



Tots els portals del poble s’han transformat per recordar com era la vida al segle XIX, i molts dels seus habitants s’han vestit d’acord amb aquella època. Hi ha hagut activitats per a tothom.

X Trobada de Ferrers: Hi han participat ferrers de tots els Països Catalans, d’arreu d’Espanya i també d’Europa. Entre tots han construït una escultura col.lectiva d’aproximadament set metres d’alçada, per uns tres d’ample. És una al.legoria de la colla de diables “Rocadepena”, amb el nom del poble fet amb més de mil cent claus, forjats per tothom que va voler participar-hi. Un cop acabada l’escultura, es va ubicar a l’entrada del poble.

Exposició: S’hi entragà el II Premi Alpens, de forja artística.

Representació teatral, a la plaça major del poble, sobre la mort del brigadier liberal Cabrinetty, al 1873, any de la 3ª guerra carlina, per les tropes d’En Savalls.

Mercat, que s’ha instal.lat pels principals carrers del poble per oferir flors i productes d’artesania.

Pallasos, la tarda de diumenge, per a tota la quitxalla que hi havia al poble.
Concurs de Bitlles Catalanes, on es van apuntar els més destres. Ens van fer passar una estona d’allò més divertida.

Sopar de germanor per a uns tres-cents comensals a la plaça de l’Ajuntament, i, després, música “SOLC”.

Com podeu veure, és un poble petit, però d’allò més eixerit, on no ens falta mai res per fer, ans al contrari… Sempre gaudim del seu entorn muntanyenc.





Autora: Manuel Gibert
Locució: Isabel Sabater
Foto: José MªMiñarro Vivancos
Musica: Kevin MacLeod (Incompetech)

dijous, 13 de gener del 2011

Hem pres una bona decisió

La meva dona i jo, des de fa quasi un any, som membres d’una associació solidària amb el Sahara. La tasca d’aquesta associació és intentar cercar treball per a la gent que viu en aquests territoris, i, d’aquesta manera, col.laborar amb ells, perquè la seva vida tingui més sentit.

A més a més, tenim un projecte: es tracta de la instal.lació d’un pou d’aigua. Tením els plànols i el projecte desenvolupat, i el lloc ben definit. Aquest lloc és dintre la zona alliberada, a on, a poc a poc, el poble es va traslladant; però la falta de finançament (només 20.000 euros) té aturat aquest projecte.

D’altre banda, es tracta d’un territori molt castigat; en primer lloc, pel Marroc, que no respecta els drets humans i castiga brutalment la població autòctona sense contemplacions, mentre Espanya i la Comunitat Internacional no en fan cas i es decanten a favor del Marroc. En segon lloc, pel clima: a l’ estiu s’arriba a més de 50 graus…

En aquestes circumstàncies, la vida d’aquesta gent és molt trista i dolorosa.

AIXÒ PASSA AL SEGLE XXI. No estem parlant d’èpoques pretèrites.

Malgrat tot, l’educació escolar funciona, gràcies, sobretot, a l’esforç de les dones saharauis, ja que els homes s’ocupen de temes polítics i de la recuperació del territori. Els petits, a partir de 8 anys, comencen l’aprenentatge de l’espanyol, i arriben a expressar-s’hi amb desimboltura. Els estudis superiors, els fan en països de parla hispana.

A Catalunya, i a Espanya, hi ha un moviment solidari molt important que es diu: VACANCES D’ESTIU. Què vol dir això? Representa que més d’un miler d’infants, entre 8 i 12 anys, passen, a Espanya, les vacances d’estiu amb famílies d’acolliment. El canvi per a aquestes criatures és radical, pel clima i les condicions de vida, i tambè aprofiten la seva estada aquí per a millorar l’idioma español, i per aprendre, tambè, català, com veiem fer al nostre amic Babà, jove saharaui alumne de la nostra escola.

Una de les associacions que es dediquen a aquesta tasca ens ha contactat i ens han explicat que, a causa la crisi, hi ha quatre criatures sense família d’acolliment. El problema és que la mainada viatgi amb passaport col·lectiu, cosa que comporta que hagin de viatjar tots, o ningú.


És per això, que us assabentem del cas, per si hi hagués algú que volgués prendre la bona decisió d’acollir alguna d’aquestes criatures per tal que gaudexin d’un estiu diferent. No dubteu que, si ho feu, HAUREU PRES UNA BONA DECISIÓ.




Autor: Francisco Calabia
Locució: Roser Verdú
Foto 1: Homed Saber
Foto 2: extrujado
Foto 3: extrujado

dilluns, 1 de febrer del 2010

Dels diaris

El día 15 de setembre vaig llegir, amb estupor, que a l´empresa France Télécom, dedicada a la venda de productes de telefonia, se li havien suïcidat 23 treballadors al llarg de l´any 2009, i que el govern de Sarkozy tractava d´aturar aquests suïcidis, ja que l´Estat francès està implicat en l´empresa en un 26,5% del seu capital.

Ahir, 21 d´octubre, llegia que empleats de la companya havien fet una manifestació a Marsella, perquè ja s´havien suïcidat dues persones més, entre elles, el vicepresident. Total, 25 persones suïcidades en 19 mesos.

Els guanys de l´empresa, l´anypassat, varen sumar 4.000 milions d´euros, i sembla que aquests guanys són minsos per als accionistes, ja que continuen endurint les condicions laborals dels treballadors, que, tot sovint són canviats de llocs de treball (parlen de distàncies de 50 a 100)

També canvien els caps, perquè no tinguin afecte als seus subordinats. La gent que té més de 50 anys, la treuen del seu lloc de treball, i la col.loquen a fer vendes per telèfon. L´ambient, en general és depressiu i estressant, ja que han de demanar permís , fins i tot per anar al servei.

Quan t´assabentes de totes aquestes vileses, et ve, una dita al pensament: “l´home és un llop per a l´home”, ja que, sense valors som una espècie més del regne animal. Com podrà, aquesta gent recollir els seus dividends sense pensar que té les mans brutes de la sang dels seus treballadors?

Autora: Manuela Gibert (Català Llindar - Informàtica inicial)

dilluns, 25 de gener del 2010

Sortida de classe

A mida que s’apropava l’hora de l’homenatge en memòria de Maria Àngels Anglada, la sala de l’Ateneu Barcelonès s’anava omplint de gent.

Com a telò de fons, a l’escenari, una foto de l’escriptora; al centre un petit faristol amb dos llibres, un de poesia de Maria Àngels Anglada i l’altre, d’un dels seus escriptors favorits; al costat, fent-li ombra, un petit ram de flors, de roses petites.

Feren una bona exposició de la seva obra literària i la seva passió per Grècia i els seus escriptors: Eusebi Ayensa, director de l’Institut de Cervantes d’Atenes i Mariàngela Vilallonga, catedràtica de filologia llatina i directora de la càtedra Maria Àngels Anglada, de la Universitat de Girona.

Van posar veu als textos de Maria Àngels Anglada, Carme Callol i Josep Tero, que amb les seves interpretacions recitades i musicades, van fer que la sala s’omplís d’enyorança.

Em van venir a la memòria, la solitud, la por, les enveges i rancúnies viscudes en un temps no molt llunyà, i que és meravellós deixar la veu, a aquells qui ja no en tenen. Carreguen al damunt del’esquena, durant anys, el pes del viscut, i, quan veuen que la vida se’ls acaba, amb pressa, buiden el seu cor de records, per anar-se’n lleugers d’equipatge, i sense adonar-se, deixen el testimoni, amb la creença que romandrà en la memòria d’aquells que els sobreviuen, i no cauran en l’oblit, ni els patiments ni les alegries viscuts.

A Maria Àngels Anglada, res del que és humà no li era aliè.

Autora: Carmen Navarro (estudiant de Català llindar)

Enllaços

Seguidors