Trenta-u d'octubre..., qui ho diria? Ja s'està tornant típic dir:
"No sembla que estiguem al pic de la tardor, més aviat, això té pinta d'estiu.
Les castanyes ens les menjarem amb màniga curta.” Jo em recordo que, abans, celebràvem la castanyada arrecerats dins de casa, perquè a fora no venia gens de gust ser-hi.
Me'n recordo! I ses donava el cas que, passejant pel carrer, trobàvem la caseta de la castanyera, paràvem i esperàvem que acabés la seva feina .
Mentrestant, la dona —perquè era més normal veure una dona, que no pas un home— feia voltar les castanyes amb la seva escumadora damunt de la graella foradada, escalfada per les brases que ella revifava de tant en tant fent anar el ventall a l'entrada del forat, o porta, que es feia en aquells bidons de xapa.
Quan, per fi, aquella dona omplia una paperina amb aquelles castanyes, ens afanyàvem a pelar-les, amb la conseqüent cremada, sense pensar que aquell color socarrat que lluïen, no era pas fet per a decorar .
Quan, per fi, aquella dona omplia una paperina amb aquelles castanyes, ens afanyàvem a pelar-les, amb la conseqüent cremada, sense pensar que aquell color socarrat que lluïen, no era pas fet per a decorar .
I encara sento la veueta interior que em recordava les paraules dels grans quan em deien: "No siguis tanoca! Deixa-les refredar Però d'això ja fa molt de temps. I ara, des de fa uns quants anys, la calor és cada cop més accentuada, fins al punt d'haver de dir, a la castanyera
Mestressa, posi'm un granissat de castanya, si us plau"
Autor: Francesc Baños
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada