Receptes econòmiques per a aplicar en temps de crisi

Són idees que s'haurien d'aplicar. Però en un món dominat pels poders fàctics, no nomenats per ningú, que creen les crisis i no les pateixen, potser estem parlant d'utopies. Però, si no fem res, les utopies…, segur que no es produiran.

1) Desaparició dels paradissos fiscals. Els diners ocults sortirien a la superfície i, al retornar al sistema productiu, generarien llocs de treball i inversions productives.

2) Impost extraordinari pels sous blindats. Sempre, però més en època de crisi, es obscè que directius de grans empreses s'embutxaquin quantitats de diners exorbitants pel fet d'haver ocupat llocs rellevants. Un tipus del 75 % ajudaria a dissuadir aquestes pràctiques “absolutament legals” -en quin sistema vivim- i absolutament escandaloses.

3) Aplicació d'una taxa sobre els moviments de capitals especulatius. Podria ser una taxa petita, d'un 0,005 per cent, però a la llarga suposaria un import molt important, que es podria dedicar al Tercer Món.

4) Persecució del frau fiscal. Les bosses de diners ocults són molt importants. Paguen més els que menys tenen.

5) Increment de la tarifació fiscal sobre els sous multimilionaris. Un dels països amb més atur d'Europa, i amb una economia més fràgil, és el que paga més als jugadors de futbol. Això s'entén?

6) Impost sobre el Patrimoni, sobre grans fortunes. Un petit percentatge sobre una gran quantitat pot suposar un import elevat a recaptar.

7) Suspensió d'ocupació i sou als parlamentaris que deixen els seus escons buits, tant a Madrid com a la resta de parlaments de l'Estat.

No sóc ministre d'economia, però sé, amb això, que no haurien de pagar els més flebles, que no tenen la culpa del desencadenament d'aquesta crisi.



Autor: Josep LLuís Miqueo
Foto: elbuco
Locució: Margarita Albericio
Música: Kevin MacLeod (Incompetech)

M’agrada molt estudiar

Llegir, per mi, avui en dia, és un plaer! Quan era joveneta i anava a escola, no m’agradava mai llegir novel·les. Però donada la importància amb què els professors m’ho demanaven, les llegia.

Ja al començament de qualsevol història, la seva lectura, m’avorria, em cansava i, per tant, em costava animar-me per avençar pàgines.

Per sortir-me’n, feia corre la meva imaginació pensant quin seria el final; però, com que els professors ens aconsellaven llegir des del començament fins a la fi, de mica en mica, avançava unes quantes pàgines, i hi dedicava una quantitat de temps fix cada dia. També ens demanava que anéssim deixant un senyal a la pàgina en què ens aturàvem.

Llegir un bon plec de fulls va ser un martiri: per una banda perquè no m’agradava llegir tantes pàgines per assabentar-me com acabarien els fets d’aquelles històries d’amor, d’acció, de terror, de suspens o un d’un altre tema.

Per sortir d’aquest calvari, sempre feia una cosa que em guardava com a gran secret, i sense que ningú no ho sabés, llegia unes quantes pàgines del final, les que m’expliquessin i aclarissin com acabaria la història llegida.

Quan m’assabentava de si els personatges morien, o de si serien feliços per sempre més, o si es casarien, etc; només, a partir d’aquell moment naixia en mi la màxima implicació en la lectura; aleshores llegia amb passió i amb molta curiositat el transcurs dels fets.

Però avui no necessito saber el final d’un llibre per estimilar-me en l’estudi d’alguna assignatura. Ara llegeixo perquè guanyo alegries. I, de passada, conec gent que s’atreveix a fer el mateix que jo, només perquè volem fer-ho…

Animo la gent de la meva edat, i de més edat encara, perquè es decideixi a estudiar, sobretot informàtica, que és una cosa que, encara que sembli complicada, és molt útil.

Autora: Berni Carreño
Foto: Nadia_the_witch

L’estatut de Catalunya 2006

Durant els últims mesos, han corregut rius de tinta quant a la Carta Magna del nostre país.

Es parla del Tribunal Constitucional, de la seva composició, dels seus membres amb plaça ja vençuda, de la inconstitucionalitat de certs articles estatutaris, etc., etc. Però, entre tot plegat, hi trobo a faltar un aspecte clau.

Recentment, i com a conseqüència del traspàs de Jordi Solé Tura, han sigut publicades fotografies referents a la seva vida personal i política. Una d' aquestes fotos m'ha cridat molt l'atenció, és l'anomenada “Els pares de la Constitució”. N’observo la composició, i m’adono que hi ha una gran desigualtat en la representació de les forces polítiques. Hi ha dues persones d' esquerres i cinc de dretes, dos nacionalistes catalans, cap nacionalista basc, cap nacionalista gallec, i cinc nacionalistes espanyols. Destaca, en primer lloc, la figura d'un franquista, que em pregunto què fa dins del grup de redacció de la Constitució de la Democràcia. Tot això queda envoltat de soroll de sabres, com es va demostrar dos anys i dos mesos desprès, amb el cop d'Estat de Tejero, Armada, Milans del Bosch i la trama civilque no va a arribar a sortir a la llum.

Com que les lleis no són pas eternes, i tenint en compte tot el que precedeix aquest darrer pàragraf que ara escric, no seria qüestió d'actualitzar la Constitució Espanyola?

Han passat trenta-un anys i la realitat actual és prou diferent de la que teníem durant la transició… Ep!, i que els nous redactors conservin l'equilibri dreta-esquerra i nacionalistes perifèrics-nacionalistes espanyols, perquè, en el cas contrari, tornarà a sortir una llei coixa i esbiaixada.

Autor: Josep Lluís Miqueo (estudiant d'Informàtica Usuari II)

El meu gat

Era tant petit que, amb la mà tancada, el podia agafar... tot negre i amb dues taques blanques que semblaven una samarreta i uns calçotets. El seu pèl era dur i gruixut... Em va seduir a l’ instant!

En arribar a casa, només volia jugar amb pilotes, ratolinets de mentida, i tot allò que fes moviments sospitosos. Jo em moria de ganes d’abraçar-lo, però era impossible, tot eren saltirons i cabrioles amb les quatre potetes ben obertes per poder agafar el seu imaginari ratoli, que en aquest cas era jo.

En aquell temps vivia en un pis molt bonic a la plaça de Sant Josep Oriol, al casc antic de Barcelona: una casa de sis pisos, amb una decoració modernista i també amb una cornissa que envolta la part visible de l’edifici... Doncs, bé, us explico això perquè el meu gat, el Negrito, aviat va desenvolupar una afició natural dels animals de la seva espècie...: perseguia els coloms per tots els terrats, passant d’ un edifici a l’altre per unes cornisses estretes, a sis pisos d’alçada… Ja us podeu imaginar l’espant. Però, per a ell, allò no era res, i no li feia cap por el fet de caure. Per a mi, va ser una tortura imaginar que una simple distracció li pogués fer prendre mal.

Al cap de poc temps vaig poder comprar una petita casa amb jardí, i el seu univers es va fer molt més gran, visitant veïns, i, sobretot, caçant tots els dagons que trobava… ( quin horror!). Sempre he intentat salvar-los de les seves urpes, però mai no ho he aconseguit.

Aquesta es la imatge que més m’agrada d’ell; es pot passar hores i hores quiet… Això em fa pensar que està meditant.
http://www.flickr.com/photos/12817132@N07/2793446767