Aigua dolça

¿Ens hem preguntat alguna vegada, quan obrim l’aixeta del bany, com es desenvolupa el procés de l’aigua fins que no arriba als nostres habitatges?

Aquest procés és llarg i costós. Primerament, l’aigua s’ha d’agafar del riu i depurar-la, perquè no contamini el mar. L’aigua, a mida que passin els anys, cada vegada es valorarà més, perquè trobar-la serà cada dia més difícil. Cal, doncs, estalviar-la. En comptes de banyar-nos, hem de dutxar-nos.

Hi ha continents, com ara l’Àfrica, on apareixen malalties, com el còlera i el tifus, a causa de les aigües contaminades, que sovint provoquen la mort dels éssers vius.

També està el problema de la sequera. Al no ploure no es pot conrear i moren de fam persones i animals. En molts països ha tingut una reducció general la utilització total de l’aigua.

En el sector de la indústria, aquesta reducció ha sigut determinada per la desaparició d’activitats industrials on s’havien d’utilitzar grans quantitats d’aigua, el creixement dels serveis, els avanços tècnics i la utilització cada vegada més gran dels sistemes de reciclat.

No obstant, la demanda d’aigua de les àrees urbanes segueix sent excessiva, i no es descarten possibles retalls de subministrament. També el canvi climàtic podria influir en el futur en la quantitat de l’aigua disponible.

 

També són un problema les fuites d’aigua en els sistemes de distribució de molts països i la seva utilització no eficient dels recursos hídrics en tots ells. El sector de l’agricultura és l’usuari principal de l’aigua en els països mediterranis, principalment, per a rec.

L’augment de les zones de rec i de la utilització d’aigua per a rec ha estat constant. Als països d’Europa meridional el 60 per 100 de l’aigua serveix per a rec. En algunes regions, la utilització de les aigües subterrànies supera la capacitat de regeneració, i això provoca la baixada de nivell de la capa freàtica, la pèrdua de zones humides i la intrusió marina.

Els instruments per a limitar la futura demanda d’aigua, inclouen les millores de l’eficàcia en l’ús de l’aigua, el control dels preus i les polítiques agràries.

La qualitat de les aigües subterrànies està amenaçada per les altes concentracions de nitrats procedents de l’agricultura, la qual cosa comporta un risc per a la salut humana.

Les concentracions de plaguicides en les aigües subterrànies superen generalment els nivells màxims admesos en la Unió Europea, i en molts països es registra contaminació d’aquestes aigües per metalls pesants, hidrocarburs i hidrocarburs clorats. Considerant els temps de penetració de les substàncies contaminants en les aigües subterrànies, hauran de passar molts anys perquè es registrin millores en la qualitat d’aquests recursos.

Últimament no hi ha cap millora global en la qualitat de les aigües fluvials. En els últims anys s’ha registrat una reducció en les emissions de fòsfor degut a les mides per al tractament de les aigües residuals i industrials, i l’ús en les llars de detergents sense fosfat. L’home ha de fer un esforç molt gran per no contaminar els rius, perquè arribarà un dia en què disposar d’aigua potable serà un luxe, fins i tot per els països considerats rics.

Autor: Joan  Giménez
Foto 1: Cyron
Foto 2: bdu
Foto 3: Floresyplantas.net

La millor rebosteria

A mi m'agraden els pastissos i postres, i per això m'agradaria molt arribar a ser una de les millors rebosteres de món, però, per ara, només faig els pastissos pels aniversaris...

A vegades en faig per als meus amics i família, perquè d'aquesta manera vaig aprenent cada cop més, tot i que a mi em queda molt per aprendre, i molta pràctica, però no em donaré per vençuda i arribaré a ser una de les millors rebosteres!  Segur que aquest dia arribarà, tard o d'hora, i fins llavors estu-diaré molt.

Autora: Marisol Loza
Foto 1: Eva San
Foto 2: Landahlants

El canvi climàtic

Fa quatre mesos que vaig anar a passar deu dies de vacances a EL CANVI CLIMÀTIC

A casa meva diuen que el canvi climàtic tan sobtat és a causa de la contaminació. Per exemple, avui fa calor, però tanta, que gairebé et mors, i l'endemà fa fred. Això és així perquè el món està molt contaminat, i perquè la gent no es preocupa per cuidarlo.

 Autora: Marisol Loza
 Foto: www.mazintos.com

Les classes de català al Palau de Mar

Les classes de català del meu mestre són amenes, i es fan curtes. Repassant les “as” i les “es” àtones, ens deia que els valencians no tenen cap problema en la seva pronunciació, ja que les pronuncien amb sons “clars” (“a” i “e”), i, doncs, a l’hora d’escriure-les, no representen cap problema; en canvi molts catalans tenen molts dubtes, i sovint s’equivoquen

La meva dona i jo estem passant uns dies en un balneari situat a Cofrentes, província de València. Encara que aquesta área és de parla castellana, molts visitants són valencians d’altres àrees, de parla valenciana. Un d’aquests dies, em trobava a la sauna i, al meu costat, hi havia un señor de Vila-Real, de parla valenciana. Ell em va preguntar si parlava valencià. Li vaig respondre que jo soc castellà, peró resident a Barcelona i que vaig a classes de català, per la qual cosa no havíem de tenir problemes per a entendren’s. Li vaig comentar el tema de la “a” i la “e” i, efectivament, aquest señor pronunciava les “as” i les “es” com en castellà. Li vaig dir el que el meu mestre ens deia a les nostres classes de català, i que estaba molt satisfet de la nostra conversa, i de poder comprobar, “en directe”, aquesta realitat.

Autora: Anna Maria Pinillos
Foto: Toni Rodrigo

El laberint

Aquella nit... Vaig anar a dormir una mica inquieta. Havia passat tot el dia atrafegada, per la qual cosa la necessitat de descansar era urgent. 

 En arribar al llit, vaig agafar el llibre... No podia llegir, no em con-centrava... Estava tan cansada! No podia agafar el son. De cop i volta, era en un laberint, no trobava la sortida. Caminava, corria, la camisa de dormir flotava per l’aire, i gairebé m’embolicava, m’ofegava... Giro a la dreta i ja veig la sortida. No! Quina angoixa! Ells m’esperen! No hi arribaré mai. Faré tard. Veiam, la sortida és aquí: en aquesta banda. No! A l’esquerra. No! Davant, tot recte!

Amb les presses per poc que no caic. On? Al laberint? No! Ai, que caic del llit!!! 

Tot ha estat un malson. 

El mateix cansament no ens deixa descansar del tot, i somniem coses que ens alteren, perquè és el nostre esperit el que està alterat. 

Autor: Anna Maria Pinillos

Foto: horitzons inesperats

HEROIS DE FUKUSHIMA

No sabem els seus noms, ni els seus cognoms; no són famosos, ni tampoc coneguts.

Les seves fotos no sortiran als diaris, ni en telediaris.

No són actrius de Hollywood ni esportistes importants, ni cantants de moda.

Ells són molt més: “HEROIS DE VERITAT”. Són les persones que estan lluitant al Japó dins i fora de la central nuclear de FUKUSHIMA, danyada greument després del terratrèmol i del consegüent tsunami.

I són allí pel sentit del deure i de l’honor, arriscant les seves vides per evitar una tragèdia encara més gran entre la seva gent i persones anònimes que, per damunt dels noms, són admirats i recordats per la proesa que protagonitzen.

Des d’aquesta nota, els enviem tota la solidaritat i tot el respecte de la resta del món als “HEROIS DE FUKUSHIMA”

Autora: Mari Angels Aguilar
Foto: Adobe of Chaos

Rescatar

El verb rescatar vol dir recuperar, a un preu convingut, una cosa que havia passat a mans d’altri.

He comprovat, en el diccionari, el significat d’aquest mot, perquè no crec que això sigui el que està passant a Grècia i Portugal.

Aquests països són rescatats per la Comunitat Europea amb uns bons bancaris que altres països compren, afegint, en canvi, uns intereressos altíssims que fan que el deute sigui cada vegada mès gran. Això no té res a veure amb la solució del greu problema que pateixen i que repercuteix en les persones que més ho necessiten, i que, dia rere dia, veuen com els seus drets i benestar són retallats, a poc a poc.

 És indignant! 

  

Autor: Josefa López
Foto: esSos.de

Opinió personal

Amb referència a l’article “Vestido de Gala”, de Pilar Rahola, aparegut el 28 de desembre de 2010 a “La Vanguardia“, responc:

Sra. Rahola, és lògic que quan ens tallem el “cabell”, en general, se’ns puguin veure les orelles més llargues i com la naturalesa les hagi donades a cadascú. Els barbers, quan tallem, tendim doncs a dissimular-les amb els cabells (estèticament…). Si Flaubert va escriure la frase “... els homes, en les bodes, tenen les orelles més llargues”, no estic d’acord amb el que vostè diu quan es refereix al “fer l’ullet” de Flaubert.

 

És normal que, quan es va de bodes o a d’altres esdeveniments polítics, socials, musicals…, ens presentem vestits d’acord amb l’ocasió, així com el fet que els cabells també estiguin en consonància amb el moment històric.

Quan Flaubert va escriure i va donar a llum l’obra “L’éducation sentimentale” (1867-1869), no era el temps de Cristòfol Colom. Les orelles es portaven mig cobertes. Per a mi —i segons Flaubert— tenir les orelles llargues serveix per escoltar, de les famílies dels nuvis, les crítiques que els feien i per escoltar millor tots els assistents a l’acte, com el llop feia amb la Caputxeta Vermella…

No hi ha res més bell que el ritual se celebri amb tots els honors i cants quan s’adreça a un president de la Generalitat que se’n va, i també al qui entra. Quina llàstima que el president 129 no hagués entrat quatre anys enrere; quants diners no hauríem estalviat?: 1 president, 2 vicepresidents, llums ambaixa-des, cotxes oficials, desplaça-ments, dietes, barbers i ma-quilladors. Seguríssim que la nostra economia estaria molt millor. Possiblement, l’actual president 129 “SERÀ” millor que d’altres…, però el temps ho demostrarà. I si pogués superar el 127, que ja és molt, li quedaríem eternament agraïts.

“Catalunya  triomfant”  serà entonat no només en el saló d’actes de la Generalitat, sinó arreu del món. Tots els pobles, al llarg de la seva història, recorden els dies solemnes; i els humils barbers, pioners i progenitors de l’actual medicina, si podem curar “curem”, i, si no podem curar, “alleugem” el malalt, i si no podem alleujar, “consolem”. Així està escrit.

L’actual president número 129 ja s'ha estrenant en aquest ofici, i té, en el seu recent historial, algunes “cabelleres“ en el seu “haver”. 

Reflexió:“El millor govern és aquell que no es fa NOTAR”.

I així ho desitjo amb tots el honors i simpatia, al senyor president de la Generalitat de Catalunya.

Autor: Daniel Garcia
Foto 1: chicks57
Foto 2: daniel.julia
Foto 3: ferran

La pau i el Modernisme al cementeri de Montjuïc

Aquest dissabte vaig visitar el cementiri de Montjuïc, tal com normalment faig un parell de cops per any. Ho faig per a dues raons: acostar-me al nínxol familiar i, en aquest ambient de silenci i tranquil·litat, fer brotar els records que tanta falta ens fan en aquest temps tan prosaic. El cert és que aquest recolliment especial és, per a mi, entranyable. Però com he dit, hi ha una segona raò per passejar per una zona plena de escultures i panteons que representen el sentiment de la mort sobre unes obres amb un valor artístic, especialment les del Modernisme.

 I aquest dissabte, tot passejant em va sorprendre que no hi hagués cap turista, quan el cementiri de Monjuïc es tan o més interessant, segons el punt de vista artístic e històric, que cementiris tan visitats com els de Montmartre a Paris, el jueu de Praga, el Colón de L’Habana, o el de Marsella. Però tot i així ho vaig agrair, perquè així ningú em va trencar la pau que aconsegueixo en las meves visites, ni els records que porto emmagatzemats en l’esborrany de la meva ment.

Autor: Carmen Llopart

Foto: Alberto Romero

Retrobament

L'altre dia em vaig trobar amb uns amics de la meva filla, que feia temps que no veia, i amb qui estic en molt bona sintonia, ja que, per sort, de vegades la diferencia d'edat no es obstacle perquè existeixi, de forma recíproca, un enriquiment de la visió del que passa al nostre voltant i de l'actitud en front de la vida. Van estar molt contents del nostre retrobament. Tan es així, que em van convidar a casa seva a prendre un cafè i, sobretot, per ensenyar-me el que ells van anomenar eufòricament el “seu niu”. Era realment un niuet: saló-menjador, sofà-llit, una cuineta dins un armari, coixins per terra, pòsters a les parets, i... una TV molt gran. A més, per descomptat la música.

 Entre patates fregides, olives, i cervesa, vam tenir, com d'altres vegades, una xerrada desenfadada i divertida, al llarg de la qual no hi va faltar parlar sobre el 15M (amb punts de vista una mica diferents), del treball (amb als seus problemes), de la meva pensió (amb els meus problemes), de cinema, de viatges... Es va fer tard i en acomiadar-nos, sentí la seva felicitat, i una gran enveja sana, molt sana.

Autor: Carmen Llopart
Foto: Vitelone

Corredor Mediterrani

Va començar a donar-se el nom de Corredor del Mediterrani a la xarxa ferroviària, que, desprès de fer les adaptacions correspo-nents en les línies que ja existien, uniria Alacant, València i Barcelona És així, que la xarxa es desenvolupà al llarg de la costa espanyola, paral·lela al mar Mediterrani. El projecte era fer una doble via per aconseguir velocitats de 200 km/hora. Això s’ha anat fent per parts i prácticamente està en-llestit. Queda pendent d’acabar el tram entre Vandellós i Tarragona, per on els trens circulen a 160 km/hora, i on es troba una via única.

Foto 1

El tram que va de Tarragona a Barcelona no s’ha modernitzat, però, aquí sí que hi ha doble via. El primer pla s’ha anat ampliant i, pels volts de l'any 2000, es projectà, i de mica en mica es va configurant, una nova línia d’alta velocitat d'ample europeu, que començarà a Algesires i arriba rà a la frontera amb França. Però això planteja problemes, entre ells l'amplada de les vies que a Espanya és diferent de la que hi ha a la resta d'Europa. També hi ha, en projecte, cons-truir un corredor ferroviari trans-europeu, a través del qual, i unit al Corredor Mediterrani, es po-drien transportar mercaderies des d'Algesires fins a Estocolm. Es tractaria d'una nova línia de doble via, independent de totes les altres.

Foto 2

El “Ministerio de Fomento Es-pañol” proposa un eix de mer-caderies en aquesta zona cos-tanera, que faci servir les vies ja existents, amb les modificacions que calgui. Una de les solucions que dóna, és la via de triple carril en una de les dues línies ja en ús, de manera que fa possible, el pas dels trens europeus i dels espanyols. Aquesta infraestruc-tura és de gran importància per diverses raons: el tren arribarà als ports espanyols del Mediterrani, de forma que s'aconseguiran preus més competitius en el transport de les mercaderies que desembarquen en els seus molls, es reduirà la contaminació, i la zona on es concentra major nombre d'habitants i d'indústries d’Espanya quedarà unida a la resta del Continent Europeu. La Comissió Europea ha donat el seu vist-i-plau per dur endavant les obres del corredor del Mediterrani que passarà per les províncies de Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Alacant, Múrcia i Almeria, i des d'allà es desviarà cap a l'interior per Granada i Sevilla. Amb aquesta decisió, el Corredor del Mediterrani entra a la Xarxa Transeuropea de Transports, de manera que es garanteix el seu finançament a través dels fons comunitaris.

Foto 3

                  

Autora:  Carme Samit

Foto 1: Jose Felix Garcia
Foto 2: marcp dmoz

Foto 3: atropo8  

El meu avi

El meu avi era un ésser humà fantàstic.

Va néixer a Guissona, un poble encisador que es troba a la comarca de la Segarra. El meu Avi tenia una "casa pairal" totalment rodejada de camp amb molts arbres ametllers que donaven una ametlla boníssima, i jo recordo que quan era petita i visitava l’avi amb els meus pares, sempre corria al camp per agafar totes les ametlles que podia per fer-me’n un gran àpat.


M’agrada molt continuar parlant del meu avi.

Quan l’avi Ramon tenia 23 anys, no tenia cap "casa pairal", vivia en el poble de Guissona amb els seus pares, on havia passat la seva infantesa. Aleshores, havent acabat els estudis, va decidir, amb molta il·lusió, anar-se’n cap a Barcelona per fer realitat el seu somni: “Llogar al carrer Banys Nous una petita botiga per vendre botons".

El meu avi va tenir molt d’èxit, perquè en aquella època no hi havia "pret-à-porter", i les senyores no compraven vestits, els feien les modistes, i les modistes anaven a comprar els botons a cal meu avi.

Després d’uns quants anys, l’avi Ramon va canviar la botiga del carrer Banys Nous per una altra a la Rambla Catalunya. El repte va ser impressionant, però va continuar tenint un gran èxit, i va ser llavors quan va la comprar la "casa pairal" de Guissona.

L’avi Ramón era feliç, es va casar amb la meva àvia i va tenir 4 filles, força trempades.

Va morir als 78 anys, després d’una vida plena.

Autor:  Mada Soler
Foto 1:  Masia Vilalta

Foto 2:  Javier Cuchi

El que té la crisi

Bé sobre els rescats de Grècia i Portugal, jo personalment crec que ambdós son molt diferents, si tenim en compte la idiosincràsia de cada país

Per a mi els portuguesos, han arribat à aquesta situació, a igual que els espanyols i, si bé la sortida de la situació serà llarga, crec que sortiran amb un gran cost sobre els últims avenços aconseguits pel poble portuguès.

Per contra no crec que el grecs, arribin a sortir-se’n, ja que ells fins ara no han estat gaire acostumats a pagar impostos i, per tant, si ara han de fer front a les retallades i, a més a més, han d’acceptar que tenen que pagar impostos, la cosa sembla bastant complicada.

I acabo; aquesta situació serà molt costosa per als bancs que han comprat deute grec —alemanys i francesos— perquè poden no arribar a recuperar aquest deute i acabin commutant-lo, i, això de retruc repercutirà a altres països de la Comunitat Europea, com Espanya, Portugal, etc.

Autora: Montse Pérez
Foto: landahluts

EL CANVI CLIMATIC "LA CASTANYADA"

Capítol 1: “LA CASTANYADA” (O... Posi'm un granissat de castanya, si us plau!)

Trenta-u d'octubre..., qui ho diria? Ja s'està tornant típic dir: "No sembla que estiguem al pic de la tardor, més aviat, això té pinta d'estiu.

Les castanyes ens les menjarem amb màniga curta.” Jo em recordo que, abans, celebràvem la castanyada  arrecerats dins de casa, perquè a fora no venia gens de gust ser-hi.

Me'n recordo! I ses donava el cas que, passejant pel carrer, trobàvem la caseta de la castanyera, paràvem i esperàvem que acabés la seva feina .

Mentrestant, la dona —perquè era més normal veure una dona, que no pas un home— feia voltar les castanyes amb la seva escumadora damunt de la graella foradada, escalfada per les brases que ella revifava de tant en tant fent anar el ventall a l'entrada del forat, o porta, que es feia en aquells bidons de xapa.

Quan, per fi, aquella dona omplia una paperina amb aquelles castanyes, ens afanyàvem a pelar-les, amb la conseqüent cremada, sense pensar que aquell color socarrat que lluïen, no era pas fet per a decorar .

I encara sento la veueta interior que em recordava les paraules dels grans quan em deien: "No siguis tanoca! Deixa-les refredar Però d'això ja fa molt de temps. I ara, des de fa uns quants anys, la calor és cada cop més accentuada, fins al punt d'haver de dir, a la castanyera

Mestressa, posi'm un granissat de castanya, si us plau"

Autor: Francesc Baños

Foto 1: Jreydiaz
Foto 2: Greg Gladman

Jardí Botànic Mar i Murtra

El jardí Botànic Mar i Murtra és un jardí que, des dels seus inicis, ha sigut una aportació al coneixement botànic de la ciència. Un jardí que s’aboca a la Mediterrània nostra i ens fa endinsar en un mar de color verd i blavós embolcat per unes roques amb perfils angulosos que s’atreveixen a acollir un jardí botànic. L’espectacle està garantit. Des dels seus camins, i pertot arreu, es respira la mar, i la vegetació del jardí que va construir Carl Faust, un home que va tenir la idea de crear un jardí botànic a Blanes, seu internacional per a la recerca científica. Al seu moment era una idea molt avançada que es va intentar materialitzar amb l’ajuda d’altres grans científics de l’època, com, per exemple, Pius Font i Quer, un dels grans botànics de l’època, que hi va deixar la seva empremta, o Ramon Margalef, una primera figura de l’ecologia marina. 

Carl Faust va començar la seva “Odissea” idíl·lica comprant terrenys de vinyes que arribaven fins al mar —el paisatge de l’època—, fins crear, a poc a poc, un camp d’experimentació. Peró, durant la Guerra Civil Espanyola, no va poder seguir el seu somni, la seva procedència jueva el va obligar a emigrar durant un temps, mentre el seu edèn mediterrani seguia el seu procés en mans d’altres científics. Al 1952, va morir a Blanes, on va trobar la pau. Al costat del seu somni —el jardí—, va deixar una fundació que continua la seva idea pel que fa a recerca sobre les plantes i la seva ecologia.

Sí, fent una mica d’història sobre els jardins botànics, els primers van ésser creats per farmàceutics, per la necessitat de tenir plantes útils per a la farmàcia. Després del descobriment d’Amèrica, els jardins botànics servien per aclimatar les noves espècies importades del nou món i, més tard, s’utilitzaven com escoles de botànica. I avui en dia, amb la pèrdua de biodiversitat que patim, tant important, ocupen un lloc principal per als científics i per a nosaltres, que en pocs metres podem veure plantes que trigaríem anys a poder apreciar, sense moure’ns de la Mediterrània, pàtria d’ibers, de grecs i de romans..., i ara nostra. 

Per tant, podem dir que el jardí fa una representació dels diferents hàbitats del Mediterrani per aproximar-nos a llocs allunyats, partint d’ un criteri botànic.

Cal tenir en compte que l’objectiu del jardí botànic és la recerca, i les col·leccions —o conservació d’herbaris—, i la docència, sense oblidar que ens ajuda a difondre la informació sobre les plantes al públic. 

El Jardí Botànic Mar i Murtra està dividit en 3 sectors: “Jardí Temperat”, “Jardí Subtropical”, i “Jardí Mediterrani”, en els quals es pot trobar flora autòctona i diferents espècies dels cinc continents.

El jardí en qüestió té uns racons atractius per a seure i deixar anar l’esguard entre la mar i els colors de les plantes, mentre el sol enlluerna els penyasegats, que tallen l’aigua a pocs metres d’aquests llocs de contemplació de la natura.

Es tracta d’“Un jardí interessant, d’un clima ideal, i d’un paisatge hel·lènic”, tal com el descriu Carl Faust, i així d’aquesta manera el trobareu i en podreu gaudir, si aneu a Blanes…

Autor: Glòria López
Foto 1 i 2: Jas gd
Foto 3: Jaume Meneses

Les darreres picades

Estiu de 1976

El viatge començà a Oahu, la capital de les illes Hawaii, a l’oceà Pacífic, d’on va sortir el nostre vaixell de 19 m d’eslora, en direcció costa nord-oest dels Estats Units. Segons els mo-viments dels bancs de peix, a vegades havíem d’anar fins a 2.000 km, o més, únicament per trobar-los. Després d’omplir els cellers de peix, encara havíem de viatjar uns 2.000 km per arribar a ports com els del nord de Califòrnia, propers, o llu-nyans... (al Canadà).

 

Pescàvem “albacora”, una mena de tonyina que es pesca emprant línies individuals, cadascuna, amb un ham, en lloc d’arrossegar xarxes. Durant els primers 15 dies, viatjàvem durant 24 hores seguides, aturant el motor només cada 2 dies per a revisar els lí-quids i canviar els filtres. Tots tres, el meu pare, la madrastra —na Kati— i jo, fèiem guàrdies de 4 hores en el lloc de coman-dament per a vigilar el radar i as-egurar-nos que no s’acostés massa cap embarcació grossa amb la qual poguéssim xocar. La feina començava en arribar a la zona de pesca, quan ens aixecàvem abans de la sortida del sol per a llençar les línies a l’oceà, i capturar els primers peixos del matí — just durant els primers instants de claror.

Després de la “picada matinal”, la captura amainava, i així podíem preparar el típic berenar americà: ous, cansalada, pa torrat i cafè. Qualsevol matí, fins i tot, pre-paràvem gofres, “pancakes” o truites farcides amb ingredients mexicans, i “frijoles” (faves). Amb un espai de tan sols 30 m, no és d’estranyar que l’activitat de menjar es convertís en el plaer central de la nostra existència. El pare solia passar el temps en el lloc de comandament, llegint novel·les de cowboys, parlant per ràdio amb altres pescadors veïns, i controlant els dispositius “troba-peixos” amb el fi de saber en quina direcció anar. A na Kati i a mi, ens agradava fer bromes al pare. Entre el menjar, els treballs del vaixell i els moments d’oci, passàvem els dies, a vegades 60 i tants, sense tocar terra ferma. Una de les bromes més divertides que es produí una horabaixa assolellada i amb bona mar. Era cap a les 17:30, l’hora americana del “cocktail”, quan vàrem començar a llançar sobre la coberta els peixos de “les darreres picades” del dia, abans de la posta del sol. Aquella tarda, aquelles tonyines acabades de pescar, amb prou feines no havien paït el seu darrer àpat, perquè, en el moment de traure-les de l’aigua, s’havien posat a vomitar el sopar...

 

Autor: Lisa Steward
Foto 1: Ryan Kozie
Foto 2: Justin Ornellas
Foto 3: Magalie L'Abbé

Les paraules

Voldria escriure per buidar tot el meu ser amb les paraules.

Voldria volar per poder escampar-les per l’espai.

Voldria nedar per tornar a recollir-les,

amb les mans, poc a poc, mentre caiguessin.

Tot el que és dins no pot sortir,

 és massa el que omple l’esperit;

 buidar-lo, per tornar-lo a omplir és el que vull,

 i omplir-lo, per donar-ho tot a qui ho sentís.

 Les paraules lluiten per sortir, vives,

 el silenci les ofega, però són tan fortes... 

Arrosseguen els pensaments i es llancen!

Són immenses, infinites...

Ningú mai no podrà aturar-les.

 És la llengua el que ens fa créixer.

 

Autor: Francisco Calabia
Foto: Emborg

El "mercat setmanal" dels pobles

El mercat setmanal durant tot l’any. Acostuma a ser el mateix dia de la setmana, i rarament es produeixen canvis pel que fa a la seva ubicació.

Gairebé de matinada, se’ls sent arribar amb el soroll de les estructures fèrries per al muntatge de les parades i les veus de la seva gent. Aquest comerç ambulant comença a viure fent gala de la seva idiosincràsia, tan característica. 

Per a la gent de la regió, anar al mercat representa la possibilitat de trobar-hi articles que habitualment no els poden comprar a les petites botigues al seu abast, i, per aquest motiu, esperen, ansiosos, la seva arribada. 

Durant els mesos d’estiu, el mercat adquireix un protagonisme molt gran. Pels estrangers, desprèn una mena d'atracció, per la qual se senten delicadament transportats mentre dura el seu recorregut per diferents carrers i places.

Personalment, m’agrada molt anar al mercat, sobretot a primera hora del matí, quan res no l’ha desfigurat; sentir la seva força, olorar la seva flaire, observar les paradetes, els pagesos, la gent…, aquesta gent per a la qual el mercat representa el que veritablement és, i el valora com a tal, el respecta, l’engrandeix amb el seu comportament...

A les hores punta, hi veus desfilar personatges de tot tipus: mainada amb cotxets, gent gran, persones disminuïdes —lligades obligatòriament a la seva cadira de rodes—, i fins i tot gossos, que resulten francament incòmodes i és increïble que el seus amos no els protegeixin d’aquest tràngol. 

Quan el nombre de visitants sobrepassa l’espai de què es disposa per poder gaudir dels artícles exposats, i el trànsit entre la seva gent es converteix en un estat aclaparador, és millor deixar passar l’estona, per tal d’aconseguir viure novament la seva veritable imatge, més autèntica, una mica més tard. 

Crec que els mercats aporten, als pobles, un encant especial, i que compten amb addictes seguidors arreu on s’instal·lin.

Autor: Mercè Fontanals

Foto: Javier Martin Espartosa

Viatge a Armenia

Fa quatre mesos que vaig anar a passar deu dies de vacances a Armènia, país amb molta història, tan política com religiosa.

 Fou tràgic el “genocidi Armeni”, un conjunt de matances i depor-tacions massives de la població armènia, efectuades per l’Imperi Otomà entre finals del segle XIX i l’any 1915. Originà la diàspora armènia.

 Com a paisatge destaco la muntanya de l´Ararat (5.516 m), pertanyia a Armènia, però ara és “turca”. El llibre del Gènesi iden-tifica aquesta muntanya com el lloc on es va posar l’Arca de Noè, després del diluvi universal.

El llac Sevan dóna molta vida al país. Situat a 1.900 m sobre el nivell del mar i amb una superfície de 1.400 quilòmetres quadrats, és un lloc d’àrees agrícoles, arbres fruiters i camps de cereals. Com a fauna es troba la truita de Sevan, la carpa daurada i també gran varietat d’ocells.

Va ser el primer país on es proclamà la religió cristiana oficial de l’Estat al segle III d.C. Ara són “cristians armenis”, no catòlics.

Es conserven restes de nom-broses esglésies i monestirs dels primers segles, construïts en llocs estratègics.

Em va sorprendre veure, pertot arreu del país, tubs de diferents mides que s’entrecreuen pels carrers, carreteres, muntanyes, camps, etc., que formen la xarxa de conducció del gas, no soterrada.

Els armenis estan orgullosos del seu idioma, té un alfabet de 38 signes propis. Va ser creat per traduir la Bíblia l’any 405 d.C. La direcció de l’escriptura va d’es-querra a dreta. La quitxalla l’es-tudia, des de ben petits.

El desplaçament per visitar el país és deficient; les carreteres són estretes i mal conservades, però els armenis treballen per millorar el país. La gent és ama-ble, i l’ambient és europeu.

És un viatge interessant!

Autora : Mercè Peiro

Foto1: By Santos

Foto2: Frank K

Tindré aquest fill

Traducció i resum d’un relat escrit, en alemany, per una noia que va perdre la mare quan només tenia 5 anyets. Aquesta noia, Muriel, es va fer un matí, la prova d’embaràs, que donà positiu, i això li va fer reviure el seu passat:

 “…Tot començà al veure el resultat positiu de la prova d’embaràs d’aquest matí. No, en realitat, tot començà 25 anys abans. Muriel surt de la sala de bany, i, sense dir res a Frank, el seu company que està llegint el diari, abandona el pis. Necessita tornar a casa, al lloc on va viure de petita. No se sent capaç de dir, al Frank, que està esperant un bebè. No està segura de si vol tenir aquest fill: pensa que no podrà ser mai una mare. Sap com és de dur de créixer sense mare, ja que ella va tenir la desgràcia de perdre la seva quan era una nena de 5 anys. La mare, Mercedes, tenia 25 anys, estava bé de salut, però morí per una hemorràgia cerebral. Muriel es va quedar, sobtadament, sense mare. Una tragèdia, deia la gent: “Estem amb vosaltres”, afegien els amics. Tota la família estava consternada. Les ties i l’àvia materna, que vivien lluny, totes varen venir... Passats uns dies es va fer un gran silenci i, en aquest cas, el silenci comportava, també, l’oblit. Ningú no parlava de la Mercedes... com si no hagués existit! Durant molts anys, no es va mai més pronunciar aquest nom, sobretot en presència de l’àvia materna.

Un record molt clar i sempre ben present, en la memòria de Muriel, és el moment en què les seves ties, germanes de la mare, totes tres juntes, van intentar explicar-li que la Mercedes ja no tornaria mai més a casa, que estava en un lloc molt bonic, i que sempre estaria mirant-la i estimant-la. També li van dir que ara tindria, no una sola “mare”, sinó “tres”, elles tres. La nena es va quedar seriosa, i va preguntar: “I quina de les tres vindrà cada nit a fer-me el petó abans de dormir?”

Muriel intenta lluitar contra aquest oblit, però ja no recorda quasi res de la Mercedes, no recorda com eren els seus petons, o què se sent quan la mare et dona la mà. Tampoc no recorda el seu perfum, ni el seu riure, ni com era quan s’enfadava. A poc a poc, ja no li’n quedà ni un sol record. Els pocs que li’n queden estan com dins d’unes bombolles de sabó. Tot està com en sordina, tot està envoltat d’un silenci molt estrany, barrejat de colors grisos.

Dins d’una d’aquestes bombolles de sabó, hi ha la mare adornant el seu llit amb motius nadalencs; en una altra, hi ha la mare fent un petó al pare i ella, que també vol estar entre ells dos…. De vegades les bombolles dels records s’esfumen i Muriel es queda amb la sensació de no saber res de concret de la Mercedes.

En l’avió, de camí cap a casa, München-Wien, Muriel reflexiona sobre la seva vida, i ja no veu gaire clar per què va a casa, ja que fa molts anys que no hi viu. Recorda que, amb 13 o 14 anys, va intentar trobar senyals de la mare: va pujar a les golfes per buscar algun objecte d’ella. En un racó, va veure una enorme caixa de cartró, coberta de pols. A l’obrir-la, i veure el seu contingut, va sentir com un cop molt fort al pit.

Hi havia un munt de fotos, blocs, quaderns, cartes, collarets, polseres, tot coses de la mare, que algú havia posat de qualsevol manera en aquella caixa, després de la mort de la Mercedes. Al veure això, Muriel es preguntà: “Per què el pare no va parlar mai d’aquesta caixa?”

Recorda com s’ho va emportar tot a la seva habitació, per poder mirar-ho més tranquil·lament. Uns quants anys més tard, quan les seves ties van tornar a Viena, va poder parlar, amb elles, de la seva mare. Una, la tia Anita li va dir que la Mercedes, l’estimava molt, que sempre parlava de la seva filla, de tot el que aprenia cada dia, i que es passava hores jugant amb ella, deixant la feina de casa, perquè primer era la nena.

A l’escoltar la veu de l’hostessa de vol, dient que faltaven pocs minuts per ser a Viena, Muriel va adonar-se que ja havia tornat al present.

El trajecte de Viena a Korneu-burg, on va néixer Muriel, li va semblar molt curt, desprès del viatge en avió. Al baixar del tren, va entrar en un supermercat, on solia comprar quan vivia allí. Estava mirant els bombons quan va sentir un copet al braç i una veu que li deia: “No ets la filla de la Mercedes?” Muriel contesta: “Sí”. Era una senyora, ja gran, somrient que va dir:

“Vaig ser la seva mestra de secundària. Quan vas néixer va venir a veure’m amb tu. Era molt feliç i estava orgullosa de tenir-te; t’estimava molt. La seva mort va sorprendre a tot el poble”. En acomiadar-se va dir: “M’ha alegrat molt tornar-te a veure. Et desitjo molta sort.“ I s’en va anar.

Muriel va arribar cal seu avi matern, on ella havia viscut feliç, amb el pare i la mare, fins aquelldia tràgic de febrer. Després de saludar l’avi, aquest li va dir: “Tinc una cosa per donar-te, era de la Mercedes. Ho he trobar dins d’una caixa plena de llibres.”

Era una llibreta, on es podia llegir “Diari de la meva filla Muriel”, era la lletra de la Mercedes. Muriel no sabia si obrir-la ja o esperar que estigués sola a la seva habitació. “Gràcies, avi, vaig a dalt.”

Una vegada sola, en la petita cambra que havia estat sempre el seu lloc preferit, va obrir el quadern. Les primeres pàgines contenien clarament la lletra de la mare, que explicava el que havia fet, o el que li havia passat aquell dia. Però de sobte, ja no es podia llegir quasi res més.

Tot estava guixat amb llapis de colors i, en un costat, Mercedes havia anotat: “Això ho ha escrit la meva filla: és la primera vegada que té un llapis entre les mans. Sóc molt afortunada de tenir una nena. L’estimo.”

Muriel en va tenir prou, de moment. En els pocs fulls que va llegir, li semblava reconèixer a Mercedes. Ja seguiria la lectura més tard. Va sentir que ella també podria ser una bona mare, i ja no dubtava més: “Tindré aquest fill!” 

Autor: Delfina Tomás.

Imatge 1: Daquella manera

Imatge 3: Johannes Meyer zum Alten Borgloh

Imatge 4: Wha'ppen