Aquest dissabte vaig visitar el cementiri de Montjuïc, tal com normalment faig un parell de cops per any. Ho faig per a dues raons: acostar-me al nínxol familiar i, en aquest ambient de silenci i tranquil·litat, fer brotar els records que tanta falta ens fan en aquest temps tan prosaic. El cert és que aquest recolliment especial és, per a mi, entranyable. Però com he dit, hi ha una segona raò per passejar per una zona plena de escultures i panteons que representen el sentiment de la mort sobre unes obres amb un valor artístic, especialment les del Modernisme.
I aquest dissabte, tot passejant em va sorprendre que no hi hagués cap turista, quan el cementiri de Monjuïc es tan o més interessant, segons el punt de vista artístic e històric, que cementiris tan visitats com els de Montmartre a Paris, el jueu de Praga, el Colón de L’Habana, o el de Marsella. Però tot i així ho vaig agrair, perquè així ningú em va trencar la pau que aconsegueixo en las meves visites, ni els records que porto emmagatzemats en l’esborrany de la meva ment.
Autor: Carmen Llopart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada