La felicitat

Quina sensació més estranya, i al mateix temps breu, és la felicitat! De petit vius la successió dels dies amb il·lusió, alegria i tristesa per totes les petites coses que et van succeint, i experimentes sentiments i sensacions molt purs de cada una d’elles, i ho sobrevalores tot al màxim, ja que és en la infància que es mantenen els valors més purs i nobles de l’ésser humà.

Quan ets gran, t’adones que has perdut l’alegria de viure, i que, en el seu lloc, s’ha instal·lat el sentiment de la resignació. Resignació per tot allò que no has pogut aconseguir al llarg de la teva existència. Aleshores, el màxim a què pots aspirar és a valorar les persones que t’envolten i estimes -les mateixes que t’estimen-, i a saber gaudir de les petites coses que hi ha al teu entorn: els moments de felicitat que pots arrencar del desig de viure; en definitiva, gaudir de la vida i els seus breus instants de joia i alegria.

Com s’equivoca l’ésser humà que no sap valorar ni respectar cap dels valors essencials que li són donats: latendresa, l’estimació, el respecte,...totes les meravelles que la natura li ofereix, sense que ella li demani res en canvi,... tan sols respecte. Com canviaria, a molt millor, la nostra petita existència en aquest món si ens respectéssim els uns als altres. Potser aconseguiríem ser feliços, ja que, la persona que és feliç transmet aquest sentiment a les que l’envolten, i neix la reciprocitat de l’afecte.

Autora: Francesca Sorolla (Estudiant d'Informàtica d' Usuari I)