Una d’aquestes tardes d’hivern tan tristes i grisoses, vaig decidir quedar-me a organitzar una mica els papers dels calaixos. De sobte, vaig trobar un retall de diari una mica groguenc: no hi veia el nom del diari, ni la data… Llavors vaig llegir-lo per saber per què el guardava... Era un article de la periodista Pilar Rahola, dedicat especialment al món interior de la sardana, ja que ella se sent partidària de la seva reivindicació.
Pilar Rahola creu que el món de la sardana és incapaç de fer cap esforç per aconseguir millorar la situació en què es troba, i aclareix que, exteriormente, es tanca en si mateix com si fos una sola família, i que sembla gaudir de l’aïllament que pateix, cada vegada més gran. I afegeix: “Ha perdut l’energia que tenia, en temps difícils, per sobreviure, i nosaltres hem perdut aquella força amb què reivindicàvem el que és català.” La periodista afir-ma que, actualmente, s’allunya de responsabilitzar-se i reclamar drets, ja que no és corresposta amb el suport de les subvencions i audicions a través dels mitjans de comunicació...
La meva opinió personal és que Pilar Rahola, en aquest article, té bona part de raó.
La meva opinió personal és que Pilar Rahola, en aquest article, té bona part de raó.
Els que són sardanistes “no perfectes”, encara que aquesta dansa és bonica ballada amb tota perfecció, creuen que està mancada d’atractiu per a la joventut, que és el futur, i cau en la rutina de comptar els passos, sempre esperant el senyal del dirigent; tal vegada, la joventud —que té tants dots naturals: memòria, rapidesa per aprendre…—, aprengués a comptar la sardana, escoltaria amb atenció el so de la cobla, i sentiria l’emoció de la seva música i, a poc a poc, i sense tanta perfecció, s’integraria en aquest món sardanístic…, i ells, els joves, amb la força de l’inconformisme i la justícia que els acompanya, la reivindicarien una altra vegada. Però…, senyors experts, tot comporta el seu sacrifici.
Autora: Maria Rosa Vilallonga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada