Els atabalaments d'un sillonet i d'una tauleta de centre.

Tot va començar farà uns quants anys al barri de Gràcia. Els nostres companys humans feia anys que hi vivien en un pis alt, lluminós i sense ascensor, com la majoria dels pisos antics d'aquest indret. A nosaltres ens havien adquirit en una botiga especialitzada i ens havien col·locat en un racó d'un petit salonet, on hi estàvem bé, teníem llum i ens arribaven uns sorolls simpàtics des del carrer.

Però la tranquil·litat no va durar gaire. Es notava en l'ambient afany de canvi i així va ser; havien decidit traslladar-se a un nou habitatge.

On vam anar a parar? Aquesta vegada els nostres companys van escollir un habitatge ampli de l'Eixample. Un principal d'una casa antiga, habitacions espaioses i sostres alts. Allà van decidir que ens posarien en un saló ampli; ja no estàvem apretats, però potser trobàvem a faltar la intimitat del pis de Gràcia. Finalment ens hi vam acostumar. Hi havia silenci i poca llum, cosa que donava sensació de benestar. Tot anava bé, aquella tranquil·litat ens asserenava.

Però nous núvols de mudances van començar a aparèixer, notàvem que hi havia moviment, i així va ser que ens vam trobar en una casa situada en un petit poblet al voltant del Montseny. Casa gran del tipus rural amb una xemeneia, al costat de la qual ens hi van ubicar. Estàvem contents ja que quan feien foc, era bonic veure les espurnes que sortien dels troncs. La casa també tenia un jardí, que encara que nosaltres no en podíem gaudir, donava als nostres companys humans, una gran sensació de llibertat.

Mai no hem sabut si les ganes continuades de canviar de vivenda els hi venia per temes de feina o bé perquè eren una mica “cul d'en Jaumet”.

Semblava que aquesta manera de viure a la muntanya, xalar dels cants dels ocells i d'altres atraccions que els brindava la natura, anava a ser definitiu. Malauradament, la nostra percepció va ser equivocada i la fal·lera de mudança es va començar a notar i tant es va notar, que quasi sense adonar-nos ens vàrem trobar a una població de la Costa Brava.

Aquesta vegada, el lloc elegit pels nostres companys resultà ser un apartament estiuenc, bastant gran que donava al mar i on ens hi van situar davant d'un gran finestral.

Així, vàrem passar de la tranquil·litat del poblet muntanyenc a l'enrenou d'una població costanera amb la seva animació desbordada els dies del pic d'estiu i a un avorriment hivernal esquitxat per algunes tempestes i tramuntanes molestes.

A la fi, crec que el sillonet i jo ja ens hem acostumat a tant de canvi, i, fins i tot, els atabalaments que patíem al principi i que tan ens angoixàvem ja no ens afecten gaire. Tot i així, pensem que hauríem hagut de tenir dret a poder decidir... davant d'aquest seguit de mudances a què ens vam sotmetre els nostres companys humans.

Autor: Joan López Miró
Imatge: Joan López Miró

La darrera rosa

De camí cap a l’estació de me-tro de Jaume I, després d'una magnífica ballada de sardanes a la plaça de Sant Jaume, suat però content, se m'acosta una noia amb una rosa a la mà i em diu:

―Hola, li regalo aquesta rosa!

―Gràcies! Però ja he comprat les que volia regalar.

―No..., si li regalo. A aquesta hora ja no la vendré i és l’última que em queda.

―Ah, doncs, moltes gràcies!

―Li faig un petó a la galta, i segueixo camí cap al metro amb la meva rosa.

Era tard. Deurien ser més de les deu o potser un quart d'onze. Motxilla a l'esquena, rosa a la mà, i ja dins de l'estació camino sol pel llarg passadís, quan veig que s’acosta, encara lluny, una noia rossa, maca, i sense rosa. Ambdós caminem per la nostra dreta i la distància que ens se-para es va reduint. Decideixo que la rosa ha de ser per a ella. Amb una certa solemnitat, quan ja era a prop, vaig cap a ella i em planto davant seu:

―Té, aquesta rosa és per a tu

―li dic.

La noia, sorpresa, amb un som-riure complaent, agafa la rosa i em diu amb un marcat accent estranger:

“―¡Muchas gracias!” ―I em fa un petó espontani, suau...

Tot plegat va durar deu o dotze segons. Vaig mirar-la com s'allunyava amb la seva rosa i encara es va girar per fer-me adéu amb la mà, la mar de contenta. No ens coneixíem de res i segurament no ens veurem mai més. Però a mi m'ha quedat un bonic record d’aquella Diada de Sant Jordi.

Barcelona, Diada de 2014. de Sant Jordi

Autor: Ramon Poch
Foto 1: Modificada per Mª Jesús Ollé, a partir d'un original de Dani Vázquez

El meu poble adoptiu

Quan era petit, recordo que molts dels meus amics, en arribar l’estiu marxaven al poble dels seus avis, pares o altres familiars. En el meu cas no tenia poble on anar, doncs tant la família del meu pare com la de la meva mare eren tots de Barcelona. 

Van passar els anys i un dia per qüestions de feina vaig desplaçar-me un temps a Tortosa. Des d’allà, i com que sempre havia tingut atracció pel mar, vaig voler conèixer la costa del sud de la província de Tarragona.

Va ser en aquella època que vaig descobrir un petit poble pescador, que tenia un encant que no tenien els altres i que t’obligava a tornar-hi; un poble anomenat pels autòctons com La Cala.

Des d’aleshores, per la meva vida han passat molts fets, persones, pobles, ciutats, vacances, viatges arreu del món... però durant aquests més de quaranta-cinc anys, mai no he deixat d’anar-hi: 

•  de solter, quan hi passava a prop em detenia a visitar-lo, 
•  de nuvis, amb la meva xicota, hi anàvem a pescar, 
• de casats, hi anàvem de vacances, 
• de pares, hi anàvem de càmping, 
•  després, vam llogar una plan-teta baixa per passar-hi els caps de setmana i les vacances. 

Al final vam decidir comprar-nos un apartament per anar-hi sovint. Així he pogut gaudir cada any del mar, de les caletes amagades i dels amics, i ara tan jo com els meus fills ja tenim el nostre poble, el nostre poble adoptiu: La Cala.

Autor:  Joaquím Pons

Imatges: Aportades per l'autor

10 anys són 10 anys!

Dels meus 35 anys de docència, recordo, com a més satisfactoris, els que van transcórrer entre el 1996 i el 2012 a l'escola Palau de Mar, setze anys al llarg dels quals la bona convivència amb els col·legues va fluir eficaçment i molt a favor d'un millor exercici en l'art d'ensenyar el que havia après com a mestre. Sempre he cregut en el benestar de l'esperit com a base del treball fet individualment i en equip, i més encara en l'àmbit de l'ensenyança. Això (la bona convivència amb els col·legues), juntament amb la sort de poder entrar continuadament a l'aula —per la salut que Esculapi ens concedeix—, m'ha fet professionalment feliç durant setze anys escolars, tot i els mals moments —ara anecdòtics i inevitables—, i, en tot cas, mai volguts ni desitjats.

Ara fa deu anys —potser en fa algun més— que a l'antiga seu de la nostra escola, a la Barceloneta, en Vicenç Oset, antic company de Magisteri, i jo, començàvem els fonaments d'aquesta publicació que compleix deu anys de tossuda activitat continuada, la salut de la qual rau sobretot en la il·lusió i el treball dels qui la manteniu viva, alumnes i professors, amb la certesa que l'exercici d'escriure fa créixer sempre intel·lectualment. Remarco, en aquest sentit, la complicitat de la direcció i de tot el professorat de l'escola, que posa en evidència el clar interès pedagògic de la nostra revista escolar. I es fa sempre evident, aquest deure professional de tots plegats, mestres i alumnes, a favor de l'engrescament dels estudiants a participar en aquesta revista, jove encara, que es farà gran si mantenim l'interès a escriure de cada alumne, única prova —la d'escriure— on es manifesta la seguretat i la satisfacció del seu aprenentatge a l'aula de llengua.

El català —parlat i escrit—, encara en evident diglòssia, necessita aquesta revista, ara molt viva i estimulant. Vet aquí la raó de ser d'aquesta publicació que va néixer amb l'objectiu de fomentar-ne l'ús, cosa que ha fet sempre amb el mateix compromís de totes les altres lluites a favor de la seva normalització.

Que el 2015 sigui, doncs, no només un any per celebrar la bona salut de "Palau de Mar", sinó un any més d'aquesta tasca que ens ajuda a ser més clars i explícits en l'expressió de la nostra parla i la nostra escriptura.

Autor: Josep Oliveras (àl·lies Josep Tero)
Imatges: CFA Palau de Mar

D'un extrem a l'altre

Quan als mitjans de comunicació sento parlar del president Jordi Pujol i alguna cosa relacionada amb l'evasió de capital, el comparo amb el president d'Uruguai, Sr. Mújica.

El señor Mújica viu en una casa molt humil (chacra) i no ha deixat mai de treballar en la seva plantació de plantes i flors. Del seu sou de president només accepta una petita part per viure; el sobrant el cedeix al Servei Social. I, fins i tot, els dies de molt fred i pluja obre la casa presidencial per aixoplugar-hi els sense sostre.

En canvi el senyor Pujol, segons diu, s'estima molt Catalunya, però segons el meu parer, s'estima ben poc els catalans.

Autora: Palmira Guasch
Foto: Nata Luna Sans

El dia 9N

Silenci total al barri, aquest fragment de ciutat on visc. Serà que tothom se n’ha anat al camp buscant un silenci que allà no inquieta? Al carrer ni un ànima. Més enllà, ja en direcció a Sant Juan Bosco, lloc de votacions per a la zona, començo a creuar-me amb algun vianant. Tots amb cara de murris i un mig som-riure còmplice. Complicitat que em mancava anit, on la meva era l’única casserola, acompanyada amb penes i treballs per un remoreig de fons, llunyà. Un cop creuada la Via Augusta i ja en la proximitat del local, el moviment s’anima, tot i marcant la proximitat de la Cosa. Enfilada l’avinguda, un principi de cua marca el local de participació. El cor palpita en entrar a la grandària d’un pati d'escola de nois, o de presó, de pel·lícula americana. Tot l’entorn està rodejat per una doble filera de dos a tres persones per anella, desplaçant-se, ambdues cadenes en sentits oposats, vers portes diferents. En traspassar cada llindar, darrere la porta, aules espaioses plenes de taules amb cues de votants. Al centre de la plaça, grups diversos consulten els números de taula i signen la denúncia internacional sobre la carrera d’obstacles a què ha estat sotmesa Catalunya per l’Estat espanyol per arribar a votar.

I això, per un vot sense con-seqüències plebiscitàries. O és que el vot també ha deixat de ser una de les garanties democràtiques més paradigmàtiques? Com diem, “a mal tiempo buena cara”, perquè també coneixem, molt bé, els proverbis en llengua castellana. Cares alegres, som-riures, relaxació i cap entrebanc, una perfecta, espontània, coreografia, envejable per a qualsevol professional. Acte que es repetia, amb moviments diferents per a diferents melodies, en cada Centre de votacions. Al final del dia, el resum en la petita pantalla ens ho ha retornat aquell mirall del qual en Mas president, diu: Aquest, 9 del 9 ens hi podem mirar.

La nova cara d’un President, figura, que ha anat creixent durant el procés i que es ratifica, amb el gest de nomenar-se, com a únic responsable, als ulls dels fiscals i d’altres denunciants, amb el meu govern, afegeix.

Amb la potent i emotiva abraçada amb David Fernández  ―líder de la CUP i, dit sia de pas, d’aquesta cronista― segellen la corresponsabilitat  amb tots nosaltres, d’aquest dia màgic, un dia, senyores i senyors, de relativa desobediència civil. En la crònica següent parlarem de les “Dues dones”.

Autora: Magda Bosch
Foto 1: Jove
Foto 2: Kippelboy

Que s'ha fet de la vila sota l'ombra?

L’ombra del penya-segat davalla

cada vespre, cinglera enllà,

i els còdols, rodolant per les tarteres,

li segueixen l’estel tot

i clapejant-ne els contorns.

Cau la nit, de sobte, i s’engoleix

la trama de camps i oliveres

que espurnegen, sacsejades

les branques pel pas dels caminants.

Ressonen crits en la vall propera,

rialles i jocs del jovent

que romanceja, ebri del seu esclat,

lluny de la son, feu del futur.

La vila sencera s’emboira

endormiscada, com els cans

a les voreres, sota la llum dels

fanals groguencs, voraviu de les

figures endiumenjades del carrer gran.

Finit el dia, el poble es replega

lluny dels conreus, fins l’endemà.

Vespertines d’Hivern

Autora:Magda Bosch
Foto: Farrokh_Bulsara

Sona llunyà el bramul d’un vaixell

Fendeix l’horitzó

la nua paraula que el crea.

Flexible, ferma, fa i refà,

capgira boirines

en donar-hi forma,

enceta la joia, joc de crear.

Vers rere vers,

brota el poema

a mesura que s’escriu,

lletra rere lletra,

sorgeix la paraula

i esclata el vers.

Cerca el cant

la vida que hi crema

i malda per brollar,

desborda el goig de dir

i s’ inscriu,

mentre es dibuixa

nítid, negre sobre blanc.

Passeja el vaixell parsimoniós

damunt la ratlla de l’horitzó.

Passeja i, encelat, brama.

                                                                                                          

Vespertines d’Hivern

Autora: magdA Bosch
Foto: JFabra

L'alcalde i els coloms

Com que a Barcelona la colònia dels coloms s'incrementa constantment malgrat l'esforç que es fa des de l'Ajuntament, i com que aquests animalets embruten escultures i edificis de la plaça de Catalunya i de tota la ciutat en general, l'alcalde senyor Trias ha tingut una idea prodigiosa que ha plasmat en el següent edicte:

Atès que Barcelona capital té una població d'un milió sis-cents vint-i-nou mil noranta habitants (d'acord amb el cens), l'Ajuntament de Barcelona, en sessió extraordinària, ha decidit que cada família barcelonina adopti un colom. Així desapareixeran de l'àmbit urbà, no procrearan i la ciutat es veurà lliure d'aquesta plaga. Això sí, cada colom es lliurarà amb la gàbia corresponent.*

* Seria una bona pensada si fos veritat.

Autor: Júlia Maria Gil
Foto: Emlembis

Rivert, on és el meu fill

Fa deu anys vam anar amb el meu fill i la meva jove a veure una casa que s’havien comprat en un poble de Lleida, al Pallars Jussà, que està entre Tremp i Pobla de Segur. Per arribar-hi s’ha de passar per Salàs de Pallars i, a vuit quilòmetres, es troba el poble de Rivert, que sembla un poblet del pessebre perquè és molt petit però molt bonic.

Jo per aquella part de Lleida no hi havia anat gaire, però al meu fill, que li agradava molt la muntanya, li encantava. Mireu si l’hi agrada-va, que les seves cendres estan enterrades allà a dalt de la muntanya, sota una alzina.

 Des de la seva casa a l’alzina hi ha una hora caminant; és un lloc fantàstic, des d’on es divisa tota la vall i al fons es veu el pantà de Sant Antoni que és molt gran; a l’estiu la família anem a banyar-nos-hi i agafar les piragües que hi ha allà. Es pot fer un recorregut preciós.

Jo crec que aquest poble el tindré sempre present perquè tinc el meu fill allà dalt, i com diu la meva néta, o sigui, la seva filleta:

—Tranquil·la, iaia, que el “papi” vigila tots els poblets que hi ha al voltant de Rivert.

Autora: Margarita Gimeno
Foto 1: Gustau Erill i Pinyot
Foto 2: Gustau Erill i Pinyot
Foto 3: Gustau Erill i Pinyot

Any 2015. TOTS a votar!

La situació política actual, tant a l’Estat espanyol com a Catalunya, em fa pensar en un partit de futbol en què, en el temps de descompte i amb el resultat ajustat, l’àrbitre xiula un córner. Tot són cops de colze, empentes, travetes i moviments ràpids i estratègics per posicionar-se millor a fi de poder tocar, encara que sigui de resquitlló, la pilota i aconseguir l’objectiu desitjat, el gol.

Els partits polítics, tots, enfoquen las diverses conteses electorals d’enguany carregats de targetes grogues, quan no de vermelles, perdonades per àrbitres complaents, cosa que els permet, desafortunadament per al ciutadà, continuar en el terreny de joc (polític).

L’ampli ventall de targes vermelles perdonades van des de la corrupció a l’estafa pura i dura, als delictes fiscals, al blanqueig de capitals, etc. Però enguany, i com a novetat, s’hi afegeix una nova manera de “lluitar” per l’electorat: la disputa per la hegemonia en el propi partit polític.

És a dir, enfoquem les eleccions de l’any 2015 immersos en el joc, cada vegada més brut, d’uns partits envers els seus oponents, alhora que afloren desavinences i trencaments entre els dirigents del mateix partit polític. L’espectacle és depriment, penós i angoixant, i demostra que l’ambició i l’egoisme personal prevalen damunt dels interessos del propi partit i, per descomptat, dels del ciutadà.

Quin 2015 ens espera!

     

El discurs dels dirigents dels partits polítics hegemònics en campanya es centra en propostes que presenten com innovadores i beneficioses per al ciutadà (l’elector), que en aquests moments pateix les mesures totalment contràries que ells mateixos han pres al llarg de la legislatura. Són propostes que difonen tan sols perquè siguin escampades als telenotícies i embolcallades en aplaudiments de la claca que els acompanya. Són promeses que no pensen pas complir i per a les quals ja tenen preparada l’excusa per no haver-ho fet, que esgrimiran en el moment oportú. Els hem donat ja massa temps. Massa oportunitats perquè demostrin que saben (o volen) fer la seva feina, és a dir, servir al ciutadà.

En aquests moments, en què el desànim planeja damunt l’electorat i que l’abstenció sembla estar servida, el ciutadà ha de dir prou, ha de fer-se sentir. Per tant... Tots a votar!

El ciutadà, amb el seu vot té, aquest 2015, la possibilitat d’apartar del terreny de joc (polític) tots aquests jugadors carregats de targetes de tots colors, que embruten amb la seva sola presència l’essència de la democràcia. Tots sabem quins són els personatges que haurien de desaparèixer per sempre del panorama polític. No tinguem por.

La ciutadania ho té a la mà. Tots a votar! No, a l’abstenció!

Autor: Albert Enrich
Foto 1: Rama
Foto 2: Luis García (Zaqarbal)

El caloret, nou idioma?

Els valencians no sols han de suportar la corrupció sense mesura dels seus representants polítics i empresarials, sinó que ara hauran d'aprendre un nou llenguatge inventat per la seva alcaldessa.

 L'inefable Rita Barberà, en el discurs de l'obertura dels actes fallers —la Crida 2015— s'ha coronat de glòria en barrejar un mal català i un castellà confós i ha aconseguit una parla impossible. Els assistents a l'acte es van quedar garratibats. Hauria la senyora Barberà brindat en excés amb la coneguda beguda Aigua de València?

Quin nivell cultural, el de l'alcaldessa!

Autora. Júlia Maria Gil
Foto: Joanbanjo

Barbàrie

A la matinada del dia 13 de febrer de 1945, les forces de l'exèrcit soviètic, comandades pel general Stalin, i les nord-americanes, dirigides pel general Patton, van envair la ciutat de Berlin.

Va ser una lluita desmesurada entre diverses unitats de la Wehrmacht, amb joves, sense més experiència que l'obtinguda amb les Joventuts Hitlerianes, ancians reclutats, policies i veterans de la Primera Guerra Mundial.

Malgrat la superioritat numèrica de l'exèrcit soviètic, la lluita, a la ciutat, va ser molt ferotge, es va efectuar casa per casa, fins arribar al Reichstag. L'exèrcit alemany es composà, en aquesta ocasió, de 150.000 efectius, la meitat dels 300.000 soldats que hi tenien les forces aliades. Els alemanys van lluitar feroçment contra els seus invasors. Es va produir una carnisseria; un munt de morts s'escampaven pels carrers de la capital germànica. Entre els morts, molts eren civils. No van tenir la sort de sortir de la capital, ja que els bombardeigs no deixaven sortir ningú de la capital: la mala sort de la guerra i les seves conseqüències.

Quan la guerra va acabar, Alemanya era un munt de casquets de pols i runes; els alemanys varen capitular i es van rendir, varen detenir tots els responsables de la mort de milers de persones, i els van jutjar per crims de guerra contra la humanitat. Van ser uns dies durs per a la població germànica, ja que moltes dones van ser violades, hi va haver saquejos i execucions de presoners de guerra.

La barbàrie de la Segona Guerra Mundial va batre records en pèrdues de vides humanes. Les víctimes immediates van ser la població civil, milions de jueus, gitanos, espanyols, romanesos, catalans i d'altres nacionalitats víctimes de la barbàrie de l'Eix.

Al camp de concentració de Mauthausen, van sobreviure uns 2.000 catalans, un d'ells va escriure una novel·la autobiogràfica sobre els dies finals. Aquest home es diu Joaquim Amat Piniella i la seva obra es titula “K. L. Reich".

Foto: Kyle Slattery

Vida de ciutat o de Poble

Jo era de les persones que creia que la vida a l’aire lliure no estava feta per a mi, que era de les “d’asfalt”, com vulgarment es diu… Doncs no, he descobert que estava equivocada!

La ciutat, actualment, m’aclapara: els diversos sorolls de la gent, dels cotxes, les sirenes de les ambulàncies, de la policia, els crits dels infants, etc…, cada dia se’m fan més pesats, i em resulten insuportables.


Quan vas a comprar al supermercat, sempre és ple de gent, sobretot el cap de setmana. Si has d’anar a un gran magatzem, on almenys l’aparcament és fàcil (i, de vegades, gratuït), llavors ja pots carregar-te de paciència i no tenir pressa, perquè, per aconseguir el que vols, invertiràs bona part del teu temps.

I una altra realitat, cada vegada més evident i feixuga, és el trànsit. Avui en dia, per exemple, per creuar la ciutat de Barcelona, necessites molt de temps! De vegades, és millor fer ús del transport públic, perquè probablemente arribaràs abans que no pas si agafes el teu cotxe. El que passa és que, per comoditat, no ho fas, i acabes en un embús, empassant fum i carregat de nervis.

Tot això són els inconvenients de viure a ciutat. En canvi, viure lluny de l’asfalt… és una altra cosa!

Viure en un poble és diferent: és més autèntic. Les distàncies no existeixen, la pressa no es coneix, les coses es gaudeixen més i l’avorriment no hi té cabuda. I el més important: tens la natura al teu abast!

L’aire lliure…! Omplir els pulmons d’aire fresc que no està contaminat…! Això és un luxe que, de moment, encara ens està permès gaudir.

Autora: Mercé Fontanals
Foto 1: Noemí Galera
Foto 2: robin robokow

Aigua dolça

¿Ens hem preguntat alguna vegada, quan obrim l’aixeta del bany, com es desenvolupa el procés de l’aigua fins que no arriba als nostres habitatges?

Aquest procés és llarg i costós. Primerament, l’aigua s’ha d’agafar del riu i depurar-la, perquè no contamini el mar. L’aigua, a mida que passin els anys, cada vegada es valorarà més, perquè trobar-la serà cada dia més difícil. Cal, doncs, estalviar-la. En comptes de banyar-nos, hem de dutxar-nos.

Hi ha continents, com ara l’Àfrica, on apareixen malalties, com el còlera i el tifus, a causa de les aigües contaminades, que sovint provoquen la mort dels éssers vius.

També està el problema de la sequera. Al no ploure no es pot conrear i moren de fam persones i animals. En molts països ha tingut una reducció general la utilització total de l’aigua.

En el sector de la indústria, aquesta reducció ha sigut determinada per la desaparició d’activitats industrials on s’havien d’utilitzar grans quantitats d’aigua, el creixement dels serveis, els avanços tècnics i la utilització cada vegada més gran dels sistemes de reciclat.

No obstant, la demanda d’aigua de les àrees urbanes segueix sent excessiva, i no es descarten possibles retalls de subministrament. També el canvi climàtic podria influir en el futur en la quantitat de l’aigua disponible.

 

També són un problema les fuites d’aigua en els sistemes de distribució de molts països i la seva utilització no eficient dels recursos hídrics en tots ells. El sector de l’agricultura és l’usuari principal de l’aigua en els països mediterranis, principalment, per a rec.

L’augment de les zones de rec i de la utilització d’aigua per a rec ha estat constant. Als països d’Europa meridional el 60 per 100 de l’aigua serveix per a rec. En algunes regions, la utilització de les aigües subterrànies supera la capacitat de regeneració, i això provoca la baixada de nivell de la capa freàtica, la pèrdua de zones humides i la intrusió marina.

Els instruments per a limitar la futura demanda d’aigua, inclouen les millores de l’eficàcia en l’ús de l’aigua, el control dels preus i les polítiques agràries.

La qualitat de les aigües subterrànies està amenaçada per les altes concentracions de nitrats procedents de l’agricultura, la qual cosa comporta un risc per a la salut humana.

Les concentracions de plaguicides en les aigües subterrànies superen generalment els nivells màxims admesos en la Unió Europea, i en molts països es registra contaminació d’aquestes aigües per metalls pesants, hidrocarburs i hidrocarburs clorats. Considerant els temps de penetració de les substàncies contaminants en les aigües subterrànies, hauran de passar molts anys perquè es registrin millores en la qualitat d’aquests recursos.

Últimament no hi ha cap millora global en la qualitat de les aigües fluvials. En els últims anys s’ha registrat una reducció en les emissions de fòsfor degut a les mides per al tractament de les aigües residuals i industrials, i l’ús en les llars de detergents sense fosfat. L’home ha de fer un esforç molt gran per no contaminar els rius, perquè arribarà un dia en què disposar d’aigua potable serà un luxe, fins i tot per els països considerats rics.

Autor: Joan  Giménez
Foto 1: Cyron
Foto 2: bdu
Foto 3: Floresyplantas.net

Retalls d’una nit màgica: la de St.Joan!

Em vaig criar en la creença que la nit de St. Joan era màgica. De fet així va ser durant molts anys, i és ara que, des d’una perspectiva adulta, des de la qual acostumem a fer desaparèixer aqueta màgia, m’agrada pensar que tots aquells rituals, sensacions, sabors i olors, perduraran per sempre més. És clar que tot va lligat al com cadascú les hagi viscut. Jo vaig tenir la gran sort de coincidir en un temps i un lloc on encara es podien fer fogueres, ninots de roba molt vella farcits de palla, i col·locats, com una cirera de pastís, a dalt de tot de la foguera. El ritual consistia a saltar-la un cop havien minvat les flames, i quan sols en quedaven les brases. A mitja nit, enceníem les torxes que prèviament havíem fet al matí, i que ens il·luminarien el camí que portava a la petita bassa que fèiem servir de dipòsit d’aigua per a regar els camps, la bassa que a l’estiu fèiem servir com a piscina… És aleshores quan completàvem el ritual: penjàvem les torxes en uns suports, envoltant la bassa en rotllana, tots a l’hora… I llavors ens llançàvem a l’aigua entre crits i rialles de festa. D’aquesta manera, acabàvem la nit màgica al mateix temps que obríem la porta per encetar la nova temporada d’estiu. I us preguntareu: “i els petards?”. Doncs els petards, amics meus, apareixen en un altre capítol... 

Autor: Paco Baños

Foto: Jorge Castro

Cap a un món millor!

Per què no estem mai contents amb el que tenim?

Crec que no m’equivoco gaire quan dic que som poques les persones que ens conformem amb el que tenim. Sempre acostumem a voler més, i més! Aquesta actitud ens descobreix que podem ser víctimes de dos grans defectes: l'ambició i l'enveja!

L'ambició ben interpretada és fantàstica, però quan és desmesurada, i perdem el control de la situació, correm el risc de veure'ns perjudicats o de perjudicar aquells que ens envolten, que estan amb nosaltres, i em refereixo, també, als nostres éssers estimats.

L'enveja no és mai bona consellera. Podem alegrar-nos, per exemple, de la sort del nostre veí, la qual cosa s'entén per "enveja sana", però no podem deixar-nos portar per l'enveja, per voler tenir allò que no podem aconseguir. No podem envejar el benestar o el poder dels nostres amics, coneguts, veïns, familiars..., perquè ens perjudica enormement, i, a més, ens fa actuar de forma negativa.

Si ens aturéssim a pensar en com som d'afortunats pel fet de gaudir de bona salut, i de tenir tot el que tenim... Si dirigíssim el nostre esforç cap a persones que no poden valer-se per si mateixes, per ajudar-les a convertir en realitat els seus petits somnis! Si ens oblidéssim de tanta ximpleria, i visquéssim allò que realment val la pena de viure..., segur que ens sentiríem els éssers més afortunats de l'univers!

Ho tenim a la nostra mà. De nosaltres depèn que la balança es decanti cap a un costat o l'altre... Pensem-hi, i no deixem que la vida se'ns escapi de les mans sense haver-la gaudit totalment..., sense extreure-li tot allò que ens pot fer tan feliços.

Autora: Mercè Fontanals

Foto 1: Cayusa

Foto 2: Stuck Customs

Mirades

Mirava el mar, i veia

 les onades que es movien imparables.

 Mirava el mar, i veia

 un fons meravellós il·luminat.

 Mirava el mar i no m'ho creia.

 Mirava el camp, i veia 

el tros, treballat amb les mans.

 Mirava el camp i veia 

l'esforç de l'home entresuat.

 Mirava el camp i no m'ho creia.

 Mirava els arbres, i veia

 les branques al vent onejant.

 Mirava els arbres, i veia

 com un estol, l'aire renovat.

 Mirava els arbres, i no m'ho creia.

 Em miro a mi, i veig

 un cor, dins meu, que batega esvalotat.

 Em miro a mi, i veig 

un pensament angoixat i pertorbat.

 Em miro a mi, i no m'ho crec.

 La vida ens mostra moltes coses,

 i no totes són realitat.

 L'amor ens fa créixer i veure el món...,

 com si anés disfressat...

Autora: Anna Mª Pinillos
Foto: Barbara

Editorial

Tal com ha estat al llarg dels darrers anys, cloem el curs 2011-2012 amb l’edició i presentació de la nostra revista escolar, portaveu d’inquietuds, opinions, fantasies i memòria dels estudiants del CFA Palau de Mar, que han sabut veure, en l’elaboració dels seus articles, un estímul i un suport eficaços per al manteniment i millora de la seva capacitat expressiva quant al domini de la paraula escrita en català.

Una revista escolar al Principat de Catalunya, a la Catalunya del Nord, al país Valencià, a la Franja, a l’Alguer i a les Illes Balears, no sol aparèixer com a caprici intel·lectual de cap mestre ni de cap estudiant, ni tampoc com a complement per a un millor currículum de cap escola, sinó per a la normalització de la llengua natural del territori en qüestió, és a dir com a eina per al redreçament del català, fràgil i minoritzat encara, i, per tant, vulnerable a tots els atacs que li propinen el centralisme espanyol, francès i italià.

Hem dut la nostra publicació a bon port, on queda fortament atracada, i segura, i ens sentim satisfets en aquest sentit, tot confiant que els canvis del nou any escolar no li faran cap mal, perquè els qui la conduiran sabran aprofitar l’experiència viscuda pels qui encara avui hi estem compromesos.

Que tinguem un estiu ple de salut, i que la pau del repòs ens suggereixi nous camins per a textos que convidin a la lectura.

Quin plaer per a uns, i quin daltabaix per d'altres

Això podria ser un gran tema de debat, però, en el món real és un dilema que no poques vegades acaba, encara que de forma dialèctica, en un drama familiar, o simplement en un inici de desavinences més o menys vehements...