Em vaig criar en la creença que la nit de St. Joan era màgica. De fet
així va ser durant molts anys, i és ara que, des d’una perspectiva
adulta, des de la qual acostumem a fer desaparèixer aqueta màgia,
m’agrada pensar que tots aquells rituals, sensacions, sabors i olors,
perduraran per sempre més. És clar que tot va lligat al com cadascú les
hagi viscut. Jo vaig tenir la gran sort de coincidir en un temps i un
lloc on encara es podien fer fogueres, ninots de roba molt vella farcits
de palla, i col·locats, com una cirera de pastís, a dalt de tot de la
foguera. El ritual consistia a saltar-la un cop havien minvat les
flames, i quan sols en quedaven les brases. A mitja nit, enceníem les
torxes que prèviament havíem fet al matí, i que ens il·luminarien el
camí que portava a la petita bassa que fèiem servir de dipòsit d’aigua
per a regar els camps, la bassa que a l’estiu fèiem servir com a
piscina… És aleshores quan completàvem el ritual: penjàvem les torxes
en uns suports, envoltant la bassa en rotllana, tots a l’hora… I
llavors ens llançàvem a l’aigua entre crits i rialles de festa.
D’aquesta manera, acabàvem la nit màgica al mateix temps que obríem la
porta per encetar la nova temporada d’estiu. I us preguntareu: “i els
petards?”. Doncs els petards, amics meus, apareixen en un altre
capítol...
Autor: Paco Baños
Foto: Jorge Castro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada