Editorial

En el vintè aniversari de la mort de l’escriptora Maria-Aurèlia Capmany, ens adonem que no se sent dir amb prou feines res del seu llegat immaterial, ni de la seva gestió com a responsable d’un grapat de bones accions empreses per l’Ajuntament de Barcelona en matèria de cultura. Però la seva tasca didàctica a l’escola Isabel de Villena ens acosta a la seva persona, i, a més d’expressar-li agraïment pel gruix del seu treball literari, volem reconèixer-la com a referent valent en la defensa de l’ensenyança a Catalunya al llarg dels pitjors anys de la dictadura de Franco. Per tot això, el nostre CFA -que organitzarà les classes de Català Llindar del 3r trimestre amb textos de la seva obra literària- se suma a totes les iniciatives urbanes que Barcelona pugui projectar quant a la seva vàlua en aquest aniversari de la seva mort i en reconeixement de la valentia amb què sempre va defensar la catalanitat de la seva ciutat i de tots els països de parla catalana.

D’altra banda, i molt contents de poder-ho dir, celebrem que els alumnes d’Informàtica que componen els grups de Competic 1 i Competic 2 aportin un llenguatge nou per a l’edició digital d’aquesta revista escolar, que, ja en aquesta primera experiència, han sabut resoldre molt bé a través de les imatges, els textos i el so que tots ells, amb el suport necessari del seu professor, han triat.

Passat i present del meu barri, el Raval

Jo mai no m’he atrevit a escriure res, perquè mai no he tingut ocasiò de fer-ho, Però ara, al conèixer la revista escolar, m’ha semblat un bon moment per intentar-ho. La veritat és que he d’expressar moltes coses. Vaig neixér al Raval, un dels barris mès antics i més canviants de Barcelona, barri de molta immigraciò d’ arreu d’Espanya. La majoria d’ aquestes persones van venir cap a l’any 1936, perquè Barcelona va ser l’ última ciutat on van entrar els nacionals. És el cas dels meus avis, provinents de la Ribera de Navarra. Es van instal·lar en el barí Xinès, on la majoria d’homes eren estibadors al port, i part de la gent era immigrant i pobra. Vivien allí per la proximitat al port, i per motius econòmics, evidentment! Molts, però, per motius politics, i altres, atrets per la gran Barcelona. De fet, tots ho van tenir difícil. Jo, quan tenia 10 anys, la meva mare em menava a comprar el pa al carrer “Conde del Asalto”, ara “Nou de la Rambla”; mai no havia tingut por d’anar-hi, ans al contrari, m’agradava: la Lolita i en Jordi em donaven la torna del pa, i quelcom per picar pel camí. Tampoc no vaig tenir mai por d’anar a escola sola al Collaso i Gil. Havíem de creuar cada dia el carrer de les “Tàpies”... Els nostres pares ja ens havien explicat el que hi havia en aquest carrer...

Als 14 anys, no vaig voler estudiar més, perquè somiava ser perruquera, i assistenta d’aviació, i secretària..., però, sobretot, perruquera. I el meu primer lloc de treball va ser en un negoci emblemàtic de la nostra ciutat, a les Rambles, al carrer de la Petxina. Em feia una il·lusió immensa començar. No vaig fer ni vacances! Va acabar les classes al juny, i al juliol vaig començar a treballar d’aprenenta. Els meus pares van dir que la feina em quedava lluny, però jo vaig respondre que només eren dues parades de metro... Tant era així, que, de vegades, tornava a casa caminant, perquè m’ encantava passejar per les Rambles.

Mai no vaig tenir por, ho repeteixo: ni pels uns, ni pels altres..., i algunes prostitutes m’eren amigues. Tots aquets episodis de la meva vida em fan arribar a la conclusió que ara, que ja no visç allí, i tinç 53 anys, tinç més por d’anar a passejar per les Rambles, i d’ agafar el metro, que quan tenia 14 anys. I ara m’angoixaria pensar que les meves filles viuen en el que va ser el meu barri, perquè ara, al Raval, no sabem qui és qui, ni hi coneixem tampoc ningú. En definitiva, al Raval, res no és el que era... Aquests senyors que nosaltres lliurement hem elegit per al govern de la nostra ciutat, l’ estan deixant llanguir i degradar-se, i aquest barri s’ha convertit en un ghetto de delinqüència, una pluralitat mal entesa, d’ un incivisme preocupant. Jo no sé si això és “políticament correcte”, però tots aquests senyors que creien en aquesta Barcelona moderna i europea, haurien de pernoctar-hi, amb els seus familiars, i s’adonarien del “caliu” del “raval” en tot el seu actual esplendor. No estinc en contra de la immigració actual –sóc néta d’immigrants-, però voldria que aquesta immigració d’ara fos transparent i neta, i tingués els mateixos drets i obligacions que nosaltres.

Autora: Mª Ángels Arola
Narració: Antonio Ocaña
Foto 1: Franck Minez
Foto 2: Lita Bosch

Viatge al transport públic

Als matins, abans d'arribar a les màquines expenedores de tiquets, recorro un passadís ample i lluminós; darrere, deixo alguna paperera, senyalitzacions, i algunes prohibicions.

Accedeixo a l'interior del recinte després de validar la targeta del viatge. A la dreta, hi ha un quiosc de begudes i dolços; a l'esquerra, cinc panells amb publicitat, els personatges dels quals et somriuen sempre.

Dues direccions ben senyalitzades, escales mecàniques -separades per una barana- permeten, als viatgers, accedir a les andanes. I veig les pantalles de televisió que ininterrompudament emeten imatges, panells indicadors del temps d'espera dels trens, bancs de pedra que, a mida que va arribant la gent a l'andana, són ocupats pels viatgers..., i als vagons, passatgers muts: alguns amb els diaris gratuïts plens de titulars, altres amb un llibre i, molts, amb els auriculars, van escoltant música i parlant per telèfon.

Quan el tren arriba a l'estació, algunes persones, amb pressa, baixen dels vagons, o hi pugen en el mateix moment en què un xiulet ens avisa del tancament de les portes.

A la sortida del recinte, deixo enrere les prohibicions, les màquines de venda de tiquets, els panells publicitaris amb gent somrient, i una paperera.

Pujo escales per sortir al carrer, on em reben els semàfors vermells, i les voreres sense gent.

Autora: Carmen Navarro
Foto: Moriza

Tobi, el nostre gos

Va néixer a la primavera del 2000, ara aviat farà onze anys. El vàrem trobar perdut en el revolt d’una carretera de Cantàbria. Anava coix i estava famèlic. Més tard vam saber que havia nascut entre sis gossos més, i, com que era molt maco, de seguida va trobar amos, però se’l van endur per deixar-lo poc després. Aleshores, ja ni la mare ni els germans el reconeixien, i vagava per la carretera amb el perill de tornar a ser colpejat…

Ara ja comença a ser vellet; quasi diria que tenim la mateixa edat ; però, durant tots aquests anys, ens ha estat un amic fidel. Des de petit, sap el que cal o no cal fer ; només li cal parlar. Ens vigila la casa, que està situada al mig del bosc, i reconeix el motor del cotxe a més de dos quilòmetres.

Quan vénen els néts, que són petits i entremaliats, els aguanta tot tipus de malifetes amb una paciència infinita. El tenim sempre vigilant darrere nostre, perquè, de vegades,hem perdut el seny i ens enfilem per les escales com si tinguessim vint anys. Quan perdem l ‘equilibri, es desespera per ajudar-nos. Com nosaltres, ara a l’hivern, busca l’escalfor del solet i arrossega la catifa per prendre el sol a prop nostre.

Fa anys, el va picar el mosquit portador de la leishmaniosi, i vàrem haver de punxar-lo més d’ un centenar de vegades. Era curiós de veure com venia dòcilment a rebre la injecció que en un principi rebutjava. Per sort, es va guarir, i ara només li cal pendre un comprimit.

Desitjo que visqui molts anys, i que no el trobem mai a faltar …,aquesta bestiola que, sense parlar, ens fa companyia.

Autora: Manuela Gibert
Fotos: Manuela Gibert

"La wikirevolució del gessamí"

Sota aquest títol, en Miquel Castells escrivia un article a La Vanguardia del 29 de gener, sobre la primera revolució als països islàmics,el resum del qual fóra, més o menys, que la comunicació del futur ja s’ utilitza en les revolucions del present.

Tot va començar amb un fet dramàtic, que va desencadenar tota la indignació continguda, i en tres setmanes va ser possible enderrocar el dictador Ben Alí, que ja feia vint-i-cinc anys que dirigia Tunísia.

En tot l’entrellat de manifestacions i informacions, van tindre una part important els mitjans de comunicació que, amb eficàcia, varen desmuntar tot el batibull de la censura i la repressió.

Al Yazira i la BBC anglesa varen crear un sistema interactiu, amb la informació rebuda,via internet,per part dels ciutadans, i van fer una barreja interactiva de TV, internet, ràdio i telefonia mòbil. Evidentment, l’origen de la revolta no va ser la comunicació, però si l’encenall que va fer esclatar la flama en una societat abatuda per l’atur -més del 40%-, la misèria, la manca de llibertats, etc.


Veure per televisiò com la gent, després de divuit dies de manifestacions pacífiques, s’ alçaven amb la victòria,va ser una joia. Hi eren tots, majoritàriament el jovent; hi havia també totes les creences: islamistes, cristians…, i també l’exèrcit, que, després de 72 morts, es va negar a disparar contra el poble.

Desitgem, de tot cor, que aquests pobles que estan lluitant ara per la democràcia, la pau i la llibertat, triïn governants capaços de donar-los tot el que es mereixen.

Autora: Manuela Gibert
Foto: Antoine Walter

Els monestirs

Habitualment m´agrada molt, tant en vacances d´estiu com de Setmana Santa, visitar monestirs, ja que tenen un conjunt de valors que estimo molt: art, història, tranquil-litat, cuina casolana, economia (sobre 30 ó 40 euros per persona i dia), i, a més, tens la possibitat de conèixer tots els poblets de l´entorn , on sempre es troba quelcom d´interès: una esglèsia, una ermita, un palau, una obra d´art ,i, també, tens l`ocasió d´endinsar-te en la vida i costums de la comarca.

La setmana passada ens vam dirigir cap a Navarra, a un petit poble situat a 11km de Tarazona, que és fronterer amb Saragossa. El poble pertany a la comarca de la Ribera(rica en tot tipus de verdures i vins). Hi trobem el monestir de "Nuestra Señora de la Caridad" , de l´orde cistercenc, construït entre els segles XII i XIII. És d´estil gòtic,i, encara que expliquen que va ser una construcció pobra -pels temps que corrien, ja que no rebia el suport de cap rei ni noble-, a mi en va semblar sòbriament meravellosa.

L´acolliment va ser molt càlid per part de les monges, dins un ambient de silenci i pau, i l´hostalatge va ser molt correcte pel que fa a la relació entre qualitat i preu.

Vàrem visitar alguns indrets de la zona, i el monestir de "Nuestra Señora de la Oliva" , de frares cistercens, on vam tenir l´oportunitat de parlar amb els hostes, que ens varen donar també molt bones referències, la qual cosa farà que el tinguem en compte per a una propera sortida.

Autora: Manuela Gibert (Estudiant Català Llindar)
Locució: Joan Pous
Fotos: Ramon Oromi Farre [calBenido]
Múscia: Kevin Mcleod (Incompetech)

Un dia qualsevol

Mar rosada sobre els verds blats. Verd intens trencat pels blancs murs de la casa inacabada. Ormeigs dispersos per l'empedrat. Una figuera frondosa, on s'amaguen els ocells... Un pou... Una galleda -lligada a una corda- descansa en el brocal.

Gradualment, el groc s'imposa sobre els verds camps i, el cant de les cigales, sobre el dels ocells. La casa és esclafada pel sol.

El vermell, a poc a poc, substitueix el groc i reapareix el verd dels camps amb set. La pols dels camins, emportada pel vent, matisa els colors.

Un to vermellós dóna pas al gris que, a mida que passen les hores, ens porta el negre, trencat per un mantell blau fosc ple d'estels.

Alguns veïns, havent sopat, es donen cita al costat del pou, per gaudir de la quietud de la nit.

Autora:Roge Trapote
Música: Kevin McLeod
Locució: José Luis Garcia