dilluns, 6 de maig del 2013

Retalls d’una nit màgica: la de St. Joan!

Em vaig criar en la creença que la nit de St. Joan era màgica. De fet així va ser durant molts anys, i és ara que, des d’una perspectiva adulta, des de la qual acostumem a fer desaparèixer aqueta màgia, m’agrada pensar que tots aquells rituals, sensacions, sabors i olors, perduraran per sempre més. És clar que tot va lligat al com cadascú les hagi viscut. Jo vaig tenir la gran sort de coincidir en un temps i un lloc on encara es podien fer fogueres, ninots de roba molt vella farcits de palla, i col·locats, com una cirera de pastís, a dalt de tot de la foguera. El ritual consistia a saltar-la un cop havien minvat les flames, i quan sols en quedaven les brases. A mitja nit, enceníem les torxes que prèviament havíem fet al matí, i que ens il·luminarien el camí que portava a la petita bassa que fèiem servir de dipòsit d’aigua per a regar els camps, la bassa que a l’estiu fèiem servir com a piscina… És aleshores quan completàvem el ritual: penjàvem les torxes en uns suports, envoltant la bassa en rotllana, tots a l’hora… I llavors ens llançàvem a l’aigua entre crits i rialles de festa. D’aquesta manera, acabàvem la nit màgica al mateix temps que obríem la porta per encetar la nova temporada d’estiu. I us preguntareu: “i els petards?”. Doncs els petards, amics meus, apareixen en un altre capítol... 


Autor: Paco Baños
Foto: J. Castro
Música: Kevin McLeod
Locució: Roser Verdú

Els nostres costums

Una d’aquestes tardes d’hivern tan tristes i grisoses, vaig decidir quedar-me a organitzar una mica els papers dels calaixos. De sobte, vaig trobar un retall de diari una mica groguenc: no hi veia el nom del diari, ni la data… Llavors vaig llegir-lo per saber per què el guardava... Era un article de la periodista Pilar Rahola, dedicat especialment al món interior de la sardana, ja que ella se sent partidària de la seva reivindicació.

Pilar Rahola creu que el món de la sardana és incapaç de fer cap esforç per aconseguir millorar la situació en què es troba, i aclareix que, exteriormente, es tanca en si mateix com si fos una sola família, i que sembla gaudir de l’aïllament que pateix, cada vegada més gran. I afegeix: “Ha perdut l’energia que tenia, en temps difícils, per sobreviure, i nosaltres hem perdut aquella força amb què reivindicàvem el que és català.” La periodista afir-ma que, actualmente, s’allunya de responsabilitzar-se i reclamar drets, ja que no és corresposta amb el suport de les subvencions i audicions a través dels mitjans de comunicació...

La meva opinió personal és que Pilar Rahola, en aquest article, té bona part de raó.

Els que són sardanistes “no perfectes”, encara que aquesta dansa és bonica ballada amb tota perfecció, creuen que està mancada d’atractiu per a la joventut, que és el futur, i cau en la rutina de comptar els passos, sempre esperant el senyal del dirigent; tal vegada, la joventud —que té tants dots naturals: memòria, rapidesa per aprendre…—, aprengués a comptar la sardana, escoltaria amb atenció el so de la cobla, i sentiria l’emoció de la seva música i, a poc a poc, i sense tanta perfecció, s’integraria en aquest món sardanístic…, i ells, els joves, amb la força de l’inconformisme i la justícia que els acompanya, la reivindicarien una altra vegada. Però…, senyors experts, tot comporta el seu sacrifici.
 

Autora: Maria Rosa Vilallonga
Imagen: Luis Vicens
Musica: Kevin MacLeod
Veu: Antonio Ocaña

Quin plaer per a uns, i quin daltabaix per d'altres


Això podria ser un gran tema de debat, però, en el món real és un dilema que no poques vegades acaba, encara que de forma dialèctica, en un drama familiar, o simplement en un inici de desavinences més o menys vehements...



Per a uns el simple fet de preparar i programar un viatge representa un esclat de satisfacció; des del dia que es posa sobre la taula la possibilitat d'anar a un lloc o un altre (el lloc de destinació no té cap importància en les reaccions familiars), uns gaudeixen cada minut del dia pensant en l'itinerari, les etapes, els llocs que tenen quelcom interessant per veure, i una infinitat de peculiaritats del desitjat viatge; altres pensen en les compres de coses típiques que faran o podrien fer en cada una de les etapes de l’itinerari, i, per acabar d’embolicar la troca, també n’hi ha que esperen trobar aquelles coses i personatges que han vist en els diferents anuncis o propagandes obtingudes de les agències de viatges. Tots aquests components formen un nucli d’ il·lusions que fan desitjable començar el viatge com més aviat millor. 

Aquesta visió, tan plaent, té, com a contrapartida, els que veuen tot això com un amarg suplici que comporta la pèrdua del temps destinat a buscar informació de l'itinerari, monuments i racons per a visitar, saber quins menjars típics ens esperen (que segurament no ens agradaran), i intentar esbrinar quins fets desagradables ens poden sortir per aigualir el recorregut. 

L'altre punt diferencial entre les dues postures totalment antagòniques és l'aspecte econòmic, és a dir el cost de la sortida. Per al primer grup, el cost és el menys important, perquè la part destinada al menjar es pot modular simplificant els tipus d’aliments i comprant el que sigui possible al grans supermercats.


Les nits també es poden planificar en hotels, o pensions, i fins i tot en càmpings, d'acord amb els gustos o preferències de la comunitat. El segon grup tot ho veu negre: el menjar els serà car, no trobaran restaurants ni supermercats quan els necessitin, i, per dormir, no cal ni dir que els hotels estaran plens o no tindran les mínimes condicions necessàries, i, per descomptat, de dormir per terra en un càmping, ni parlar-ne!

Aquests dos grups tan antagònics, presentats de forma caricaturesca, representen una gran part de la nostra societat actual. Però ambdós són dignes de respecte, perquè, com diu el refrany castellà, “contra gustos no hay disputas”.


Autor : Carles Martínez
Foto 1 : Juan Pablo González
Foto 2 : Marc
Música: Kevin McLeod
Locució: Isabel Sabater 

Empanada gallega

    Ingredients per a 4 persones
    • ½ kg de farina 
    • 20 g de llevat 
    • 1  cullerada d’oli 
    • 1 cullerada de sal 
    • 1 ceba 1 pebrot verd i 1 de vermell 
    • 1 tomàquet
    • ½ kg de lacón (braó de porc) cuit 
    • 1 ou aigua tèbia

       Instruccions  
      1. Posa la farina a sobre del marbre. 
      2. Fes un forat al mig i tira-hi el llevat, l’oli i la sal. Afegeix-hi l’aigua tèbia. 
      3. Barreja-ho tot amb el batedor. 
      4. Amb les mans, treballa-ho tot bé fins que la pasta sigui tova. 
      5. Deixa-la reposar una hora coberta amb un drap. Augmentarà el seu volum. 
      6. A continuació, fregeix, en una paella, la ceba, els pebrots i el tomàquet. 
      7. Incorpora el lacón cuit, a trossos petits, i mescla-ho tot. 
      8. Paral·lelament, estira la pasta amb un corró i fes-ne dues parts iguals. 
      9. Aboca els ingredients del farcit a la primera part de la pasta. 
      10. Seguidament, cobreix el farcit amb la segona i tanca els costats. 
      11. Fes un petit forat a la part superior, i central, i pinta la superfície amb ou. 
      12. Finalment fica-ho tot a la part baixa del forn, a 180º C durant mitja hora.


      Autora: Elvira Vázquez
      Foto: Galería de Mumumío
      Música: Kevin McLeod

      Dissabte sant

      Fa temps, el Dissabte Sant era un dia avorrit: els bars, els comerços, els cinemes…, tot estava tancat, i la televisió emetia música religiosa. A més, sempre plovia, o feia molt de fred.

      Ma mare se m'emportava a recórrer les esglésies, on la figura de Jesús apareixia coberta per un drap de color morat. Encara recordo l'olor dels ciris i l'església a les fosques mentre el sacerdot llegia la Passió de Crist.

      La tarda de Dissabte Sant durava una eternitat, perquè els minuts semblaven hores, i les hores dies interminables. Si hagués sabut que la vida passa tan ràpidamente, hauria gaudit més de la tranquil·litat d'aquells moments d'immobilitat absoluta, mirant el cel i contemplant com els núvols passaven lentament.

      Quin meravellós miratge!
      
      Quina manera de donar voltes a les coses, per a descobrir, ara, que la felicitat era aquell avorriment absolut, en aquelles tardes que no s'acabaven mai…

      Avui és diferent: tothom s'afanya a fer plans per a Setmana Santa: viatjar o programar-se el temps, perquè no quedi un buit lliure… Avorrir-se és vist com una desgràcia i quedar-se a casa com una condemna….

      Ara tot ha canviat: la societat de consum s'ha oblidat de passar dies tranquils i de repòs en família, i s'ha llançat a gastar i viure la vida massa de pressa.

      Texto: Mari-Angels Aguilar
      Foto 1: Valenti Parrilla Aixelà
      Foto 2: El Pou de Siquem

      La indepèndencia

      Començo aquestes ratlles expressant un sí rotund a la independència de Catalunya, que votaria en cas d’un hipotètic referèndum. Definiríem l’independentisme català com el corrent polític que propugna la independència de Catalunya, o dels Països catalans, respecte a Espanya i França. Aquest moviment té base comuna en el dret d’autogovern ple, autogestió financera, capacitat de decidir sobre el model socioeconòmic, defensa de la llengua i cultura catalanes i preservació del dret civil català.

      És aquest un tema que no pot tractar-se a la lleugera, i sobre el qual han d’escriure i opinar persones més formades políticament i intel·lectualment que jo. El meu cas és fruit de l’observació de dirigents polítics que admiro, i, a nivell personal, d’un sentiment romàntic. 


      Uns comparen el nostre independentisme amb el d’altres indrets geogràfics com Escòcia, o Flandes, i altres amb els moviments basc, cors, irlandès, i algerià. Sembla ser que l’independentisme català nasqué inspirat en el nacionalisme irlandès. Però no ens enganyem, la nostra vocació mediterrània i europea ens fan únics i irrepetibles.

      Filant prim, el nostre territori és petit, i, tot i l’Ebre, ens manca aigua, però ens banya la Mediterrània i ens creua el Pirineu. Estem en un indret únic i privilegiat.

      A tothom li agrada tenir la seva casa com a casa pròpia, sense gravàmens ni hipoteques. No obstant això, qui va dir que ho deixava tot “... atado y bien atado...” sabia el que es deia, i passaran generacions fins que la llengua i cultura catalanes arrelin definitivament. 

      Tenim una ubicació geogràfica digna d’enveja, moviments culturals únics i irrepetibles, catalans universals, i gent anònima que ha deixat la vida per la nostra bandera. Som hereus de glorioses tradicions. 

      Escric aquestes ratlles, amb una certa pena en alguns moments, per diversos motius. Durant la meva vida personal i familiar, he viscut i he admirat gent que se sent espanyola, gent modèlica que fan que la bandera veïna a la nostra sigui digna de respecte i admiració. Tampoc no hem d’oblidar que no tots els catalans independentistes són bona gent.

      Un segon motiu que em preocupa és si serà acceptada la declaració unilateral d’independència, tant a nivell espanyol com europeu. Entren aquí en joc els violents, que poden entorpir un pacífic procés d’autoafirmació. Serà necessària una policia forta i competent. 

      No m’agrada escriure sobre aquest tema amb frivolitat… Insisteixo que el meu punt de vista és el de “ciutadà del món”, de votant que no té com a prioritat la política, que observa el que l’envolta, i narra de manera descriptiva el que veu, i d’amfitrió de casa seva, que no vol perdre la condició de propietari. 

      Quedaran uns punts per resoldre:

       ● Catalunya o Països Catalans? 

       ● Serà pacífic i respectat el trànsit cap a l’independència?

       ● No us sap greu, en part, la bona gent espanyola que es pot sentir ferida pel nostre sentiment? 

      Però és català qui vulgui ser-ho, amb independència del seu origen, raça o religió, i s’han vessat rius de tinta sobre el tema…, i jo no aportaré res de nou. Però no m’agrada escriure frívolament sobre aquest tema, perquè hi ha gent que ha patit i mort defensant aquests ideals.


      Autor: Josep Mª Sala
      Foto 1: Jordi chueca
      Foto 2: procsilas
      Foto 3: entonceeees
      Foto 4: portaldelsures

      L'estat de les coses

      Catalunya és un Estat que ha tingut una llarga història, amb poder polític i econòmic rellevant. Amb l'arribada dels Borbons a Espanya, tot això se'n va anar en orris, però part d'aquests poders s'han recuperat amb els successius estatuts d'autonomia.

      Òbviament, la situació actual ha de ser un pas intermedi per a la definició de les futures relacions amb el govern espanyol, malgrat que a la resta d’Espanya ja li va be la situació actual d'espoliació fiscal, i altres greuges existents. En tot cas, i com diu la dita… “ Val més sol que mal acompanyat”.

      Així, d'aquesta manera, Catalunya podrà recuperar el fil de la seva important història… Ep!, si abans no s’han carregat l’Estat de les Autonomies, que, segons els nous vents que bufen des del centre… 


      Autora: Margarita Albericio
      Foto: Isma Monfort
      Musica: Kevin Macleo
      Veu: M. Àngels Masiá

      Enllaços

      Seguidors