Ahir, després de dos anys de no veure’ns, vaig anar a dinar amb unes excompanyes de treball. Ens coneixem des que no teníem entre setze i vint anys, i, encara que dues d’elles marxessin d’empleades a un altre lloc, vàrem treballar força temps juntes al Banc de Bilbao. Avui, tres de nosaltres ja no ho fem. Només una d’elles continua en actiu.
Després de dinar, a l’acomiadar-nos, vam decidir que almenys un cop a l’any havíem de veure’ns.
De camí cap a casa, vaig estar pensant en tot el que havíem dit en la sobretaula; vaig adonar-me que la vida ens ha portat, a cadascuna de nosaltres, per camins ben diferents: una, casada,separada i tornada a casar, amb dos nens adoptats, ja grandets; una altra, soltera. I l’altra, casada amb dos fills, de quasi quaranta anys… I jo, “àvia novata” de dos néts des de fa sis mesos.
Tinc ganes que ens trobem de nou.
Després de dinar, a l’acomiadar-nos, vam decidir que almenys un cop a l’any havíem de veure’ns.
De camí cap a casa, vaig estar pensant en tot el que havíem dit en la sobretaula; vaig adonar-me que la vida ens ha portat, a cadascuna de nosaltres, per camins ben diferents: una, casada,separada i tornada a casar, amb dos nens adoptats, ja grandets; una altra, soltera. I l’altra, casada amb dos fills, de quasi quaranta anys… I jo, “àvia novata” de dos néts des de fa sis mesos.
Tinc ganes que ens trobem de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada