Cap a un món millor!

Per què no estem mai contents amb el que tenim?

Crec que no m’equivoco gaire quan dic que som poques les persones que ens conformem amb el que tenim. Sempre acostumem a voler més, i més! Aquesta actitud ens descobreix que podem ser víctimes de dos grans defectes: l'ambició i l'enveja!

L'ambició ben interpretada és fantàstica, però quan és desmesurada, i perdem el control de la situació, correm el risc de veure'ns perjudicats o de perjudicar aquells que ens envolten, que estan amb nosaltres, i em refereixo, també, als nostres éssers estimats.

L'enveja no és mai bona consellera. Podem alegrar-nos, per exemple, de la sort del nostre veí, la qual cosa s'entén per "enveja sana", però no podem deixar-nos portar per l'enveja, per voler tenir allò que no podem aconseguir. No podem envejar el benestar o el poder dels nostres amics, coneguts, veïns, familiars..., perquè ens perjudica enormement, i, a més, ens fa actuar de forma negativa.

Si ens aturéssim a pensar en com som d'afortunats pel fet de gaudir de bona salut, i de tenir tot el que tenim... Si dirigíssim el nostre esforç cap a persones que no poden valer-se per si mateixes, per ajudar-les a convertir en realitat els seus petits somnis! Si ens oblidéssim de tanta ximpleria, i visquéssim allò que realment val la pena de viure..., segur que ens sentiríem els éssers més afortunats de l'univers!

Ho tenim a la nostra mà. De nosaltres depèn que la balança es decanti cap a un costat o l'altre... Pensem-hi, i no deixem que la vida se'ns escapi de les mans sense haver-la gaudit totalment..., sense extreure-li tot allò que ens pot fer tan feliços.

Autora: Mercè Fontanals

Foto 1: Cayusa

Foto 2: Stuck Customs

Mirades

Mirava el mar, i veia

 les onades que es movien imparables.

 Mirava el mar, i veia

 un fons meravellós il·luminat.

 Mirava el mar i no m'ho creia.

 Mirava el camp, i veia 

el tros, treballat amb les mans.

 Mirava el camp i veia 

l'esforç de l'home entresuat.

 Mirava el camp i no m'ho creia.

 Mirava els arbres, i veia

 les branques al vent onejant.

 Mirava els arbres, i veia

 com un estol, l'aire renovat.

 Mirava els arbres, i no m'ho creia.

 Em miro a mi, i veig

 un cor, dins meu, que batega esvalotat.

 Em miro a mi, i veig 

un pensament angoixat i pertorbat.

 Em miro a mi, i no m'ho crec.

 La vida ens mostra moltes coses,

 i no totes són realitat.

 L'amor ens fa créixer i veure el món...,

 com si anés disfressat...

Autora: Anna Mª Pinillos
Foto: Barbara

Editorial

Tal com ha estat al llarg dels darrers anys, cloem el curs 2011-2012 amb l’edició i presentació de la nostra revista escolar, portaveu d’inquietuds, opinions, fantasies i memòria dels estudiants del CFA Palau de Mar, que han sabut veure, en l’elaboració dels seus articles, un estímul i un suport eficaços per al manteniment i millora de la seva capacitat expressiva quant al domini de la paraula escrita en català.

Una revista escolar al Principat de Catalunya, a la Catalunya del Nord, al país Valencià, a la Franja, a l’Alguer i a les Illes Balears, no sol aparèixer com a caprici intel·lectual de cap mestre ni de cap estudiant, ni tampoc com a complement per a un millor currículum de cap escola, sinó per a la normalització de la llengua natural del territori en qüestió, és a dir com a eina per al redreçament del català, fràgil i minoritzat encara, i, per tant, vulnerable a tots els atacs que li propinen el centralisme espanyol, francès i italià.

Hem dut la nostra publicació a bon port, on queda fortament atracada, i segura, i ens sentim satisfets en aquest sentit, tot confiant que els canvis del nou any escolar no li faran cap mal, perquè els qui la conduiran sabran aprofitar l’experiència viscuda pels qui encara avui hi estem compromesos.

Que tinguem un estiu ple de salut, i que la pau del repòs ens suggereixi nous camins per a textos que convidin a la lectura.

Quin plaer per a uns, i quin daltabaix per d'altres

Això podria ser un gran tema de debat, però, en el món real és un dilema que no poques vegades acaba, encara que de forma dialèctica, en un drama familiar, o simplement en un inici de desavinences més o menys vehements...

Sopa d’all

Ingredients per a 4 persones

• 130 g de pa
• 1500 ml d’aigua
• 2 grans d’alls
• 30 g d’oli d’oliva
• ½ cullereta de cafè, de sal

Instruccions

• Primer, posa l’aigua a bullir en una olla.
• Quan l’aigua bulli tira-hi el pa tallat i els alls pelats.
• A continuació, deixa-ho bullir tot 10 minuts.
• Finalment bat-ho tot amb una batedora fins que quedi com una crema

Autora: Anna Mula

Foto: Rosemary Potter

Un futur de balons

Teníem pendent, parlant dels joves que ni acaben els estudis ni busquen feina, un apunt sobre el desprestigi de l’ensenyança, institució capital que s’està desenquadernant. La causa principal de la ruïna de l’escola és la seva ineficàcia com a motor del progrés individual. L’alumne ja no creu necessari estudiar per a “ser un home de profit”. L’educació segueix sent, sí, importantíssima a efectes col·lectius. A qualsevol ciutadà amb dos dits de front li sembla necessària una bona escola, ja que si els joves no es formen, el futur de la societat està perdut. Però els interessos col·lectius no coincideixen amb les percepcions individuals. Els joves sospiten que estudiar ja no és un trampolí per poder progressar i que no és útil per a ascendir per l’escala social.

En temps de Messi, Nadal i Gassol, sacrificar-se per fer feixucs deures, llegir llibres difícils o escoltar el professor no té sentit “econòmic” per a la majoria d’adolescents. Idealitzen altres formes de promoció: més ràpides, atractives i rendibles. Un professor d’institut de la Costa Brava em va explicar , en plena bombolla del totxo d’or, el mecanisme que afavoria abandonar prematurament les aules. A l’hora del pati, davant la tanca de l’institut, es paraven, amb les seves sorolloses motos, uns “pinxos” de 15 i 16 anys. Havien desistit d’estudiar l’ESO i treballaven com a manobres en la construcció. Guanyaven calerons (se suposa que en negre, ja que no tenien edat legal per treballar) amb els quals es compraven les motos, de poca potència, però de formes aparatoses. Fen soroll amb els motors per a cridar l’atenció, provocaven l’enveja dels qui (encara) no havien abandonat les aules. L’èxit econòmic dels que penjaven els hàbits d’estudiant posava en evidència el mal negoci dels qui continuaven al’institut.

Poc després que el professor em contés aquesta història, vaig passar, cap al tard, per uns camps de futbol infantil. Durant dues hores extenuants, menats per un entrenador imperiós i cridaner, els xavals van suportar la gimnàstica més dura i els exercicis més avorrits. Sense protestar. El nivell, certament, impressionava. Aquells nens tocaven la pilota com els mundialistes. Practicaven el fora de joc, el replegament ordenat, el contracop, la pressió. Vaig pensar en l’escola: la comparació era odiosa. La profe de mates no deu renyar a qui no sap les taules de multiplicar, ni molt menys fer-lo sentir culpable, sigui indisciplinat o gandul, no fos cas que es bloquegés i s’ofenguessin els pares. A la nit, l’entrenador tractarà al mateix xaval com el sergent tracta el recluta. El vaig veure cridar, insultar i humiliar. Els propis pares imposen la doble vara de mesurar: recuperar l’excel·lència escolar pot esperar, però conquerís l’excel·lència en el joc és urgent i vital. Tot sacrifici és poc!

Traducció d’un article d’ANTONI PUIGVERD publicat a La Vanguardia el 21/08/2010

Autor: Gerard lopez.
Foto: orionamada
Foto: smyl

Unes vacances profitoses

Ja feia uns quants anys que havia acabat la guerra civil i Espanya s'anava refent de mica en mica. Hi havia feina, s'havia de restaurar tot allò que la lluita havia destruït. La gent començava a respirar, a viure, encara que amb molta por, perquè s'havia establert una dictadura que perseguia i reprimia greument tot aquell que no era adepte a la seva doctrina.

La Gemma, que havia nascut a Barcelona, era una nena de nou anys, filla d'una família benestant, aliena a tot allò que succeïa fora del seu entorn familiar, era feliç. Ella vivia en una ciutat gran, bonica, de carrers ben il·luminats a les nits, els terres empedrats i les voreres amples; els cotxes anaven amunt i avall i la gent disposava de tramvies per arribar d'un lloc a l'altre de la ciutat.

Els pares de la Gemma anaven comprant els petits electrodomèstics que els feien la vida més còmoda. Quasi totes les cases ja tenien aparell de ràdio per estar ben informats dels nous esdeveniments. Per la ràdio, els diumenges retransmetien els partits de futbol, però a la Gemma el que més l’agradava era escoltar, cada tarda en tornar de l'escola, un conte mentre berenava.

L' habitació de la nena era plena de joguines: nines amb els vestidets que els hi posava i els hi treia; així mateix, s'entretenia provant, a la seva manera, de fer-ne de nous. Tenia una cuina plena de fireta i jugava fent el menjar per a les nines; també tenia el joc del parxís, de l'oca i d’altres jocs.

Cada matí sa mare la despertava amb un petó, i després d'una estona, quan veia que no es llevava, tornava a cridar-la, una i dues vegades, afanyant-la perquè no fes tard al col·legi.

A l'escola hi anava molt contenta, tenia bones mestres i companyes. Primer, va aprendre a llegir i escriure, i a mesura que anava creixent aprenia tot allò que corresponia a la seva edat.

Tots els estius els passava a pagès. El que va conèixer allí era totalment diferent: per tenir aigua a casa s'havia d'anar a la font a buscar-la amb un càntir o bé fer-la portar per un arrier que es guanyava la vida amb un burro que carregava sis càntirs; algunes llars tenien fonts dintre de casa seva, o pous, dels que s'extreia l'aigua mitjançant una corda i galleda o bé amb una bomba que la manxaven manualment; s'anava a rentar la roba a uns safareigs públics.

La nena va tenir l'ocasió de veure de ben a prop com vivien les gallines, conills, porcs i d'altre bestiar; de la mateixa manera, va poder gaudir de la flaire de les tomaqueres i de menjar figues i raïm acabats de collir, cosa que a la capital era impensable.

Quina diferència hi havia entre la ciutat i el món rural! Que enriquidores li van ser les vacances a la Gemma. Va conèixer unes maneres de viure, paral·leles en el temps, però que no tenien res a veure l'una amb l'altra. En aquell moment la comunicació no era ni ràpida ni fàcil.

Autora: Carmen Samit   

Foto: Jorge Elias
Foto: Angela Llop